Per altre costat, hem vist la “sublevació” de les Terres de l’Ebre, pel Pla Hidrològic Nacional, l’anunci de retirada del President Pujol –que sembla que estigui perdent els papers en els darrers temps–, l’atac del que s’anomena “Brunete mediàtica” – “El País”, “ABC”, “El Mundo” i les tertúlies radiofòniques de la “SER”, la “COPE”, Onda Rambla– contra el nacionalisme basc de front i el català de resquitllada, amb
una apologia del nacionalisme espanyol, que sembla que a mig termini en el tema de l’educació, finances i autonomia ens poden portar problemes. El govern del PP sembla que pretengui fer una altra LOAPA per “reconquistar” Espanya. Volen tornar a reescriure la història i heus ací que el Rei, diu en el lliurament del Premi Cervantes, que el castellà, mai s’ha imposat com a llengua a ningú, el mateix dia que celebrem els 25 anys de la sortida del primer diari en català –l’Avui– l’any 1976, després de 37 anys de prohibicions. A què estem jugant? I aquí a Catalunya, sembla que estiguem asseguts, esperant, a veure-les venir, sense i aparentment, saber jugar els trumfos que tenim a les mans.

El cas és que l’esperança, ara per ara, sigui el cop psicològic que representarà l’Euro. D’aquí a un any, ja pagarem els nostres impostos i comprarem en euros. La pesseta ja no existirà. Cobrarem amb la mateixa moneda que un italià, francès o austríac i nosaltres, els catalans, “serem” més europeus. I la política monetària la fixarà cada cop més el Banc Europeu. I cap a on tenim d’anar, Brusel·les.

L’altre problema és l’emigració dels magribins. La globalització ha triomfat en països anomenats del tercer món com el Sud-est asiàtic –articles que comprem made in Xina, Taiwan, Corea, etc...– però ha fracassat estrepitosament en el continent africà i ha fet que els seus habitants, fugint de la fam i de la misèria, s’adrecin a Europa, a la recerca, legítima, d’un pervindre millor que els és impossible, ara mateix, d’aconseguir a casa seva.

Barret Picat, maig de 2001