Recentment ens hem fet ressò (mitjançant una publicació nacional) d’un article aparegut
al diari alemany Frankfurter Allgemeine, on un professor de la Universitat de Colònia
ha volgut divulgar la troballa que ha fet al voltant d’un sinistre succés ocorregut l’any 1529.

El professor Hans Joseph Salzig, al llarg d’una entrevista realitzada per un periodista (de nom Willhem Bredl) especialitzat en “curiositats”, va explicant el que ha trobat (i què ha donat per cert), com es va anar interessant i com ha cregut oportú fer pública la seva descoberta.

DFA: –Així doncs –comença l’entrevista– considera feacents les seves conclusions?

PHJS: –Sembla ser que sí: els arxius judicials de Weimar i els arxius eclesiàstics de Liepzic coincideixen en el cas d’Ulrike Haydn. Per una part se l’acusà d’alta traïció, subversió,
desacatament i activitats antinacionals; religiosament fou declarada blasfema, heretge i anatema i excomunicada.

DFA: –El procés fou llarg?

PHJS: –Va durar més de vuit anys perquè l’Ulrike Haydn s’anà escapolint dels qui li feien setge.

DFA: –I de què subsistia?, perquè... va haver de fugir del seu poble i de la seva família, no?

PHJS: –Sí, és clar. Subsistia de treballs domèstics que anava fent en el si de famílies que l’acollien; però sempre hagué de marxar. Cap al 1521 va estar a punt de casarse i...

DFA: –I com sap vostè això? 

PHJS: –Perquè juntament el que s’havia de casar amb ella, un tal Helmut Hasse, va donar
una carta a un funcionari dels jutjats (apesarat o afí a la causa) que la barrejà entre els lligalls del sumari del cas sense que els magistrats se n’adonessin. La car ta, més aclaridora que tot, sembla ser sincera però cal considerar que és de caire sentimental (Helmut fou el promès de l’Ulrike) i, per tant, potser poc objectiva... 

DFA: –Què diu la carta?

PHJS: –Relata la seva versió del periple de l’Ulrike; la justifica, l’exculpa i es solidaritza amb ella.

DFA: –Però la fi d’ells fou diferent.

PHJS: –Vostè s’ho imagina?

DFA: –Quan vàrem parlar l’altre dia al seu despatx i vostè ens va avançar el que ens volia lliurar (al nostre diari) vaig intuir que qui va “pagar” va ser l’Ulrike.

PHJS: –Correcte: en Helmut mai va ser considerat sospitós; i ella, quan fou necessari, es distancià d’ell per a no comprometer-lo.

DFA: –No ho comprenc gaire.

PHJS: –Veurà: en Helmut era d’una família influent (malgrat, no pogueren ni volgueren fer res en ajut de l’Ulrike). Els pares d’ambdós eren comerciants (vins, teles, espècies, remeis, material d’impremta i encàrrecs diversos) i així es conegueren els joves.

DFA: –Les circumstàncies, òbviament, no permeteren el matrimoni.

PHJS: –Sí i no: les famílies ho veien bé perquè es dedicaven al mateix; però a mesura que el temps passava... el que no feren és empaitar els fills per tot el país.

DFA: –Com va començar tot?

PHJS: –L’Ulrike va néixer al 1491; just al 1520 va començar a interessar-se (per certa influència d’un sacerdot amic de la família) pel corrent reformista Luterà. Al 1516 va aparèixer la traducció que feu Erasme de Rotterdam del Nou Testament i les llengües
autòctones van començar a prendre terreny, en l’aspecte religiós, al llatí; segurament
l’Ulrike va llegir alguna traducció. 

DFA: –Vostè creu que era lectora?

PHJS: –Sens dubte. Ho tenia a l’abast: pensi que era renana i que és en aquesta regió
on, cap al 1445, trobem l’obra impresa més antiga de Johannes Gutenberg.

DFA: –I els delictes de la noia foren? 

PHJS: –Difondre les idees Luteranes. Primer només es reunia amb dones, després s’afegiren
bastants homes. El que molestà a les autoritats fou que ella, que no era ningú eclesiàsticament
parlant, convencés a la gent humil i els obrís els ulls envers els punts on la Reforma Protestant creia que l’Església cometia “irregularitats”. A més, ella s’escapolí (ajudada o no) moltíssimes vegades de la justícia i això afegí ràbia (la d’alguns funcionaris) a la qüestió.

DFA: –Com l’enxamparen?

PHJS: –Amb una mica més de temps s’hauria escapat un cop més. Cal suposar, no obstant,
que més tard o més d’hora hauria caigut. Feia temps que vivia al bosc i es sostenia del que la gent li duia (queviures i altres coses de primera necessi-tat). La seva salut es ressentí i es curava amb herbes i plantes apropiades; això, sumat al seu estat de “proscrita”, li comportà el qualificatiu de “bruixa”.

DFA: –Res més lluny de la realitat?

PHJS: –Efectivament.

DFA: –Fou judicada?

PHJS: –Entre cometes.

DFA: –Què vol dir això?

PHJS: –Que testimonis que podien haver estat favorables, per temor, es retractaren; i que els pocs que la varen defensar no feren prou força. Calia una víctima i ella els va venir bé.

DFA: –La condemnaren a...?

PHJS: –A la foguera.

DFA: –Horrible.

PHJS: –Com li dic. Però vet aquí que en Helmut Hasse voltava per allí; molt en contra de les recomanacions d’ella, que li havia indicat sobremanera que s’allunyés, es salvés i continués espargint les idees de la Reforma.

DFA: –Deixi’m endevinar: heròicament la va salvar.

PHJS: –Res d’això: no hi hagué possibilitat alguna. Un amic d’en Helmut, que degué preveure
la situació, apostat dalt d’una finestra llençà un misericordiós tret a l’Ulrike. Helmut era al costat del seu amic però no ho impedí; comprengué que era preferible allò a aquell esperpèntic suplici.

DFA: –Lamentable història.

PHJS: –I que ho digui.

DFA: –I ara què professor?

PHJS: –Continuaré amb la docència; és la meva professió.

DFA: –Mercès per haver-nos fet par tícips de la seva investigació.

PHJS: –Gràcies a vostès.
 

M.J.G.V.
 

De l’escrit aparegut a la revista Empireuma núm. 19 (Oriuela, Alacant) l’autor del qual és Ricardo Llopesa, n’he volgut extraure alguns paràgrafs que em semblen il·lustratius del moment actual –i des de fa ja molt de temps– de la poesia peninsular:

“Afirmar que vivim un temps de poesia sense poetes, però amb molta poesia escrita,
abundant i desbordada, com a afirmació del jo, sense ser individual, és una qüestió que està a l’ordre del dia i que no podem negar. En lloc de ser cosmopolites som provincians o, com a molt, peninsulars.

(...) El poeta s’ha conformat amb escriure bé, seguint les pautes anteriors a ell. Repeteix,
modificant, només; quan la missió de la poesia, en totes les èpoques, ha estat transcendir els límits convencionals del llenguatge.

(...) Hi ha poetes que estan poc inclinats a admetre el rumb experimental de la veu en
solitari, perquè aquesta acceptació pressuposa la seva pròpia negació.

(...) L’endecasíl·lab, tan grapejat, així com el solemne vers lliure han fracassat en mans de molts dels nostres poetes. (...) Vers lliure és qualsevol cosa. És prosa semirítmica ordenada en versos. I encara que l’ordre no altera el factor en matemàtiques, en poesia l’altera del tot.

(...) Gairebé m’atreveixo a dir que el panorama d’estancament que va viure la literatura, herència del romanticisme, és similar a la que patim avui amb l’herència del modernisme, però animada per una rància bufada d’esperit que ve del segle XIX.”

I, reforçant aquestes paraules, uns altres paràgrafs corresponents a l’editorial del mateix número de la revista Empireuma: 

“En la seva acomodada descreença, el poeta actual, heroi cansat, derrotat, s’entesta a justificar-se davant la societat: suplica ser acceptat; no assimila el rebuig.”

”La poesia és un organisme viu, rebel en permanent revolució.” (Olga Orozco)

“Les tendències dominants són aquelles que la societat demanda, les que estan molt allunyades del fervor rebel i fugen de la perversió; les que es delecten en la plàcida
sentimentalitat o en la grandiloqüència deliberada. Però hi ha altres poetes, clarament ignorats, que no s’esforcen en justificacions perquè saben que no hi ha justificació en la poesia, que no somien contínuament amb el futur perquè ells mateixos són el futur.”
 

Joan Borda
 

Poble Sec, novembre de 1999

Cara amiga,

Les idees clares, deia Artaud, són idees acabades i mortes. Per fortuna, perquè jo no en tinc gairebé ni mitja dotzena d’idees clares. I, encara, les hauria de ressuscitar. Els principis són
una mica això, idees mortes. I ens ajuden a viure sense suïcidar-nos a la primera de canvi, a la primera agressió dels asèptics imbècils de torn. Però, malgrat això, no em sé estar de
necessitar les paraules, per expressar alguna claredat d’idees. Potser el pensament és una mica una “màquina morta”, perquè ha estat engreixada amb molta cosa morta. I les multituds
d’espectres i fantasmes prepotents, en la seua condició de morts en vida, fa esfereir... I fa fàstic, també. Hi deu haver, és clar, una part de vida que lluita contra aquesta “màquina morta” i ens dóna, de tant en tant, una mica de lucidesa carregada de neguits (perquè una lucidesa sola fóra també un indici d’estat potencialment moribund). Qui se n’escapa, elis, elis, de la mort! A la m., la mort. Som vives, encara.

Moltes ànimes, avui, ja no es commouen davant les catàstrofes, les guerres, les angoixes desordenades de l’amor. O l’arbitrarietat dels assassinats en fila, amb qualsevol pretext
geoestratègic. Les “nocions elevades” semblen poesia ensucrada o paraulotes que escupen els cretins (quan haurien de rebre’n els escups, de la banda dels perdedors). 1.000, 2.000,
3.000... morts, cadàvers, xifres exactes, concises, que ni ens lleven la son, perquè vénen de lluny, i no ens afecten. Què ens afecta, de fet? Ni si rebaixéssim el llenguatge al nivell pobre
dels que arbitràriament anomenem joves, no aconseguiríem traure a les xifres i als mots una engruna d’emotivitat. O gairebé. Les paraules “sagrades” s’han convertit en roba vella, verí
adulterat, propi d’èpoques mortes. Vivim instal·lats en la mediocritat. És una vida immòbil.

Una vida immòbil. Un conformisme que ja voldríem que fos burgès, perquè aleshores podríem acarnissar-nos-hi amb tot el bagatge de la lluita. No, ni això. Ja és interclassista, vertical i horitzontal: global, en una paraula. No acusem la multitud, car també en formem part. (I en tenim més culpa, si en som conscients i no ens fem zapatistes o escamotistes de l’alliberament.) No tenim a qui acusar, perquè les carotes ens enganyen i, d’altra banda, qui té la potestat d’erigirse en jutge de ningú? Aquesta és la trampa més ben pensada del neoneonco-capitalisme d’aquesta darrera dècada d’un segle vergonyós, fatídic. I el cinisme
campa, va a la seua, destruint-ho tot com una pesta, que, per torna, ni és teatral, ni admet cap metàfora, de tan miserable que és. I on és, doncs, la mínima possibilitat de generar utopies
realitzables? On és el poder de la imaginació (quan la imaginació ha entès que cal destruir el poder, no pas conquerir-lo!)? Eh?

No tot està perdut, tanmateix. Que el realisme eixut, aquesta mirada tramposa que fem al real, no ens estorbi els ulls de la bellesa! O almenys d’una mica d’humanitat que trobem ací i allà com una alegria o una troballa. Una mica de subjectivitat exaltada, vull dir, d’amor al detall. D’individualitats creatives, en suma. Estimar la realitat és un esforç brutal, perquè l’ideal sempre sublima la lletjor de la vida quotidiana. D’ací el desencís. D’ací que, darrere els vidres interiors, tot sembla una massa putrefacta, d’una brutor irrespirable. Però, més ençà, la bellesa imaginada és estèril si no s’afronta amb l’exterior, amb allò que es mou al carrer o vola per l’aire sutzós de la ciutat. L’altra, aquesta ànima humana que deambula al costat nostre o més enllà, és com nosaltres, essencial ment, encara que és radicalment estranya
i diferent.

No podem oblidar els matisos. Evidentment, és infinitament més bella una pintada contra els fatxes fatxes que una pintada contra els moros moros o contra els negres negres o contra els anarquistes @. És una qüestió de matís, i de grau, de qualitat humana. D’això en depèn la capacitat d’acarar-se, de resistir contra l’opressió contemporània. O l’estupidització del món global. D’això en depèn la imaginació: l’enginy de tornar els símbols o les idees (que encara
n’hi ha) contra tot allò a què estan sotmesos, subjugats, esclavitzats. D’això en depèn l’art, o el teatre com a expressió artística: un teatre que commogui el públic i li deixi una cicatriu a l’ànima (una cicatriu feta de pau, no pas de guerra, i no de guerra per a la pau, ni de pau en peu de guerra). No un teatre decadent, sense vida, aliè, tancat, malaltís, autosuficient,
esmunyedís, petrificat, no. No: de l’acció directa, del risc, del perill. Un teatre que fugi d’etiquetes i les qüestioni totes, que enviï a pastar fang els hàbits, els trucs, les premisses, les
taquilles. Un teatre antimonàrquic (ara que la monarquia està, de nou, de moda), terrorista (ara que el terrorisme és el dimoni més pacífic), anticonformista (ara que el conformisme viu
la seua “belle, belle, belle, belle, belle, belle, époque”), antitreballador/a en precari a més vergonyant. És a dir: del fracàs del fracàs, de la negació de la negació. En un mot: de la sensibilitat. O, si escoltem a Artaud, de la crueltat. Un teatre que ens ensenyi, per exemple, que no som lliures. I que el cel ens pot caure a sobre. (I no pas per l’efecte d’un déu malparit.)

I tornem-hi. El dolor és el més abominable de l’experiència humana. Sobretot, el dolor impotent, arbitrari, vingut del poder, de l’estranyesa... (També, ho saps prou bé, el dolor íntim, personal, incompartible. O inevitable.) El problema col·lectiu és (l’altre:) el dolor
de la guerra, de la fam, del carnatge indiscriminat (o discriminat, pel cas). És això el que volem? La tendència s’hi encamina. L’empirisme és implacable, la raó del poder, absoluta.
És l’asfíxia de la lògica aplastant, mercantilitzada, difosa als quatre vents de l’abundor. Energia, energia i resistència contra tot. (Les catalanes i els catalans –alguns, si més no– en sabem, d’anar contra, perquè, per ara, és l’únic que ens distingeix dels monolítics opressors, que en tenen enveja). Especialment contra els/les goluts/des traïdors/res que ens foten la punyeta i ens volen comprar amb una prebenda, al preu d’una pre-venda. Oi!

Oi! Oi! Hi ha dies que renunciem als moments de la vida concreta i ens entaforem en el forat negre de la derrota. Són dies, amb les seues nits fosques i fredes, que passen. Després,
torna un altre dia i amb una mica de sort torna la llum tènue, l’escletxa per mirar-se el món amb una altra mirada. Cansada, però renovada. I endavant, que no ha estat res. Sempre endavant, que vol dir contra corrent, contra tot. Sumes i restes i el llarg bagatge d’una vida vençuda, perquè ja és un retorn cap al no-res. I, aleshores, arriba un moment que t’adones
que has perdut tantes coses, que voldries recuperar la innocència. I penses: “la reconqueriré, encara sóc jove”. I no veus que costa, perquè el món, el defora te l’escatima a cada revolt.

I camines més de pressa, enfiles carrerons estrets, t’embrutes les sabates negres de fang i pols, i l’itinerari s’allarga, s’eternitza. Descobreixes altres caminants, adelerades, simpàtiques
algunes, d’altres més aviat esquerpes; te les mires i continues. Et conviden a l’obstinació. No hi arribes, saps que no hi arribes i, tanmateix, t’esforces i xof! Ja has caigut, ni te n’has adonat, ja ets al clot, al camí de Balaguer o al fons de la Mediterrània, fet cendres, després del foc. I el silenci... I tornes aixecar-te a l’infern. (Pausa tècnica.) Hi fa bo, s’hi està calentet,
no sé perquè collines t’havien dit que s’hi estava malament quan et posaven a la cambra dels mals endreços (que les monges, perverses, en deien de “les rates” i tu, criatura, només feies
que pensar-hi, perquè ja t’havien posat la por al cos, i veies aquelles dones amb aquells vestits negres i blancs, tapades i pàl·lides, com si els faltés aire per respirar, absortes en un
èxtasi diví que els estalviava coits dolorosos). I a l’infern una veu inconeguda et diu que ja s’ha acabat tot. Que tot ha estat una farsa i no se sap qui ha tingut la gosadia d’escriure’n el
final. 

Una abraçada,
 

Maria
 

1. Quina paraula és aquella que tothom, fins els més il.lustrats, escriuen malament?
     Malament.
2. Quin animal és aquell que menja amb el nas?
    Tots. Cap no se’l treu per a menjar.
3. Quantes gotes d’aigua caben en un vas ple?
    Cap, si és que ja és ple.
4. Sovint sentireu a dir que algú s’ha begut dos ous en dejú. Podeu dir que això no és cert. Per què?
     Perquè en havent-se begut el primer ou, ja no es troba en dejú.
5. Un problema. Un tren surt de Madrid cap a Barcelona a les nou i està en el camí dotze hores. Un altre, surt de Barcelona cap a Madrid, a les deu, i només n’està onze. Quan es
creuïn, quin dels dos estarà més a prop de Barcelona?
     Estaran a igual distància.
6. Si dos gossos es barallen i l’un trenca una pota a l’altre, i aquest arrenca una orella a
aquest, quin dels dos podrà dir que ha guanyat?
    Cap. Els gossos no enraonen.
7. Què és el primer que fa tothom en entrar en una habitació fosca amb un llumí encès?
     Ombra.
8. Per què sempre que un rellotge cau a terra es para?
    Perquè no pot passar més avall.
9. Què és allò que a Barcelona ho fan i a Madrid ho donen?
    Els petons.
10. Quin és l’animal que té ulls i no hi veu, orelles i no hi sent, boca i no menja i potes i no camina?
      Un ase mort.
11. Què és el que fan tots els veïns de Masquefa al mateix temps?
      Envellir.
12. Quin és el vegetal que surt sense haver-se plantat i que tothom té pressa a tornar a ficar
a dintre?
      La ceba.
13. Què fan, el gener, sis gats dalt d’una teulada?
      Mitja dotzena.
14. En quin lloc els homes gasten menys salut?
      A Guipúscoa. Allí tots tenen basques.
15. Havent-hi tantes fàbriques de calçat als Estats Units d’on diríeu que gasta les sabates en
Truman?
      De la sola.
16. Quin nom i cognoms canvien del tot en traduir-se al castellà?
      Juli Vert, que en castellà és Pere Gil.
17. Quina paraula catalana es converteix en diminutiu en canviar-li l’accent de lloc?
      Tomàquet. Accentuant la e, tomaquèt.
18. La paraula calor, s’accentua?
      A l’hivern, no. A l’estiu, ja és sabut que la calor s’accentua.
19. Quin és el millor negoci?
      És comprar termòmetres a l ‘hivern, que estan baixos, i vendre’ls a l’estiu, que pugen molt.
20. Perquè en llurs uniformes els soldats porten botons daurats?
      Per a cordarse.
21. Què va fer Napoleó en complir els quaranta anys?
      Anar pels quaranta-u.
22. Per què no és gens prudent tocar el piano durant una tempesta?
      Perquè el llamp mata el qui toca.
23. Proposeu que algú digui: “Borinot amb la boca tancada”.
      Tots faran sorolls estranys, sense caure que s’ha dit justament això: “Borinot amb la boca tancada”.
 

Sandra Tarragona