De petit, l'esdeveniment de matar el tocino(*) era per a mi molt millor que les festes majors. ( Fins i tot que la festa major de maig, on tota la quitxalla teníem força dinerets per a gastar gràcies a que anàvem a collir i vendre camamilla ). Tant si el fet es produïa a cal Vallés o a cal Guerra - les cases dels meus padrins - era, sobretot pels més petits un dels dies més destacats de l'any (malgrat que alguna vegada havia tingut por de que em concedissin el dubtós i preocupant honor d'aguantar la cua del tocino). Si bé jo era conscient que els adults, almenys al principi, no s'ho passaven tan bé com nosaltres, perquè tenien d'alçar-se de bon de matí, anar al matadero amb aquell fred que pelava i que ara ja no es veu i matar aquella bèstia cridanera, netejar-la, obrir-la i aprofitar-ne tot el que es pogués. Però després, amb el mandongo i més tard, amb el dinar, la festa era rodona. Eren els grans dies de reunió familiar: padrins, oncles i tietes i, sobretot, els cosins i cosines de totes les edats, ben contents per la trobada.

Pelant el tocino (1957), D'esquerra a dreta: Josep Martí, Ignasi Martí,
Josep Riera, Salvador Martí, Ignasi Maye (al darrere) i Mingo Maye.

Han passat els anys. Ens hem fet grans. Els padrins ja no hi són, també falten alguns oncles i alguns cosins. Als que falten m'agrada recordar-los en moments feliços, com aquells, quan hi érem tots i estàvem junts.

Segur que les generacions que pugen també tindran els seus bons moments de felicitat, però difícilment podran viure festes familiars (de treball compartit, d'unió i alegria) com la de la matança del porc. Deixeume doncs fer memòria tot parlant amb l'Ignasi Maye, que fou molts anys matador de tocinos al poble, i dispenseu aquest pròleg tan personal, però en el que crec que molts us hi podreu sentir identificats.

Socarrimant el tocino (1957). Mingo i Ignasi Maye

Entrevista amb Ignasi Maye

- BP. Ignasi, com va ser que comencessis a fer aquesta feina de matar "tocinos"*?

- Bé, uns parents nostres que feien aquesta feina a Linyola va marxar a viure a Barcelona, aleshores el meu germà Mingo -que ja feia uns anys que els ajudava- i jo vàrem agafar el relleu.

- I recordes quin any va passar això?

- El 1956. Aquest any vam començar a matar tocinos pel nostre compte. Jo, pels carrers, vaig matar deu anys i desprès vam matar uns vuit anys al matadero. Amb tot, l’últim que vaig matar va ser a l’any 1997 a la masia de l’Americà. També recordo que la primera casa a la que vaig anar a matar el porc va ser a cal Marçal.

— Ens podries explicar una mica com anava això de la matança del porc abans de que hi hagués l’escorxador municipal?

— Es feia al carrer. Era una gran festa familiar. Tothom ens volia a casa i ens donaven molt bona acollida i molt bon tracte. Quan la canalla veia que anàvem a la seva casa es ficaven ben contents i cridaven: “ja vénen, ja vénen els matadors...”. En la majoria de les cases ens convidaven a dinar i hi havia molta confiança i familiaritat.

— Ens pots explicar –sobretot cara a les noves generacions– què és això del mandongo?

— La paraula mandongo vol dir amassar. S’elaboraven diferents productes; la sang amb pa i tot lo més bast del tocino servia per la botifarra negra. El bull blanc i la botifarra blanca es feia també amb carn de la caldera (Carn magra del cap). També feien el bull de la llengua. Després hi havia moltes cases que feien dos parts del magre, una per la llonganissa i l’altra pel xoriço. Al xoriço hi ficaven el millor magre, i a la llonganissa hi barrejaven una mica de cansalada.

— Del porc s’aprofita tot...

— Tot. Del cap fins a les potes. Fins i tot abans s’aprofitava la bufeta per fer pilotes per a la quitxalla. La bufa s’inflava bufant, es lligava amb un cordill i servia per jugar a pilota pels carrers fins que es rebentava. I Déu n’hi do lo forta que era!

— Ens pots explicar algunes anècdotes al respecte?

— Em fa goig dir que a ca l’Americà hi vaig anar quaranta-un anys seguits a matar el tocino. Aquí, a ca l’Americà, hi ha una dona que té noranta-nou anys i ella sempre deia: “mentre visquis tu, baixa tu, Ignasi.” Vam plegar perquè ells també ja no en van voler matar més.

Una vegada vam anar a una casa i vam trobar el tocino xollat, li havien tallat els pels amb tisores. Nosaltres arrencàvem el pel de tocino amb unes alicates i ens el veníem per a fer brotxes. Al cap de l’any potser en trèiem unes mil pessetes, si fa o no fa.

En una ocasió vam anar a una casa i, com que hi havia confiança, l’amo em diu: “Ignasi, porta tu mateix el tocino d’allà”. Vaig cap allà, obro la corralina i faig sortir la bèstia que feia de cent vint a cent trenta quilos. L’home al veure’l em diu: “No, aquest no, aquest no, que és el de l’altra corralina ! Aquest és per l’any que ve.”

I obro la porta de l’altra corralina i... allò era un elefant!, un tocino grandiós!

Una altra vegada, quan els matàvem pels carrers, estava amb un germà de l’Agustí Colell, el Ramonet i teníem el tocino en una mena de gàbia-calaixó. Quan el Ramonet obre la porta, el tocino se li “fum” al damunt i se’ns escapa carretera amunt. No el vam poder agafar fins al darrere de cal Pere Bep, ajudats d’un balustre de balcó.

Vista general de la matança del porc.
Al fons, el paller enfangat.

Un dia, quan festejava, vaig anar a matar el tocino a cal Boreu. A l’hora de matar l’animal, ben seriós, els dic: “Si no baixa la “Tresina” (Teresa Falcó, ara la seva dona) a tomar la sang no el mato”. La Teresa, que en aquest moment s’afegeix a la conversa, encara recorda que era a la cuina, amb la seva padrina, tot preparant la caldera. Ens diu: Estaven aguantant el tocino al damunt de la taula i l’Ignasi que insisteix que no el mata si no baixava jo a tomar la sang. L’oncle Cisco cridava: “Tresina, a veure si baixes, perquè a veure si en sortim de matar aquest coi de tocino!”. Jo pensava, ai pobreta de mi, tanta por que em fa la sang, tanta esgarrifor! Vaig baixar cap a baix, tota moixa i pensant “aquesta me la pagaràs, Ignasi”. Vaig agafar el gibrell i em vaig ficar a tomar la sang tan separada com podia de l’animal i mirant cap a una altra banda. Quan ell va acabar, al veure el meu posat, fica la mà al gibrell i, tota plena de sang, me la frega per la cara. Vaig marxar cap a dalt enrabiada a més no poder.

L’Ignasi riu al recordar aquesta malifeta però també recorda que la Teresa i d’altres amigues seves que anaven al cosidor de cal Mingo els hi havien amagat les graelles més d’una vegada a la nit. Llavors els matadors, a l’hora d’anar a matar, tenien que perdre temps buscant aquelles graelles que les noies havien deixat en algun racó apartat o fosc.

Un dia que feia molt i molt fred (estàvem setze sota zero) vam anar a matar el porc allà baix a l’era del Panxa. Semblava com si estès a punt de nevar. Donat el fred que feia vam decidir de fer un cercle de foc, amb fusta d’olivera (feixos de brosta), i a dins del cercle els vam poder matar. Però quan vam venir aquí, al poble, al matar el primer tocino ja se’ns va quedar “test” (congelat). El vam arreglar de la manera que vam poder i vam plegar de matar. Fixa’t que l’aigua calenta, quan la tiràvem, al poc temps de tocar al terra i córrer una mica ja es quedava gelada.

— Ens pots dir quan cobraves als primers temps per matar el tocino?

— No recordo ben bé si era un duro o deu pessetes. Després es va anar apujant a quinze, vint, etc. Cap als últims anys del matadero municipal crec que cobràvem unes cinc-centes pessetes (anys setanta). Després, quan vaig plegar del matadero, si anava a matar a alguna casa ja no cobrava res, ho feia per amistat.

En aquest aspecte de cobrar l’Ignasi recorda que una vegada, el dia de Nadal, van anar a matar el tocino a una masia. En adonar-se que la família que hi vivia tenia molta canalla petita i que es veien més aviat necessitats, els matadors van decidir no cobrar-los res. Al conèixer aquesta decisió, el pare de família es va ficar a plorar mentre els agraïa el detall.

— Suposo que la matança del porc feta al matadero municipal va suposar una gran millora.

—Sí. Era molt més avantatjós –sobretot perquè estaves a cobert–, però a la vegada era molt més trist que quan es feia al carrer. Al carrer hi havia molt més caliu, era més familiar. Per nosaltres, els matadors, els millors anys foren quan anàvem per les cases i a les masies, on sempre ens varen tractar molt bé.

— Quants tocinos podíeu arribar a matar en un dia? I quin horari fèieu?

—El dia que en vaig matar més van ser vint-i-nou. En un any n’havia matat cinc-cents noranta-nou. Però, anant bé, normalment en podies matar catorze o quinze. Pel que fa a l’horari, puc dir que no en teníem; ens adaptàvem a la feina que hi havia. Per exemple, el dia que en vàrem matar vint-i-nou, vam començar a la una de la nit i vam acabar a les quatre de la tarda. Començàvem per una punta del poble i anàvem fent fins arribar a l’altre cap. Quan teníem molta feina, anàvem dos matadors al davant, a matar i a pelar, i un al darrere, a obrir i trossejar. Ens anàvem alternant perquè anar al davant era més pesat que anar al darrere. Quan matàvem tants tocinos acabàvem una mica baldats, però érem joves, menjàvem de valent i ho aguantàvem bé.

— Qui eren els altres matadors que anaven amb tu?

—Anàvem tres o quatre, tots grans amics i bellíssimes persones. Hi havia el meu germà, el Mingo, el Josep Niubó Gispert i el Francisco Fabregat Pedra. Estàvem tots molt ben avinguts i no havíem tingut mai cap problema entre nosaltres.

—Quan pesaven els tocinos més grossos que havíeu matat?

—Doncs..., uns dos-cents cinquanta o dos-cents seixanta quilos. Hi havia algunes cases que acostumaven a matar-los molt grossos, per exemple a cal Ramon del Forn, a cal Xena del Planell, a cal Pla, a cal Pujades del Tossalet, a cal Gravat del Mas, i bastantes més. Els tocinos de l’any que havia matat més grossos eren de cal Xena del Planell; els pernils van fer vint-i-tres quilos.

— No trobes que és una llàstima que gairebé s’hagi perdut aquesta tradició i festa familiar de matar el porc?

— Sí. Ara se’n maten molt pocs. Abans, a les cases que hi havia força gent, acostumaven a matar-ne un de primerenc i després dos més. Eren dies de festa familiar. Jo encara avui ho trobo a faltar; no ho sé, aquell caliu familiar, aquella amistat que tenies amb la gent. Són uns records que no s’esborren mai a la vida. Et puc dir que, treballant, són els millors anys que he passat.

— És hora de dinar. M’acomiado, després d’aquesta agradable xerrada, de l’Ignasi i la Tresina. Tant parlar de la matança del porc, m’ha fet pensar amb les saboroses xulles. Ara me’n menjaria un bon plat.

Jaume Balcells i Palou

(*) Hi ha paraules com tocino, matadero, mandongo... que no trobo al diccionari, però que són utilitzades freqüentment –almenys– en la parla local i comarcal.