Va prémer “enviar” i va tancar l’ordinador. Es va preparar amb molta calma un plat de raviolis farcits d’espàrrecs amb una salsa al pesto i va engegar la tele per tal de sentir un murmuri de fons. L’espantava adonar-se del seu propi silenci, arribar a ser conscient de la seva solitud. Es va omplir la copa amb un rioja de gran qualitat que havia trobat remenant en una bodega de l’Escala el darrer cap de setmana que s’hi va acostar cercant espurnes del seus records. 

La bodegueta en qüestió no l’havía vista mai, abans. Passejava per un carrer que recordava haver recorregut mil cops en bicicleta amb el Sergi, quan de sobte, la va veure allà al davant. Era una botiga petita i bruta; insignificant i absurda, allà al bellmig d’un paissatge tant estimat, però se li va fer tant estrany de no recordar-la que es va decidir a entrar-hi. Hi havia cent estanteries mal distribuïdes en unes parets fosques i brutes. La pols tapava el nom de les etiquetes i les ampolles semblaven sortides del celler més antic i pudent de la comarca. I entremig de tanta pols i tant d’oblit, les va veure. Eren 6 ampolles de Viña Ardanza Gran Reserva 1.987, el ví preferit del Sergi, i no es va poder resistir a comprar-les. Fet i fet li vàren cobrar com si fós el ví de taula més begut de la comarca i per tres mil peles se les va endur totes. Ara, mentre mastegava el ví amb la calma del qui sap què beu, no va poder evitar de recordar-ho. 

Cada nit, quan arribava aquella hora i ja no tenia l’excusa de la feina per a omplir la seva vida, quan el telèfon deixava de sonar, el mòbil es descarregava i es trobava cara a cara amb el seu dolor, li entrava de sobte l’enyor del passat. Hauría desitjat convertir-se en una nena petita, acurrucar-se en els braços de la seva mare i poder plorar a cor plè.
 

Però ja no n’era de petita, la mare havía mort fèia anys i no havía pogut plorar encara des d’aquell fatídic dia en que el Sergi va desaparèixer en aquell accident d’aviació. Mai vàren trobar el seu cos i aquesta era una de les seves assignatures pendents: mai no havía tingut un cadàver a qui enterrar. 

Es va servir la tercera copa de Rioja, tot i dient-se que, a aquell ritme, el ví no duraría ni un parell de setmanes, i es va prendre la pastilla per a dormir, que es prenía cada nit a la mateixa hora des de fèia ja un any. 

Un any! Era incapaç d’esbrinar com havía pogut sobreviure durant tot un any amb aquell pès a l’estómac, amb aquella angoixa que la despertava cada matí molt abans que sonés el despertador, amb aquella sensació de buit total que l’envoltava les vint-i-quatre hores del dia. La sorprenia profundament adonar-se que en tres-cents seixanta-cinc dies havia estat incapaç de vessar una sola llàgrima tot i sentir l’immens dolor que sentia. 
 

Es va aixecar per anar-se’n a dormir, però a mig camí va canviar d’idea i va tornar a l’estudi. Va engegar l’ordinador mecànicament, i es va trobar sense pensar-ho, dins el fòrum. De sobte, alguna cosa va sonar dintre seu, com si algún fantasma es despertés d’un llarg son. Aquella noia, la Mercè, havia contestat el seu missatge. El va obrir impacient i s’hi va trobar, com era d’esperar, un munt de despropòsits i d’insults, però enlloc de molestar-se va sentir dintre seu com una nova força, alguna cosa que l’empenyia a contestar, que li permetía vessar una mica de la ràbia i la impotència que sentia. Va teclejar sorollosament, tot i escopint verí sense pensar en el que escrivía. Quan va prémer “enviar” se sentía alleujada. Havía derivat en aquella imbècil una part de la frustració que la consumía, i se sentia tranquila. 

Aquella nit va dormir com no ho recordava. L’endemà, només llevar-se i mentre la cafetera jèia al foc esperant que sortís el cafè, es va connectar de nou. Es notava nerviosa, com excitada, i les seves expectatives es vàren veure recompensades: la tal Mercè havía tornat a respondre. 

Durant tres o quatre dies es vàren intercanviar missatges insultants, prepotents i maliciosos, fins que l’altra li va escriure que s’havía d’estar molt sol i amargat per a escopir bilis d’aquella manera. Quan ho va llegir es va quedar astorada. La dona aquella tenia raó: estava descarregant en ella tota la seva frustració, tot el seu dolor ... però, qui era aquella dona? Quina culpa en tenía del que sentía? Qui li donava dret a tractar-la així? Era cert que la Mercè es passejava per allà insultant tothom, que era irrespectuosa i amoral, però potser ho fèia de conya; potser els altres la coneixíen i li seguíen el joc ... En canvi, ella, s’hi havía abocat de plè. La maltractava epistolarment, la fèia objectiu de la seva burla, del seu cinisme ... del seu dolor. Hi va estar rumiant durant tot el dia i aquell vespre, tan bon punt va arribar a casa, es va preparar una copa d'aquell ví, que per cert ja s’estava acabant, i va engegar l’ordinador decidida a excusar-se. 

Li va escriure un missatge molt llarg que després va haver de repetir parcialment quan es va adonar que hi havia unes limitacions i no hi cabía en una sola carpeta, i per primer cop, després d’un any, es va desfogar. Li va explicar a aquella desconeguda el motiu de la seva desesperació i es va quedar molt més tranquila. 

L’endemà, quan es va llevar, va preferir no connectar-se, per por de trobar-se la burleta d’aquella dona davant els nassos. Ja en tenía prou de patir, no podría suportar la crítica d’algú a qui ni tan sols coneixía. Es va dir a sí mateixa que no hi tornaría, però al vespre, en arribar a casa, no va poder resistir la temptació i s’hi va connectar. La va sorprendre agradablement el missatge de la tal Mercè qui, en un aire molt maternal, la consolava tot i convidant-la a compartir amb ella els seus sentiments més íntims. La noia es devía sentir realment important oferint el seu consol a un home desesperat i es veia sincera; a qui li importava que ella no fós en realitat un home? No va voler desfer l’encant i la va contestar. 

Durant tres mesos allò es va convertir en un nou al.licient per a la seva vida. Quan s’aixecava del llit, de bon matí, el primer que fèia era connectarse, i quan arribava al vespre a casa, després de treballar, hi tornava. Va deixar de prendre’s les pastilles per a dormir quan es va adonar que podia fer-ho sense elles. Va treure la fotografía del Sergi que havía amagat en un calaix, i la va posar sobre el moble del menjador. Per primer cop va ser capaç d’endreçar papers, remoure records i desar fotografíes a l’àlbum, sense que el pès del dolor que sentía l’ofegués. De mica en mica va anar acceptant l’absència del Sergi com el terrible accident que havía estat, com el buit dolorós que representava, com la crua realitat que era. 

Una nit, sobre les tres de la matinada, es va despertar envaïda per l’angoixa. Primer vàren ser uns sanglots tímids, després unes petites llàgrimes i finalment tot el dolor que portava dins va anar sortint en forma de crits, plors i gemecs. Ja no va tornar a dormir aquella nit. Va regirar els armaris de dalt a baix, va fer paquets amb la roba del Sergi, va llençar totes aquelles coses que li fèien mal, i va desar les altres en els llocs que volia que ocupéssin en la seva vida. De bon matí va portar la roba a la parròquia del barri, les bosses d’escombraríes als contenidors més propers i va llençar les pastilles per dormir al fons de la farmaciola. 

Aquell cap de setmana va tornar a l’Escala. Es va inscriure en el mateix hotel on havía passat el seu viatge de noces amb el Sergi i es va obligar a sincerar-se amb ella mateixa. Es va adonar que havía estat capaç de superar el dolor que l’embargava i que ho havía fet precisament parlant-ne amb algú a qui no coneixía. Va aprofundir en els seus sentiments fins arribar a ser conscient que, d’alguna manera, s’havía enamorat poc a poc de la Mercè, d’aquella noia a qui mai havía vist ni sentit; d’aquelles mans que teclejàven paraules a l’altra banda del seu ordinador. La sorprenía haver-se enamorat d’una dona, però això només va confirmar-li que les persones s’enamoren de les persones; ni tan sols del seu sexe. Va decidir que quan tornés li escriuría el darrer missatge. El més sincer de
tots. Es va imaginar la sorpresa de la Mercè quan li descobrís els seus sentiments, i fins i tot la ràbia que podía sentir quan sabés que el seu amic era en realitat una amiga. Ho va trobar cruel, i egoistament no desitjava fer-ho. S’havía acostumat tant a parlar-li, a llegir-la, a compartir amb ella tantes coses ... però havía de ser honesta, havía de dir-li la veritat, encara que amb això la perdés. 

Dilluns al matí, abans de marxar a la feina, li va escriure. Primer li va explicar el que sentia per ella, el procés pel qual havía arribat, sense saber-ho ni voler-ho, a estimar-la. Després va venir la confessió més cruel: li va dir que era una dona. 

Va passar un dia terrible; se sentía culpable per haver enganyat la Mercè, es penedía d’haver decidit dir-li la veritat, però en el fons s’adonava que no hi havia sortida; que no tenia més alternativa que fer-ho. 

Quan va arribar a casa, va passar de llarg de l’estudi. Es va preparar el sopar amb la seva copa de ví, però va ser incapaç de tastar res. Havía de connectar-se, havía de comprovar si la Mercè li havía respòs. Per una part desitjava que no ho hagués fet, volía evitar-se la crueltat del seu rebuig, però per altra banda, necessitava saber que ella ho havía llegit. L’espantava adonar-se del que representava allò. Es trobava perduda. Havía estat parlant amb algú que no sabía qui era. No tenía res que li podés donar seguretat: no coneixía el nom, l’adreça ni el telèfon. No tenía coneixement de cap dada a la que aferrar-se. Si la Mercè no responía, o simplement desapareixia del fòrum, ella no en sabría mai més res. El dret a la intimitat, l’anonimat que li proporcionava el navegar per un fòrum com aquell, sempre li havíen semblat fantàstics. Ara, aquells suposats aventatges en tornàven en contra seu. No tenía possibilitat d’accedir a aquella persona que s’havía convertit en algú tant important. Se sentía desvalguda i espantada, però tot i vencent la part de sí mateixa que l’empenyava a no fer-ho, es va connectar. 

La resposta al seu missatge va aparèixer de sobte a la pantalla. No s’ho podia creure! El títol li va posar la péll de gallina: “Jo també t`estimo!”, dèia, i el signava la Mercè. Es va quedar astorada, els dits tremolosos, sense gosar d’obrir el missatge. Com podía ser? Li estaría prenent el pèl? Sería una altra persona qui hauría contestat per tal de fer-li la punyeta? A la fí es va decidir, va prémer el botó dret del ratolí i es va posar sobre la frase “abrir en una nueva ventana”, va tornar a prémer i va tancar els ulls. Durant uns minuts no es va sentir capaç d’obrir-los i llavors es va adonar que la por que l’havía embargat durant tant temps en el passat, s’estava obrint pas de nou en la seva vida. “No ho puc consentir, altre cop” es va repetir un parell de vegades, i va obrir els ulls. 

Davant seu va aparèixer la carpeta amb el títol “Jo també t’estimo!” i dins el missatge només hi havía tres paraules. Tres úniques paraules que vàren fer que els seus ulls tornéssin a obrir-se a les llàgrimes, tres paraules que li vàren retornar l’esperança, tres úniques i meravelloses paraules que va llegir un cop darrere l’altre fins que va poder-ne assaborir el significat. Tres úniques paraules que dèien: “Em dic Marc”.