Oferim a continuació alguns retalls de la darrera entrevista que Francesc Foguet i Berta Palau –amb la col·laboració de Joan Borda– van fer a Guillem Viladot, poc abans de morir, per a la revista manresana El Pou de Lletres . Es tracta dels passatges esparsos (publicats, en tres lliuraments, al quinzenal Som Garrigues) en què Viladot opina, amb la seva contundència característica, sobre la situació política, social i cultural de l’entorn més immediat on va viure i des d’on va realitzar la seva immensa obra creativa. Amb motiu del primer aniversari de la mort de Viladot, BARRET PICAT ofereix l’entrevista íntegra i l’acompanya de fotografies inèdites de l’escriptor.

–Una de les teves facetes més bel·ligerants ha estat la col·laboració regular a la premsa de Ponent. Com vas començar?

–Vaig col·laborar amb el fundador del Segre, un tal Rei, però una vegada vaig barallar-me amb el director, perquè vaig fer un article sobre la pròstata del Josep Vallverdú. Al Josep el van operar de la pròstata i em va semblar una anècdota prou rica per fer-ne un article. Allò el director ho va trobar impúdic, indecent, immoral... Abans, però, ja col·laborava a La Mañana. Hi he fet milers d’articles. Hi faig el que vull i hi dic el que vull, perquè el que jo dic a La Mañana no ho he dit enlloc. És l’únic diari que no m’ha censurat mai cap article. Mai. En canvi, a l ’ Avui els vaig dir: “ja us ho fareu!”. Mai més.

–Com pot ser que un diari conservador no t’hagi censurat mai?

–Sí. Va sortir del Movimiento. Però tots som fills del Movimiento. El Rosini, que va ser director de La Mañana, potser als anys 1970-1980, publicava els meus articles sense llegir-los, perquè sabia que si els llegia no els publicaria. Després, una vegada al carrer, rebia el gran esbronc del Movimiento, la Guàrdia Civil, el Bisbat, etc. I tanmateix, ell ja ho tenia al carrer.

–L’ètica és un valor de l’escriptura periodística?

–El sentit ètic no s’ha de perdre. Jo sóc moralista. Sóc una persona que, com a artista, com a creatiu, té un sentit ètic de la vida. Hi ha un fet que s’ha d’analitzar sense pressió i és que Espanya mai no havia estat democràtica. Ni abans del Franquisme. Només hi havia hagut caciquisme. Un sistema democràtic, tipus anglès o tipus francès, aquí no hi havia estat mai. I això és la transició: l’ebullició que fan aquestes capes polítiques per adoptar un sistema democràtic adient i eficient. Aquest fet els disculpa, fins a un cert punt. No per evadir milions i milions... A tot arreu n’hi ha, de corrupció. La diferència és que els polítics d’aquí no s’han adaptat a tota la dialèctica democràtica. En això de la Banca Catalana, per exemple, en Pujol va acabar així perquè ho van aturar, si no... Però en Pujol sempre ha anat de burgès capitalista; per tant, ja sabem a què atendre’ns. Ara bé, els socialistes, que sempre han fet profecia de la puresa ètica...

–El poder és corruptor per naturalesa?

–El poder és una bogeria. És com estar enamorat d’una senyora bojament. Perds el sentit de la realitat. I quan es troben dins d’una muntanya de diners i només n’han de donar compte ells... Jo crec que sí, que el poder és corrupte. Kant diu: “sense ètica no hi ha política”. Sense un aprenentatge ètic, no hi pot haver política. És que a les mans dels polítics hi som tots! El nostre benestar, la nostra seguretat social, tot! A mi se me’n fot, que portin els seus comptes corrents d’amagatotis a Suïssa, però no amb els meus diners!

–De cara a les municipals, creus que canviarà el panorama?

–Ens trobem en la paradoxa que només podem fer una política econòmica de centre. Tothom ha de fer el mateix. L’economia es dicta des de Brussel·les. Tant si Aznar té majoria absoluta com si guanya Felipe, la política econòmica serà la mateixa. Quina ideologia presenten els socialistes? I el PP? Absolutament cap. Ni el clero presenta ideologia!

–Els polítics han visitat Lo Pardal?

–Ells no viuen al país. Per exemple, el regidor de Cultura de la Paeria no ha estat mai aquí. Perquè sóc un ferotge antisocialista. D’aquest socialisme, no del socialisme. Jo vaig fer colla amb en Pallach i amb en Tierno Galvàn; en canvi, tota aquesta trepa de galifardeus són una banda de gàngsters. I, aleshores, com que saben que sóc antisocialista, no es dignen a venir.

–Què és, en realitat, Lo Pardal?

–Un magatzem. Va néixer amb aquesta idea. Això era un corral. Hi havia gitanos. Ho vam endreçar perquè a casa no hi cabíem. Vam fer un magatzem amb cara i ulls.

–Qui ve a veure el museu?

–De fet, al principi, hi deixava entrar tothom. Van venir-hi molts autocars que desembarcaven avis turistes. El primer que deia la gent era: “on és el lavabo?”. Avui m’estimo més que vingui un públic selecte. No un públic de la tercera edat o el que va a l’Espai Guinovart. M’agrada més una certa contenció.

–Els estudiosos es deuen quedar meravellats amb la teva obra?

–No m’ho perdonen. No em perdonen que tingui un Pardal amb mil metres quadrats de poesia objectual, que hagi fet setze novel·les –i algunes bastant bones–, centenars de contes, milers d’articles periodístics. No veieu que el país és petit i no es poden fer obres així! Un dia va venir el Manel Castellet de l’Institut d’Estudis Catalans i va dir “com és que la Institució no sabia res del Pardal?” “És que la Institució no és al Pla de la Boqueria!”, vaig respondre-li. “La culpa és vostra, que sou estàtics, mandrosos. Agafeu el cotxe i feu cent quilòmetres d’una banda a l’altra del país!”

–Són necessàries unes referències geogràfiques concretes per entendre la teva obra?

–Anecdòticament, potser no s’entendria. Perquè hi ha molta anècdota de disseny local, agropecuari, agrícola. Però això és pura contingència. El que sí sé és que tot això, a Barcelona, hagués estat impossible perquè no tens a l’abast tants elements. Jo vaig en un abocador, en un garatge, en un planxista i hi tinc de tot.

–Però Barcelona sembla que sigui un peatge obligat per ser conegut?

–Tot són peatges.

–Hi vas molt a Barcelona?

–Tres dies a la setmana. Hi tinc un pis des d’on veig tota la ciutat. Com diria Hemingway: “Barcelona és una festa”. El dijous hi faig el meu periple d’exposicions, alguna presentació de llibres...

–Arran de Lo Pardal i l ’ Espai Guinovart, Agramunt pot tenir alguna significació cultural o no deixa de ser una coincidència fortuïta?

–Jo crec que és una coincidència fortuïta. És una circumstància concreta i puntual. No ha nascut perquè aquest poble tingui una visió més culturalista, sinó perquè hi ha hagut dues individualitats que han tirat pel dret. Jo sóc fill d’aquí i en Guino va viure aquí el 1938. Ell hi està molt arrelat, però. No com el Tàpies, que és pura formulació estètica.

–Però ha generat una petita dinàmica cultural al poble?

–D’entrada, això m’ha portat molts perjudicis. Perquè aquest sentit de la cultura urbana és estranya als pobles. Què es fa als pobles?... Això ha anat bé a l’autoritat. Agramunt m’ha admès com una espècie de Déu, perquè la gent ha pensat: “aquest paio està més enllà del bé i del mal, perquè manipula l’alcalde com vol, manipula la Guàrdia Civil com vol i, a més, se’n surt!”

–Quina relació mantens amb la gent d’Agramunt?

–Jo no vaig al cafè i no m’hi involucro. Fa poc vaig anar a escoltar un míting d’una candidatura i no coneixia ningú. No visc una circumstància puntual. Amb la gent del meu temps ens veiem... Hi sóc feliç, jo, aquí . No vull marxar . Un cop Agramunt es va regenerar, ja m’era igual viure aquí com en un altre lloc. El fet de viure-hi em feia sentir més arrelat, potser amb uns paràmetres històrics, socials, vivencials, genètics. Jo sé que Lo Pardal ha nascut a Agramunt. No hauria pogut néixer enlloc més. No perquè Agramunt és el que és, sinó perquè és el que jo he volgut que fos.

–Com es pot canviar la situació actual de la cultura, de la societat?

–Mentre l’únic déu sigui el diner... L’altre dia dinava a cal Peric i tenia al costat de la taula uns xavals. “I què, què fem, ja esteu a punt d’anar a votar.” “A votar?, no, nosaltres ja ho tenim bé.” “Parlem-ne: què és el que teniu bé?” “La moto, la litrona i la xicota.” Em trobo un dia un immigrant d’aquí, que s’ha identificat molt bé amb el poble. Amb què s’ha identificat?: “Mire que coche más guapo tengo . Si viera el televisor , guapísimo. Y me he comprado unos zapatos nuevos para ir a votar.” Certament, hi ha unes minories que penquen molt, que penquen bé, però potser sempre ha estat així: la gran massa ha estat “massa”. Jo tinc por que surti algun ninot que ho capgiri tot. Si ara en aquest país nostre sortís un Hitler, un demagog, amb cara i ulls, s’ho emportaria tot. Perquè està tan desprestigiat tot, tan prostituït tot. Tan corrupte.

–I el jovent?

–La gent més jove té un gran problema: comencen per no creure en ells mateixos. Com que tenen a l’abast tants models d’identificació, a l’únic a què aspiren és a assemblar-se a aquell artista, a cantar com aquell, a escriure com aquell altre. No tenen llibertat per desempallegar-se d’aquests models d’identificació. En una societat que està carregada de models d’identificació que són violents, què vols que faci el jovent? El jovent en busca. Aleshores, se’ls ha de dir que no n’hi ha. Cadascú ha de ser el seu model d’identificació a través d’un examen de la realitat. Això és un problema de tipus psicològic: el nen s’identifica amb la mare; l’adolescent, amb el pare. Després, s’ha de matar el pare, perquè el jove vagi sent adult i afermant la seva personalitat. Però, si tu estàs constantment oferint models d’identificació, l’adolescent sempre serà adolescent. No: s’han acabat els models d’identificació! “Tu, espavila’t!” I, davant d’una societat polimòrfica, polièdrica i tot el que vulguis, cadascú ha d’escollir la seva identitat.

–És el procés d’estandardització cultural.

–Quan vam estrenar la democràcia, vaig anar a veure-la un diumenge al matí. La democràcia es feia a la plaça de Catalunya i a la Rambla. Davant del Corte Inglés, hi havia una parada d’objectes i llibres del Partido del Trabajo de España. Jo feia el tafaner per allà i un jovenet que estava a l’altra banda, amb menysteniment, em digué: “Què, què farem burgès?” I jo li vaig contestar: “què et passa, a tu?” “Només cal veure com vas vestit?”, em va respondre. I jo li vaig replicar: “I tu, com vas vestit? Tu portes uns bluejeans – i no saps què vol dir bluejeans–, perquè t’ho imposa una multinacional americana. I portes aquesta camisa i tot plegat perquè és manament de les multinacionals americanes. Jo, en canvi, vaig vestit segons els manaments del sastre del meu poble!” Va dir: “Em sembla que no ens entenem”. “Em sembla que no. Perquè tu estàs manipulat i jo no. Perquè la multinacional et pot manipular a tu, però el sastre del meu poble, a mi, no em pot manipular.” Au, va! “I ara t’explicaré què vol dir blue jeans, vol dir blau gènere que eren els teixits vastos que portaven als treballs de cotó d’Amèrica, que vestien els negres... La meva preocupació pels models d’identificació és constant. La societat, en què s’identifica? En aquestes quatre cantants que al cap de quatre dies ja no existeixen... Un altre cas de model d’identificació: la Mari Pau Huguet. Per què no ha de mantenir la seva fonètica ponentina? És un pecat parlar des de la televisió catalana amb accent ponentí? És una manipulació. Hi ha una escriptora valenciana, la Isabel-Clara Simó, que parla sempre en valencià i ningú no li’n fa cap retret. Mireu, el programa de televisió nostrat de més audiència: “Malats de tele” o “Les mil i una nits”. Creieu que això es pot presentar en una televisió en què tot el que hi passa es converteix en un model d’identificació? Es horrorós! Però el que es fa té audiència i l’audiència dóna publicitat, i la publicitat vol dir diners. I ja està: ja hem acabat. Per aquest camí, no calen tantes alforges.
 

Francesc Foguet i Berta Palau
Agramunt (Lo Pardal), 5 de juny de 1999