Sembla que hi ha dues maneres de classificar. Les butaques del cinema s'assemblen, per un costat, a altres butaques; per un altre, estan en contacte amb els espectadors, els llums, l'acomodador, la pantalla. Classifiquem per semblança, o simplement per posició, per contacte. Sir James Frazer va descobrir també aqueste dues maneres d'ordenar les coses entre les comunitats que practicaven formes de magia. La primera forma, la metafòrica, "classifica informacions més o menys estables segons una jerarquia de conceptes"; la segona, la metonímica, "construeix associacions en funció d'analogies i contactes" (Sperber, 1975: 404). En principi estem davant dues formes neutres de classificar coses, sense més implicacions. Podem trobar exemples poderosos d'organització metonímica entre nosaltres. El futbol, per exemple. La regla general sembla ser que la gent s'implica amb un club o un altre en virtut de la seua relació d'origen o residència. L'única relació vinculant amb el club és l'associació que s'estableix entre l'equip i la gent del lloc. Pura metonímia.
Podem estudiar la relació metonímica en altres contextos. Per exemple, ens pot servir per descobrir i caracteritzar una determinada mentalitat sociolingüística, especialment estesa en aquest país. La idea bàsica és que la identitat consisteix en una sèrie de vinculacions locals, més que no en una trama d'experiències. Fa alguns anys Aracil (1987) enunciava el fenomen així: "Em vaig fixar fa temps --quan n'hi havia poquets, ara n'hi ha la tira-- en un tipus d'eslogans. Em vaig fixar en dues coses: una, A casa, els partits de casa, que era propaganda política; una altra d'una caixa d'estalvis, Tot queda en la família --aquesta era publicitat comercial--. Les dues coses tenien una cosa en comú. (...) La cosa aquesta de casa, diríem. És un símptoma, tant més autèntic que és espontani. No has de suposar que s'han posat tots d'acord. (...) D'altra banda, això té una correlació molt forta amb el català". El truc és presentar la llengua o la identitat amb arguments de vinculació local, que s'ofereixen com els arguments més sòlids. La qüestió és que les llengües pertanyen als qui les aprenen i les saben, i si aquests arguments fossin suficients no s'entendria com és que les llengües s'han estès tot sovint més enllà d'uns límits inicials.
Perpinyà (1989: 258-294) va apuntar alguns resultats de la classificació metonímica en relació a la filologia. Va recordar, amb alguna ironia, que el rètol d'etnolingüística definia bastant bé les propostes de la vinculació estreta entre la llengua i la gent, o entre els temes i la gent, en el cas de la literatura. L'interès de Perpinyà s'estenia també cap a altres formes de vinculació local, com el paisatgisme i el pintoresc. Evidentment, una caracterització seriosa del localisme inclouria tota una sèrie de camps connectats, des de les formes de tradicionalisme que hem conegut, fins a derivacions polítiques d'alguna perillositat. Vistes les coses així, el xovinisme sembla una variant històrica més, entre altres.
El que sembla clar, d'altra banda, és que hi ha dos nivells: per un costat coneixem coses concretes, esdeveniments que ocorren en un lloc, sabem què son rutines socials o costums, per un altre, hi ha les idees, les relacions més o menys abstractes que construïm per connectar coses. La pretensió localista és que la base suplanti l'edifici. Si les relacions metonímiques esdevenen les úniques relacions vinculants, la resta no té importància o no té lloc. La comunitat ja no és preocupa per abordar temes d'interès general. T.S. Eliot (1948) va escriure una de les crítiques més severes que coneixem sobre aquesta concepció.
Per exemple: sabem que a tot arreu existeixen processons. Sabem que les processons, com qualsevol ritual, expressen, com sigui, la complexitat d'aquest món més personal que anomenem religió. La hipòtesi mínima és que hi ha relacions riques i fecundes entre els dos nivells. El truc metonímic és suplantar el segon nivell i creure que les processons expressen de forma inigualable les essències profundes del poble, al marge del que significa la religió. L'argument aleshores és que la religió ha estat una mena d'imposició estranya, vinguda de fora. Per entendre la relació entre els dos nivells, hem de renunciar de bell antuvi a la idea de la imposició i l'opressió.
Un text important que defineix de forma saludable les relacions entre els dos nivells és La bandera del món, de J.K. Chesterton (1908). Evidentment, no sabríem ni podríem estar-nos de les relacions locals o pròximes. La qüestió és fins a quin punt han d'ésser vinculants. Encara ens poden impressionar les frases contingudes que Dante dedica des de l'exili a la seua ciutat, dins De vulgari eloquentia. L'argument de Chesterton recorda que les relacions de proximitat no poden prescindir dels principis genèrics que cohesionen el conjunt. Entre altres coses, perquè el nivell local, afortunadament, és per definició absolutament variat i divers.
De fet, la hipòtesi localista sembla una forma particular de materialisme. Si definim que només allò local és real i prescindim d'altres abstraccions, aleshores ens preocuparan els aspectes materials i concrets de la seua existència. Potser ens girarem cap a les quantitats i la informació empírica, prescindint d'altres coses. Per un altre cantó, podem arribar a presentar les cultures com a compartiments separats, ben definits i catalogats. La idea de les "cultures estanques" connecta perfectament amb la definició que hem donat de localisme. Si hi ha una relació estreta entre els temes (culturals) i la gent, aleshores no costa gaire presentar les diferents identitats com a compartiments separats. Podem afirmar que totes les cultures són iguals, a condició que cadascú es quedi a casa seua i no vingui a remenar en la dels altres. Aracil acostuma a recordar la fal.làcia de la ubicació simple, de Whitehead, que exigia que cada cosa tingués un lloc i que hi hagués un lloc per a cada cosa. El localisme pressuposa exactament això, en virtut de la relació metonímica. La veritat és que la gent canvia a partir de l'experiència, que la identitat també es conforma viatjant i que les igualtats i les desigualtats sorgeixen dels modes de relació.
Podem, aleshores, reconèixer amb alguna facilitat el pensament localista. Evidentment, una cosa serà dur a terme estudis sobre temes locals, concrets, i una altra desenvolupar-hi una mentalitat ad hoc. Sembla clar, en qualsevol cas, que el localisme com a manera de procedir és propiciat per algú. I alguna relació ha d'haver-hi entre la mamenra de treballar i la mentalitat que es genera. Això sembla una hipòtesi sociològica elemental. Per exemple: no sembla que hi hagi d'haver cap impediment perquè un francès o un alemany, posem per cas, es dediquen a estudiar la geografia de la Conca de Dalt; però aleshores no es veu per quina raó el català corresponent s'ha de veure especialment empès a representar la seua contrada. Aquesta llibertat dels que estudien contrasta sorollosament amb les limitacions dels estudiats.
Tornant als aspectes sociolingüístics de la nostra història, un dels fets més sorprenents del context actual és la insistència en el binomi llengua-identitat, mentre que alguns estudis recents proven justament la seua desvinculació. La insistència de la propaganda s'argumenta en base a un dèficit: allò que ens manca. Però insistir en la relació amb la identitat posa totes les limitacions del mateix costat. És evident que totes les llengües representen grups socials, però no es presenten pas totes amb el requisit autòcton. Avui ja sabem que la qüestió no és únicament que una llengua es parli o no, sinó també el que se'n pugui dir i el que en faci la gent que la sàpiga. Per això pot tenir algun sentit descobrir l'extensió d'una mentalitat com la que tot just intentem descriure ací.
Hi ha almenys dues possibilitats, en les relacions entre els dos nivells a què ens referíem més amunt, el dels esdeveniments i el de les interpretacions. Una és cap a avall, com si diguéssim, i prefereix els pastissos fets a casa. No en manquen exemples, en qualsevol cas. Torras i Bages, en un text clàssic, concloïa: "L'actual il.lustració universitària no és il.lustració nostrada. És clar que la ciència té un caràcter universal i transcendent, però fins la que ve a ésser la més alta representació de la ciència, la filosofia, manifesta divers temperament, segons les regions on és estudiada, com la mateixa planta es modifica segons la terra on es cria" (1892:404). L'altra possibilitat és cap a amunt i no es refereix als requeriments locals. Podríem expressar-la breument: hi ha llengües en què "après" [learned] vol dir "culte", i no "imposat". Tota una lliçó.