|
De Prosperitat i rauxa
de Catalunya, O.C. 32
SOBRE EL TEATRE CATALÀ DEL s.XIX
El teatre català tingué dificultats, perquè les
autoritats exigiren que les obres fossin enviades a Madrid,
a censura, exercida per un castellà, i això era un
destorb intolerable. Però no n’hi hagué prou: una
reial ordre del 1866 obligà els autors d’obres teatrals
catalanes a posar-hi un personatge, almenys, que
parlés castellà. Els autors catalans protestaren, i Mañé
i Flaquer, al «Brusi», els féu costat, desaforat. Era
injust i irracional. Mañé proposà (1865) que els
governadors, assessorats pels censors, poguessin
autoritzar la representació de qualsevol obra dramàtica;
fos quin fos l’idioma en què hagués estat escrita,
perquè encara regia una ordre del 1806 que impedia
representar qualsevol obra sense permís del
sotsdelegat provincial d’espectacles. L’article de Mañé fou
contestat amb la R.O. de 1866, i aquesta fou la
realitat.
En els mesos de juny-juliol d’alguns anys més
tard, el 1873, Mañé escriví que la R.O. havia estat
provocada per alguns genis teatrals de Madrid, que
cregueren que l’impuls que havia agafat el teatre
català perjudicaria els seus ingressos i que la
disposició no solament era contrària al teatre, sinó que
havia empès la joventut cap al federalisme. En les
seves «Cartas provinciales» (1875) Mañé escriví que
«tan estúpido e irritante decreto» havia predisposat
els catalans a favor de la República federal més que
les propagandes de Proudhon i de Pi i Margall.
JOSEP PLA "El senyor Valentí Almirall"
(in "Prosperitat i Rauxa de Catalunya", O.C. 32,
pàg. 193ss)
EN CREXELLS i EN FABRA
 Retrat de P. Fabra per R. Casas
En aquests petits capítols sobre els contertulians
independents, jo hi he posat Joan Crexells. D’aquella
família d’«El Espejo Catalan» de la Rambla de les
Flors, en nasqué un gran intel.lectual que fou el que
acabem de citar. Llavors era molt jove, era universitari, estudiava el grec i la filosofia i esperava ser
economista. Era noucentista i havia assistit i participat
a alguns espectacles de recitació, vull dir que era
rapsode i rapsode important. Era un home molt alt,
prim, rialler, extremament simpàtic, que quan escoltava
--no escoltava pas sempre-- semblava d’’una curiositat extremament vasta. Era, amb el Pantarca i
Estelrich, dels pocs noucentistes de la penya. En aquesta
reunió, Crexells s’acostà sempre a Pompeu Fabra,
amb el qual conversà llargament. Potser Fabra, amb
qui parlà amb més llibertat fou amb Crexells. Vaig
sentir algunes de les seves converses, que es produïren
en aquell to baix i discret, que en Fabra era tan típic.
Fabra li deia: «Estudieu el grec, estudieu-lo bé i
traduïu coses del grec al català. Penseu que, en aquest
país, els estudis clàssics han estat sempre fluixíssims».
(Crexells seguí aquest consell i els tres primers volums
dels «Diàlegs» de Plató, de la F.B.M., foren obra de
Crexells.) Li recomanava constantment que anés a les
Universitats angleses i a Berlín a estudiar filosofia i
economia. «Si teniu alguna cosa a dir sobre aquests
estudis, feu el possible per escriure-ho en català. Penseu,
tingueu sempre present, que, de tot això, no en
tenim res. Res? Doncs res! Totes aquestes reflexions,
posades en català, produiran un gran efecte! Crexells,
feu el favor de pensar en això que us dic: ens trobem
en el començament. El futur sembla favorable. El
futur és incert. Treballeu en el sentit que us dic.
Escriviu en català tot el que us sembli poder deduir dels
vostres estudis a Anglaterra i a Alemanya. Les Normes,
un dia o altre, seran acceptades, perquè la comoditat
és sempre més agradable que la confusió i l’anarquia.
Escriviu de filosofia i d’economia en català! En
definitiva, els filòlegs i correctors són importants, però
compten poc. El que jo demano són escriptors, els qui
posin en marxa aquesta llengua, que facin que la gent
s’hi acosti i l’adopti com una manera expressa normal
i correcta. Escriviu en català sempre! Escriviu amb
claredat i amb eficàcia. Tot el problema és aquest.
Després, hi ha una altra qüestió importantíssima: és
la història d’aquest país. Només les nostres desgràcies
poden explicar l’existència d’una història del nostre
país i de la nostra gent que massa sovint es pensa
que no té cap defecte ni ha comès cap error. Si teniu
ocasió d’escriure sobre el nostre país, escriviu amb
un sentit crític, absolutament crític. Parleu clar! No
us demano res més.»
I així parlava el senyor Fabra al senyor Crexells,
a la penya de l’Ateneu.
Josep Pla "La penya de l’Ateneu"
(in "Prosperitat i Rauxa de Catalunya", O.C. 32,
pàg. 493ss)
|
autors
