Barret Picat 131 - ENTREVISTA

ENTREVISTA AL SR. RAMON VILANOVA

Ramon Vilanova i Ticó natural de Menàrguens va acabar magisteri l’any 1960, amb només divuit anys. L’any 1965 va ser destinat al nostre poble i des d’aleshores ha estat educant a generacions i generacions de linyolencs.

A BARRET PICAT ens arriba la notícia de que en acabar aquest curs escolar finalitzarà la seva tasca docent, és a dir, es jubila.

Hem volgut parlar amb ell per recordar tots aquests anys i valorar les diferents situacions i “modes” educatives.

—Vostè arribà a Linyola a meitat dels anys seixanta, quins records té d’aquells anys de mestre?

—Des del primer moment m’hi vaig trobar bé amb els companys que hi havia. Tinc un record molt especial del senyor Aldavó, amb qui vaig compartir durant molts anys la tasca docent; però en aquells temps les coses no eren gens fàcils, ja que l’escola no tenia dotacions de cap tipus, tant pel que fa a mobiliari com a material escolar. Et diré que no disposàvem ni d’una màquina d’escriure i havíem de fer servir la nostra propia per la correspondència oficial; però amb bona voluntat també ens en vam sortir.

—En aquells temps encara hi havia alguns mestres que repartien clatellots amb certa facilitat als alumnes que no es comportaven correctament, vostè no ho feia i, malgrat això, sempre aconseguia mantenir l’ordre i la disciplina a la classe. Ens pot dir el sistema?

—Jo no tinc cap sistema especial per mantenir l’ordre i la disciplina. El meu posat seriós –que segons diuen inspira un respecte–, crec que és un factor positiu per aconseguirho. A més considero que difícilment es pot dur una tasca docent sense controlar aquests dos factors.

—Ens pot explicar alguna anécdota d’aquells primers anys?

—Són moltes les anècdotes amb que m’he trobat al llarg dels anys, però n’hi ha una que recordaré sempre.

Una tarda al finalitzar la classe vaig fer quedar un alumne –que per cert es distreia amb facilitat– per acabar la feina. Al veure’s sol i que els altres alumnes jugaven al pati, de seguida
em va dir:

–Tinc mal de cap, què puc marxar?

–No, –vaig respondre. Primer acaba la feina.

Passen un parell de minuts i em torna a dir:

–Tinc mal de panxa, què puc marxar?

–No, –vaig replicar. Acaba la feina.

Finalment em diu:

–Sr. Vilanova, em fa mal tot, què puc marxar?

–Ara sí, home, ja pots marxar.

—Responsable, treballador, professional, bon mestre... aquestes són algunes de les moltes qualitats que li troben la majoria de persones que han estat els seus alumnes. També hi ha qui diu que és massa seriós i reservat. Com es veu, vostè?

—Ets molt generós amb els adjectius que fan referència a la meva persona, però jo em considero un mestre normal i corrent, que ha procurat sempre fer la feina de la millor manera possible.

Reconec que el meu posat és seriós. Ja ho he manifestat anteriorment. És una manera de ser. Cadascú és com és.

Pel que fa a reservat, crec que no. Sóc bastant xerraire i m’agrada conversar, però si les altres persones em veuen així, és la seva opinió, i la respecto.

—Quants sistemes educatius ha viscut com a mestre?

Quan vaig començar a exercir hi havia l’Educació Primària. En aquella època els alumnes anaven a l’escola fins als 14 anys i obtenien el certificat d’estudis primaris. Aquells que volien estudiar el batxillerat –pas previ per cursar una carrera– ho feien fora de l’horari escolar. A final de curs s’examinaven a l’institut de Lleida o Cervera.

Més tard va arribar l’EGB (Educació General Bàsica). Es va acabar el batxillerat i tots els alumnes anaven a l’escola fins als 14 anys. A partir d’aquesta edat es podien seguir estudis de BUP (batxillerat unificat polivalent) o FP (formació professional) per aprendre un ofici.

Sense acabar-se d’implantar totalment l’EGB, es posa en funcionament la LOGSE, l’actual sistema educatiu, que ja tothom sap com està articulada, però que sembla què aviat canviarà, ja que el govern proposa una nova reforma “La llei de qualitat de l’ensenyament”, que ja veurem en que quedarà.

—Em pot dir en poques ratlles els avantatges i els inconvenients que ha trobat a la reforma educativa?

—Totes les reformes educatives són en teoria bones abans de la seva aplicació; però més tard el temps s’encarrega de dir-nos si ha estat així. La llei actual, LOGSE té coses bones i aspectes a millorar. Al meu entendre un dels avantatges ha estat allargar l’educació fins als setze anys, cobrint el buit que es produïa amb els alumnes de 14 a 16 anys, que no estudiaven BUP ni FP, però que no tenien edat legal per treballar.

Un dels inconvenients de l’actual sistema educatiu és que permet passar d’un curs a un altre sense haver adquirit els coneixements necessaris, la qual cosa fa que no es potenciï la cultura de l’esforç, que considero una eina indispensable en la formació dels estudiants.

—Com veu que un noi o noia de 12 anys hagi de marxar del poble per cursar l’ESO?

—Crec que als 12 anys són massa joves per marxar del poble per cursar l’ESO, i més quan en els instituts es dóna un desfasament d’edat entre els alumnes que comencen (12 anys) i els que acaben (18 anys).

—S’hagués pogut fer un IES a Linyola o era francament difícil?

—Penso que aquesta pregunta mereix una resposta més aviat política i jo no sóc la persona apropiada per fer una valoració d’aquest tipus.

—Que li sembla la modificació de la reforma amb la incorporació dels nous itineraris educatius a partir dels 14 anys?

—Quan es va implantar l’EGB, la Formació Professional semblava la germana pobra de la reforma i no es va potenciar degudament. Avui en toquem les conseqüències: El dèficit de tècnics de grau superior que hi ha al nostre país.

Espero que en aquesta reforma educativa, els itineraris educatius no suposi una discriminació dels alumnes en funció del seu rendiment. En teoria la llei preveu uns itineraris flexibles, és a dir, es podrà passar d’un itinerari a un altre, la qual cosa ampliarà les possibilitats d’escollir dels estudiants. Si és així, i es destinen els fons necessaris, els resultats poden ser positius, ja que segons la reforma tots els itineraris tenen la mateixa finalitat: obtenir el títol de graduat d’educació secundària.
.
—Recentment va rebre un homenatge dels exalumnes que feien 40 anys. Què ens pot dir d’aquest acte?

—No vaig rebre cap homenatge. Va resultar que un dels actes previstos pels exalumnes que celebraven els 40 anys, va ser organitzar al col·legi una exposició de treballs manuals que havien fet durant els anys que van anar a l’escola. També em van demanar que els ensenyés l’aula on anaven de petits. Va ser un acte molt emotiu recordar temps passats i ja vaig agrair la deferència que van tenir al recordar-se de mi.

—Ens pot explicar una anécdota més actual, d’aquests últims anys?

—Prou i aquesta és ben recent. En certa ocasió un alumne baixava per les escales corrent i en un replà ens vam trobar de forma casual. Li vaig dir que si el tornava a veure baixar les escales d’aquella manera faria “pràctiques” (pujar i baixar correctament les escales unes quantes vegades). El que són les coses. Aquell mateix dia ens vam tornar a trobar en el mateix lloc i de la mateixa manera. Ell em mira i diu: Me’n vaig a fer pràctiques!

—Quines diferències troba entre alumnes dels anys 60 i els actuals?

—Es fa difícil establir comparacions entre alumnes d’abans i d’ara, ja que cada època marca uns comportaments. Abans es potenciava més la memòria i el treball era més sistemàtic, en canvi ara les noves tecnologies fan els aprenentatges diferents; però els alumnes sempre seran alumnes i ells s’adapten al sistema amb que es troben.

—És cert que es jubila, o encara hi cap la possibilitat que s’ho repensi i continuï durant uns quants anys?

—La meva jubilació ha estat una decisió molt meditada. Ja fa temps que la vaig prendre. Després de 41 anys d’exercir –37 d’ells a Linyola– crec que ha arribat l’hora de deixar-ho.

* * *

Ens acomiadem del Sr. Ramon Vilanova agraint-li l’atenció dispensada i desitjant-li molta sort en aquesta nova etapa lluny de les aules.

JAUME BALCELLS


		ENTREVISTA AL SR. RAMON VILANOVA Ramon Vilanova i Ticó natural de Menàrguens va acabar magisteri l’any 1960, amb només divuit anys. L’any 1965 va ser destinat al nostre poble i des d’aleshores ha estat educant a generacions i generacions de linyolencs. A BARRET PICAT ens arriba la notícia de que en acabar aquest curs escolar finalitzarà la seva tasca docent, és a dir, es jubila. Hem volgut parlar amb ell per recordar tots aquests anys i valorar les diferents situacions i “modes” educatives. —Vostè arribà a Linyola a meitat dels anys seixanta, quins records té d’aquells anys de mestre? —Des del primer moment m’hi vaig trobar bé amb els companys que hi havia. Tinc un record molt especial del senyor Aldavó, amb qui vaig compartir durant molts anys la tasca docent; però en aquells temps les coses no eren gens fàcils, ja que l’escola no tenia dotacions de cap tipus, tant pel que fa a mobiliari com a material escolar. Et diré que no disposàvem ni d’una màquina d’escriure i havíem de fer servir la nostra propia per la correspondència oficial; però amb bona voluntat també ens en vam sortir. —En aquells temps encara hi havia alguns mestres que repartien clatellots amb certa facilitat als alumnes que no es comportaven correctament, vostè no ho feia i, malgrat això, sempre aconseguia mantenir l’ordre i la disciplina a la classe. Ens pot dir el sistema? —Jo no tinc cap sistema especial per mantenir l’ordre i la disciplina. El meu posat seriós –que segons diuen inspira un respecte–, crec que és un factor positiu per aconseguirho. A més considero que difícilment es pot dur una tasca docent sense controlar aquests dos factors. —Ens pot explicar alguna anécdota d’aquells primers anys? —Són moltes les anècdotes amb que m’he trobat al llarg dels anys, però n’hi ha una que recordaré sempre. Una tarda al finalitzar la classe vaig fer quedar un alumne –que per cert es distreia amb facilitat– per acabar la feina. Al veure’s sol i que els altres alumnes jugaven al pati, de seguida em va dir: –Tinc mal de cap, què puc marxar? –No, –vaig respondre. Primer acaba la feina. Passen un parell de minuts i em torna a dir: –Tinc mal de panxa, què puc marxar? –No, –vaig replicar. Acaba la feina. Finalment em diu: –Sr. Vilanova, em fa mal tot, què puc marxar? –Ara sí, home, ja pots marxar. —Responsable, treballador, professional, bon mestre... aquestes són algunes de les moltes qualitats que li troben la majoria de persones que han estat els seus alumnes. També hi ha qui diu que és massa seriós i reservat. Com es veu, vostè? —Ets molt generós amb els adjectius que fan referència a la meva persona, però jo em considero un mestre normal i corrent, que ha procurat sempre fer la feina de la millor manera possible. Reconec que el meu posat és seriós. Ja ho he manifestat anteriorment. És una manera de ser. Cadascú és com és. Pel que fa a reservat, crec que no. Sóc bastant xerraire i m’agrada conversar, però si les altres persones em veuen així, és la seva opinió, i la respecto. —Quants sistemes educatius ha viscut com a mestre? Quan vaig començar a exercir hi havia l’Educació Primària. En aquella època els alumnes anaven a l’escola fins als 14 anys i obtenien el certificat d’estudis primaris. Aquells que volien estudiar el batxillerat –pas previ per cursar una carrera– ho feien fora de l’horari escolar. A final de curs s’examinaven a l’institut de Lleida o Cervera. Més tard va arribar l’EGB (Educació General Bàsica). Es va acabar el batxillerat i tots els alumnes anaven a l’escola fins als 14 anys. A partir d’aquesta edat es podien seguir estudis de BUP (batxillerat unificat polivalent) o FP (formació professional) per aprendre un ofici. Sense acabar-se d’implantar totalment l’EGB, es posa en funcionament la LOGSE, l’actual sistema educatiu, que ja tothom sap com està articulada, però que sembla què aviat canviarà, ja que el govern proposa una nova reforma “La llei de qualitat de l’ensenyament”, que ja veurem en que quedarà. —Em pot dir en poques ratlles els avantatges i els inconvenients que ha trobat a la reforma educativa? —Totes les reformes educatives són en teoria bones abans de la seva aplicació; però més tard el temps s’encarrega de dir-nos si ha estat així. La llei actual, LOGSE té coses bones i aspectes a millorar. Al meu entendre un dels avantatges ha estat allargar l’educació fins als setze anys, cobrint el buit que es produïa amb els alumnes de 14 a 16 anys, que no estudiaven BUP ni FP, però que no tenien edat legal per treballar. Un dels inconvenients de l’actual sistema educatiu és que permet passar d’un curs a un altre sense haver adquirit els coneixements necessaris, la qual cosa fa que no es potenciï la cultura de l’esforç, que considero una eina indispensable en la formació dels estudiants. —Com veu que un noi o noia de 12 anys hagi de marxar del poble per cursar l’ESO? —Crec que als 12 anys són massa joves per marxar del poble per cursar l’ESO, i més quan en els instituts es dóna un desfasament d’edat entre els alumnes que comencen (12 anys) i els que acaben (18 anys). —S’hagués pogut fer un IES a Linyola o era francament difícil? —Penso que aquesta pregunta mereix una resposta més aviat política i jo no sóc la persona apropiada per fer una valoració d’aquest tipus. —Que li sembla la modificació de la reforma amb la incorporació dels nous itineraris educatius a partir dels 14 anys? —Quan es va implantar l’EGB, la Formació Professional semblava la germana pobra de la reforma i no es va potenciar degudament. Avui en toquem les conseqüències: El dèficit de tècnics de grau superior que hi ha al nostre país. Espero que en aquesta reforma educativa, els itineraris educatius no suposi una discriminació dels alumnes en funció del seu rendiment. En teoria la llei preveu uns itineraris flexibles, és a dir, es podrà passar d’un itinerari a un altre, la qual cosa ampliarà les possibilitats d’escollir dels estudiants. Si és així, i es destinen els fons necessaris, els resultats poden ser positius, ja que segons la reforma tots els itineraris tenen la mateixa finalitat: obtenir el títol de graduat d’educació secundària. . —Recentment va rebre un homenatge dels exalumnes que feien 40 anys. Què ens pot dir d’aquest acte? —No vaig rebre cap homenatge. Va resultar que un dels actes previstos pels exalumnes que celebraven els 40 anys, va ser organitzar al col·legi una exposició de treballs manuals que havien fet durant els anys que van anar a l’escola. També em van demanar que els ensenyés l’aula on anaven de petits. Va ser un acte molt emotiu recordar temps passats i ja vaig agrair la deferència que van tenir al recordar-se de mi. —Ens pot explicar una anécdota més actual, d’aquests últims anys? —Prou i aquesta és ben recent. En certa ocasió un alumne baixava per les escales corrent i en un replà ens vam trobar de forma casual. Li vaig dir que si el tornava a veure baixar les escales d’aquella manera faria “pràctiques” (pujar i baixar correctament les escales unes quantes vegades). El que són les coses. Aquell mateix dia ens vam tornar a trobar en el mateix lloc i de la mateixa manera. Ell em mira i diu: Me’n vaig a fer pràctiques! —Quines diferències troba entre alumnes dels anys 60 i els actuals? —Es fa difícil establir comparacions entre alumnes d’abans i d’ara, ja que cada època marca uns comportaments. Abans es potenciava més la memòria i el treball era més sistemàtic, en canvi ara les noves tecnologies fan els aprenentatges diferents; però els alumnes sempre seran alumnes i ells s’adapten al sistema amb que es troben. —És cert que es jubila, o encara hi cap la possibilitat que s’ho repensi i continuï durant uns quants anys? —La meva jubilació ha estat una decisió molt meditada. Ja fa temps que la vaig prendre. Després de 41 anys d’exercir –37 d’ells a Linyola– crec que ha arribat l’hora de deixar-ho. * * * Ens acomiadem del Sr. Ramon Vilanova agraint-li l’atenció dispensada i desitjant-li molta sort en aquesta nova etapa lluny de les aules. *JAUME BALCELLS*