Qualques precisions mai sul reialme d'Aquitània (tiradas entre autras de la tèsi
de Rouche, L'Aquitaine des Wisigoths aux Arabes, naissance d'une région).
Lo reialme d'Aquitània creat per Carlesmanhe en 781 pel seu filh Loís
(nascut en 778!) es pas lo primièr d'aquel nom. Se troba avans aquò los
reialmes d'Aquitània de Caribèrt (filh de Dagobèrt) e tanben de Gondovald
(cantat per l'abat Ros dins la Chançon lemosina).
Se tròba tanben lo principat d'Aquitània (prene "prince" al sens de "sobeiran")
d'Òt ("Eudes"), sos paires e sos enfants ("Waifre").
Aquel principat fusquèc destruit per Carles Martel après la "batalha de
Peitieu", mas la guèrra s'acabèc amb l'assassinat de Waifre, del temps de
Pepin lo brèu (véser l'Histoire oubliée de l'Aquitaine, edicions Princi
Negre).
Los Merovingians contarotlèron pas jamai vertadierament Aquitània.
Los Carolingians ne reconeguèron l'originalitat en tornar crear lo reialme
que Loís lo Piadós obtenguèc. Lo partatge de 806 entre los filhs de
Carlesmanhe apondèc al domeni de Loís Provença, e creèc lo sol moment
d'unificacion occitana. La mòrt dels fraires de Loís avans lor paire
reunifiquèc l'empèri carolingian.
Après lo partatge de Verdun (843) Aquitània demorada jol regne del filh de
Pepin (filh de Loís mòrt avans lo partatge) fusquèc independenta puèi
annexada per la Francia Occidentala. Carles rei de Francia Occ. partatgèc
son reialme entre sos filhs Carles e Carloman, e balhèc Aquitània a l'un
dels dos.
L'eviccion dels Carolingians en 987 pels Capecians creèc las condicions de
liberacion dels senhors occitans del vassalatge d'una monarquia venguda
illegitima.
Lo títol de prince d'Aquitània passèc als comtes de Tolosa, puèi a los de
Peitieu (los aujòls d'Alienor). Lo sobeiran èra sagrat a Lemòtges (parallèle
amb Reims pel rei de França). Amb lo maridatge d'Alienor la corona
d'Aquitània passèc a Loís VII puèi a Enric II Plantagenet.
Dempuèi aquela epòca lo sobeiran leime d'Aquitània es tanben rei
d'Anglatèrra. La mapa catalana çai-jos es faussa que se parla de
"tèrras anglesas" quora caldriá dire "corona aquitano-anglesa".
Lo comte de Tolosa jogava son independéncia entre los 3 reialmes en se disent
vassal de l'un o de l'autre per pas dependre de deguns. Son acte de 1213 èra
desesperat mas tanben illegal rapòrt a la corona aquitana... Mas èra tanben
"illegal" lo de la familha Trencavel que s'èra dita vassala de la corona
d'Aragon per escapar al domini tolosan...
p.2
Début de la Féodalité
L'empire de Charlemagne, dont la Marche d'Espagne, se fragmente en états marginaux après le traité
de Verdun en 843 et surtout après le Capitulaire de Kiersy sur Oise
en 877 qui autorise les gouverneurs de province (comte, marquis, duc..)
à transmettre leur charge à leurs descendants qui deviennent
ainsi des seigneurs héréditaires et indépendants.
[esperi que tot lo monde a plan legit la darrièra paraula]
Le comté de Toulouse créé par Charlemagne en 778
est un état riche et puissant qui, dans la pyramide féodale,
fait partie du royaume d'Aquitaine. [quin malastre... aquel reialme existís
pas pus a l'epòca de la crosada francimanda]
art. Languedoc
Le Languedoc correspond en grande partie à la Narbonnaise
Ire des Romains, appelée plus tard Septimanie.
Les Visigoths, qui s'en emparèrent au Ve siècle,
lui donnèrent le nom de Gothie.
Dans le VIIIe siècle, les Sarrasins l'occupèrent
un instant ; mais ils en furent chassés par Charles Martel, Pépin et
Charlemagne. Le Languedoc forma dès lors sous la domination des Francs le duché
de Septimanie, qui devint bientôt indépendant [aquela paraula, un còp de
mai!] ; il se confondit au Xe siècle
avec le comté de Toulouse. À la suite de la croisade contre les Albigeois,
Amaury de Montfort, à qui le comté avait été dévolu, le céda au roi de France
Louis VIII, et cette cession fut confirmée en 1229 par un traité entre
Raymond VII et S. Louis. Ce dernier mit son frère Alphonse en
possession du Languedoc ; mais Alphonse étant mort sans enfants, la
province fut réunie à la couronne par Philippe le hardi (1271).
p.19
The history of the French south or Midi differed from that of the north.
(...)
p.20
From the mid-12th century feudal fiefs without castles also appeared
in the deep south, while feudal rights over markets or tolls could be more
important than those over land, as they brought in more money. Even in
the 11th century it had been common for people to be given land in return
for rents rather than military services. Such estates were often not hereditary,
returning to the original lord on the death of the holder. In fact feudal
duties and castles did not form the basis of the southern social order,
as in the north, but resulted from an administrative system strongly rooted
in the Roman past. [alara podètz imaginat cossí se'n batián,
los occitans, dels clams dels francimands sus las lors tèrras!]
p.42
Desaparegut l'Imperi carolingi, els dos regnes veïns al nord i
al sud d'Occiània - francesos i catalans- aspiren als drets feudals
sobre aquells comtats rics i cultes.
Mentre que la dinastia francesa dels Capets, com a successora de la
dinastia carolíngia, reclama els drets teòrics feudataris
sobre l'antiga Gàl.lia visigòtica -que inclou l'espai occità-,
la dinastia catalana addueix [s'apuèja sus] els nombrosos lligams
familiars i de vassallatge que, amb el temps, ha anat teixint i reforçant
amb els senyors occitans.
(...)
L'any 1067 la comtessa Ermengarda de Carcassona ha venut els seus comtats
occitans al seu parent Ramon Berenguer I de Barcelona.
(...)
En els pitjors moments de la croada desfermada per Roma i París
contra el Llenguadoc, Ramon i el poderós comtat de Tolosa reconeixen
Pere com a rei, se'n declaren feudataris i li demanen ajut.
El destí farà doncs, que durant un temps la història
contempli la gestació d'un poderós estat: la Confederació
de Catalunya-Aragó-Occitània, la qual, amb el Pirineu com
a columna vertebral, s'estén de l'Ebre al Roine. [Ròse]
(...)
L'enfrontament de l'aliança Barcelona-Tolosa contra la de Roma-París
esdevindrà una cruïlla medieval determinant i marcarà
una inflexió definitiva en el curs posterior de la història
d'Europa.
p.45
Pere I el Catòlic de Catalunya-Aragó (1177-1213)
(...)
Quan Roma posi el rei Pere entre l'espasa i la paret, entre el deure
catòlic de castigar [los catars] i abandonar els seus vassalls occitans
o les seves obligacions davant d'ells com a rei, Pere no ho dubtarà
i deixarà la vida al camp de batalla (Muret, 1213) en defensa dels
seus.
p.55
La descomposició de l'Imperi carolingi ha convertit el rei de
França -de la dinastia dels Capets- en un petit senyor feudal que
només posseeix els territoris que envolten París.
(...)
El domini anglès comprèn la Gascunya i una part d'Aquitània.
(...)
Al centre occità hi senyoreja la casa de Tolosa, que controla
l'altra part d'Aquitània i la major part del Llenguadoc, amb l'antiga
Septimània. Finalment, a l'est, hi trobem el domini català,
que inclou la Provença, la part restant del Llenguadoc -Carcassona
i Besiers- i tots els comtats i vescomtats del vessant nord del Pirineu.
(...)
Roma, per la seva banda, necessita mantenir l'aliança estratègica
amb París contra els grans enemics comuns: els anglesos i l'Imperi
germànic. És per això que el papa sempre defensarà
els drets de París, per damunt dels de Barcelona, sobre els territoris
occitans.
p.56
Felip-August (1165-1223), rei de França
Tot i considerar-se hereu de l'imperi carolingi i de no renunciar,
per tant, als drets feudals històrics dels antics territoris d'influència
carolíngia, Felip-August té prou seny per a no enfrontar-se
amb la poderosa Casa de Tolosa i la no menys poderosa Casa de Barcelona,
dinastia dels sobirans de la Corona d'Aragó.
[sul fait que la paraula "Occitània" siá pas una invencion
recenta]
p.3
Dante seems to have been the first to use the expression lingua d'oco
[sic], opposing it to the languages of oïl and sì. The term occitan
was used by the official administration in the fourteenth century, in such
terms as lingua occitana, patria linguae occitanae and Occitania.
[sus las istòrias de vassalatge]
p.12
Historians agree that in France, Occitania and Catalonia public powers
became fragmented and privatized after the break-up of the Carolingian
empire, being taken over progressively by counts, viscounts and petty lords.
p.13
Gascony and the Pyrenees seem to have been independent of the French
king in practice if not in law. (...) Later, great Gascon lords pay homage,
but only as lip service, either to the king of France or the king of England
(as duke of Aquitaine), or the count of Toulouse, with an uncertain sense
of which is the appropriate lord.
p.15
Historians have traditionally stressed the weakness of vassalic ties
in the Languedoc. Magnou-Nortier [del CNRS] claimed that vassalic ties
were unknown in the county of Toulouse until the Capetian conquest in the
thirteenth century. Cheyette [de Princeton] agreed with her that it is
very difficult to assimilate southern convenientiae to oaths of homage
and fealty on the northern French model. "Mentions of homage are late and
extremely rare. The fief remains totally foreign to them."
De legir!!! Istòria del país Niçard
Torna a l'ostal