INTRODUCCIÓ

Aquest treball té l’objectiu de fer un petit repàs a l’organització i a l’estructura del territori a l’edat mitjana. Un dels camins a utilitzar és l’estudi de l’urbanisme dels pobles. En els pobles hi vivia un determinat tipus de societat i els canvis que ha sofert aquesta societat ha repercutit en l’estructura de l’espai del poble.1

Apropar-se al passat medieval fàcilment esdevé un retrobament amb les arrels de gran part de les realitats que conformen el nostre present; encara que el tema no ha atret gaire a la historiografia precedent ja que sinó no s’entendria tant el present
i esfereïdor desert cartogràfic per al període medieval com la constant reiteració acrítica de definicions obsoletes i no pas vàlides.2

El suport gràfic que utilitzarem és la cartografia, exactament el cadastre municipal actual, que ha sigut proporcionat pels ajuntaments de la vila.

Les fonts documentals que utilitzarem seran el fogatge i el Capbreu, fonts demogràfiques. Tant el fogatge com el Capbreu ens permetran fer una relació entre el número de famílies i el número de parcel·les que podia tenir la vila en qüestió en el període determinat.

Així doncs, nosaltres ens fixarem en l’estructura del parcel·lari per analitzar aquesta organització mitjançant el fogatge i el cadastre actual.
 

LINYOLA

Linyola era un poble agrupat, no hi havia població dispersa. Doncs era molt més segur agrupar-se que no dispersar-se, tot i això hem de dir que la zona del Pla d’Urgell , a l’època romana, hi havia nombroses villae. Però a partir de l’entrada dels germànics la població es va agrupar per fer front als saquejos i a les continues revoltes i guerres.

La Plana d’Urgell, com el seu nom indica és una àrea sense gaires elevacions; cosa que a l’edat mitjana era un desavantatge, degut a les constats batalles.

Linyola la trobem situada damunt un turonet d’uns 248 metres d’altitud, i és a partir d’aquí com s’organitza l’estructura del nucli. Aquest turó era una lloc estratègic des d’on es dominava tota la Plana d’Urgell, des de Lleida fins més enllà de Tàrrega i des del Montsec i Serra d’Almenara fins a la Serra de Prades.

Aquest domini territorial era ideal per vigilar l’acostament dels possibles enemics, a la vegada que permetia defensar-se d’ells amb més facilitat que no pas en una àrea plana. Així doncs, el motiu principal de la ubicació del poble era la defensa d’aquest.

Linyola és un poble de tipus castral, és a dir, que tota l’estructura urbana del poble està formada al voltant d’un castell, és a dir, que neix tenint com a base un castell. Podem assegurar que era una fortificació. El castell era el generador de la vila.

La vila inicial estava envoltada d’una muralla que la protegia de les invasions estrangeres.

Malgrat que amb el pas del temps s’han destruït els documents dels àrabs, sabem que Linyola era el centre del Mascançà, antiga província àrab. Per tant, podem imaginar a Linyola convertida en una fortalesa àrab, al voltant de la qual se celebraven mercats setmanals, on acudia la gent de les viles properes i també com un centre comarcal de recaptació d’impostos.

Per altra part, els àrabs eren grans enginyers i duien l’aigua a Lleida per canals subterranis. Per la banda esquerra del riu Segre, sembla que havien portat l’aigua mitjançant sèquies fins al terme de la Ràpita i d’aquí fins a Linyola.3 Ara bé, l’historiador àrab Al-Himyari, ens explica com el Mashkincan eren terres de secà, dedicades al conreu de cereals. Hi havia moltes granges i bestiar, especialment ovelles. També explica que segons la tradició que venia de l’època ibèrica, al costat de cada població o granja hi havia una cisterna i bassa per recollir l’aigua de la pluja. Un dels principals cultius era el lli, que ja existia en èpoques romanes i que els naturals exportaven com a fibra o com a teixit.

Els cristians havien arribat a Vallverd, l’any 1039, cosa que significà que Linyola devia reforçar les seves defenses, i es convertí en un baluard sarraí força important i que durant anys, fins a la seva caiguda, era la frontera, però al mateix temps, devia ser un important mercat d’intercanvi de mercaderies.

Els cristians fortificaren tant com pogueren Linyola, on hi construïren una torre manresana.

El poble ha passat per diverses etapes de creació que podríem dividir en tres fases que han suposat l’ampliació i el posterior creixement de Linyola. Aquestes ampliacions han provocat la pèrdua de molta part del patrimoni històrico-arquitectònic del poble.

El nucli urbà va començar-se a desenvolupar a la part més alta de l’actual poble, un turó. Segons les antigues escriptures aquí hi devia haver una petita església, una torre o un punt de defensa i unes muralles; a més de les cases del poble. Es desconeix l’existència d’un cementiri dins de les muralles, tot i que és probable que n’hi hagués un.

Aquest primer nucli urbà ocupava la zona que anomenem actualment, el Castell i comprenia només el carrer Castell. Podem suposar que ja devia d’estar fortificada pels ilergetes i posteriorment pels romans i àrabs que convertiren a Linyola en el centre del Mascançà (s. X-XI). Conquerida pels Comtes d’Urgell en la campanya 1076-1078, convertiren el seu castell en un dels quatre millors de tot el Comtat. El castell de Linyola, es va rendir després que ho hagués fet Balaguer, amb la caiguda del darrer Comte d’Urgell. Després ja no es troba citat més el castell de Linyola. La tradició popular diu que amb les seves pedres es fa ver l’actual església.

Cap als segles XII i XIII el poble es va ampliar per primera vegada. Així passem del nucli inicial a una segona terrassa fluvial, situada just sota aquest turó. Aquesta primera ampliació va portar a construir una muralla nova amb tres portals i diverses places, aquesta ampliació va durar fins al segle XIX quan el poble ja tenia ravals fora muralles. Va ser als segles XIV i XV quan es va construir una segona església (actual) un palau senyorial renaixentista (actual ajuntament).

En el fogatge de 1553 es pot observar que a Linyola hi havia 106 caps de casa, això vol dir que hi havia com a mínim 106 finques urbanes a la vila.4

Amb aquesta dada podem deduir l’estructura urbana del poble en el període establert.

L’ampliació de la muralla passava pels actuals carrers: Llibertat, plaça Pau Casals, Muralla o Travessera del Castell, Roger de Laura, Cristòfol Colom i Pi i Maragall. I comprenia els carrers, Castell, Dr. Robert (antic carrer Hospital), Jaume I, Cervantes, Major, Ramon i Cajal, Isabel II, Església, plaça Àngel Guimerà i plaça Església.

Linyola tenia diverses places, la del Portal de Lleida, seguida per la plaça Major, vora el Palau senyorial. A continuació podíem trobar la plaça del Portal de Bellpuig i al costat la plaça l’Església. A part trobàvem la plaça Mercadal, vora muralles en direcció al portal de Bellpuig, en aquesta plaça s’hi devia fer el mercat setmanal. Tot i que al 1228, Jaume I va donar els drets de fer mercat a Linyola, segurament que se’n devia fer abans.

Al nucli urbà de Linyola, exactament a la zona del Castell, s’hi podia trobar un pou de gel que era comunal amb un arrendatari. A més a l’interior del poble hi havia tres o quatre pous en cases particulars i a la zona dels horts (fora muralles), també en podíem trobar algun.

Un lloc curiós de la vila, eren els túnels subterranis que tenien la missió de trencar els setges al poble. No fa pas tant es trobaren alguns vestigis d’aquests túnels al reformar una casa de la vila.

Un altre tema interessant és l’existència de les sitges (excavacions fetes a terra que servien com a magatzem de cereals majoritàriament), que en temps dels comtes d’Urgell era un dels sitjars més importants del Comtat. Al voltant d’aquestes sitges, d’origen incert, també hi trobem nombroses històries tretes de la cultura popular. Avui en dia, a la vila se’n conserven unes quantes.

Al poble i fora muralles, hi va evolucionar una petita zona d’horts que servia per abastar d’hortalisses a la població i als animals. Actualment, les zones d’horts han quedat a les afores del poble situades a llevant.

Finalment, i a partir del segle XIX el poble ja havia evolucionat majoritàriament fora muralles. Llavors, es va decidir enderrocar-les com a mesura higiènica, degut a què les guerres ja havien acabat i perquè ja havien quedat obsoletes; així el poble
s’obrí a la modernitat encara que s’ha pagat car per la falta de consciència popular per la conservació del patrimoni històric. Durant el segle XX, el poble ha crescut molt.

Les primeres referències que tenim de Linyola són de les darreries del segle XVIII, aleshores, la vila era una població completament emmurallada.

La part més alta i protegida era i és el lloc anomenat el Castell, des d’on les muralles baixaven cap a l’anomenat Portal de Lleida –el més important –, i seguien cap al carrer Colom, que seguia de cap a cap, encara que a la fi del carrer Ramon i Cajal, hi havia el portal de Bellpuig i seguia la muralla per l’actual carrer Pi i Margall, on les muralles sembla ser que eren d’origen romà i tancaven la plaça de l’Església, on hi havia el portal d’Agramunt o Castellserà.

Si ens fixem en el parcel·lari podem deduir que les parcel·les més petites i irregulars de la vila són les més antigues i les més grans i regulars les més noves.

Les més antigues són les que pertanyien al nucli inicial i les més noves les situades a la segona terrassa, producte del primer creixement de la vila.

Cal dir que les parcel·les situades des del carrer Roger de Llúria (o de Laura) al carrer Cervantes actuals, van ser destinades antigament a la funció d’estables i corrals pel bestiar de la vila.

La tipologia de cases a Linyola no havia evolucionat gaire durant els segles, com podrem comprovar al cadastre de 1721, la majoria de les cases eren de planta baixa amb un sostre i una habitació. En aquesta habitació hi havia de tot, des de la
quadra pels animals fins a la cuina i el dormitori familiar. El sostre era fet de fang i palla.

Hem de dir, que les cases de la gent bona de Linyola, com els prohoms i els terratinents, tenien més d’una habitació i la teulada era de teula àrab. Els materials de construcció més habituals eren la tàpia, el canyís i la pedra.

David Gispert Mata
 

Per Àngel Periel Navarro

Al llarg de l’any 1905 (segueix)

Dissabte 29 de juliol. La Guàrdia civil de la Torre del Remei va detenir Roc Planas i Reñé, resident a Tàrrega, en aquell moment precís d’emportar-se el mateix algunes garbes de blat d’una finca propietat de Josep Tarragó i Gilabert, situada a la partida denominada “Barranc”, del terme municipal de Linyola.

Diumenge 30 de juliol. El mes d’agost era l’únic de l’any el que a Catalunya hom acostumava celebrar més festes majors. Conseqüentment, per l’Assumpció de la Nostra Senyora, que ho seria dimarts 15 vinent, a més a més de la vila de Linyola honraven la Santíssima Verge Maria altres 112 poblacions de la terra nostra. D’elles en pertanyien 45 a la província de Barcelona, 31 ho eren de Lleida, 20 constaven de la Girona immortal i les 17 restants corresponien a Tarragona.

Dilluns 7 d’agost. Luciano Clemente i Guerra, llavors el governador civil de Lleida i la província, li concedia la llicència d’ús de l’arma de caça, la de pescar i la de fura a Josep Fabregat i Duart, veí de Linyola.

Divendres 1r de setembre. Finalitzat ja el període reglamentari de les vacances escolars, quan la data es varen reprendre les classes pel jovent i la mainada a les escoles municipals linyolines.

Diumenge 3 de setembre. Pels volts d’aquesta data feu l’espontània presencia seva a les fèrtils terres del municipi de Linyola l’horrorosa plaga denominada “l’ortiga”, la qual atacava l’alfals tan voraçment i amb una intensitat tal que els pagesos es veien impotents, pràcticament, d’atacar-la. Es tractava d’una eruga altament menjadora i d’una multiplicació astorament ràpida, la qual cosa es traduïa en que un producte agrari com l’anomenat, rentable sempre abundosament, a causa dels milers nombrosos de voliaines maleïdes que l’envaïen, en unes poques hores restava completament rossegat.

De resultes de l’anterior, la tercera part de la collita anual de l’alfals local es va perdre irremeiablement.

Dijous 21 de setembre. Tanmateix, pitjor que la calamitat susdita ho fou la del joc d’atzar, tot i que arruïnava els incauts llauradors a les comarques de l’Urgell, el Segrià i la Segarra baixa i no s’escapava pas tampoc del flagell aquest la gent adulta linyolenca.

Evidentment que els pagesos d’allí patien durant el temps aquell unes circumstàncies prou adverses, però es comptava exactament ben certa l’ocurrència d’una superació real de les mateixes si la febre per jugar no s’hagués apoderat pas de les voluntats populars. D’aquí ve l’assistència als cafès, les tavernes i, inclòs, als cellers, igual pels molt rics i fins i tot pels pobres de solemnitat. Més encara; qui en alguns llocs presidien les taules del joc eren les persones més influents de la localitat.

Tot i això, ningú s’ocupava d’evitar-ho. Una raó per la qual el Diario de Lérida s’alçà llavors el denunciador dels fets, mitjançant una pròpia notiícia recriminadora, publicada en ell quant la data.

D’altra banda, al Boletín Oficial de la Provincia de Lérida, corresponent al dia mateix, apareixia inserta la classificació de les places dels metges titulars a la província de Lleida. En virtut de la qual, sabem que a la vila de Linyola llavors exercia la titularitat mèdica Tomàs Ovial i Font. El cens de la població assolia 1.453 habitants. El nombre de les famílies pobres solament ho era de 8. El pressupost municipal es xifrava en 12.614 pessetes i no només en 80 el sou del metge; si bé que la dotació total d’aquest professional i juntament les iguales l’ascendia fins les 2.600 pessetes.

Diumenge 8 d’octubre. S’incendià violentament un cobert de palla que Jaume Vilaplana i Guiu, l’alcalde linyolenc, posseïa a les afores de la vila. La ràpida intervenció del veïnat en l’auxili de l’extinció del mateix no evitaria pas que l’edifici acabés reduït a unes cendres.

A causa dels indicis observats, el sinistre aquest semblava ésser intencionat i les pèrdues materials resultaren ser d’alguna consideració.

Dissabte 14 d’octubre. Avelina Arderiu i Valls, la linyolenca eixerida i força intel·ligent que complia de mestra a Bahent, tenia un sou computable de 500 pessetes anuals i un temps de servei en propietat d’un any, onze mesos i divuit dies. D’aquí el tenir ella sol·licitada aleshores les escoles de la Sentiu de Sió, Corbins, Foradada, Aspa, Omells, Canejan i Gòssol, conforme en el jorn participava Joaquim Bonet, el rector de la Universitat literària de Barcelona, mitjançant el Boletín Oficial de la Provincia de Lérida.

Dissabte 11 de novembre. A l’església parroquial linyolenca està començat el Novenari de les ànimes del purgatori, el qual semblava a tothom que seria molt interessant, car els sermons els impartia l’orador eminent i virtuós mossèn Rafel Domènec, un beneficiat de Cervera. Així, segons el que diem, aquest dia primer demostraria el sacerdot citat que la importància d’un negoci escau en una relació directa de la dignitat, la intel·ligència, la grandesa i el poder de qui s’ocupés de tal.

Dilluns 4 de desembre de 1905. La notícia de l’assassinat traïdorenc al Palau d’Anglesola d’un membre de la família Nino, de Linyola, va causar una consternació gran als habitants de l’extensa i ubèrrima Plana d’Urgell.

L’individu susdit, que era un mestre d’escola, un cop al jubilar-se decidí la conveniència de fixar la residència seva al Palau d’Anglesola, on vivia tot sol i, conforme per tots era dit, es dedicava a deixar diners a un interès considerablement alt. En conseqüència, hom pensa que el diumenge 3 (el dia anterior del present), tot aprofitant l’hora d’oficiar-se la missa parroquial, un o varis individus es pogueren introduir lliurement dintre la vivenda de l’ensenyant, amb la intenció clara de romandre amagats en ella, fins que a la nit i justament quan la víctima propiícia ja s’havia ficat al llit, la mateixa rebria d’aquells una primera ganivetada, aquesta directament al coll. Després, enmig la situació dita i malgrat la gravetat de la ferida, el professor de referència s’agafà fortament en una baralla greu amb un qualsevol dels agressors, tot aconseguint de tombar-lo a terra. Això no obstant, sabem per unes notícies força creïbles que després el mestre d’escola va patir el descuit penós d’alçar-se en peus, car el delinqüent presumpte s’aprofitaria immediatament de la circumstància, tot fent-li baixar els pantalons fins els genolls, i, en tenir-lo aquest talment immobilitzat al contrincant seu, algun dels qui cometien el delicte l’assestaria cruelment altres set o vuit punyalades, de les que en resultarien dues mortals de necessitat.

Sembla que el crim d’al·lusió va ésser descobert el jorn present, puix el toc de sometent, per la raó del particular, va sonar de matinada. Endemés i malgrat que entre la gent del lloc corria un rumor insistent sobre qui podia ser l’assassí, en reconèixer-se que vàries peces de roba sospitoses pertanyien a un individu desaparegut del Palau d’Anglesola es canviaria l’hipòtesi precedent. Hom sabia igualment que dues persones estaven detingudes, les quals, possiblement, figuraven complicades en l’assumpte. Ensems, era pensat insistentment si el mòbil del crim d’esment ho podia ser la venjança, però abundava més encara la creença de tractar-se potser d’un robatori, tot i que existia el semblant convenciment per la manca nombrosa dels pagarés i d’uns diners abundants del difunt.

Ara bé, el cas veritablement resultava complicat, tot i que el jutjat de 1ª Instància de Balaguer i la fiscalia de l’Audiència provincial de Lleida romandria en aqueixa població alguns dies.

Dimarts 5 de desembre. Un subscriptor linyolenc del Diario de Lérida va notificar al director del mateix que a la localitat on residia es produïren recentment dues curacions miraculoses, atribuïdes a la intercessió de Sant Francesc Xavier. Pel motiu aquest, pregava igualment el notificar-los als lectors del periòdic expressat l’haver-se publicat l’edició segona de la novena dedicada al taumaturg d’al·lusió, completada de tots els exercicis del sant. I aquell feia saber també que els exemplars d’esment eren venuts a la casa Sobirà, de Barcelona; a la de Isard Portal, de Lleida; i a l’escola municipal de Linyola.
 

DOCUMENTACIÓ
* Boletín Oficial de la Provincia de Lérida de l’any 1905.
* Diario de Lérida de l’any 1905.
* El País, un periòdic editat a Lleida el 1905.