1.- L’origen dels mapes
1.3.- EL PRÒXIM ORIENT
El mapa més antic que s’ha trobat fins ara, és una placa de fang cuit procedent de Ga Sur a Mesopotàmia; se suposa que fou composta cap a l’any 2500 aC i representa la vall d’un riu en una determinada zona del país. També s’han trobat de posteriors amb representacions del món, segons la concepció babilònica. En general, els mapes babilònics solen ser, com els dels egipcis, representacions de tipus cadastral. En Egipte, especialment, els treballs cadastrals van tenir gran importància perquè al tractar-se d’un territori inundat tots els anys, les aigües del Nil borraven els límits de les propietats i era precís tenir-los molt ben delimitats. S’han trobat diversos plànols, la majoria de tipus cadastral i topogràfic, però no s’han trobat mapes de grans zones.

Aquesta és una representació de l’Imperi Babilònic. Els ròtuls cuneïformes indiquen els noms de la capital i dels rius Tigris i Èufrates. Els triangles exteriors al cercle són muntanyes. Com es pot veure se segueix la concepció babilònica de representació del món; és a dir, centrada en una massa continental en forma de disc rodejada pel mar.

Aquest univers circular del mapamundi de Babilònia es pot considerar com font d’una de las grans tradicions de la cartografia, que a través del món clàssic arriba fins el final de l’Edat Mitjana. Però ens posa en contacte també amb una remota interpretació cosmològica comuna a pobles molt diversos i allunyats uns dels altres.

Així, el món de la cosmologia dels màies, d’Amèrica Central, era un univers circular, flotant en un immens mar sobre el llom d’un cocodril; i el dels inques era paregut, encara que amb algunes variants degudes a la configuració dels seus territoris.

1.4.- L’EXTREM ORIENT
A Xina, trobarem de nou, junt al mapa-instrument, extraordinàriament desenvolupament allí, el mapamundi circular, el mapa-imatge. Els més antics (del segle V aC) acompanyats de textos budistes, pareixen d’origen indi; en els posteriors, ja típicament xinesos, apareix Xina, l’ “Imperi de Enmig” ocupant el centre d’un gran continent rodejat per un gran oceà exterior amb nombroses illes amb noms imaginaris. El mapa-instrument té a Xina, des de temps molt antics un gran desenvolupament, promogut per la pròpia administració imperial, tant per a fins administratius com militars. De tal manera que quan els missioners jesuïtes, al segle XVI, iniciaren la publicació del mapa de Xina, trobaren un material abundant per la seva preparació. S’ha parlat de mapes xinesos del segle XXVIII aC; però la referència més antiga a la seva existència és solament de l’any 227 aC, apareixent una cita en un document, en la que s’elogia la utilitat i l’ús dels mapes. Tècnicament no ofereixen grans progressos. S’atribueix a Pei-Hsiu (segle III aC) la fundació de la cartografia xinesa, amb la invenció de la quadrícula de referència, que no té cap relació amb la xarxa de meridians i paral·lels, l’ús de l’orientació, la mesura de distàncies i la indicació de cotes. Ha sigut comparat amb Ptolomeo, de qui fou quasi contemporani, i certament el paper d’ambdós, cada un en el seu món és equivalent. Desconegué per l’aïllament mutu, els avanços científics de l’escola alexandrina, a la que Ptolomeo va pertànyer, i que en aquells moments visqué el seu màxim esplendor. Són progressos notables, però inferiors i molt posteriors als grans avanços de la cartografia grega, amb la que alguns autors han comparat amb la xinesa. Per una altra part, el mapa xinès més antic que es conserva és de l’any 1137 dC, encara que sembla que és còpia d’una obra de Chia Tan, cartògraf del segle VIII. En els segles següents la cartografia, a l’igual que altres tècniques, quedà a Xina completament estancada i es beneficià molt poc de les innovacions procedents de l’exterior. No obstant, els jesuïtes pogueren formar en el segle XVII un mapa de l’imperi completant les observacions que feren amb mapes parcials xinesos, i va haver cartògrafs occidentals que treballaren a Xina; però encara en el segle XIX els xinesos seguien copiant els seus vells models de mapes en forma de disc, amb Xina al centre, en els que difícilment es reconeixien les costes més característiques d’Àsia i hi havia deformacions tan evidents com en els primers mapes medievals europeus.

David Gispert Mata
Geògraf
Extret de www.cartograma.com