Jèia en un llit que no era el seu i se’n va adonar així que va recuperar la consciència. De primer no podía obrir els ulls, sentía mil petites agulles clavades al seu cos; el cor li tibava com si l’estiréssin de la brida d’un cavall. Estava lligat al llit; s’adonava que no podía moure els braços. I les cames? Va provar d’aixecar-ne l’esquerre i va aconseguir enlairar-la un parell de centímetres. No, les cames no estàven lligades, però els braços si. Va fer un gran esforç per desenganxar les parpelles que semblàven closes amb loctite i va aconseguir d’obrir una mica els ulls. L’habitació era blanca, tant blanca que semblava el túnel aquell sobre el que havía llegit en alguns llibres que parlàven de la mort. Estava mort? No. Sentía aprop seu el tic-tac ... d’un rellotge? No, no era un rellotge, sinó el seu cor. Hi havía una màquina connectada a uns cables que arribàven fins el seu pit. D’allà sortía aquell bateg, aquell soroll rítimic que l’acompanyava. Tic-tac, tic-tac, allò era, efectivament, el seu cor. Ara ho recordava tot: havía estat al carrer. Caminava poc a poc, relaxat, passejava per la rambla gaudint de l’olor de les flors, de les branques de les palmeres que es movíen suaument al ritme de la brisa, - no se’n podía dir vent d’allò -, mecent-se com si fóssin criatures al bressol; escoltant les ones petar contra la sorra mentre anàven i tornàven innexorablement mar endins. Anava pensant en mil coses sense importància quan, de sobte, un dolor agut el va paralitzar. Va començar a l’esquena i de sobte li va estrènyer la corbata com si l’anés a ofegar. Va recordar vagament que havía caigut a terre, al bellmig de la rambla, i que havía sentit veus que cridàven: "aquest home ha tingut un infart! Aviseu un metge!". Ja no recordava res més. No sabía quan temps havía passat des de llavors, qui l’havía atès o on era. No podía recordar res més. Jèia en aquell llit que no era el seu, envoltat d’aquella claror que li fería els ulls, amb el tic-tac de fons que li recordava que encara era viu, lligat de braços i amb un munt de cables que entràven i sortíen del seu cos. El més curiós és que no sentía cap dolor; respirava suaument amb por que aquella punxada aguda que havía sentit abans tornés, però res. No sentía res. Va pensar que potser era mort, però no podía ser: sentía bategar el seu cor amb força. "Es que no pensa entrar cap metge o infermera a veure’m? És que no he tingut encara cap visita? No hauran avisat l’Alba?" Va començar a posar-se nerviós; una mosca passejava per la punta del seu nas i no podía espantar-la. S’hi va deixar caure com si res, mirant-se’l agosarada com si sabés de la seva impotència. "Mosca fastigosa", va pensar mentre provava de treure aire pel nas per tal d’espantar-la. La mosca no es va moure, va seguir allà, mirant-se’l, bategant les seves minúscules ales mentre una picor terrible el fèia sentir-se cada cop més inquiet. El seu pols es va anar accel.lerant i la màquina que el controlava va començar a sonar més depressa: tic-tac, tic-tac, tic-tac ... La mosca va volar, sortosament, i el va deixar tranquil. Va estar uns moments relaxat i llavors va provar de cridar per veure si venía algú. Va obrir lentament la boca i va pronunciar un crit, però no va sortir res de la seva gola; la veu se li va ofegar dins les cordes vocals perduda entre l’enreixat de la seva boca. No podía parlar! Llavors es va adonar que tenía un tub que li sortía del coll. Era un respirador! La seva angoixa va anar creixent, primer a poc a poc, després ja de manera descontrolada. Sentía el tic-tac que s’accel.lerava perillosament, el seu cor anava bategant cada cop més fort, més sorollós ... va pensar que si seguía augmentant el ritme cardíac podía repetir l’infart; va provar de calmar-se, però no ho va aconseguir. Se sentía perdut, allà al bellmig d’aquella habitació d’hospital, entre tants tubs i tants cables, entre tanta ignorància del que passava. Es va dir i repetir que s’havía de calmar, que havía d’esperar, que d’un moment a l’altre algú entraría a la seva habitació i li explicaría el que passava. Però el temps s’anava escapant entre aquelles quatre parets i no apareixía ningú.

Es va dir a sí mateix que havía de pensar en alguna cosa agradable, per tal de passar el temps. L’Alba, és clar! La seva dona era el pensament més agradable que podía tenir. La va recordar tal com era aquell matí quan es va despertar al seu costat – havía estat aquell matí? – Tenía els cabells negres que li tapàven un tròs de cara, els seus ulls verds com olives que el miràven fixament amb aquell somriure tant seu. "Bon dia, amor", li va dir mentre l’acariciava amb aquelles mans menudes i netes. Va anar recordant el perfil del seu cos, aquells pits plens i turgents que li obrien el camí cap el seu ventre; aquella corva meravellosa coronada pel melic, aquell pèl suau i negre com el seu cabell que tapava l’entrada a la cova més càl.lida i meravellosa que havía conegut mai ... Tic-tac, tic-tac, es va adonar que el ritme del seu cor creixía per moments, s’estava excitant ... no podía pensar en la seva dona perque es posava a parir; sempre li havía passat, però no ho podía evitar. Va recordar la nit abans – va ser ahir? – quan dolçament primer, apassionadament després, li va fer l’amor com sempre li fèia. Era éll qui li fèia l’amor? O ella qui el seduïa i el fèia anar on volía? No, ho havía de reconèixer: era ella qui el portava sempre al seu terreny, qui l’incitava, l’excitava, el seduïa i el feia enfonsar-se, gairebé sense adonar-se’n, en aquella mar d’excitació, de passió, d’amor salvatge i tendre alhora... era ella amb la seva gràcia animal, el seu tacte, els seus ulls verds com els d’una tigresa qui el fèia tornar boig fins que arribàven tots dos junts a un nivell de passió tal que el món s’esfondrava al seu voltant ... Es va deixar portar per la imaginació i es va adonar, espantat, que el sò del bateg del seu cor, omplia l’habitació. Alguna cosa li oprimía el pit i no el deixava respirar. "Maleït siga", va pensar provant d’aspirar aire profundament, "no em puc excitar d’aquesta manera". El seu cor seguía bategant molt fort, la màquina fèia un soroll estrident i cruel, però la porta no s’obría. La porta? De sobte es va adonar que no hi havía cap porta a l’habitació! Com era possible? Va notar com els dits dels peus se li començàven a adormir lentament; va provar d’aixecar de nou les cames, però aquest cop no va poder. Començava a sentir-se com aquell cop que li vàren posar l’epidural per operar-lo del menisc. Va notar una mica d’escalfor entre les cames i va ser conscient que s’havía orinat. Com podía ser? Què era allò que li passava? El seu cos s’anava adormint, lenta però inexorablement. Ja no sentía els braços, ni la molesta sensació del respirador al seu coll. El bateg de la màquina s’havía anat accel.lerant sense parar, ja no podía ni comptar els bategs del seu cor. Va notar com la suor li relliscava front avall i una sensació de terror el va omplir. El seu cos s’anava apagant, deixava de funcionar lentament i éll estava allà ajagut, lligat de braços, sol ... no podía entrar ningú a donar-li un cop de mà, a salvar-lo ... perque no hi havía porta! Va ser conscient que s’estava morint, que la claror que abans l’enlluernava estava minvant poc a poc. Els tic-tac de la màquina es barrejàven els uns amb els altres per causa de la velocitat. D’un moment a l’altre el seu cor, l’únic òrgan del seu cos que encara era viu, deixaría de funcionar, i éll es quedaría allà, contemplant el seu opuscle sense poder ni obrir la boca ... Una sensació de terror el va recórrer de dalt baix, mentre la respiració lluitava per sortir dels seus pulmons amb tota la força de que era capaç ...

De sobte, el bateg salvatge del seu cor es va convertir en una espècie de xiulet monòton, en una línia plana a l’electrocardiograma del monitor, en un sò estrident que no parava de sonar dintre seu. L`’ultima cosa que va sentir, però, abans de tancar definitivament els ulls, va ser la veu de l’Alba, de la seva estimada dona, que en un tò susurrant, com mig adormilat, li dèia a cau d’orella: "apaga el despertador, Toni. Són les 7".