NOVETATS TARDOR’2000

PSICOLOGIA
Parella.
— CORBELLA, J. Infidelitats: desamor i desengany. Columna, 2000.

Moral. Ética/Separació conjugal.
— RIBAS, M.R. S’ha acabat, amor meu: parlem de la separació. Pòrtic, 2000.

RELIGIÓ. Biografia.
— Bstan-dzin-rgya-mtsho, Dalai-lama XIV. Una ética per al nou mil·lenni. Empúries, 2000.

POLÍTICA.
Independència/Catalunya.
— ALEXANDRE, V. Jo no sóc espanyol. Proa, 1999.

ENSENYAMENT.
Educació intercultural.
— Com ens ho fem?: propostes per educar en la diversitat. Graó, 2000.
FÍSICA.
— TIPLER, P.A. Física para la ciencia y la tecnología. 2 vol. Reverté, 1999.

BIOLOGIA.
Origen/home.
— CARBONELL, E. Planeta humà. Empúries, 2000.

BOTÀNICA.
Bolets/Països Catalans.
— PASCUAL, R. Guia dels bolets dels Països Catalans. Pòrtic, 1999.

MEDICINA.
Dieta per aprimar.
— MONTIGNAC, M. Menjar per aprimar-se i no tornar-se a engreixar. Pòrtic, 1999.
Càncer/Mama.
— EIERMANN, W. El càncer de mama. Everest, 1999.

CUINA.
— QUADRADA, M. Salses i acompanyaments. El Mèdol, 1999.

MÚSICA.
Cantants/Catalunya.
— PUJADÓ, M. Diccionari de la cançó: dels setze jutges al rock català. Enciclopèdia Catalana, 2000.

DIVERSIONS. ESPORTS.
— Sortides amb família: excursions i activitats. Pòrtic, 1999.

NOVEL·LA.
— BEN JELLOUN, T. Els nàufrags de l’amor. Empúries, 2000.
— COELHO, P. Veronika decideix morir. Proa, 2000.
— PORCEL, B. El cor del senglar. Edicions 62, 2000.
— RICE, A. Pandora: noves històries de vampirs. Edicions 62, 2000.
— SIMÓ, I.C. T’imagines la vida sense ell? Columna, 2000.

BIOGRAFIES.
Memòries.
— ESTAPÉ, F. De tots colors: memòries. Edicions 62, 2000.
HISTÒRIA.
— La batalla de l’Ebre. Pòrtic, 1999.
— MOLINERO, C. Catalunya durant el franquisme. Empúries, 1999.

SECCIÓ INFANTIL/JUVENIL
CONTES.
— COUSINS, l. La Maisy i els seus amics. Serres, 1999.
— DOYLE, M. Quantes coses saps fer? Elfos, 1999.
— HUCH, J. El timbaler del Bruc. La Galera, 1999.

NOVEL·LA JUVENIL.
— LORMAN, J. Pamue. Cruïlla, 2000.
— MARTÍN, A. El tercer de tres. Cruïlla, 2000.
— MORRERES, J.M. Pell bruna. La Galera, 2000.
— ROWLING, J.K. Harry Potter i el pres d’Azkaban. Empúries, 2000.
— MAS-GRIERA, A. La ciutat dels àngels. Proa, 1999.

MATÈRIES.
Especial professions.
— BAÑERES, A. Sóc periodista. Onda, 1999.
— GUZMÁN, P. Sóc cuiner. Onda, 1999.
— MORAS, T. Sóc mestre. Onda, 1999.
— RIFÀ, F. Sóc il·lustradora. Onda, 1999.

Montse Espina
 

Estic amb l’Òliba Vl sota el cirerer on seixanta anys enrere el meu padrí m’explicava els seus sopars de duro i em va iniciar en l’ofici de pagès. El paisatge ja no és el mateix, les persones canviem, la terra canvia, però tot i així, és l’únic lloc on em sento una mica més lliure.

Sempre em recordaré del dia en que el padrí Bepet em va deixar venir per primera vegada. Era un dia de primavera, a finals de maig i feia molta calor. Jo m’avorria a casa i la televisió estava espatllada. Vaig demanar permís a la mare per anar a cala iaia. Amb una mica de sort el padrí encara no hauria marxat a l’hort.

La iaia feia punt de creu a l’eixida i la tieta llegia una revista d’aquelles que sortien famosos explicant la seva vida. Els vaig fer un petó i ja em van haver de runar perquè no les anava a veure gaire:

—Carai, Ramonet, només vens quan saps que hi ha alguna cosa bona al rebost, punyatero!

—Que no, tieta –vaig respondre jo– he vingut a veure el padrí.

—Ja m’ho semblava a mi que no ens venies a veure a nosaltres– va dir la iaia sense aixecar els ulls del teler–. El padrí és a baix al corral que prepara el tractor per anar al tros... Ramonet! Vigila les escales que estan corcades... Bepet! Estigues a l’aguait que baixa el nen!

A baix al corral ja m’esperava el padrí. Què gran que el veia llavors, i total tenia l’edat que tinc jo ara, setanta anys.

—Padrí, que em deixes venir al tros amb tu?

—Me cago en l’ou. Mira que avui hi estaré estona, que vull sembrar melons.

—Va padrí, que és dissabte i la televisió està espatllada.

—Primer ves a demanar permís a ta mare i agafa l’aixolet que t’ensenyaré a cabar. Avui faràs el que fa un autèntic pagès.

—Ja li he dit a la mare que venia amb tu, però m’ha dit que a l’hora de la missa hi he de ser, que em toca fer d’escolà.

—Jo era ben grandot que encara feia d’escolà per mossèn Ton. En aquells temps encara deien la missa en llatí “in saecula, saeculorum, amén”– I va dir quatre coses més en llatí que no vaig entendre–. Va, puja al tractor, seu aquí, a la meva vora. Òliba, Òliba... On carai s’haurà ficat? Va dona, va. Mira, que et deixarem aquí, carallot. Pobra, ja comences a pesar, ja, estàs grassa com un taixó.

El padrí ens va pujar a l’Òliba, la gosseta, i a mi al tractor i des de dalt de la barana de l’eixida la iaia cridava al padrí:

—Bepet, fica-li el barret al xiquet, carai. Ramonet, vigila no et facis mal, que ta mare ens matarà. No pugis a les ribes i no t’emparris a la figuera que fa picassor, i no...

El padrí va fer espetegar el tractor i vam deixar la iaia i la tieta dalt de la barana i jo emprenia el llarg viatge cap a l’hort, a 2 km del poble, però em semblava una gran aventura, com si anéssim a Barcelona. Recordo que al tros vaig batejar un formiguer que vaig trobar amb el nom de Barcelona, perquè la mare sempre deia que aquella ciutat era un formiguer.

Anar al tros era com entrar a un altre món. Durant una temporada anava amb la idea que hi trobaria el tresor dels romans. Havia sentit dir que feia poc en un tros havien trobat una columna dels romans. Vaig agafar l’aixolet i em vaig dedicar a foradar les ribes per si trobava el preuat tresor. Aquell dia em vaig cansar com un ruc, aixolet amunt i aixolet avall, i al padrí no el vaig ajudar gens. Me’n vaig anar a sota el cirerer amb l’Òliba. Allí s’hi estava fresquet i hi corria
l’aire. Al cap d’una estona va venir el padrí a descansar:

—Veig que t’has cansat aviat, Ramonet, de fer clots– va dir mon padrí sorneguer.

—És que padrí, fa calor. Ja veig que això de fer de pagès no és “lo” meu.

—Ets molt jove, fill. Ja et vagarà prou de tornar-ho a dir. També ho deia jo i ja veus, més de cinquanta anys fent de pagès. És la millor feina, és la que estàs més en contacte amb la terra, i  estàs, també, a les seves mans. Ara passen moltes coses i els pagesos estem a la mà de Déu, no com ton pare, que fa de mestre: en treballa dos i en fa festa tres. Tot i això és una feina que no la canviaria per res del món.

—Que també vas començar com jo a fer de pagès?

—No t’ho sabria dir –i es va passar la mà pels cabells blancs– a casa sempre els vaig veure fer de pagesos i des de molt petit ja em feien anar al tros a lligar garbes. Però més que res jo em cuidava de munyir les cabres que hi havia al corral de casa.

—Que teníeu cabres?

—I tant! Mitja dotzena de cabres grans i els seus cabridets. Sempre em recordaré d’un cabridet. Devia tenir la teva edat... Sí, ja havia fet la Primera Comunió i va néixer un cabridet, tot negret, d’una cabra murciana, que en deien, i era bonic perquè sí. Tenia unes orelletes com un ditet i un capet preciós. Ens vam fer molt amics. Vaja, ningú li feia més cas que jo, els meus germans ja tenien prou feina a l’era i no s’estaven pas a fer festes a una cabra. Pobret, em seguia a tot arreu com un gosset. Clar que el feia anar per llocs que no hi hagués gent i no se m’esvalotés. La mare sempre m’avisava que algun dia se m’escaparia. A vegades el feia enfadar i em tossava amb el cap. Un dia em va enganxar bé i em va donar un cop de cap a les parts baixes que em va deixar baldat, però jo, gaudia fent-lo tossar encara que algun cop em fes mal.

El trist va ser el dia que se’l van endur. Al matí ja havia vist el carro dels gitanos de Tàrrega, els Tambons, i quan vaig veure que el Tambó es ficava el cabridet al coll vaig anar corrents a cridar la mare:

—Mare, mare, ens el prenen. Mare, els Tambons ens prenen el cabrit.

—No, Bepet, ens l’hem venut. S’havia de fer. Per això són els cabrits del corral, per vendre. D’una cosa o altra hem de viure. La guerra no ens ha deixat res.

—Però aquest no, mare –vaig dir amb llàgrimes als ulls– ja treballaré de mosso si convé, però aquest no...

—No siguis beneit, fill, ja està venuda i ningú es farà enrera. Ja comences a ser un homenet.

Se la van vendre i jo no hi vaig poder fer res. Se la van vendre per quatre “xavos” que no ens van treure pas de pobres. Estava desesperat de veure el cabridet a les urpes dels Tambons. Estava tan angoixat que devia semblar el Judes havent traït Nostre Senyor i si m’hagués matat, la sentida no m’hauria fet tan de mal. Llavors no m’adonava que el cabridet no sempre hauria estat tant petit i bonic. És llei de vida, noi...

—Què estàs trist padrí?

—Caram xiquet, recordar aquelles misèries. Des de llavors només m’he fet amic de gossos petaners, que no es poden vendre perquè no els compraria ningú. Veus aquesta, l’Òliba es filla de la Blanqueta i la Blanqueta me la va donar el Peret regador, que aquell any en va repartir per tot el poble. Jo sempre m’he estimat més les gossetes, són més fidels que els gossos. Els gossos només pensen en marxar a festejar. El problema és que una gossa sempre t’omple de més gossos.

—Però només tens l’Òliba, oi padrí?

—Sí. És que si no me’ls demanen no els deixo esquerar.

—I què en fas dels gossets que neixen?

—Els llenço al femer o els enterro...

—Això fas padrí? Ets dolent.

—No, home, no. Què vols que acabin essent gossos sense amo? Un gos no és com aquestes maquinotes que jugueu vosaltres: ara hi jugo, ara no hi jugo. Ara me la miro, ara la llanço. El gos vol que el cuidis i recorda el que et diré ara, no t’abandonarà mai. Tu potser sí que l’abandonaràs, però ell mai.

—A la mare li vaig demanar un Husky Siberià per Reis i em va dir que no.

—Es que tu tampoc et moques amb mitja màniga... Guaita, l’Òliba ha de criar aviat. Te’n guardaré un, el més bonic per a tu. Però això sí, m’hauràs de prometre que te’n cuidaràs. Un gos sempre et farà companyia si algun dia vols ser pagès.

—I si no sóc pagès?

—Sempre et farà companyia... A veure, em canvio les espardenyes i marxarem que si nó ta mare ens renyarà si has de fer d’escolà. Anem allà dalt a la riba i t’ensenyaré tot el que un dia, si vols, serà teu i te n’hauràs de cuidar.

—Què no m’expliques més historietes, padrí?

—Un altre dia, home. T’explicaré les aventures que teníem amb el Joan de cal Borrell, que en vam fer més que el Macot. Anàvem a pispar cireres a l’hort del Cuco, i a fullar nius... Un dia em vaig trencar un braç volent agafar un niu... I les històries de la guerra, què crues i què jovenet que era. Però ja t’ho explicaré dissabte que ve si et deixa venir ta mare.

—I demà?

—Demà no hi vaig al tros.

—I dilluns?

—Quan jo sóc al tros tu ets a estudi i estudia de valent que de carallots ja ho som prou nosaltres.

Vaig seguir el padrí cap dalt a la riba i l’Òliba ens seguia feixuga al darrere. El paisatge que em mostrava el padrí era el camí que jo seguiria algun dia. Els camps de blat que ja estaven ben rossos a punt de segar quin goig que feien. I el panís, encara jove, tenia bon aspecte, i segons el padrí Bepet s’esperava una bona collita si la pedregada no hi feia acte de presència. Vam anar a l’hort a collir un parell de mates d’enciam. Vam pujar al tractor el padrí, l’Òliba i jo i vam marxar cap a casa. La mare no va notar res, però ella no sabia que el padrí se m’havia ficat a la butxaca mostrant-me la terra i el que l’envolta.

Aquell dia vaig ser conscient que el gran amor de la meva vida seria la terra i els seus animals i a ella m’he dedicat fins avui, que estic aquí sota el cirerer amb l’Òliba VI, pensant com m’ho faré perquè el meu nét continuï el que fa tants anys van començar els meus padrins i els padrins dels meus padrins...

M.G.
 

Les vacances feia dies que havien començat, i després dels moments obscurs que les havien encetat ens tocava gaudir-les a la nostra manera. Primerament, jèiem als sofàs del local, escoltant el nostre gran ídol, en Bob Marley, mentre cadascú estava a la pell d’un personatge de joc de rol, imaginant-nos les vacances perfectes per a cada membre de la colla.

Semblàvem adormits, però en realitat gaudíem d’unes vacances ideals a qualsevol lloc imaginable. A en Pau li queia la baba, la Mariona semblava relaxada i l’Eulàlia no parava de moure’s com si ballés fins a rebentar.

Però la felicitat durava poc, perquè al cap del temps indicat s’havia d’abandonar el viatge, retornar a la realitat i compartir-ho amb tots nosaltres.

Va fer el senyal i poc a poc tots ens vam anar integrant a la dura realitat. Tots, amb un gest desganat vam deixar clar que volíem seguir somiant. Però la duresa i la intriga d’en Pau va obligar-nos a explicar la nostra versió. Jo em trobava enmig del desert, al bell mig del meu propi desert, el Kavir. On tot s’hi valia, res de normes ni regles d’urbanitat, on tot semblava perfecte, desitjat. Però estava sola, lliure, sense els entrebancs de la vida que tant em feien patir, però també sense la gent que tant arribava a estimar.

Sola amb tot un món, el meu món. On encara hi havia molt per recórrer, per descobrir, parts insignificants però existents que desconeixia dins meu. I regnava una tranquil·litat envejable, aquell oratjol que et despertava la ment, el roig del sol a l’hora de la posta et feia sentir la llibertat a flor de pell.

Al fons, uns granets daurats voltejaven acabant de formar aquelles dunes tan majestuoses, a l’est un oasi de somni, al sud i a l’oest l’horitzó deixava entreveure unes ruïnes índies. En fi, tot era perfecte.

Massa, fins que en el moment menys pensat s’apropava una ferotge tempesta de sorra, fosca, fúnebre, feia por de veritat. Llavors s’apropava i jo fugia cap una direcció desconeguda, desorientada, però no deixava engolir-me per aquella monstruosa tempesta.

Vaig notar un terrible cop al cap, caient a terra, sense coneixement, sola... La calidesa de l’indret em va fer tornar en si. Roba negra a les parets, espelmes, sables, te...

La vista em feia pampallugues, notava uns fiblons al cap, tenia el cos magolat. Fins que aparegué una ombra fosca, silenciosa, deixant una oloreta de flors silvestres.

S’apartà el vel del rostre que l’amagava i em donà una medicina d’herbes, deixant un gust de mel de les abelles més preuades.

Estava enmig d’una tribu de beduïns, una d’aquelles autèntiques, de les pel·lícules. Sempre havia desitjat estar entre una d’elles. Compartint-hi cada moment, aprenent els seus costums, els seus ideals, la seva cultura...

Aquell breuatge màgic m’havia refet completament, vaig seure amb ells vora el foc com una més, i ens vam deixar dur per les històries que contava el vell de la tribu.

Feliç els vaig explicar les meves vacances al Kavir, i tots es van fer creus de la terrible imaginació que arribo a tenir.

Kavir, estiu de 2000

Alba Balcells Barril