Dus clavada als ulls l'empremta del dolor
la tristesa t'abriga com un farcell
de tanta llàgrima ja has perdut el plor
i la solitud t'envolta com un anell.
Ja no cerques petjades en el camí
ni tan sols t'esforces en no pensar
et sents impotent davant el destí
i només saps que ja no tornarà.
Tanques fort els ulls i pots veure el seu cos
tremolós i ferm, ardent i serè,
amb aquella melena de color fosc
que només mirar-la et treia l'alè.
El record t'acarona dins la tristor
evoques moments que ja no seran
no t'abandones a la serenor
per por de no perdre aquell instant.
El pitjor enemic se la va emportar
un dia de molta pluja i vent
i tot el teu món es va esfondrar
dins el cotxe, en aquell seient.

T'arriba la mort i et desesperes.
Esclat de cor, pit encongit.
No saps què és allò que esperes,
un trist camí el que tú has seguit.
Dins aquest mur plagat d'esquertxes,
de rates mortes, de temps fugit,
Vius presoner la teva infància,
la teva joia, el teu neguit.
Cerques raons per la sentència,
veus les persones que l'han urdit,
i dins la fosca, la negre nit
recordes vint anys de vida.
Vint anys de vida pit encongit.