| Notes sobre la “utilitat” social de la literatura*
1. LA LITERATURA SEMBLA TANCADA ACTUALMENT EN EL JO, en aquesta infinitud
de jos que escriuen i fan la seva obra moltes vegades aliens al que passa
al seu voltant. La realitat els importa sovint un rave o els importa en
la mesura que poden fer-ne ficció, quan la dialèctica entre
realitat i ficció, entre el pensament i la creació, sembla
estigmatitzada en l’era de l’apoliticisme hipòcrita. Ara bé,
com influencia la societat en la
literatura i viceversa? Com es poden compaginar les utilitats menors
(personals: motivació
cultural, entreteniment, processos d’identificació, mitjà
d’expressió, plataforma de promoció
individual, etc.) amb les majors (socials: com a col·lectivitat
amb una tradició i uns condicionaments determinats)?
2. LA LITERATURA HA ENTRAT EN LA DINÀMICA MÉS PERVERSA
DE L’OFERTA I LA DEMANDA. El món de la literatura ha esdevingut
finalment un mercat
més i s’ha fet fins i tot competitiu. El que hi ha fora d’aquest
mercat ja no té cap valor i, per
tant, difícilment arribarà al consumidor o consumidora.
Tan se val que hi hagi un públic lector!
L’important és que els mecanismes del mercat (premis, diades,
promocions, modes, graelles de vendes) funcionin per tal d’aconseguir la
màxima rendibilitat. No es formen lectors o lectores, sinó
únicament públics consumidors. Això, és clar,
en una cultura minoritària i minoritzada té unes incidències
i unes repercussions específiques. Per què s’ha estat capaç
de crear una mínima cultura de masses a la catalana, molt protegida
institucionalment, que ha menystingut, en canvi, des de la cultura acadèmica
o universitària a la cultura popular impulsant uns públics
àvids (i amb hàbit) de tota mena de literatura catalana i
en català? Per què no s’ha volgut omplir tots aquests estrats
de cultura? No hi ha hagut un interès polític? O és
que les polítiques culturals prefereixen construir des de dalt perquè
d’aquesta manera són més controlables socialment?
3. ELS CORRENTS LITERARIS MÉS INNOCUS I INSUBSTANCIALS TRIOMFEN
EN TOTA LA LÍNIA. No hi ha cap mena de respecte intel·lectual
envers el lector o la lectora i es tendeix, per incomprensibles raons “pedagògiques”,
a rebaixar els continguts
literaris fins al límit de la imbecil·litat. Amb estratègies
publicitàries més que dubtoses, es treballa per la imposició
del gust i es converteix insignes escriptors i escriptores en objectes
de fireta de pim-pam-pum. (Val a dir que, sovint, els mateixos subjectes
implicats s’avenen a perdre la seva combativitat inicial a canvi de no
malmetre l’èxit). De fet, els llibres mateixos ja han deixat de
ser un tresor valuós –n’han perdut l’aurèola—des del moment
en què se’n fan com si fossin rotlles de paper de wàter (de
tots colors, formes i maneres). Només cal que us fixeu en la quantitat
de llibres de persones famoses (l’estrellat televisiu, mediàtic,
polític, etc.) que fan literatura per vendre llibres o imatge i,
en el pitjor dels casos, per engrescar ànimes ingènues, mentre
que els escriptors i les escriptores “vocacionals” tot just aconsegueixen
de professionalitzar-se amb moltíssimes penes i massa treballs (i,
encara, si hi reïxen). Fins a quin punt tota aquesta palla impossibilita
de llegir el gra? Fins a quin punt es tenen criteris per escollir (per
destriar el gra de la palla)? D’altra banda, en un món on l’audiovisual
i l’Internet són abassegadors, com pot el codi literari ser útil
socialment si la seva gran virtut –i, precisament, el seu gran perill—
és que estmula la imaginació i el pensament amb el mínim
de mitjans o, si voleu, de cost. Com pot ser útil socialment el
codi literari si és el menys adequat
per funcionar l’engranatge del mercat?
4. LA LLIBERTAT CREATIVA NOMÉS ES POT GARANTIR DES DE FORA DEL
SISTEMA LITERARI ESTABLERT, des d’un contrapoder literari que sigui capaç
de bastir unes xarxes paral·leles (d’afinitats i de relacions entorn)
de creadors i creadores compromesos amb la realitat que els ha tocat de
viure (cosa que no vol dir, entenguem-nos, que hagin de ser uns dogmàtics
i avorrits cultivadors del realisme més tronat o que es vegin en
l’atzucac d’anul·lar-se com a escriptores o escriptors per culpa
d’una militància xucladora), d’editorials independents, de tertúlies
assembleàries, d’amics i d’amigues de la imaginació, etc.
Que, des de baix i des de dintre, puguin dinamitar l’esclereotització
del sistema establert i, alhora, dinamitzar la galàxia literària,
tot apostant per una participació més activa i democràtica
en la vida pública.
5. ELS DARRERS ESDEVENIMENTS QUE S’HAN PRODUÏT EN AQUESTA NOVA
EUROPA QUE TORNA A NÈIXER TACADA DE SANG demostren que tota
la literatura
pacifista només ha servit per fer-nos creure que la pau s’aconsegueix
amb la força de les armes o que “es destrueix la ciutat per a salvar-la”
(i la frase, recollida per Chomsky, és d’un
responsable nordamericà en la guerra del Vietnam). La literatura
queda definitivament desarmada davant de les paraules, prepotents i irrefutables,
dels estrategues militars. I, tanmateix, perquè seixanta-dos anys
després encara és plenament vigent la reflexió que
Thomas Mann adreçà al degà de la Facultat de Filosofia
de la Universitat de Bonn, quan fou esborrat de la llista de doctors honoraris
per la seva oposició al règim nazi: “[...] En la Paraula
hi ha involucrada la unitat de la humanitat, la integritat del problema
humà, fet que no permet a ningú, avui menys que mai, separar
allò intel·lectual i artístic d’allò polític
i social, i aïllar-se dins de la torre de vori del cultural propi.
Aquesta vertadera totalitat forma una equació amb la humanitat mateixa,
i una persona –sigui qui sigui— fa un atac criminal contra la humanitat
quan pretén totalitzar un segment de la vida humana, amb la
qual cosa jo vull dir la política, l’Estat. [...]”. Aquella Europa
que es trobava a les portes de la Segona Guerra Mundial abandonava a la
seva sort, com és sabut, el govern republicà espanyol i català.
Aleshores, l’any 1938, quan bona part dels Països Catalans es trobaven
amenaçats per la bota feixista,
el poeta i dramaturg Joan Oliver escrivia que els escriptors catalans,
en aquella conjuntura
difícil, només podien col·laborar a “l’obra de
redreçament i millora del país” d’una única manera:
“produint literatura, bona literatura, obra artística, de la que
salva el temps i l’espai, i ennobleix el nom i la memòria d’una
terra, i fixa una personalitat nacional en l’assemblea dels grans pobles”.
Aquesta, deia Oliver, havia de ser l’ambició de la intel·lectualitat
catalana. No es tractava, doncs de fer “bons pamflets”, ni de vindicar
reconversions circumstanciades de les trajectòries literàries
individuals.
6. LA LITERATURA ACTUAL SEMBLA HAVER PERDUT LA MEMÒRIA
HISTÒRICA. La voluntat de servei a un públic, amb tot el
conjunt de valors culturals, de pensament crític i revulsiu, d’agitació
i de protesta, d’ètica sedimentada que això implicava,
s’ha anat diluint per oferir productes aparentment neutres. Potser
ben escrits formalment, però sense contingut.
Francesc Foguet
(*) Taula rodona sobre “La utilitat social de
la literatura”, organitzada pel Fòrum de
Debats de Vic, amb la participació de
Francesc Foguet, Roser Iborra, Joaquim
Noguero, pep Rosanes i Miquel Vilardell
(Museu de l’Art de la Pell, 16 d’abril de
1999).
|
| Joan Brossa i el món real poètic
El poeta Joan Brossa m’aviva l’existència d’un món real
poètic, no sols real sinó, és clar, superadors del
món real polític en què ens trobem immersos, la qual
cosa ja és definir-lo
vist que molts pocs anomenats poetes poden avivar-lo, atesa la facilitat
amb que un continent –en el millor dels casos, acceptable— no alberga el
contingut autèntic del poètic. I, per
suposat, no el Brossa d’aquest o d’aquells poemes, sinó el seu
món, el món poètic de Brossa. És evident que
no tracto de fer una anàlisi de les seves diverses escenografies,
dels seus múltiples temes, sinó de parlar-vos de la seva
síntesi. Tampoc no m’entretindré ni en la crítica
del món real polític que embolcalla el poeta i que es veié
ben reflectit en el seu enterrament, amb la presència de tots els
estaments del poder, tant actuals com tradicionals;
ni en allò que tingué de cerimònia religiosa a
pesar de desvincular-se de la tradicional eclesiàstica i burgesa,
inclosa la sacerdotessa Núria Candela, que llegí, hieràtica,
poemes del poeta. Perquè, si Brossa pertany al món real poètic,
ja és, entre altres coses, universal; la llengua en què escriu
no és essencial, l’essencial és que la seva... ànima
ho era.
Assenyalar un únic vers:
...caminant arribo fins a l’horitzó.
La importància d’un testimoni del món real poètic,
és doble: d’una banda, la seva contribució a l’enriquiment
d’aquest món, patrimoni de l’espècie humana, en allò
que té de plenitud i
altura i, de l’altra, el seu enfrontament al món real polític,
al món del domini que converteix l’espècie en aquella cruel
claudicació de la noblesa espiritual i intel·lectual, en
la seva divisió
entre dominants i dominats. Vull dir que t’apropes al món real
poètic i el real es transfigura, assoleix una dimensió que
precisament impedeix, confon i destrueix el món real polític,
el món de la intriga, del domini, de la falsedat, de la confusió,
de la mitificació, de la trampa sistemàtica. Sí, una
manera de confirmar que es viu aquest món poètic, el món
plenament
viscut per l’art i especialment per la música i la poesia escampades
per tot el seu.... àmbit, és que s’arriba a l’horitzó...
És a dir, se surt d’aquests territoris del domini imposats pels
dominants de tota mena, amb armes per matar o psicològiques per
mentalitzar i bloquejar.
Així que és molt convenient d’acudir a la poesia, en aquest
cas a Joan Brossa, i perdre’s entre els seus versos i alegrar-se amb els
que ens il·luminen la nostra sensibilitat.
I diu en un altre poema:
Es fa difícil de reconèixer les fronteres des del cim
d’una muntanya.
Assenyalo aquesta imatge perquè precisament una de les característiques
del món real poètic és la supressió de totes
les fronteres i, per aquest mateix fet, una de les més accentuades
del món real polític és omplir-ho tot de fronteres,
de presons, de lleis obligatòries, d’abismes... I que li esdevindrà...
a aquesta espècie humana... El més probable és que
mentre no s’hagi transformat en una altra –destí de tota espècie
que no s’extin-geix–, continuarà la diferència entre el món
real polític i el real poètic, ja que la nostra especial
sort de ser conscients ens permet d’afegir al món real una dimensió
que els altres éssers, almenys els que coneixem, no
troben. Per això, entre altres aspectes, es fa tan difícil
de conèixer que és vertaderament el real, que és la
realitat. Hi ha una altra dimensió, la protagonitzada per la ciència
que mai no
acabarà de sorprendre’ns... ni el polític... ni el poètic...
Cada ésser viscut pel poètic, aquest és el cas de
Joan Brossa, afegeix una visió singular d’aquest món, enriquint-lo
a la vegada
que descobrint-lo. I diu, i només assenyalar aquests versos:
Tot poema és una detenció ja que sostreu formes de
vida per conservar-les en els versos.
És a dir, el contrari del que s’esdevé en el món
real polític que és ple de detencions o bé, per enverinar
la vida o per destruir-la... O no? No obstant això, si arribem al
més lluny possible en l’horitzó, és fàcil d’observar
com la mateixa vida, el mateix món real, encara que, evidentment,
l’atorga, la suprimeix... No sé si Brossa arribà fins aquest
punt en la seva aventura. Qui sap si rellegint-lo trobo un poema que m’ho
confirmi, per tant se val. Diu, i ara sí que és el darrer
fragment que assenyalo:
L’única cosa que em cal és imaginar grans boscos.
No hi ha dubte que Brossa arribà molt lluny cap a l’horitzó...
Mentre escric aquestes coses m’acompanya Gabriel Faura... i és que,
tot i les meves continues lamentacions de solitud i de tan desamor (queixes
fonamentades...), resulta que estic sempre acompanyat d’un músic
o d’un poeta; en fi, immers en el món real poètic i caminant
sempre cap a l’horitzó i ascendint sempre a la muntanya. La que
tinc més propera i se m’ha anat fent entranyable és Montserrat
i clamo des de l’altura: Llibertat!, llibertat!... Potser és molt
fàcil d’arribar-hi, en un grau o en un altre, senzillament aconseguint
que el món que ens viu sigui el real poètic i no el real
polític...
Gràcies, doncs, a Joan Brossa per la seva contribució
en aquesta dèria. I coratge!, lector d’aquesta breu semblança.
Però, alerta!, que el real és a la vegada el poètic
i el polític... la contradicció i la complexitat, la bellesa
i la monstruositat, la veritat, ai, i la mentida... ser i no ser... Aquesta,
i no la disjuntiva, és la qüestió. En definitiva: la
conquesta del poder o la conquesta de la innocència.
Jesús Lizano,
poeta
|
| Biblioteca SALVADOR ESPRIU
Novetats bibliogràfiques, tardor 99
NOVEL·LA
— Barbal, M. Carrer Bolívia.Edicions 62. 1999.
— Celho, P. Brida. Proa, 1998.
— Coll, P. L’abominable crim de l’Alsina Graells. Empúries,
1999.
— Jacq, C. Sota l’acàcia d’occident. Columna, 1998.
— Le Carré, J. Single & Single. Edicions 62, 1999.
— Lienas, G. Bitllet d’anada i tornada. Empúries, 1999.
— Mesquida, B. Vertígens. Edicions 62, 1999.
— Monzó, Q. Vuitanta-sis contes. Ed. Dels Quaderns Crema, 1999.
— Palol, M. El Quincorn... Columna, 1999.
— Rice, A. Entrevista amb el vampir... Proa, 1999.
— Roca, M.M. Temps de perdre. Columna, 1999.
— Saramago, J. Tots els noms. Edicions 62, 1999.
— Simó, I.C. El gust amarg de la cervesa. Columna, 1999.
— Tamaro, S. Tobies i l’àngel. Empúries, 1999.
— Xirinacs, O. La tarda a Venècia. Columna, 1999.
MATÈRIES
Religió:
— Escribano, F. Descalç sobre la terra vermella: vida del bisbe
Pere Casaldàliga. Edicions 62, 1999.
Política:
— Caminal, M. Nacionalisme i partits nacionals a Catalunya. Empúries,
1998.
Medicina:
— Brunel, H. Guia de relaxació per als qui no tenen temps. Pòrtic,
1998.
Cuina:
— Baliu, G. Pastissos, gelats i postres. Pòrtic, 1998.
— Parellada, R. El llibre de les picades. La Magrana, 1998.
— Morell, J.M. Cuinar cargols. Pagès, 1999.
Empreses:
— Gates, B. Els negocis de l’era digital... Columna, 1999.
Esports. Futbol:
— Història crítica del Futbol Club Barcelona: 1899-1999.
Empúries, 1999.
LITERATURA
Poesia:
— Brossa, J. Sumari astral. Edicions 62, 1999.
— Marçal, M.M. Cau de llunes. Proa, 1998.
Sàtira:
— Grasset, X. El món s’acaba: com superar el 2000. Columna,
1999.
L. Periodística:
— Pàmies, T. La vida amb cançó: cròniques
radiofòniques. Empúries, 1999.
L. De Viatges:
— Espinàs, J.M. A peu per Castella; terres de Sòria.
La Campanya, 1999.
SECCIÓ INFANTIL/ JUVENIL
CONTES (fins a 6 anys)
— Dowling, P. La Sally juga amb els nombres. Timun Mas, 1999.
— Petty, K. Els amics del petit tigre... Timun Mas, 1999.
CONTES (de 7 a 9 anys)
— Nordqvist, S. El pastís d’aniversari.
Columna, 1999.
— Walsh, M. La Marta amb els seus gatets... Timun Mas, 1999.
IMAGINACIÓ INFANTIL (de 10 a 12 anys)
— Brezinat, T. Desapareguts al Triangle del Diable. Timun Mas, 1998.
— Toro, X. El trompetista i la lluna. Edebé, 1999.
Montse Espina
|
| Enganyifes
Ja fa dies, en el marc de la Trobada de puntaires de Catalunya a Anglesola,
vaig trobar un llibret de molt poques pàgines on hi aplega un seguit
de frases fetes catalanes amb estil humorístic. D’entre tot plegat
he escollit les anomenades enganyifes en les quals hi ha preguntes, problemes
amb trampa que hom hi cau de bona fe. Les respostes les trobareu en el
proper número per tal que pugueu despertar la vostra imaginació
durant uns quants dies vosaltres sols o en tertúlia.
1. Quina paraula és aquella que tothom, fins els més il·lustrats,
escriuen malament?
2. Quin animal és aquell que menja amb el nas?
3. Quantes gotes d’aigua caben en un vas ple?
4. Sovint sentireu a dir que algú s’ha begut dos ous en dejú.
Podeu dir que això no és cert.
Per què?
5. Un problema. Un tren surt de Madrid cap a Barcelona a les nou i
està en el camí dotze
hores. Un altre, surt de Barcelona cap a Madrid, a les deu, i només
n’està onze. Quan es creuin, quin dels dos estarà més
a prop de Barcelona?
6. Si dos gossos es barallen i l’un trenca una pota a l’altre, i aquest
arrenca una orella a
aquest, quin dels dos podrà dir que ha guanyat?
7. Què és el primer que fa tothom en entrar en una habitació
fosca amb un llumí encès?
8. Per què sempre que un rellotge cau a terra es para?
9. Què és allò que a Barcelona ho fa i a Madrid
ho donen?
10. Quin és l’animal que té ulls i no hi veu, orelles
i no hi sent, boca i no menja i potes i no camina?
11. Què és el que fan tots els veïns de Masquefa
al mateix temps?
12. Quin és el vegetal que surt sense haver-se plantat i que
tothom té presa a tornar a ficar
a dintre?
13. Què fan, el gener, sis gats dalt d’una teulada?
14. En quin lloc els homes gasten menys salut?
15. Havent-hi tantes fàbriques de calçat als Estats Units,
d’on diríeu que gasta les sabates en
Truman?
16. Quin nom i cognoms canvien del tot en traduir-se al castellà?
17. Quina paraula catalana es converteix en diminitiu en canviar-li
l’accent de lloc?
18. La paraula calor, s’accentua?
19. Quin és el millor negoci?
20. Perquè en llurs uniformes els soldats porten botons daurats?
21. Què va fer Napoleó en complir els quaranta anys?
22. Per què no és gens prudent tocar el piano durant
una tempesta?
23. Proposeu que algú digui: “Borinot amb la boca tancada”.
|
