Dia 1 de novembre de tots els anys. És el dia de l’any en què tenim contacte amb la mort, o si més no, la tenim més present. Tothom corre a comprar flors i a netejar el nínxol dels familiars. El cementiri s’omple de flors, unes són fresques i regalades, altres són de plàstic, altres de roba... És igual mentre hi hagi una flor sempre hi haurà algú que té memòria d’aquella persona encara que no se’n recordi molt bé. Moltes vegades, passant davant d’algun nínxol o una creu ens preguntem qui deu ser.

Fa un cert repèl, a vegades anar al cementiri pels volts de Tots Sants. No perquè em facin por els morts, els tinc respecte, i personalment em fan més por alguns vius, sinó pel fet que la mort també es frivolitza bastant. Estem en una època on les aparences són molt importants: a veure qui té la làpida més bonica, qui la té més esgarrifosa, aquesta no l’han netejat... Vaja, que els morts són morts i tan se’ls en dóna l’embolcall, però som els vius els carregats de punyetes. Hi ha un acudit de la Mafalda, de Quino, on comenta que si néixer en un llit pobre i que t’enterrin en un taüt ric és progressar? Per alguna gent potser sí. També el dia de Tots Sants és una bona excusa, a part de pensar una estona amb els difunts, per fer una bona xefla i acabar de menjar els panellets.

Al cap d’uns dies, després de Tots Sants, quan estem segurs que tothom ha vist el nínxol lluent amb les corresponents flors, hi tornem a recollir el gerro, moltes vegades trencat, pel vent o per la gravetat, o simplement que aquell gerro prehistòric, de vidre de Bohèmia o fet a les Adolis, ha desaparegut. L’any que ve en ficarem un de plàstic, a veure què dirà la gent.

Anar al cementiri és un bon mitjà d’informació del passat, sobretot si tens algú a la vora prou gran per poder-te informar de tots els que hi ha allí enterrats: que si un va ser un alcalde, que si l’altre era capellà, que si aquelles nenes, pobretes, demanaven caritat, que si aquella noia tan jove va morir de part, que si aquell altre va morir d’accident, que aquella és la padrina d’algú de la meva quinta i aquell de la vora era un tarambana... Vaja, un munt de vides i d’històries per omplir llibres. És com anar de compres, però enlloc de veure aparadors, veiem nínxols i creus i enlloc d’emprovar-nos i comprar vestits, escoltem històries i anècdotes d’aquelles persones que van existir com nosaltres que som vius... o no.

Montse Giné
 

L’altre dia, tot fullejant un exemplar de la revista “INTERVIÚ” (nº 1.283) em trobo un reportatge titulat “Los damnificados del AVE”. En poso a llegir-lo amb avidesa, ja que penso que abans es posarà en funcionament aquest tren d’alta velocitat que no pas s’acabaran del tot les obres de l’autovia i, com que actualment resideixo a Barcelona m’interessen totes les formes que em permetin arribar a Linyola amb el mínim temps possible. Però al que anàvem , a l’esmentat article hi ha un mapa que assenyala tot el traçat de les noves vies on hi apareixen els pobles pels que passa i les localitats importants que queden més o menys a prop.... I veig que surt Linyola!!! Ni Mollerussa, ni Ivars, ni Palau, ni Golmés, ni Bellvís, ni Bell-lloch.... Ni Bellcaire! Cap d’aquests pobles surten esmentats, però Linyola es destaca al mapa sumptuosa, orgullosa i distant (distant també del traçat de les vies).

Estava a punt de felicitar a la persona que havia fet la il·lustració, però llavors me n’he donat compte que no surt ni Lo Pla d’Urgell com a comarca i he recapacitat. Segurament ha posat Linyola i no Mollerussa per uns motius que no tenen res a veure amb la romàntica idea de reivindicació de l’ antiga capital del Mascançà, sino que deu ser degut a una ben fluixa formació en qüestions de geografia. Tot i així, crec que l’Ajuntament podria fer un homenatge a la il·lustradora en la propera Festa Major com una de les millors publicitàries de la nostra vila... a més de pagar-li unes classes de geografia.

Que a Linyola som agraïts, però també vetllem per la cultura!

Teresa Pinyol Domenjó
 

Era a la punta de cal Pere Casat ,  tot just allà on desemboquen -a la carretera– el carrer la Font i el carrer Ramon Formiguera. Algú em cridà. Per un instant vaig quedar–me desconcertat, al mig dels carrers, buscant a la persona que havia pronunciat el meu nom. Els jubilats, asseguts a la barana codolada de la placeta Pau Casals, també alçaren el cap, però de seguida van tornar a la conversa tempestuosa que portaven. Aleshores vaig adonar-me que dalt de la balconada de la biblioteca hi havia el Josep R. fent-me senyals perquè m’aturés.

Aviat arribà esbufegant, roig com un perdigot, i carregat de llibres i papers.

—Jaume, què bé que et trobo! Estem creant la plataforma PXOS (Plantem Xops, Oms i Salzes) . Estic segur que podrem comptar amb tu – em digué , entretallat encara per l’esforç de la correguda.

—Ah! I... només voleu plantar aquests tipus d’arbres?

—Si, només aquests.

—I com és això?

—Doncs mira, ho hem fet a votacions i hem decidit que cal plantar arbres de bosc de ribera, i aquests ens han semblat els més adients. I no comencis a buscar raons i a fer de perepunyetes! Estàs amb nosaltres o què?!

—Sí, home, sí . Tot el que sigui plantar arbres...

El Josep estava entusiasmat, amb una força com la d’aquells líders visionaris històrics que han arrossegat masses per les causes més nobles o les més imbècils que us pugueu imaginar. Quan, asseguts en un banc de la placeta, començà a explicar-me les seves idees sobre la plataforma, se li il·luminaven els ulls i, fins i tot, semblava envoltat d’una aurèola de santedat.

—Calculo – digué convençut – que en un parell de mesos passarem de les vuit-centes persones, com a components de la plataforma. Els polítics i els pagesos anti-arbres hauran d’escoltar-nos! Canviarem la cara dels camps de Linyola, i de la comarca! La gent parlarà amb orgull dels boscos del Pla d’Urgell!

Li vaig preguntar, en una pausa del seu discurs, que quants components érem fins al moment.

—Bé... de moment només som nosaltres dos... És que acabo de començar. Tu seràs el secretari –digué tot seguit. Suposo que adonant-se del meu desconcert.– I no t’amoïnis , que avui mateix passarem del centenar.

—Anem per feina –digué el Josep, tot i alçant-se d’un bot del banc– allí hi ha un futur plataformista, correm.

A l’altra banda de la carretera passava, tot depresseta, el senyor J M . El vam aturar i li explicàrem la idea de la plataforma, però...

—Sí que em sap greu, però no puc, ja sóc de la plataforma anti-antenes...

—Bé, però això no és pas excloent –vaig dir–, pots estar en les dues.

—No puc, només tinc temps per a una plataforma. Ja m’ho van dir per ser dels anti-abocadors, però no. Vull estar concentrat en una sola plataforma... potser quan es solucioni el tema de les antenes... Bé, disculpeu-me que porto molta pressa.

I sense donar-nos temps a fer més objeccions, el J M va marxar a corre-cuita com si l’empaités algú.

—Buf! –va dir el Josep– aquest pastanaga està dominat per la dona; no el deixa anar ni a la Penya. Quin “sargento” que li ha tocat, al pobre! L’estrany és que sigui dels anti-antenes!

Vam decidir d’anar al Planell, on sempre, –ens diguérem– hi ha algú desvaguerós disposat a escoltar.

Vam veure, de lluny i asseguda en un banc, la Maria. Ah, la Maria! Quins records em portà tornar-la a veure! Ens aveníem com el pa i la xocolata. És clar, però, que el “berenar” se’l va cruspir un altre! Però sempre queden, en algun racó de la memòria, els bons records d’aquells anys de joventut...

L’espetec de veu del Josep em va tornar al present:

—Maria, Marieta, quan et veig el cor em peta! Et voldries casar amb mi?!

—Hola, nois! –digué la Maria amb aquella rialla que encara enamora– què volteu per aquí?

—Hem vingut a buscar-te per una causa noble, justa i ecològica –digué el Josep amb una teatralitat exagerada.

Li explicàrem la idea de la plataforma PXOS, i ella fugí d’estudi amb excuses de mal pagador, però amb aquell encant i aquell somriure que et deixa desarmat, sense forces per a replicar:

—Quina bona idea! –ens digué al començament–. Llàstima que jo ja sigui de la PAAL i, d’altra banda, ara que tinc la nena petita, no em trec la feina de sobre.

—La PAAL? – preguntà el Josep, intrigat.

—Sí, la Plataforma Anti-Aeroport a Linyola.

—Però, què dius!? – insistí ell.

—Sí. Que no llegiu el BARRET PICAT?! Volen fer un aeroport grandiós cap a la zona del camí dels Arcs, hi haurà expropiacions de terreny, alteracions del paisatge, contaminació acústica... un desastre! Som gairebé tres-centes persones a la plataforma; hi ha gent de Linyola, els Arcs, Poal i algú de Bellvís. I vosaltres, per què no us apunteu?

Jo m’hagués apuntat de volada, però el Josep, tot agafant-me pel braç, va contestar pels dos:

—Mira, potser més endavant. Ara estem molt enfeinats en la nostra plataforma i volem concentrar els esforços. Ja en parlarem. Au, adéu, maca.

Ens vam allunyar. El Josep estava seriós i callat, però, al començar a enfilar el carrer major, va dir:

—No et fot! La volem apuntar a la nostra plataforma i quasi ens convenç per fer-nos apuntar a la seva. Aquesta gata moixa! Segur que només està a la... com ha dit que es deia? Ah! sí, PAAL, perquè el seu home –com es va poder casar amb aquell tros de mula!– t é terra per allà al camí dels Arcs. Que si no, aquesta no va a enlloc. El que jo et digui. Aquella bèstia (l’home) és gelós a matar i la té més vigilada que... Ara que m’han dit...

Va callar en sec, perquè a l’altura de cal Tecu ens vam creuar amb el Joan M.

—Aquest sí que s’hi apuntarà, fa poc que s’ha jubilat i té poca feina –em va dir el meu company, gairebé a cau d’orella.

Però quan li vam explicar les nostres intencions al Joan, gairebé se’ns enfada:

—Rucots. Això us preocupa!? I què me’ n dieu de la concentració parcel·lària? Això sí que és perillós! Ens prendran la terra dels nostres avantpassats i qui sap la que ens donaran! A la Plataforma Anti-concentració Parcel·lària ( PACA ) us heu d’apuntar! Que no juguin amb les suors dels nostres fronts! Què no ens toquin la terra!... Ara que, ja poden venir, ja, que els partiré aquest bastó que porto per l’espinada... No se’n fotran!

L’home parlava cridant, la qual cosa va fer que s’ajuntés més gent al petit grup de tres. Potser, entre ells, haguéssim trobat algú per apuntar-lo a la nostra plataforma, però el Josep va pensar que no era el moment més oportú per parlar-ne. Vam marxar, dissimuladament, com aquell que no vol la cosa, d’aquell “míting” improvisat.

Vam voltar tot el dia pel poble com dues ànimes en pena, vam parlar amb un munt de gent, però el que no tenia motius personals per no apuntar-se estava ja ficat en alguna plataforma: Plataforma anti-antenes, Plataforma anti-abocadors, PAAL, Plataforma anti-concentració Parcel·lària, Plataforma pro-concentració Parcel·lària, Plataforma Sitges P P (Sitges a Punta Pala), Plataforma anti-telèfons mòbils, etc. etc.

De nit, cansats i vençuts, ens vam asseure a les escales de l’Ateneu. Començava a caure gotes i a l’horitzó hi havia llampecs que brillaven i recorrien el cel com venes blanques. El Josep, abatut com un pop fora l’aigua, suat i esblanqueït va dir: 

—Em pensava que això de les Plataformes estava polititzat, que sempre eren els mateixos i amb l’únic objectiu d’aconseguir manar, però ara sí que no entenc res; tot el poble està “plataformitzat”! És la plataformitis!!

—Bé, hi ha hagut dues o tres persones que ens han dit que s’ho pensaran... –vaig dir fluixet i poc convençut.

Començava a ploure amb força. Feixugament ens vam alçar i vam entrar al bar. Una cervesa i una partida a la botifarra a l’escalfor de l’estufa de clofoll, va convertir-se en la millor acció del dia.

Jaume Balcells i Palou
Novembre de 2000.