Barret Picat 132 - ENTREVISTA

DE XINA A LINYOLA

Aquests últims anys el nostre poble ha vist augmentada la població amb persones arribades d’allunyats i diferents indrets del món; del Magrib, centre africans, de l’Europa de l’est, de centre Amèrica, etc. Uns dels últims d’arribar, ben bé de l’altre costat de món (més de 10.000 quilòmetres de distància), han estat els xinesos. Actualment, aquí a Linyola, són onze; vuit noies i tres nois. A BARRET PICAT hem volgut conèixer-los i apropar-los als postres lectors. En aquest punt ha estat clau la col•laboració de l’acadèmia de idiomes British Centre, que ens ha facilitat la trobada i el seu local per poder-los entrevistar. La presència de la Sandra Aimerich, la seva professora de castellà, al llarg de l’entrevista, ha estat fonamental per poder-nos entendre correctament.

D’entrada, una vegada fetes les presentacions, els demano que escriguin els seus noms en xinès i tal com sonen en castellà (Penso que els farà gràcia veure’ls publicats a la revista) i després, ajudats d’un atlas ben gruixut, busquem les seves ciutats o províncies d’origen. Tots són de la part més oriental de Xina; una noia és nascuda a la important ciutat costanera de Qingdao, banyada pel mar groc, davant pel davant de Corea del Sud. Tres són de la zona o regió de Liaoning, al nord est de Pequin, i els set restants són de la zona de Zhejiang, relativament prop de la famosa ciutat de Shanghai.

Ara comencen les preguntes:

—Barret Picat: Per què heu vingut a viure a Linyola?

—Vam trobar feina a Bellpuig i el nostre cap ens va oferir la possibilitat de viure en aquests pisos de Linyola.

—Com us heu sentit acollits aquí?

— Bé, molt bé. La gent de Linyola ens tracta molt bé, són molt amables amb nosaltres.

—Com és la vostra vida al poble? Com passeu la setmana?

—De fet treballem tota la setmana i es pot dir que pràcticament només fem vida a Linyola el dissabte i el diumenge. El dissabte al matí acostumem estar a casa, a la tarda venim aquí (al British Centre) a aprendre el castellà (de 4 a 7 de la tarda). El diumenge, de vegades, donem un tomb pel poble o ens quedem a casa.

(Em quedo bastant parat d’aquesta vida gairebé monacal en gent tan jove –la majoria tenen entre vint i pico i trenta i pocs anys–. Els pregunto si no van als bars o a la discoteca i es fiquen a riure. Su yue e diu que no tenen cotxe i per haches motiu no poden anar a discoteques.

M’adono que amb aquest ritme de vida és difícil que s’integrin i que coneguin gent d’aquí. La Sandra els pregunta quanta gent del poble coneixen i, pel que diuen, sembla que ben pocs).

—Veieu possible que algú de vosaltres s’acabi casant amb un noi/noia d’aquí?

—“No, no. (És la resposta unànime. Es fiquen a riure pensant en aquesta possibilitat. De fet, al grup ja hi ha dues parelles, i alguna altra noia també està casada). Com vols que ens casem amb algú d’aquí si no entenem encara el què diuen?” –diu la Hulan Pan entre rialles.

—Suposo que l’enyorança de la vostra terra i els vostres familiars i amics és molt forta. Penseu tornar algun dia per viure-hi?

—(La resposta també és general: Tots s’enyoren molt. Alguns es fiquen tristos uns moments i parlen dels seus pares i germans i altres familiars. La Sandra m’explica que en la seva cultura els lligams familiars són molt més forts que en la nostra i conseqüentment l’enyorança que tenen de la seva gent i la seva terra ha de ser molt gran. Malgrat això només Zheng Pan Lan té clar que tornarà algun dia a viure a la seva terra. Als altres, ja els agradaria, però són realistes i saben que aquí tenen la feina i les possibilitats de guanyar-se la vida. Diuen que no saben el què faran, depèn de com vagi les coses).

—Teniu molta dificultat en l’aprenentatge del castellà?

—“Sí, és molt diferent del nostre idioma, però tenim la sort de tenir una professora molt bona”. (Els pregunto també si saben alguna cosa de català i em diuen que no, però són conscients de la realitat de Catalunya i de l’existència del català. De fet, a ells els passa una cosa semblant: segons la seva regió o província d’origen parlen d’una manera o d’una altra.

—Si viatgéssim al vostre país –a la vostra regió– que ens aconsellaríeu anar a veure?

—(Aquesta pregunta em costa més que les altres de fer-la entendre. Sort, una vegada més, de la Sandra que se sap explicar molt millor que jo. Quan ho han entès cadascú tira cap a les seves poblacions d’origen; els del nord ens parlen de la capital Pekín i de la muralla xinesa que també passa per la seva regió, la noia de Qingdao defensa la bellesa de la seva ciutat i els de Zhejiang parlen de Shanghai i dels atractius de la seva regió, una zona de llacs al sud del curs baix del gran riu blau).

—Em podeu dir un menjar típic del vostre país?

—(Em diuen el pollastre, un altre plat que no entenc el què és i la tortuga. Com que s’adonen que faig cara de sorpresa quan anomenen la tortuga s’afanyen a especificar que no es mengen les tortugues grosses, sinó les petites, de pam o dos pams. Diuen, ja que parlem de menjar, que procuren menjar el mateix que a la seva terra –encara que alguns productes no els trobin– i que compren a Mollerussa i també al nostre poble).

—Com valoreu la situació política del vostre país?

—(Tots diuen que bé. Que el Jiang Zhe Min ho fa molt bé. Jo no ho acabo d’entendre, penso que són molt diplomàtics o potser és que nosaltres acostumem a ser molt crítics amb els polítics).

M’hagués agradat conversar més estona amb ells, però no vull interrompre per més temps la classe de castellà d’avui. Els demano, això sí, abans de marxar que m’ensenyin quatre coses bàsiques. Així sonen en xinès les següents expressions:

Hola = NI HAO
Bon dia = ZHAO SHANG HAO
Gràcies = XIE – XIE
Bona tarda = XIA WU HAO
Adéu = ZHAI JIEN
Bona nit = WAN SHANG HAO

He pogut comprovar que aquests nois i noies són molt simpàtics i agradables, amb ganes d’aprendre i d’entendre aquesta gent i aquesta nova cultura que els acull. Són joves “perduts” en una terra estranya, plens d’enyorança, envoltats de gent desconeguda que parla una llengua que no és la seva, però això no els fa perdre el somriure, ni l’alegria de viure, ni la solidaritat entre ells que els ajuda a passar els moments més difícils. Són diferents de nosaltres però potser no tant com ens pensem. Són diferents a nosaltres però són ja linyolencs.

Jaume Balcells

Signatures de: ZHENG PAN LAN, LI SAO LI, XING CONG HU, WANG JING FEI, ZHENG LIN FEI, WANG QIU MEI, XIUJUAN RNE, HULAN PAN, MA MING DONG, LIU ZHEN i SU YUE E.

Enllaç al reportatge fotogràfic


		DE XINA A LINYOLA Aquests últims anys el nostre poble ha vist augmentada la població amb persones arribades d’allunyats i diferents indrets del món; del Magrib, centre africans, de l’Europa de l’est, de centre Amèrica, etc. Uns dels últims d’arribar, ben bé de l’altre costat de món (més de 10.000 quilòmetres de distància), han estat els xinesos. Actualment, aquí a Linyola, són onze; vuit noies i tres nois. A BARRET PICAT hem volgut conèixer-los i apropar-los als postres lectors. En aquest punt ha estat clau la col•laboració de l’acadèmia de idiomes British Centre, que ens ha facilitat la trobada i el seu local per poder-los entrevistar. La presència de la Sandra Aimerich, la seva professora de castellà, al llarg de l’entrevista, ha estat fonamental per poder-nos entendre correctament. D’entrada, una vegada fetes les presentacions, els demano que escriguin els seus noms en xinès i tal com sonen en castellà (Penso que els farà gràcia veure’ls publicats a la revista) i després, ajudats d’un atlas ben gruixut, busquem les seves ciutats o províncies d’origen. Tots són de la part més oriental de Xina; una noia és nascuda a la important ciutat costanera de Qingdao, banyada pel mar groc, davant pel davant de Corea del Sud. Tres són de la zona o regió de Liaoning, al nord est de Pequin, i els set restants són de la zona de Zhejiang, relativament prop de la famosa ciutat de Shanghai. Ara comencen les preguntes: —Barret Picat: Per què heu vingut a viure a Linyola? —Vam trobar feina a Bellpuig i el nostre cap ens va oferir la possibilitat de viure en aquests pisos de Linyola. —Com us heu sentit acollits aquí? — Bé, molt bé. La gent de Linyola ens tracta molt bé, són molt amables amb nosaltres. —Com és la vostra vida al poble? Com passeu la setmana? —De fet treballem tota la setmana i es pot dir que pràcticament només fem vida a Linyola el dissabte i el diumenge. El dissabte al matí acostumem estar a casa, a la tarda venim aquí (al British Centre) a aprendre el castellà (de 4 a 7 de la tarda). El diumenge, de vegades, donem un tomb pel poble o ens quedem a casa. (Em quedo bastant parat d’aquesta vida gairebé monacal en gent tan jove –la majoria tenen entre vint i pico i trenta i pocs anys–. Els pregunto si no van als bars o a la discoteca i es fiquen a riure. Su yue e diu que no tenen cotxe i per haches motiu no poden anar a discoteques. M’adono que amb aquest ritme de vida és difícil que s’integrin i que coneguin gent d’aquí. La Sandra els pregunta quanta gent del poble coneixen i, pel que diuen, sembla que ben pocs). —Veieu possible que algú de vosaltres s’acabi casant amb un noi/noia d’aquí? —“No, no. (És la resposta unànime. Es fiquen a riure pensant en aquesta possibilitat. De fet, al grup ja hi ha dues parelles, i alguna altra noia també està casada). Com vols que ens casem amb algú d’aquí si no entenem encara el què diuen?” –diu la Hulan Pan entre rialles. —Suposo que l’enyorança de la vostra terra i els vostres familiars i amics és molt forta. Penseu tornar algun dia per viure-hi? —(La resposta també és general: Tots s’enyoren molt. Alguns es fiquen tristos uns moments i parlen dels seus pares i germans i altres familiars. La Sandra m’explica que en la seva cultura els lligams familiars són molt més forts que en la nostra i conseqüentment l’enyorança que tenen de la seva gent i la seva terra ha de ser molt gran. Malgrat això només Zheng Pan Lan té clar que tornarà algun dia a viure a la seva terra. Als altres, ja els agradaria, però són realistes i saben que aquí tenen la feina i les possibilitats de guanyar-se la vida. Diuen que no saben el què faran, depèn de com vagi les coses). —Teniu molta dificultat en l’aprenentatge del castellà? —“Sí, és molt diferent del nostre idioma, però tenim la sort de tenir una professora molt bona”. (Els pregunto també si saben alguna cosa de català i em diuen que no, però són conscients de la realitat de Catalunya i de l’existència del català. De fet, a ells els passa una cosa semblant: segons la seva regió o província d’origen parlen d’una manera o d’una altra. —Si viatgéssim al vostre país –a la vostra regió– que ens aconsellaríeu anar a veure? —(Aquesta pregunta em costa més que les altres de fer-la entendre. Sort, una vegada més, de la Sandra que se sap explicar molt millor que jo. Quan ho han entès cadascú tira cap a les seves poblacions d’origen; els del nord ens parlen de la capital Pekín i de la muralla xinesa que també passa per la seva regió, la noia de Qingdao defensa la bellesa de la seva ciutat i els de Zhejiang parlen de Shanghai i dels atractius de la seva regió, una zona de llacs al sud del curs baix del gran riu blau). —Em podeu dir un menjar típic del vostre país? —(Em diuen el pollastre, un altre plat que no entenc el què és i la tortuga. Com que s’adonen que faig cara de sorpresa quan anomenen la tortuga s’afanyen a especificar que no es mengen les tortugues grosses, sinó les petites, de pam o dos pams. Diuen, ja que parlem de menjar, que procuren menjar el mateix que a la seva terra –encara que alguns productes no els trobin– i que compren a Mollerussa i també al nostre poble). —Com valoreu la situació política del vostre país? —(Tots diuen que bé. Que el Jiang Zhe Min ho fa molt bé. Jo no ho acabo d’entendre, penso que són molt diplomàtics o potser és que nosaltres acostumem a ser molt crítics amb els polítics). M’hagués agradat conversar més estona amb ells, però no vull interrompre per més temps la classe de castellà d’avui. Els demano, això sí, abans de marxar que m’ensenyin quatre coses bàsiques. Així sonen en xinès les següents expressions: Hola = NI HAO Bon dia = ZHAO SHANG HAO Gràcies = XIE – XIE Bona tarda = XIA WU HAO Adéu = ZHAI JIEN Bona nit = WAN SHANG HAO He pogut comprovar que aquests nois i noies són molt simpàtics i agradables, amb ganes d’aprendre i d’entendre aquesta gent i aquesta nova cultura que els acull. Són joves “perduts” en una terra estranya, plens d’enyorança, envoltats de gent desconeguda que parla una llengua que no és la seva, però això no els fa perdre el somriure, ni l’alegria de viure, ni la solidaritat entre ells que els ajuda a passar els moments més difícils. Són diferents de nosaltres però potser no tant com ens pensem. Són diferents a nosaltres però són ja linyolencs. *Jaume Balcells* Signatures de: ZHENG PAN LAN, LI SAO LI, XING CONG HU, WANG JING FEI, ZHENG LIN FEI, WANG QIU MEI, XIUJUAN RNE, HULAN PAN, MA MING DONG, LIU ZHEN i SU YUE E. Enllaç al reportatge fotogràfic