Els redactors i col·laboradors de BARRET PICAT ens queixem de vegades que no hi ha gaires notícies, que al nostre poble passen poques coses. I és que fer una revista cada dos mesos –malgrat tinguem una experiència de gairebé vint-i-quatre anys– no és una tasca fàcil! En algun cas tens la sensació que s’acaben les notícies, de repetició, de manca d’idees. Per sort, els linyolencs –més sovint del que seria de preveure, donat el nombre d’habitants del nostre poble– s’encarreguen de desmentir la primera idea; quan menys t’ho penses s’organitza algun acte destacable. L’últim que hem pogut veure, tot just acomiadant el 2002 (al moment de fer aquest escrit) és el pessebre vivent. I aquest és un bon exemple a mencionar perquè reuneix unes característiques que es repeteixen en altres actes remarcables: concurs d’engalanament de carrers, festa de sant Antoni, Reis, carnavals, elaboració de catifes de Corpus... i fins i tot algunes celebracions de quintes i el fet de fer periòdicament aquesta revista. Aquestes característiques comuns serien:

1. Participació popular: Estem parlant d’actes organitzants i realitzats per linyolencs, on participen gent de totes les edats i condicions, deixant de banda la política o altres possibles diferències. Així, per exemple, al pessebre era molt bonic de veure la canalleta petita al costat de jubilats o d’aquest jovent sa i amb iniciatives que tenim a Linyola.

2. Dots artístiques: Que Linyola és un poble d’artistes és ja ben sabut, però, amb els actes esmentats, hem descobert que n’hi ha molts més dels que en principi es podria pensar. Els escenaris del pessebre vivent –continuant amb aquest exemple – estaven fets amb bon gust, enginy i imaginació. Així mateix, per ficar un altre exemple, podríem parlar del concurs de carrers engalanats i només trobaríem paraules d’elogi sobre la creativitat i l’originalitat dels linyolencs.

3. Capacitat d’organització: Tots aquests tipus d’actes necessiten una bona organització perquè puguin sortir bé. Cal, també, la presència activa de persones que tinguin aquesta habilitat; una mena de lideratge amb bona psicologia, amb mà esquerra i sense ganes de protagonismes innecessaris. Gent que sàpiga delegar oportunament les feines i coordinar als col·laboradors.

4. Treballar “per amor a l’art”: En un món cada vegada més materialista, insolidari, on cada cop hi ha més gent d’aquells que “el que no són pessetes (euros) són punyetes”, és admirable que Linyola tingui moltes persones disposades a treballar, a dedicar el seu temps, per fer un bé comú, un espectacle perquè el puguem gaudir tots els vilatans i forasters que vinguin a veure’l. A aquests quatre punts caldria afegir-ne un cinquè que no sempre s’assoleix però que resulta fonamental per a la consolidació d’aquesta mena d’actes.

5. La continuïtat: Si començar és difícil, continuar tampoc és gens fàcil. De problemes sempre n’hi ha, de temps sovint ens en falta i, de vegades, entre una cosa i una altra, tot se’n va en orris. Aleshores, costa Déu i ajut recuperar-los. Us en recordeu de la Firalfals? O de quan el nostre poble tenia grups de teatre i es representaven obres amb gran encert i acceptació? Tan de bo pugui reviscolar ben aviat el món del teatre a Linyola! Actors, actrius i director no ens en falten...

Permeteu que acabi aquest escrit felicitant a totes aquelles persones que dediquen part del seu temps, treball i creativitat a col·laborar en aquests tipus d’actes, animant-los a la vegada, en la continuïtat del seu esforç perquè cada vegada el nostre poble sigui més viu i ric culturalment.

J. Balcells i Palou
 

Tothom ha conegut en algun moment una d’aquelles vetllades familiars on a la sobre-taula després d’haver escurat un quants porrons i entre “carajillo” de conyac i “carajillo” d’anís, els pares, els tiets i els familiars de tota mena i condició evocaven amb un cert orgull les anècdotes dels padrins o del sogre de la jove de cal tal o del cosí prim d’aquell que es va casar amb una germana de la padrina. Generalment aquestes històries eren sempre un pretext pel bon humor o com es deia “fotre’s un bon fart de riure”. Entre anècdota i anècdota, quan era petit, me’n vaig adonar que la meitat del poble venia de família i que quan no era un cosí llunyà que es va casar amb la del cal tal, era una neboda de la repadrina que ens emparentava inevitablement amb cal altre. Poc a poc vaig ser conscient que la meva identitat linyolenca es declinava no pels meus cognoms sinó per l’apel·latiu de Pere-Bep. Així quan algú preguntava ¿qui és aquest xiquet? La resposta sempre era la mateixa “de cal Pere-Bep” i amb això ja estava tot dit, no calien més explicacions. Fa cosa d’un any ens va sorprendre la notícia segons la qual els biòlegs havien aconseguit desxifrar el patrimoni genètic humà, jo conto que això, de fet, va ser inventat ja fa molt de temps pels linyolencs llàstima de no haver-ho patentat.

—“Tú deus ser de cal Pere-Bep, oi? Ja ho deia jo, ja, ai caram! Sí home, sí, amb aquestes galtes, tú de cal Pere-Bep, i com que no et tinc vist per aquí, pel poble, tú deus ser el del Joan del Pere-Bep, el de Barcelona oi? Sí home sí, així sí home, cagon dem, com passa el temps...”.

I és que no hi ha res com unes bones galtes de Pere-Bep que són més eficaces que qualsevol carnet d’identitat. Això puc comprovar-ho cada cop, ben esporàdic, que em passejo pels carrers del meu poble, si algú em mira les galtes ja hi som, l’arbre genealògic i el patrimoni genètic familiar se’m reflexa a la cara i la veritat sigui dita tant de bo.

Jo sóc un més dels Pere-Beps i per mi aquest nom té unes connotacions que van molt més enllà dels descendents directes dels meus padrins. Els Pere-Beps els associo inconscientment amb d’altres noms com els de cal Pilota, els de cal Benetó, de cal Pardal, de cal Tecu, de cal Falcó de cal Pantonet i pot ser d’altres que ara se m’escapen i és que de casoris a la família n’hi han hagut uns quants. Quan els conto i veig les cares de tietes, tiets, cosines, cosins, nebots, i nebodes tinc el cap que em rodola perquè n’hi ha de tota mena i condició, alguns amb les galtes més pronunciades que els altres, uns quants més xatos de nas, que segons diuen també fa molt de cal Pere-Bep, i això sí, una cosa comuna és que tots i totes són força entranyables. Aquesta familia és una miscel·lània, un conglomerat de persones i de personalitats, tenim gairebé de tot, periodistes, mestres, informàtics, empresaris, fusters, administratius, cinèfils, banquers, sindicalistes, advocats, soldadors, pagesos, periquitos de l’Espanyol i culers del Barça, n’hi han que toquen el piano, la guitarra i la bateria, fins i tot n’hi han que no mengen caragols (incomprensible) només ens falta un vegetarià i un astronauta i tots plegats podríem fer una obra de teatre d’allò més original i amb tota garantia d’èxit.

Hi ha una fita a la família de la qual tots ens sentim ben orgullosos, fins i tot els ateus, els agnòstics i els anticlericals, que de tot hi ha; i això fou la donació d’una de les campanes de l’església. Quan mirem aquest campanar octogonal, símbol vertical del poble, tots els Pere-Beps pensem que el nostre cognom està grabat al metall de la «Francesca Teresa» i pot ser, qui sap, els retocs de la campana ens asseguren un primer pas cap el paradís, ara que això, per molt orgull que es pugui tenir, cap de nosaltres ho té assegurat, ni amb campana, ni sense campana, ni amb cognom, ni sense cognom.

Ben cert és allò que es diu que ningú pot escollir la seva família, ens toca el que ens ha tocat i prou, ens toca tot el bo i tot el dolent, les alegries compartides amb els que ens envolten i les absències amargues dels que ens han deixat massa aviat. Amb la família ens perpetuem i els uns guarden la memòria dels altres. Amb la família tenim un nexe tribal que heròicament se’n diu sang però també en podem dir cor. Amb la família compartim enterros i batejos, riem al mateix temps i plorem de manera comuna als mateixos moments i ja és ben curiós, ja, gent tan diferent i variada que coincideixen en el que hi ha de més essencial, en els moments més transcendentals, més patètics i més festius d’una vida nomès pel fet científic de portar el mateix patrimoni genètic i només pel fet humà de tenir unes galtes que indiquen que es pertany a aquesta família.

Josep Pinyol Vidal