Josep M. Folguera Bonjorn
 BARRET PICAT 131 - EDITORIAL

Cada cop més ens adonem que no som ben poca cosa. Que probablement ara mateix en un despatx s’esta decidint el futur d’unes comarques lleidatanes, per exemple, o la vida de milers de treballadors d’una determinada empresa.

Els historiadors cada cop que obren un arxiu tornen a rescriure la història. Ara els historiadors nord-americans, han “descobert”, que a la fi dels 60 –el 68–, el Vietnam del Nord i el del Sud estaven negociant una pau, quan la delegació del Sud va rebre la visita de Kissinger, que els va assegurar que el candidat republicà, a la presidència dels EEUU, Nixon els recolzaria amb més medis, a guanyar la guerra. La delegació del Sud abandonà la reunió i el candidat demòcrata Hubert Humphrey que volia la pau, va quedar en fals i Nixon guanyà les eleccions. Quatre anys més tard es tornaven a trobar les delegacions del Vietnam del Nord i del Sud, però en aquests 4 anys havien mort més de 500.000 persones... Als qui moriren no els tocava morir, però ho feren perquè així ho decidiren uns “quants” homes.

Als anys 50 la CIA va crear una organització “Congrés per la Llibertat Cultural”, que per front a les idees polítiques i socials que venien dels països de l’est, va repartir desenes de milions de dòlars pagant a intellectuals occidentals perquè ataquessin aquestes idees. Alguns del noms que rebien els diners: Raymond Aron, André Malraux, Arthur Koestler, Willy Brandt, Jason Epstein, Stephen Spender... i una miríade de persones, que acudien a festivals, trobades culturals en diferents ciutats, la promoció d’obres d’art, teatrals –aquestes sense que els seus autors ho sabessin–, i aleshores et sorprens, perquè una part de l’estrat cultural de l’Europa actual es basa en les “idees” que tenien aquesta gent. I aquestes idees, ara ja no sabem si eren fruit del seu treball intel·lectual, o formava part del seu “treball”, d’escriure el que els qui pagaven volien llegir...

O ara que aquí ha sortit el tema dels “esclaus del franquisme” i s’ha sabut que durant un temps llarg, de les 2 pessetes que cobraven a principi dels anys 40, aquests presoners polítics, 1,50 anava a un compte particular que tenia al Banc d’Espanya, un tal Carrero Blanco i així anava augmentant la seva fortuna personal...

Què és el que és “veritat” i què és el que no ho és? Ens haurem d’acostumar a tocar realitats, com que la Variant, esperem que algun dia s’acabarà, el que comportarà un benefici pel poble, però també volem la recuperació a un preu simbòlic de l’excaserna de la guàrdia civil. Al Ministeri de Defensa no li ve d’uns pocs milions de pessetes i Linyola necessita –i quan més aviat millor–, aquest edifici que es va deteriorant ràpidament. I com diu l’Espenta, amb aquest edifici i altres eines anem fent un poble entre tots.
 

Barret Picat, maig  de 2002
 

correu electrònic
Pàgina anterior
Pàgina inicial
Pàgina següent
1