A nivell d’empresa no ho acabo de
conèixer..., però es treballa molt i s’escriu poc. Em refereixo a tenir estudis propis, inventaris,
dietaris, biblioteca, etc... del que poder fer ús. Cada producte amb la seva àmplia història 
passada, present i futura. I no forana sinó linyolenca. Oblidem-nos per un moment que ja ho fan 
a Lleida o Barcelona; serveix de poc. Necessitem camins ja traçats per nosaltres... el forà
gaudeix de poc valor. Cada vegada que es fa una cosa se n’aprenen de complementàries.

Fa poques setmanes que llegia en la revista “Descobrir Catalunya” núm. 30: “La nova cuina 
centre-americana a NY” pàg. 10, una recepta de cuina de productes prou nostrats consistent en
mantega amb alls escalivats. Seria oportú de provar-ho i dir quelcom al respecte. Com més 
sapiguem al respecte, molt millor. (Dita revista es troba a la biblioteca).

Si hom va a un local on hi han alguns diaris, és oportú agafar-ne no-més un.

Ho he trobat molt estrany, però he esbrinat que països tan diferents com Birmània i Marroc
celebren la “Festa de l’Aigua”. He sentit dir que a Birmània fan batalles d’aigua, deixen lliure 
un peix o ocell, etc... Què fan al Marroc? Ho celebren a la primavera en substitució de la
nostra “Festa de les Flors o de Primavera”? Nosaltres quan no teníem aigua celebràvem “Les 
Tretes de la Mare de Déu de les Sogues”. Ara, recentment celebren una lluïda festa de l’aigua
a Almacelles. Tot i que he descobert per “La Mañana” que no es refereix a quan plovia sinó de
quan l’anaven a buscar amb rucs.

Anys enrere ens van regalar Santa Rosa de Lima. Fa poc que he indagat que a Lima tan sols hi 
plou 6 mm a l’any. Cosa que m’ha sorprès bastant. Ara em pregunto si hi ha sants desèrtics,
tropicals, esquimals,... que van fer?, els coneixem?... Ja ho sabeu que la moda actual és
l’aiguabarreig.

La folklòrica camamilla de Linyola sembla anar fent amb poca empenta. Per si serveix de
quelcom afegiré que el passat 23-II (a la Botica-virtual) recomanaren la infusió de flors
de camamilla per a netejar els culs de bebès per ser antisèptica. Cal anotar-ho. (En la 
fotografia que adjunto destaco que hi ha camamilla en capses transparents de plàstic).

Com a colofó dir que en la nostra biblioteca no hi ha llibres de lectura de nivell, en francès i
anglès. Ho trobo en falta.

Robert Bonjorn i Duart
 

El diumenge 12 de març, molts catalans vàrem votar per l’abolició del deute extern dels països pobres, per poder-los dedicar als seu desenvolupament i sobretot a l’ensenyament... un informe de l’ONU ens avisa que els principals líders d’aquests països tercermundistes són els capos mafiosos o senyors de la guerra que dirigeixen el mercat negre de la venda i compra d’armes. Si els governs els hi condonen el deute, estaran contents, es faran més rics, en canvi crec que els bancs i multinacionals que els financien i paguen els “impostos” per rebre la seva protecció, mai els condonaran el deute.

La solució tampoc és enviar-hi els “missioners” de les ONG, que colonitzen a aquests pobles...el fet és que aquest diumenge, els senyors de la guerra van brindar a la vostra salut, mentre els seus pobles, –controlats els medis de comunicació– no es van assabentar de res i si ho haguessin fet, –a veure qui és el valent que els hi diu que els diners “són” del poble– no crec que molts d’ells, realment entenguessin el que volíem fer amb aquest gest, ja que encara molts d’ells estan a molts anys de pensar com hi fem nosaltres –i això no vol dir que sigui bo ni dolent– i per això els que emigren cap a Europa passen per aquests drames personals, ja que tenen de canviar la seva mentalitat en qüestió de dies o mesos o anys... el que tindria de ser una cosa de generacions.

I no cal que penseu que sóc un cínic, fa 50 anys, a Espanya quan governaven els militars, –i controlaven a l’administració–, aquests es van repartir l’ajuda “per al poble” que els enviaren els americans i construiren els edificis dels ministeris de Madrid. Aquí –a Linyola– només ens va arribar la llet en pols, que ens repartien als nens a l’hora del pati a les escoles nacionals i que
moltes vegades servien per regar les plantes i l’arbre.

El cas positiu és que hi hagi gent que pensi com es pot superar aquesta emigració i si hi ha gent molt intel.ligent que creu que condonant el deute, ja no vindran més magrebís o gent de color i part dels qui són aquí se’n podran tornar als seus països, també estic a favor de l’abolició del deute.

Ciutadà.
 

Un dia el meu fill al sortir de l’escola ens va exigir que li compressin un àlbum de cromos –que pertanyien a una sèrie de televisió–. Després d’insistir el vaig voler comprar i no vaig poder, no n’hi havia ni a Linyola ni a la comarca... passades unes setmanes, finalment el vaig poder adquirir..., després m’he assabentat que aquesta col·lecció la fan tots els nens..., el cas és que anant a una empresa que visito periòdicament, vaig explicar l’anècdota de l’àbum dels Pokemon... Un fet semblant els havia succeït..., però el que m’ha captivat més, és que alguns pares com que saben que el meu nen en fa la col.lecció i els seus van desesperats per acabar-la, ara, em truquen per saber el dia que hi aniré i aquell dia en un racó, uns adults de
més de 30 anys, ens reunim en un racó amb els pokemons i picachus repetits, i amb llistes dels cromos que ens falten, fem l’intercanvi d’amagat en un racó de l’empresa.

Mai havia vist un cosa i un fet semblant..., em diuen que les fàbriques no donen l’abast en la fabricació d’àlbums i de cromos i la canalla es mata per adquirir-los. Com pot ser això?

Pare.
 

És un tema que no toqueu a la revista, però que a mi em preocupa. Recentment ha sortit una enquesta feta per l’Institut Universitari Dexeus sobre 31 escoles de Barcelona. Sobre
l’apartat de les drogues fa la comparació amb l’enquesta feta l’any 1993 i dóna els següents resultats, sobre els qui han consumit algun cop alguna de les drogues citades
 

M’agradaria saber què fan els pares quan s’assabenten que el fill –el seu, mai– del veï, o dels companys, prenen drogues –legals o il·legals–. Els avisen? Us interesseu per si els vostres fills prenen drogues...? A qui ho pregunteu? I aleshores què feu...?

Em dono per satisfeta si em publiqueu aquesta carta.

Una mare observadora.
 

Sóc una casa que des de fa una pila d’anys està ublicada al nucli antic. Sempre he tingut bona harmonia amb les cases del veïnat. Amb les meves companyes hem vist afers de totes menes: una guerra civil, els avenços de les noves tecnologies, l’arribada de la ràdio, la TV (que per
cert la meva mestressa s’hi passa hores i hores) i ara la telefonia mòbil.

L’antena de telefonia mòbil ha sigut el detonant per a què part dels habitants de les cases veïnes sortissin a demanar signatures perquè es pogués retirar. Ah i per cert!, als meus amos ningú s’hi ha adreçat! I a mi tampoc! Però...millor ja que la vida de l’espècie humana té moltes
contradiccions i no és tan plàcida com la meva.

Per tenir una vida plàcida hi ha moltes coses que s’haurien de suprimir (segons diuen els experts humans): la majoria dels aparells electrodomèstics, el tabac, els productes amb conservants i colorants, els cotxes, els abocadors incontrolats (producte de la irresponsabilitat de certs
individus) etc... i com a casa, no entenc com aquestes altres fonts de contaminació no mereixen la mateixa atenció. Deu ser que l’espècie humana també deu estar contaminada per la ignorància i/o la mala llet (potser també l’enveja o l’aspiració a dominar, els diners...).

No crec que l’antena dins el casc urbà sigui una bona idea, però polititzar-la tampoc. S’ha de buscar una solució perquè no vull estar enfrontada amb la meva casa veïna ni sentir
comentaris desagradables vers una casa de pisos que li han posat una antena. Vull continuar existint amb la mateixa tranquil·litat que fins fa poc, esperant que la meva mestressa em pinti la façana i em posi flors al balcó.

Una Casa

PD: és difícil veure escriure una casa, però pitjors coses s’han vist en aquest poble.
 

Sr. Director:

Escric aquesta carta en un dia plujós d’abril. Avui he anat a comprar el diari, per a veure si hi surt la notícia de la publicació de la llei –al març m’explicaren que tenia de sortir a primers
d’abril– que farà que totes les antenes de telefonia mòbil es tenen de posar a les afores dels pobles, perquè són molt perilloses, produeixen maldecaps i leucèmies. També he preguntat si el Sr. alcalde ha suspès les obres de la nova antena i m’han dit que no... però de moment estan aturades. Em fa por sortir de casa, per què potser les ones em persegueixen i em toquen a mi i no puc entendre per què no surt publicada aquesta llei als diaris i si maten a la gent com les mosques, amb càncers, leucèmies..., en continuen posant arreu del país..., què ignorants són en aquests pobles, per què la gent no crida i persegueixen als seus alcaldes...

Si a la propera nota que ens passi la Plataforma Antiantenes ens expliquen i ens posen els alts nivells de contaminació que provoquen les antenes a Linyola els hi agrairé ja que ho aniré a explicar a tots els pobles que tenen antenes, i si es deixen, els salvaré.

La veritat és que no sé perquè no publiquen aquesta llei els diaris i perquè no avisen dels perills a que estem sotmesos, però malgrat la meva edat i la ciàtica, quan surto al carrer, corro –banzai– tant com puc i de costat a costat perquè no em toqui una ona que porti leucèmia.
Què dura és la vida. Ara que ja ho tenia tot manegat i fet, ara em persegueixen de dia i de nit aquestes ones boixes... I ull viu als qui tenen mòbils, que m’han dit que a un li va sortir un bolet a l’orella... que tenim molta feina, vol ploure i hi ha roba estesa. Endavant companys. Però jo, el que no entenc és per què encara no surt publicada aquesta llei als diaris...

El vostre amic, a qui ruixaren de petit amb DDT.

Perepunyetes Gila.
Linyola 12 d’abril 2000