La Diada Nacional de Catalunya és l’ocasió, cada any, per recordar que el nostre país continua aspirant a gaudir dels drets i dels reconeixements que corresponen als pobles lliures. Després de la derrota d’Almansa el 1707, de la presa de Barcelona el 1714 i de la conquesta de Mallorca el 1715, els Països Catalans van quedar trossejats, i les nostres llibertats nacionals van quedar hipotecades per una llarga repressió política i militar. Encara no hem aconseguit un autogovern suficient per a poder configurar la nostra societat en funció dels nostres valors i de les nostres prioritats. Continuem patint encara avui tota mena d’agressions: retalls a les llibertats més elementals al País Valencià, negativa a admetre la nostra mateixa existència com a poble a la Catalunya Nord, greus perills per a la supervivència de la llengua i del medi a les illes Balears, sentències judicials i declaracions d’hostilitat com feia temps que no es donaven al Principat. Creiem que és l’hora de fixar, de manera unitària, i respectant el normal pluralisme polític de la ciutadania i dels partits polítics, grans objectius comuns al servei de l’alliberament nacional, la justícia social i el progrés de Catalunya en el marc dels Països Catalans. Aquest any volem indicar algunes prioritats que són alhora importants i urgents.

NOUS OBJECTIUS

Alliberament cultural
En el context de la construcció política d’Europa i de la creixent globalització, les afirmacions nacionals han de posar l’accent en les identitats culturals. Catalunya és una comunitat cultural amb llengua pròpia, valors, formes de vida i univers simbòlic diferenciats. La cultura catalana evoluciona en funció dels nous reptes i de les aportacions dels nous ciutadans procedents d’altres cultures. Catalunya només tindrà futur si disposa de prou llibertat cultural. Però ni l’actual estatut ni les lleis espanyoles no garanteixen la plena autonomia cultural de Catalunya, i encara menys els estatuts dels altres territoris dels Països Catalans. Hi ha dependències inacceptables en els àmbits lingüistic, educatiu i simbòlic. És l’hora d’aconseguir l’alliberament cultural.

Justícia econòmica
En el camp econòmic, Catalunya continua patint una relació injusta amb l’Estat espanyol. Cada any la societat catalana perd aproximadament 1.300.000.000.000 pessetes, només al Principat, si comparem la seva contribució a l’estat i els serveis que en rep. La invocació a la solidaritat s’utilitza per a legitimar una pràctica que correspon als vells colonialismes econòmics. Es tracta d’una injustícia que finalment rebaixa el dret dels ciutadans de Catalunya a gaudir d’una qualitat de vida proporcional al seu esforç. La solidaritat suposa prèviament la llibertat. És l’hora de defensar la justícia econòmica.

Solidaritat nacional i internacional
La societat catalana, com les altres societats, està afectada per les grans fractures i injustícies del món actual: la pobresa, la degradació del medi ambient, les guerres, les violacions de drets humans individuals i col·lectius i el menyspreu de la diversitat cultural. Catalunya vol participar sense entrebancs en el disseny d’un món solidari. Ho vol fer de cara endins, amb plena autonomia per a garantir una societat del benestar sense marginats, acollidora de nous ciutadans i lliure per a definir el seu model de progrés; um model que exigeix la vertebració d’un marc català de relacions laborals. Ho vol fer de cara enfora , participant plenament en els projectes de solidaritat internacional. És hora d’avançar en la solidaritat nacional i internacional.

Amb aquests objectius convoquem els ciutadans de Catalunya als actes de l’11 de setembre de l’any 2001.

La Comissió 11 de Setembre
 

* Tota revolució prematura és destinada a una degeneració fatal. Els febles són pobres d’esperit, si no són radicalment imbècils. Els forts són capaços de trepitjar qui sigui per aconseguir els seus objectius, a desgrat que tinguin ideals i que els agradaria deixar un món millor. Quan tasten el poder, no volen moure-s’hi. És un devorador d’homes i de dones, el poder, àdhuc amb noblesa de cor.

* El Gran Papus ha fet malbé, durant tots aquests anys, les esperances d’alliberar-nos de l’Opressió. S’ho han venut tot i han enganyat el poble: viuen tan sols per enriquir-se i perpetuar-se en el poder. Tenen la barra de proclamar-se hereus de les essències. I el poble viu a la figuera, preocupat per bajanades. Els qui manen són uns mercaders, uns traïdors, uns poca-vergonyes. Alguns s’han reciclat i tot: abans eren feixistes, ara són demòcrates i liberals; abans eren submisos llepaculs, ara els llepen el cul i els fan el joc o els amaguen la merda. La democràcia, monàrquica, centralista i partidista, ha estat el Gran Engany i els vencedors, els d’aleshores, continuen aferrats a les regnes del Poder. La Història ens ha tornat a fer vençuts i ens en fa cada dia. Només cal que us fixeu en els incompetents que governen la Casa de la Vila.

* Nosaltres som tan cosmopolites i tant del món com calgui. No renunciem pas a obrir-nos al món, a fer-nos conèixer al món, a vincular-nos amb el món. Ara bé, quan els altres s’autodesignen com a anglesos, francesos, alemanys o espanyols, per exemple, aleshores nosaltres no podem pas deixar de diferenciar-nos com els altres. Si els altres es volen diferents i en reivindiquen el dret, nosaltres també volem exercir-lo, en peu d’igualtat. Perquè quin dret tenen a negar-nos-el? En realitat, són els altres els qui ens fan ser també nosaltres. Qui ens negui aquest dret és que nega el seu propi dret a fer-se uns altres.

* Ens prohibeixen fins i tot d’enfadar-nos, emprenyar-nos, manifestar-nos. I, per a més escarni, ens tracten d’insolidaris i mesquins. No ens deixen ni marges per a la rèplica. Per a la contestació. És l’«isolament astral» que profetitzava Pere Quart.

* Armand Gatti ha escrit que tots aquells que han seguit una mica la història europea saben que el segle passat, el nostre, ha estat marcat per la guerra de 1936-1939. Malgrat que el pensament dominant ha volgut falsejar-la, els historiadors saben que la guerra espanyola fou una lluita de classes que preludià la Segona Guerra Mundial. Aquí, després de tants anys, encara hi ha nombroses ànimes que s’entesten a voler oblidar, a negar la memòria, perquè també saben que el record de la guerra i de la postguerra els deixaria ben galdosos. Pensem, únicament, en el fet que, avui encara, no ha estat restituït el greuge d’aquella guerra i dels morts que va provocar: la legitimitat d’una República volguda pel poble i agredida per la força de les armes, per la por dels poderosos. Molts dels nostres avantpassats van perdre la vida per defensar-la i molts altres van ser víctimes de la repressió. Ara es vol confondre tot en un magma: com si els dos bàndols en lluita tinguessin la mateixa raó, com si uns no fossin feixistes i els altres demòcrates, com si...

* La cultura? És que potser hi ha algun polític local que pugui ostentar la regidoria de cultura sense que faci pena de veure’l en un càrrec que el delata contínuament? Potser, a tot estirar, en descobriríem algun, o millor alguna. De tota manera, els qui n’han fet o en fan no han tingut/tenen ni una engruna d’imaginació. La cultura no els diu res: hi són impermeables. Podria ser un dels factors que explicaria el grau d’incultura dels linyolencs i de les linyolenques. O qui sap si caldria mirar-s’ho del revés.

* Els joves estem malalts: ens droguem amb productes artificials, bevem pels descosits etílics dubtosos, no tenim valors, ni principis, ni moral, ni inquietuds. Passem de tot. No tenim res, al dir dels grans. Som uns desgraciats. Ells eren molt millors, per això han deixat aquest món fet una merda. Nosaltres en formem part. Així i tot, deu ser veritat que som un pèl limitadets, perquè ni tan sols gosem de revoltar-nos. Però potser fugim de la covardia dels grans, de les seves frustracions, dels seus temors i de la seva mala fe. I ens fotem de peus a la galleda, també. No es pot fugir, quan tens l’ànima calenta. Ens deixem endur pel primer que trobem, perquè tampoc no veiem que hi hagi res. Respecte al sistema: o ens tornem malalts, o ens fem terroristes. Els grans, al cap i a la fi, s’estimen més que siguem estúpids.

* Ja som europeus: ja estem al nivell dels països del Continent de les guerres, les conquestes, les colònies, els imperis... Ja som tan corruptes com els francesos, els anglesos o els alemanys. Ja no som tan diferents com els veïns del nord i ho som una mica més dels del sud. Per bé que no siguem ningú, ni tinguem nom, ni dignitat, ni res, ja som europeus, únicament europeus i res més que europeus. Voldríem ser-ne tant, d’europeus, que no ens deixen: els altres no volen confondre’s amb els dels Pirineus cap avall, cridaners i maleducats, de sang calenta i de pell una mica més torrada per la Mediterrània. Els altres no són europeus: són patriotes. Ho neguen, però no poden desdir-se’n. Nosaltres cantem: «vinguem del Nord, vinguem del Sud, de terra endins o de mar enllà, som europeus». I no, ens fan callar: no som ni europeus, ni ciutadans del món (anatema, això ho deien els bojos anarquistes, els de les bombes!). Som, fet i fet, el que els altres diuen que som, perquè ens fa temor de cridar, ben fort, que som europeus, de cap a peus. Primer, europeus i, després, del Camí de Balaguer.

Marta Alcobaça
 

El 14 d’abril de 1931, des de la plaça de Sant Jaume de Barcelona, Francesc Macià proclamà la República Catalana com a Estat integrant de la Federació Ibèrica, unes hores abans que fos proclamada la República Espanyola a Madrid. Era el primer assaig d’autodeterminació catalana que, ben aviat, el republicanisme espanyol s’encarregà, sota amenaces i pressions, de neutralitzar: la República Catalana es convertí tres dies després, com per art de màgia, en Generalitat de Catalunya. Era la primera concessió al poder d’estat unitari.

A continuació, s’elaborà un avantprojecte d’Estatut autonòmic en el qual es reconeixia explícitament en el preàmbul “el dret que té Catalunya, com a poble, a l’autodeterminació”, s’apostava per una estructuració federal de “tots els pobles hispànics”, es parlava dels “anhels” sobre “l’exèrcit” i “la defensa de la pau” (hom aspirava, per exemple, que el jovent fos alliberat de “l’esclavatge del servei militar”) i, més en concret es fixaven les facultats reservades al Poder de la República i les del Govern de Catalunya amb allò que podríem anomenar un “gran sentit de la responsabilitat”. Tanmateix, aquest projecte d’Estatut havia de ser aprovat per les Corts Constituents de la República espanyola. Era la segona concessió al poder d’Estat unitari com a única font de poder.

El 2 d’agost de 1931, avui fa setanta anys rodons, el poble de Catalunya aprovava, per votació popular, un Estatut de Catalunya que havia elaborat una comissió redactora reunida a Núria –d’ací ve que popularment es conegui amb el nom d’Estatut de Núria. Amb una participació del 80 %, l’Estatut fou aprovat per una majoria aclaparadora (592.691 vots a favor; 3.276, en contra, i 1.105, en blanc). Dotze dies després d’aquest plesbiscit popular, Francesc Macià, president de la Generalitat, presentà l’Estatut de Núria a Niceto Alcalá-Zamora, president del govern Provisional de la República. Les discussions posteriors entorn de la Constitució de la República espanyola i, en concret, entorn de l’Estatut de Catalunya acabaren de desvirtuar i anular la voluntat sobirana expressada pel poble català en el plebiscit popular: les Corts constitucionals espanyoles rebutjaren, d’arrel, qualsevol solució federal de l’estructura estatal i entronitzaren un “estat integral” que, com en els regnats dels Borbons i com en la Dictadura de Primo de Rivera, negava l’exercici del dret a l’autodeterminació.
 

Els recels del nacionalisme espanyol més imperialista començaren a fer-se sentir de ben d’hora. En els debats a propòsit de l’articulat de la Constitució republicana. I esclataren, sense més sal ni més oli, en els intensos debats sobre l’Estatut de Catalunya, el qual, abans d’entrar al patíbul, havia estat retallat en relació amb les facultats d’autogovern que el poble català s’havia dotat. Les forces polítiques d’esquerra i de dreta de l’espectre espanyol (des del PSOE a la CEDA) s’aliaren en contra de les aspiracions catalanes, llançaren el crit al cel a favor d’una Espanya “única”, boicotejaren la discussió del projecte estatutari i incentivaren unes campanyes virulentes i grotesques contra la promulgació de l’Estatut. A la fi, després de l’aixecament militar frustrat del general Sanjurgo, fou aprovat l’Estatut. De fet, es validà una versió oficial que reduí a la meitat l’articulat del Projecte inicial i constituí un atemptat contra la decisió majoritària i sobirana del poble català. Per a acabar-ho d’arrodonir, el traspàs dels serveis a la Generalitat comportà nombrosos conflictes i, quan esclatà la guerra i la revolució del 19 de juliol de 1936, es trobava tot just a les beceroles.

No cal dir que, actualment, l’estat de coses ha canviat ben poc, si no ha empitjorat en alguns aspectes, com ara en el fet que no gaudim pas d’un sistema republicà i, en canvi, perpetuem vulgues no vulgues la monarquia borbònica heretada de la dictadura franquista. O, adés com ara, des del poder d’Estat es continua negant la federació dels territoris pertanyents als Països Catalans. Com ja és prou conegut, els dirigents polítics espanyols d’esquerra i de dreta (des del PSOE al PP) fan ostentació d’un nacionalisme espanyol de pedra picada, agressiu i opressor, continuen negant fins al deliri el dret, reconegut universalment, a l’exercici de l’autodeterminació als pobles gallec, basc i català. Pel que ens toca més a prop, la majoria dels polítics catalans sembla que s’hagin acostumat a claudicar, passar la mà per l’esquena o viure de renda. Tot plegat és lamentable.

Nota
Les lectores i els lectors interessats en aquest tema poden devorar amb avidesa el llibret divulgatiu Volem l’Estatut. Els estatuts de Catalunya comparats (Barcelona: Edicions de La Magrana, 1972-1977), que és precedit d’un text breu signat per la Comissió Permanent de l’Assemblea de Catalunya, el 16 de gener de 1977. Aquest paper faria enrogir de vergonya molts dels polítics que tenen la barra de dir-se “catalanistes” o “nacionalistes catalans” i, sense cap mena d’escrúpols, fer-ne mercadeig electoralista.

Ariadna Pau
2 d’agost de 2001
 

Per la Festa Major d’agost del 2001, el Jaume Balcells i l’Esteve Mestre férem la presentació del llibre Els Carrers de Linyola, iniciant una nova etapa de l’associació cultural Alorenil, que ara s’ha posat editar el primer llibre d’una col·lecció, que també portarà el nom de BARRET PICAT.

Què ha fet que sortís aquest llibre? Ara fa uns anys, l’Associació va tenir un dels seus projectes, que fou publicar un llibre de relats, de la gent que escrivíem a la revista. Fer un llibre intergeneracional. Un cop tinguérem els escrits dels nostres autors, ens adonàrem que tindríem de publicar un llibre gruixut, que tindria un elevat presupost i que amb tota seguretat no podríem recuperar els diners invertits..., si aquí afegim que l’associació no té diners, veureu que ens havíem deixat portar per la il·lusió i havíem fet volar coloms...

Però, a partir d’aleshores, hi havia alguna cosa que ens mancava... havíem tingut un projecte a les mans, que veiem necessari per Linyola i fou aleshores que amb el Jaume parlàrem d’editar uns llibres de caire més popular i que tinguessin un clar interès per la ciutadania de la vila i férem una llista dels llibres que podrien interessar. I d’aquí sortí l’elecció d’aquest llibre Els Carrers de Linyola, que ens recordava l’èxit que havia tingut el n. 35 de BARRET PICAT que es publicà al mes de gener de 1986.

Un cop tinguérem el projecte, vegérem que tindríem de buscar un coixí econòmic, i anàrem a parlar amb l’ajuntament, que després d’unes negociacions, vàrem trobar una fórmula que ens va satisfer a les dues bandes. L’ajuntament no subvencionaria ni pagaria el llibre, sinó que en compraria un nombre determinat de llibres i ens el pagaria. Vàrem pactar una quantitat mínima. Després demanaríem una subvenció a la Diputació de Lleida, que esperem que ens arribi durant l’any vinent.

A partir d’aquí, contactàrem amb una impremta i tinguérem de rebaixar, degut als costos del llibre, el contingut del llibre, fins a fer el llibre actual, el que teniu, o esperem que tingueu algun dia, a les mans.

I hem aconseguit, per primer cop, editar un llibre per part d’una associació que no estigui pagat totalment per una institució i repartit gratuïtament pel poble. És una fita històrica. Igual que la fou la sortida de la revista BARRET PICAT, l’agost del 1979. Perquè ara si volem continuar editant llibres, tindrem de vendre llibres i fer els diners per poder-ne pagar l’edició. I per fer-ho tindrem de confiar amb la teva benevolença, lector, de què ens vulguis comprar un llibre o regalar-ne, ara o per Nadal. I si les coses van bé, l’any vinent publicarem un nou llibre. El següent portarà per títol Costumari de Linyola i ja està escrit. Després en vindran d’altres, que podran ser l’estudi de la vila, des de diferents aspectes, o bé la publicació de treballs de linyolencs... però primer cal veure si podrem arribar al segon. Per la nostra banda, si ens en sortim o fracassem, ja hem complert una altra fita, editar un llibre i fer conèixer les excel·lències del nostre poble arreu de Catalunya.

Novament hem obert una altra via, a la cultura linyolenca i esperem tenir èxit per animar a d’altres grups que en aquests moments s’estan forjant a la vila, que es plantegin la possibilitat de pagar-se i editar-se els seus treballs.

ESTEVE MESTRE
 

Com és sabut per tots, ERC va demanar al regidor Marc Mas que retornés l’acta de regidor al partit.

Només cal recordar que set dies després de la presa de possessió com a regidor, la direcció d’ERC a Ponent, va venir al nostre poble a donar-nos suport i a demanar el retorn de l’acta de regidor al Marc.

No estem d’acord amb la frase publicada a la premsa on deia que el Marc era un edil del partit, ja que, en el moment d’investidura de l’alcalde, el Marc renuncià a les sigles del partit, cosa acordada des dels membres de la llista.

Però si manifestem que és un gran Edil. Edil de la seva pròpia responsabilitat i de la seva presa de decisions. Per què?

Doncs perquè de manera unipersonal va decidir entrar a formar part de l’equip de govern i assumir una regidoria. Quan la llista local havia acordat que la postura del nostre regidor seria formar par de l’oposició. De manera que CiU governés amb minoria. Així l’opinió de l’oposició hagués hagut d’estar obligatòriament considerada.

Edil de la seva pròpia responsabilitat i presa de decisions. Per què?

Doncs perquè novament després de presentar la renúncia de regidor en favor del segon candidat de la llista, recolzat per ERC, de cop i volta de manera sorprenent i enganyant-nos torna a presentar un paper reconsiderant la seva dimissió.

El que no ens quadra és que una persona que reconeix....

— Estar sola, sense cap mena d’equip que el recolzi.

— Estar cansat de ser ignorat en l’equip de govern i del seu funcionament.

— Estar sense cap mena d’il.lusió, sense ganes ni d’assistir als plens ni de treballar pel poble.

....i que de la nit al dia, i a esquena nostra, s’oblidi dels motius de la seva dimissió.

“Ens preguntem d’on ha tret les vitamines que li han fet passar tots els mals i li han fet veure les coses amb uns altres colors”.

El nostre plantejament de relleu era, i és fer realitat els nostres compromisos electorals i lluitar per una política local on tothom pogués intervenir en la presa de decisions.

Malgrat els mals moments que hem anat passant aquests dos anys ens resistim a la idea d’abandonar el compromís que vam assumir. I no caure en la facilitat d’engegar-ho tot a rodar.

Finalment volem manifestar que al llarg d’aquest temps els responsables de tot el succeït recau en els membres que vam impulsar la creació de la llista. I n’excloem totalment a Jaume Piqué, Blasi Altisent i Josep M. Mir. Denunciem el fet que molts cops hagin estat atacats sense cap tipus de fonament. I a la vegada lamentem no haver-los fet cas en determinats moments.

Ramon M. i Òscar