L’Associació de Dones de Linyola (ADOLI) va començar la seva trajectòria l’any 1996 quan una sèrie de persones amb força inquietuds i molta voluntat van iniciar un projecte en el qual tinguessin cabuda totes les accions que podessin repercutir en potenciar la informació, l’assessorament i qualsevol problemàtica relacionada amb el món de la dona i sobretot, la dona rural.

La conferència Dones 2000: igualtat de sexes, desenvolupament i pau per al segle XXI, ha sigut una experiència aclaparadora: tantes dones juntes, tants problemes per resoldre, tantes aspiracions compartides; encara que quedin molts obstacles per poder arribar a la plena igualtat, el sol fet d’analitzar-los i mirar de trobar solucions ja és un pas més per poder assolir la paritat.

A part de la pobresa, els punts més punyents (sense treure importància a la resta) són la violència, les nenes, els conflictes armats i la salut.

La violència, tant física com psicològica, pel sol fet d’estar estesa en tots els àmbits socials, és un dels apartats amb més ressò. Cada cop que surt pels mitjans de comunicació el fet que una dona ha estat apallissada o morta hom pensa que encara que hi hagi un rebuig social important, no s’ha arribat a entendre el missatge a favor de la igualtat per part de la població. Moltes persones continuen pensant que els mals tractes són qüestions personals i que només la parella pot resoldre.

La gran diferència econòmica, social i cultural que hi ha entre països fa que la problemàtica sigui molt dispar. Amb tot, si els 189 estats que han format part d’aquesta Conferència Mundial a les Nacions Unides treballen plegats, juntament amb les ONGs i les associacions, es pot aconseguir accelerar els compromisos i obtenir els objectius marcats.

Com a dones del món rural, la nostra fita, en aquesta conferència, era la de portar la proposta de què les dones d’aquest àmbit, a part d’ajudar al camp, portar la casa i tenir cura dels fills, tinguin la possibilitat d’accedir a una millora cultural i intel·lectual, noves tecnologies i més recursos per dinamitzar la vida de totes. En la majoria dels casos de les dones que representem la feina és anònima i sense salari i s’arriba a la jubilació sense una vellesa estable.

Cada país té la seva cultura i com a tal, té el dret de defensar-la. Nosaltres, com a representants de Catalunya, vam tenir l’ocasió de poder parlar en català. Per nosaltres va ser una forma de reivindicar la identitat del nostre poble.

Teresa Lamarca
 

Al llarg dels segles hem anat destruint tots els vestigis de restes arqueològiques que hem tingut al nostre abast sense quasibé conservar-ne cap. És el preu del progrés, del benestar, però també de la ignorància...

Però encara tenim a les nostres mans salvar l’ahir. Fa uns dies parlava amb un home de prop de 80 anys i parlant d’història i de papers, ell em digué que no tenia res, però conservava una llibreta que havia iniciat el seu pare, als anys 20, amb l’ànim de fer-se el seu quadre genealògic, després hi començà a apuntar dades de quan nasqueren els seus fills, per després passar-hi a apuntar coses o fets que passaren a la seva família o al poble que li semblaven d’interès i preus de productes agrícoles. Deixà d’escriure-hi quan traspassà a principis dels anys 60. En total són una mica més de 100 fulles, acompanyades d’una parcarpeta on es guarden una cinquantena de fotos, una desena d’elles fetes amb amics, i entre 40 i 50 cartes escrites d’amics de quan ell era a la mili, o quan els seus companys feien la mili... Si per un costat em vaig sentir “tallat” per demanar-li que me les donés, per guardar-les, per altra banda, ell és conscient que quan es mori aquella llibreta –que per ell mateix no té gaire importància– i les fotos probablement aniran al foc, o es quedaran a les golfes en una capsa per a que se les mengin les rates.

Tenim uns anys per salvar el nostre ahir, part de la història del segle XIX i del XX, que tenim guardades en les nostres calaixeres o les golfes en una sèrie de quaderns o llibretes familiars i es necessari i imprescindible que es conservin.

E. Mestre
 

La maquinària especulativa engreixa les seves rodes i les fa girar a gran velocitat cap a allò que sembla fatalment inevitable: la globalització. Com a ideologia hegemònica que proclama la mort de les ideologies, l’economicisme es vanagloria de la mundialització, de les virtuts immaculades d’aquest darrer invent del capitalisme més salvatge. Els seus resultats comencen a ser desoladors: augmenten les desigualtats socials, creixen les bosses de desposseïts i d’exclosos, es perden els drets més elementals en el món del treball, en l’àmbit educatiu o assistencial, en la galàxia cultural. L’economicisme, és clar, renega de les lletres i de tot el que signifiquen. La seva única divisa és el dòlar com a concreció, material ¡ simbòlica, del poder. La premissa irrefutable que l’economia és sinònim de poder, i viceversa, no deixa espai per a músiques celestials: els interessos econòmics supediten els valors humans.

Els estats “democràtics” secunden, sense cap mena de rubor, els oligopolis econòmics transnacionals i els privilegis dels sectors de poder amb pràctiques totalitàries, al més pur estil feixista. I ho fan cantant himnes eufòrics de llibertat i de pau, omplint-se el pap de solidaritat i tolerància. Cínicament, de sotamà, en canvi, reforcen els exèrcits propis o aliens per fer la guerra, oxigenen els règims dictatorials fronteres enllà, modernitzen els seus imaginaris imperialistes o els sistemes de govern anacrònics, com ara la monarquia o l’alternança bipartidista, silencien o minimitzen totes les veus dissidents, i oficialitzen la mentida com a penyora d’estabilitat i de progrés nacionals. Vesteixen, això sí, els seus discursos de belles paraules i, en nom d’una democràcia submisa, imposen la llei del més fort, la simplificació profilàctica a favor de la seva única veritat, i la negació de tot allò que sigui aliè, singular, minoritari. Tot el que no és com ha de ser, tot el que no s’adiu a allò que cal pensar, esdevé superflu i, per tant, pot ser objecte de depredació.

Amb un panorama com aquest, quina és la funció de les lletres insubmises sinó el compromís amb la dissidència radical? Què poden fer les paraules i les idees sinó oferir altres discursos de la realitat, fer veure altres realitats paral·leles, proposar alternatives viables? ¿O escapar del control de la informació i de l’estat de setge mediàtic; denunciar la corrupció del poder; plantejar un contrapoder, una resistència activa? Les lletres haurien, amb valentia, de deslliurar-se de la por i córrer el risc d’expressar-se lliurement, críticament, sense (auto)censures, amb absoluta independència Contra les pràctiques totalitàries disfressades de bona voluntat política. Contra les restriccions de la llibertat individual ¡els drets d’expressió i d’opinió. Contra la moral del dòlar i de l’èxit fàcils que no s’estalvia mitjans criminals. Contra tota mena de violència i d’opressió vingui d’on vingui... Contra tot allò, en definitiva, que amenaça no sols el sentit intrínsec de les lletres, del pensament, de la cultura, sinó la seva pròpia existència.

Col·lectiu A
 

La Direcció General de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, el màxim òrgan institucional per a la difusió i organització legal de l’ús lingüístic de la llengua catalana, ha fet una enquesta on il·lustra, a grosso modo, la situació actual de la llengua al nostre país (1).

És una enquesta realitzada a joves d’entre 15 i 29 anys, franja d’edat crucial perqué són els qui han rebut una o unes determinades llengües que seran la que ensenyaran als seus fills.

Així, diu que
 

•  l’ús majoritari del català està al voltant del 40%
•  l’ús majoritari del castellà està al voltant del 36,7%
•  l’ús igualitari del català-castellà és el 22,2%
•  Tot això amb la dada afegida que tant en el cas de l’ús majoritari del català com del castellà s’hi observa una davallada en benefici de l’ús igualitari, és a dir, el d’aquell que responen que tant utilitzen una llengua com l’altra en qualsevol situació on es trobin.

Personalment, i partint d’aquestes dades, els joves actuals formen probablement la generació amb menor percentatge de catalanoparlants familiars de la història de Catalunya però també és la generació que ha abandonat, almenys majoritàriament, la idea de la comoditat de no aprendre i parlar la llengua catalana precisament perquè avui sembla que està de moda aprendre-la al costat de la llengua castellana (l’ensenyament del català a l’escola ha permès que ningú no pugui dir que no entén el català, aquell argument fàcil de dir “no te entiendo” s’ha neutralitzat). Trobo que és una gran passa que els joves castellanoparlants afirmin que saben i volen parlar el català, però hi ha una passa enrere, la de la bilingüització dels joves català-castellà), la dels urbans (2), (parlar especialment joves ja que l’impuls i l’emotivitat d’ús d’una llengua o l’altra varia segons el domini que tinguin en cada àmbit social i segons el lloc on visquin. Això implica que hi hagi una balança amb dos eixos equitatius, depenent l’un de l’altre: el grup de catalanoparlants (nuclis rurals i semirurals í elitistes) i el grup del català-castellà (nuclis urbans, també elitistes). La pregunta és: cap on es decantarà aquesta balança?

Sandra Tarragona
 
 

(1). Aquesta enquesta l’he aconseguit a Joaquim NOGUERO (ed.): L’ús del català entre els joves. Cicle del 21 al 30 de setembre de 1999, Fundació Caixa de Sabadell, 2000.

(2). Joves urbans significa tot el cinturó industrial de Barcelona, també inclosa: Santa Coloma de Gramenet, Hospitalet, Badalona, Cornellà, Sant Adrià del Besòs... i altres centres poblacionals importants com Sabadell, Terrassa, Tarragona, Sant Feliu de Llobregat, Esplugues de Llobregat, Salou, Castelldefels, El Prat de Llobregat, Sant Boi de Llobregat, Gavà...

A la cultura del melic... i de les bones digestions

La situació de la cultura a les terres ponentines és d’una migradesa i d’una mediocritat que fan por. Tantes bones digestions i cagarrines de sobreabundància material embafen qui-sap-lo i no conviden, ni per casualitat, a cultivar una miqueta l’esperit i la intel·ligència. Resultat: Ponent deu ser un dels territoris on campa més la ignorància o la falsa sapiència, que és una ignorància encara més bèstia.

La culpa d’aquesta situació és, evidentment, del conjunt de la societat i dels seus representants polítics. Tant els uns com els altres són els responsables d’aquesta penúria cultural que converteix les terres de Ponent en un desert, on l’intercanvi, el dinamisme, la creativitat o el debat són com oasis malaguanyats. Pena rai: sembla que la situació sigui crònica, irreparable.

O bé la societat no sap triar els seus representants polítics, o bé aquests corresponen justament a la societat que els ha triat. Sigui com sigui, el resultat és miserable. I el millor que podrien fer els polítics que els ha tocat d’encarregar-se de la cultura local o comarcal és plegar. O reconèixer que són uns cretins absoluts. Si volen fer-se els savis o fer veure que en saben, allà ells, si els deixen. En qualsevol cas, si creuen que la cultura no interessa a ningú i que és poc rendible políticament, millor que pleguin. Almenys no faran nosa.

Nosaltres, que sí que formem part d’aquesta societat –encara que la maleïm per la seva passivitat, amnèsia i apatia–, rebutgem de cap a cap un model cultural que s’acomoda a la mediocritat, a l’estupidesa i a la presumpció més ridícula i que perpetua els privilegis dels sectors socials i econòmics de sempre. Més encara:

REBUTGEM la política cultural basada en la monumentalitat i la pedra, que consisteix a fer edificis (biblioteques, centres socioculturals, escoles...), sense pensar què s’hi ha de fer a dins i com s’han de dinamitzar aquests espais (des de baix, no pas des de les altures). És el reflex més evident, per la seva aparatositat, de la ignorància i la desídia dels responsables culturals.

REBUTGEM la política cultural culinària (tips), esportiva (pilotes), folklorista (cultureta) o espectacular (pa i circ) –amb tot el reguitzell de trofeus, premis i medalles– que reprodueix els tics més tardofranquistes d’infaustes dècades enrere amb una pàtina de modernitat que, avui, ja no pot enganyar a ningú que tingui dos ditets de front.

REBUTGEM la política cultural que s’entesta a subvencionar l’església, les capelletes sectàries, sense ni preguntar a la ciutadania si hi està d’acord, i com si fos necessari regalar els diners a partidismes que beneficien una minoria privilegiada.

REBUTGEM la política cultural populista que creu –i s’ho creu– que donant xecs a col·lectius de joves escoltes, dones desvaguerades, vells flemàtics, etc. ja compleix amb les seves obligacions. I encara es vanagloria de la seva generositat institucional.

REBUTGEM la política cultural que respon als interessos d’uns sectors determinats (sempre els mateixos) i que s’entesta a afirmar tots els valors més retrògrades i, per contra, a negar tot allò que suposi un progrés i un avenç per a tota la societat (especialment per a la població més desvalguda); de vegades, fins i tot, valent-se de l’estratègia o el fantasma de la por.

REBUTGEM les corrupcions quotidianes, protagonitzades per aquesta mena de cacics moderns, que empastifen els nostres pobles i sembren el disgust i el desencant. Uns cacics, amb ànima d’explotadors, que en tots els sectors socioeconòmics fan valer la seva situació de poder per oprimir els seus submisos subordinats.

REBUTGEM la covardia dels joves que, seduïts pels diners i per les convencions de la postpseudomodernitat, es dediquen a fer el joc al sistema –tot i que es pensin que fan justament el contrari– i a complir les noves regles, amén, de la moralitat. I, és clar, es foten de peus a la galleda.

REBUTGEM la impotència dels grans que, aclaparats per tantes obligacions absurdes, desencisats del món, busquen desesperadament els plaers del melic (sopars, penyes, clubs, prostíbuls) o es refugien en la doble moral (misses, bodes, comunions, catequesis...), i no s’aturen ni un minut a pensar en l’herència nefasta que encolomen al seu fillam. (I deixem els vells i les velles, perquè prou pena que tenen, si bé tampoc no estan exempts de responsabilitats.)

REBUTGEM la política cultural, i la política a seques, que nega sistemàticament les barbaritats històriques i no sap reconèixer, amb una mica de dignitat, la necessitat de recuperar la història (en particular la més amagada: la guerra i la revolució de 1936-1939, els fatídics temps del franquisme, etc.). I de recuperar-la com una urgència ineludible, si es vol treballar per la justícia, la igualtat i la fraternitat dels éssers humans.

REBUTGEM la cultura que es dedica a afalagar els vilatans i les vilatanes, que regala caramels que pertanyen al poble i que no té cap programa coherent per eixamplar des de la base les possibilitats culturals del seu espai d’actuació. (De vegades, val a dir-ho, és molt i molt millor que no hi hagi cap programa que no pas que hi hagi un programa dolent, o massa bo per segons qui.) Com que el rebuig per si sol no serveix de res, i podria multiplicar-se fins a la sacietat, pensem que també és necessari de plantejar una sèrie d’apostes, sense cap interès que siguin opcions absolutes, ni cap catecisme de combat, sinó desplaçaments d’accents que permetin canvis radicals, profunds. Així, doncs,

APOSTEM per la llibertat nascuda des de baix, fonamentada en l’individu creador, actiu, dinàmic, i en la solidaritat volguda, per lliure iniciativa i associació, entre els individus. Una llibertat de debò, ni encadenada, ni sotmesa, ni mediatitzada. Una llibertat permanent, autocrítica i visceral. (I, si no és així, què hi hem vingut a fer en aquest món?)

APOSTEM per la creativitat amb continguts, emancipada de totes les subjeccions a qualsevol poder, de tots els exclusivismes dogmàtics o ultraliberals. Una creativitat lliure de tota sospita d’afalagar ningú o de fer-li el joc. Una creativitat que s’entesti críticament, subversivament, a destruir el poder i tot el que significa.

APOSTEM per la imaginació, en tots els àmbits i a totes hores, sense límits, sense premisses, sense prejudicis ni complexos. Una imaginació desbordant que sigui capaç de crear utopies noves i suggerir contínuament camins per fer-les realitzables.

APOSTEM per la revolució, en tots els vessants de la vida social, una revolució que capgiri la somnolència, que remogui tots els fantasmes del passat, que faci justícia a l’esdevenir de la història. Una revolució que trenqui d’una vegada i per sempre amb totes les submissions i explotacions humanes. Que respongui, en definitiva, als nous temps.

Les Garrigues sempre han estat considerades, des de la ignorància, com un lloc semiàrid a l’interior de la “p e r i f è r i a ” més inhòspita. També el Pla d’Urgell té aquesta fama, si no fos que l’empenta de Mollerussa, el seu potencial econòmic, ha bufat la comarca. Però la diferència podria ser, a primer cop d’ull, ben notable: les Garrigues tenen, avui, un potencial humà magnífic que categoritza totes les seves possibilitats socioeconòmiques. Si la flamant Mollerussa no ha estat capaç de consolidar tot un conjunt d’iniciatives culturals incipients, ni ha sabut projectar-les a la resta de la comarca, les Borges, en canvi, ha aconseguit d’articular un petit teixit cultural potentíssim (“Som Garrigues” i l’Ateneu Popular Garriguenc en serien les mostres més destacades) que, en casos d’urgència, pot mobilitzar, per raons fonamentades, tot el seu territori.

Naturalment, en un assumpte com aquest les Garrigues, com també el Pla d’Urgell i les comarques del seu voltant, s’hi juguen moltíssim en el model de futur que volen i, sobretot, en la qualitat humana d’aquest futur. Ara bé, què en faríem –ben mirat– d’unes comarques interiors immensament riques (fins i tot en el supòsit que aconseguissin crear una riquesa equilibrada amb el mediambient i sense que caiguessin en l’especulació més salvatge), si aquest progrés material no anés secundat d’un avenç en l’àmbit sociocultural, és a dir, d’una sòlida implantació cultural i d’un bon teixit associatiu, d’una societat que vulgui dur la iniciativa, mostrar-se altament crítica i autocrítica, proposar alternatives viables, plantejar solucions –des de baix–, amb tota la radicalitat que calgui? Vist que els representats del poder local han demostrat, llevat d’alguns casos comptats, la seva absoluta incompetència i pusil·lanimitat a l’hora d’impulsar realment una bona xarxa associativa i cultural en les seves comarques, és molt probable que tan sols es pugui confiar en l’esforç d’una societat que finalment s’adoni que, de grat o per força, ha de prendre la iniciativa. Ni que, per això, hagi de situar-se de manera visceral, com a via democràtica de debò, “al marge de” l’encarcarament dels poders oficials, del seu funcionament conformista i autocomplaent i de la set de poder dels quatre cacics i els seus acòlits que s’entesten a obtenir beneficis a costa de les operacions més fraudulentes i devastadores. Més que mai és el moment que la societat en el seu conjunt sàpiga mobilitzar-se pel seu present, però sobretot pel seu futur i pel dels altres.

Marina Vilosell