Barret Picat 132 - Costumari

Excelèncias (?) del centralisme.*

(Francesc Foguet ens féu arribar el mes de desembre passat articles que Valeri Serra publicà a Lo Teatre Regional i a La Creu del Montseny. Avui publiquem un article mític que li va donar molta fama, ja que els personatges de l’article, el retaren posteriorment a un duel. Finalment tot s’arreglà. Es publica amb les correccions gramaticals).

“Per home de pocs recursos que sigui, quan se tracta de fer el panegíric de les desastrosas excel.lències del centralisme, sem pre se surt airós.

Poc em pensava trobar aquí en mig del Pla d’Urgell una nota per aquesta Crònica que em fes pensar amb els hidalgos, de la mala manera que hem de pensar-hi a ciutat a on s’escorcolla tot.

Doncs bé, vingueren a nostre poble amb motiu de la festa major, una estrella de cafè cantant acompanyada de dos fulanos.

Surtiren un dia a passejar per la plaça on es ballava i si ells anaven amb rigurosa decència, ella es presentà amb la més desvergonyida negligé.

La quitxalla que ballava en un dels extrems de la plaça, baix els crits de ¡La fastigosa!, ¡la flamenca!, ¡deuli! li propinà una xiulada de lo més fortet, aumentant-se els dicteris i el coro de xiulets amb tots quants eren a la plaça que, sobretot a l’Urgell en un dia de festa major hi va quasi tothom a veure la fadrinalla com balla.

Se vegueren els flamencs seguits de nombrosa multitut i entraren al primer lloc on vegueren llum. La tolle augmentava i es trobà medi de que retornesin a la casa on s’hostatjaven.

Ara les consideracions. Què volia dir aquella viva protesta començada per la mainada d’un poble i seguida per tot el poble més tard?

Una manifestació dels bons sentiments de la vila de Linyola, que no s’havia vist encara mai deshonrada amb visites de tal classe. I de qui es presentava acompanyava la flamenca? Això és lo bó:

De l’Advocat de l’Estat i d’un dels primers oficials de la delegació d’Hisenda de la nostra provincia de Lleida.

¡Qué tal! No faltaria sino que la despòtica influència que desplega el centralisme en les capitals de provincia, pogués trobar cabuda en els poblets de Catalunya. Llavors sí, que se’n sortirien amb la seva manera d’acabar amb les nostres energies i fer de nosaltres, mansos anyells que engreixarien la Espanya, renegant de la gloriosa història dels nostres avant-passats.

Però el cas aquest és inaudit. No contents amb la guerra sorda de la política destructora voldrian infiltrar en les nostres venes aquella sang corrompuda que els denigra als ulls de tota persona declari judici. Per això és d’alabar la conducta de Linyola que amb tanta ardidesa sapigué sacudir el jou de la flamenqueria que es tractà d’imposarse-li, sigués un alt funcionari del govern central o fós qui fós.

A la nit del fet aquell, els acompanyants de la cantadora varen presentar-se a la plaça per a saber el perquè del que havia passat.

Se’ls hi explicà senzillament que havia sigut una explossió de repugnancia que la fastigosa havia causat al presentar-se a la plaça i que els xiulets anaven per igual pels seus acompanyants, ja que tenien en el fet, bona part de complicitat.

Digué –l’advocat de l’Estat– que s’estranyava molt que s’hagués ofès d’aquella manera a forasters que no havien fet cap mal a ningú i... altres coses, però se li contestà que a ells, és a dir als funcionaris de l’estat, no se’ls intentà fer-los cap mal per la senzilla raó de que no se sabia qui eren, ni qui deixaven de ser i que la protesta dels linyolins fou solament pels acompanyants i per ella mateixa, la sirena infernal.

Quan se li va fer notar que era la primera vegada que el nostre poble rebia tan desagradable visita va dir que llavors ja s’explicava la nostra energia i actitut i que ho ignorava totalment.

Aquest manso es devia pensar que els seus confrares en flamenqueria d’allà, d’allà de l’Ebre, tenien l’obra de destrucció moral de l’Urgell a una altura tal que ja se li permetria passejar impunement com per terreny conquistat, del braç de la seva fulana.

Grat sia a Déu, van donat-se proves d’energia i de sana fermesa en el seguiment de les bones doctrines de l’antigor, del temps aquell. Que era tant esplenderós per Catalunya, perquè tingué, té, i en va saber ferne gala.

I com per encant surtiren a fer-se comentaris d’un sabor catalanesc ben marcat de gent que avesada només a treballar, no s’ocupa del govern més que per gemegar quan amb un nou gravàmen se li claven les urpes per a extenuar-li les forçes.

Com més va –em deia un pagès– més vaig comprenent la necessitat de fer això que diuen els regionalistes, perquè veritablement és un abús el que fan de la nostra paciència els castellans. És un fàstic, que quan de vegades ve als pobles algun comissionat o inspector de qualsevol cosa els haguem de parlar en castellà: després es fan un tip de riure, i nosaltres no hi tenim cap culpa; ja voldria veure si quan son al seu país, si un català els va a trobar li parlen de manera que el català els entengui. No ho crec. Ens tindríem d’entendre els pobles i ja els arreglaríem.

Això dit per un treballador que no es cuida més que de la seva feina i que no li queda temps per a llegir cap diari, té doble mèrit perquè ho ha sentit i ha comprès la necessitat de posar un correctiu.

No obstant, n’hi ha molta de gent pels poblets, que si se’ls instruís en la cosa, solsament que se’ls hi fes veure unes quantes de les malifetes que a diari ens juguen aquella gent s’avançaria molt en la tasca empresa.

¡Avant sempre doncs, companys de causa!”

Valeri Serra Boldú
Linyola, 23 d’agost de 1898

*Article publicat a Lo Teatro Regional. Núm 342 del 27 d’agost de 1898, pàg. 278-279.


		Excelèncias (?) del centralisme.* (Francesc Foguet ens féu arribar el mes de desembre passat articles que Valeri Serra publicà a Lo Teatre Regional i a La Creu del Montseny. Avui publiquem un article mític que li va donar molta fama, ja que els personatges de l’article, el retaren posteriorment a un duel. Finalment tot s’arreglà. Es publica amb les correccions gramaticals). “Per home de pocs recursos que sigui, quan se tracta de fer el panegíric de les desastrosas excel.lències del centralisme, sem pre se surt airós. Poc em pensava trobar aquí en mig del Pla d’Urgell una nota per aquesta Crònica que em fes pensar amb els hidalgos, de la mala manera que hem de pensar-hi a ciutat a on s’escorcolla tot. Doncs bé, vingueren a nostre poble amb motiu de la festa major, una estrella de cafè cantant acompanyada de dos fulanos. Surtiren un dia a passejar per la plaça on es ballava i si ells anaven amb rigurosa decència, ella es presentà amb la més desvergonyida negligé. La quitxalla que ballava en un dels extrems de la plaça, baix els crits de ¡La fastigosa!, ¡la flamenca!, ¡deuli! li propinà una xiulada de lo més fortet, aumentant-se els dicteris i el coro de xiulets amb tots quants eren a la plaça que, sobretot a l’Urgell en un dia de festa major hi va quasi tothom a veure la fadrinalla com balla. Se vegueren els flamencs seguits de nombrosa multitut i entraren al primer lloc on vegueren llum. La tolle augmentava i es trobà medi de que retornesin a la casa on s’hostatjaven. Ara les consideracions. Què volia dir aquella viva protesta començada per la mainada d’un poble i seguida per tot el poble més tard? Una manifestació dels bons sentiments de la vila de Linyola, que no s’havia vist encara mai deshonrada amb visites de tal classe. I de qui es presentava acompanyava la flamenca? Això és lo bó: De l’Advocat de l’Estat i d’un dels primers oficials de la delegació d’Hisenda de la nostra provincia de Lleida. ¡Qué tal! No faltaria sino que la despòtica influència que desplega el centralisme en les capitals de provincia, pogués trobar cabuda en els poblets de Catalunya. Llavors sí, que se’n sortirien amb la seva manera d’acabar amb les nostres energies i fer de nosaltres, mansos anyells que engreixarien la Espanya, renegant de la gloriosa història dels nostres avant-passats. Però el cas aquest és inaudit. No contents amb la guerra sorda de la política destructora voldrian infiltrar en les nostres venes aquella sang corrompuda que els denigra als ulls de tota persona declari judici. Per això és d’alabar la conducta de Linyola que amb tanta ardidesa sapigué sacudir el jou de la flamenqueria que es tractà d’imposarse-li, sigués un alt funcionari del govern central o fós qui fós. A la nit del fet aquell, els acompanyants de la cantadora varen presentar-se a la plaça per a saber el perquè del que havia passat. Se’ls hi explicà senzillament que havia sigut una explossió de repugnancia que la fastigosa havia causat al presentar-se a la plaça i que els xiulets anaven per igual pels seus acompanyants, ja que tenien en el fet, bona part de complicitat. Digué –l’advocat de l’Estat– que s’estranyava molt que s’hagués ofès d’aquella manera a forasters que no havien fet cap mal a ningú i... altres coses, però se li contestà que a ells, és a dir als funcionaris de l’estat, no se’ls intentà fer-los cap mal per la senzilla raó de que no se sabia qui eren, ni qui deixaven de ser i que la protesta dels linyolins fou solament pels acompanyants i per ella mateixa, la sirena infernal. Quan se li va fer notar que era la primera vegada que el nostre poble rebia tan desagradable visita va dir que llavors ja s’explicava la nostra energia i actitut i que ho ignorava totalment. Aquest manso es devia pensar que els seus confrares en flamenqueria d’allà, d’allà de l’Ebre, tenien l’obra de destrucció moral de l’Urgell a una altura tal que ja se li permetria passejar impunement com per terreny conquistat, del braç de la seva fulana. Grat sia a Déu, van donat-se proves d’energia i de sana fermesa en el seguiment de les bones doctrines de l’antigor, del temps aquell. Que era tant esplenderós per Catalunya, perquè tingué, té, i en va saber ferne gala. I com per encant surtiren a fer-se comentaris d’un sabor catalanesc ben marcat de gent que avesada només a treballar, no s’ocupa del govern més que per gemegar quan amb un nou gravàmen se li claven les urpes per a extenuar-li les forçes. Com més va –em deia un pagès– més vaig comprenent la necessitat de fer això que diuen els regionalistes, perquè veritablement és un abús el que fan de la nostra paciència els castellans. És un fàstic, que quan de vegades ve als pobles algun comissionat o inspector de qualsevol cosa els haguem de parlar en castellà: després es fan un tip de riure, i nosaltres no hi tenim cap culpa; ja voldria veure si quan son al seu país, si un català els va a trobar li parlen de manera que el català els entengui. No ho crec. Ens tindríem d’entendre els pobles i ja els arreglaríem. Això dit per un treballador que no es cuida més que de la seva feina i que no li queda temps per a llegir cap diari, té doble mèrit perquè ho ha sentit i ha comprès la necessitat de posar un correctiu. No obstant, n’hi ha molta de gent pels poblets, que si se’ls instruís en la cosa, solsament que se’ls hi fes veure unes quantes de les malifetes que a diari ens juguen aquella gent s’avançaria molt en la tasca empresa. ¡Avant sempre doncs, companys de causa!” *Valeri Serra Boldú* Linyola, 23 d’agost de 1898 *Article publicat a Lo Teatro Regional. Núm 342 del 27 d’agost de 1898, pàg. 278-279.