Regne i Església. Comentaris a la frase d'Alfred Loisy per en Miquel Suñol

Regne i Església

(d'una carta meva de la tardor del 95

a Ramon Alaix)

Una altra cita que a tota reunió d'eclesiàstics progres i esquerrans surt és aquesta: "Jesús va anunciar el Regne i va sortir l'Església". Normalment es recorda aquesta frase amb un to de tristesa, d'enyorança: "Quina pena que ara tinguem una Església!, Què bé que estaríem si ara seguíssim anunciant el Regne!

Vaig aprofitar per a fer veure el "Sitz in Leben" d'aquesta frase i la intenció original del seu inventor.

És de l'any 1902, primera edició de "L'Évangile et l'Église" d'Alfred Loisy, llibre que, retirat al principi de les llibreries i durant molt temps prohibida la seva lectura als fidels per les autoritats eclesiàstiques, volia ser una defensa del catolicisme contra les teories i crítiques del famós protestant liberal Harnack.

Tenia por que la frase pogués remuntar-se a un autor més antic, però ahir (19 d'octubre 95), llegint un llibre d'en Josef Blank, autor citat repetides vegades per en Käsemann, que vaig robar de la biblioteca particular d'en Raimon Negre, trobava la confirmació: "El autor francés Alfred Loisy (1857-1940) introdujo en este asunto una fórmula de mucho efecto: Jésus annonçait le royaume et c'est l'Église qui est venue" (Jesús de Nazaret: Historia y mensaje. Ed. Cristiandad, 1973, pág 140) . Penso que totes aquestes indicacions t'ajudaran a mantenir-te com fins ara el el número 1 dels professors de Cochabamba.

El llibre L'Évangile et l'Église era -segons el seu mateix autor- un "testimoni del moviment nomenat modernista als principis de la seva curta història i pretenia, a més a més d'instruir el clergat catòlic "sobre l'estat real del problema dels orígens cristians", demostrar que l'Església hi sorgia com un desenvolupament necessari i legítim de l'Evangeli.

Vint-i-set anys més tard, a la cinquena edició (que és la que jo tinc gràcies al Mingo Melero), l'autor recorda -confessant que ja ha perdut bona part de la seva bona voluntat de 1902- el seu esforç discret de voler fer comprendre al catolicisme oficial ("intransigent, reclòs en les fórmules dels darrers concilis i encícliques pontificals, encarnat a la cúria romana, gran màquina política per la qual el papat administra els negocis de la religió") la necessitat d'una reforma indispensable de les doctrines absolutes del catolicisme oficial: la revelació, la autoritat històrica dels evangelis, la divinitat de Jesucrist, la institució divina de l'Església i dels sagraments.

Vint-i-set anys més tard reconeix que ha estat un "intent absurd" d'un home que no pretenia altra cosa que mantenir-se el més proper possible del catolicisme tradicional.

La fortune de ce livre aura été singulière. Publié pour la première fois en octobre 1902 comme une apologie du catholicisme contre les théories et les critiques d'un savant protestant

, il a été l'origine de condamnations successives qui ont finalement conduit son auteur hors de l'Église catholique. Ecrit sans prétention littéraire et sans prévision de la tempête qu'il allait soulever, un moment retiré du commerce et depuis longtemps interdit aux fidèles par les autorités ecclésiastiques, il n'en a pas moins eu quatre éditions et la quatrième est épuisée.
Puisque l'ouvrage continue d'être demandé, c'est que beaucoup n'ont pas cessé d'y voir un témoin du mouvement dit moderniste au début de sa courte histoire. Ce témoin toujours réclamé, l'auteur ne se croit pas en droit de le supprimer... ainsi le lecteur retrouvera le document qu'il cherche et il sera par ailleurs averti que ce document ne représente point la pensée actuelle de celui qui le rédigea il y a vingt-sept ans.
Il existe un catholicisme officiel, intransigeant, consigné dans les formulaires des derniers conciles, des encycliques pontificales, incarné dans la curie romaine, grande machine politique par laquelle la papauté gère les affaires de la religion. De ce catholicisme-là, l'auteur ne se proposait aucunement d'établir la légitimité. Il avait plutôt l'intention d'en signaler discrètement les défauts et les dangers.
Ou plutôt le double objet qu'il avait en vue était d'instruire sans fracas le clergé catholique sur l'état réel du problème des origines chrétiennes, tout en démontrant contre la critique protestante

. que cet état ne rendait point impossible l'apologie du catholicisme; que l'Église y apparaissait, au contraire, comme un développement nécessaire et légitime de l'Évangile.
L'exposé critique ruinait incontestablement les doctrines absolues du catholicisme officiel: aussi les théologiens orthodoxes prirent-ils une peine assez superflue en essayant de prouver que le livre contredisait leurs idées touchant la révélation, l'autorité historique des Évangiles, la divinité de Jésus-Christ, l'institution divine de l'Église et des sacrements.
Si l'auteur s'abstenait de réfuter cet enseignement, c'est qu'il n'avait pas l'intention de le combattre, mais d'en suggérer la réforme, qu'il voyait indispensable, dans l'intérêt même de l'Église catholique. La réalisation d'une telle réforme n'appartenait qu'à l'Église elle-même, et il s'efforçait, avec tous les ménagements et les précautions possibles, de lui en faire comprendre la nécessité. Effort absurde, s'il n'avait aucune chance de succès, mais moralement honnête et loyal, quoiqu'on ait pu dire.
Car l'Église a toujours su, dans le besoin, écarter ou négliger les vieilles formules qui étaient devenues par trop compromettantes, et on ne lui demandait pas autre chose que d'examiner s'il ne se trouverait pas un certain nombre de telles formules dans son répertoire actuel.
L'auteur croyait encore pouvoir maintenir la valeur substantielle de l'enseignement chrétien, et il remettait à l'Église elle-même, c'est-à-dire à ses représentants les plus autorisés par leur situation et leurs lumières, le soin d'orienter son enseignement dans le sens que paraissaient exiger les circonstances.
L'auteur entendait rester le plus près possible du catholicisme traditionnel,afin de n'en sacrifier que ce qui semblait irrémédiablement condamné.

Alfred Loisy

L'Évangile et l'Église

(Pròleg a la quinta edició))

Aquest llibre tingué una història singular. Publicat per primera vegada a l'octubre de 1902 com una defensa del catolicisme contra les teories i les crítiques d'un savi protestant

, va ser el principi d'un seguici de condemnes que conduïren a la fi el seu autor fora de l'Església. Escrit sense cap pretensió literaria i sense cap previsió de la tempesta que alçaria, retirat durant un temps de les llibreries i prohibida durant molt temps la seva lectura als fidels per les autoritats eclesiàstiques, tingué malgrat tot quatre edicions, havent quedat exhaurida aquesta darrera.
Si l'obra continua a ser demanada, és que molts no han deixat de veure en ella un testimoni del moviment nomenat modernista als principis de la seva curta història. L'autor no es creu tenir cap dret de poder suprimir aquest testimoni, per tant de temps reclamat, però adverteix el lector que, si bé trobarà el document buscat, el seu contingut no representa ja el pensament actual de qui el va escriure ara fa vint-i-set anys.
Existeix, és veritat, un catolicisme oficial, intransigent, reclòs en les fórmules dels darrers concilis i encícliques pontificals, encarnat a la cúria romana, gran màquina política per la qual el papat administra els negocis de la religió. D'aquest catolicisme, l'autor no es proposava de cap manera establir-ne la legitimitat. Més aviat tenia la intenció d'indicar els seus defectes i els seus perills.
La doble finalitat que tenia era, d'un costat, instruir sense terrabastalls el clergat catòlic sobre l'estat real del problema dels orígens cristians demostrant contra la crítica protestant

que aquest estat no impossibilitava una apologia del catolicisme; que l'Església sorgia com un desenvolupament necessari i legítim de l'Evangeli.
Sens dubte que l'exposició crítica enderrocava les doctrines absolutes del catolicisme oficial i no pocs teòlegs ortodoxes es van prendre la molèstia -bastant supèrflua- d'intentat provar que el llibre contradeia les seves idees sobre la revelació, la autoritat històrica dels evangelis, la divinitat de jesucrist, la institució divina de l'Església i dels sagraments.
Si l'autor s'abstenia de refutar aquest ensenyament, és perquè ell no tenia la intenció de combatre'l, sinó només d'en suggerir la reforma, que ell trobava indispensable, en el propi interès de l'Església catòlica. La realització d'aquesta reforma era tasca exclusivament de l'Església, i ell només s'esforçava, amb tots els miraments i precaucions possibles, de fer-li comprendre la seva necessitat. Esforç absurd -no n'hi havia cap possibilitat d'èxit-, però moralment honest i leal, diguin el que diguin.
L'Església sempre ha sabut, quan ha estat necessari, retirar o oblidar al seu temps les velles fórmules que havien esdevingut massa comprometedores, i ara no li era demanat altra cosa que examinar si en el seu repertori actual no existirien un cert nombre d'aquestes fórmules.
L'autor creia encara poder mantenir el valor substancial de l'ensenyament cristià i remetia a l'Església, això és, als seus representants més autoritzats, ja sigui per la seva situació o per les seves llums, la responsabilitat d'orientar el seu ensenyament en la direcció que les circumstàncies semblaven exigir.
L'autor pretenia quedar-se el més a la vora possible del catolicisme tradicional, a fi de no sacrificar-ne sinó allò que ja semblava irremeiablement condemnat.

Alfred Loisy

L'Évangile et l'Église

(Pròleg a la quinta edició)

Prescindim ara d'aquesta història, tantes viscuda per tants homes i dones, de la impossibilitat de poder compaginar "honestedat personal" i "catolicisme" i anem a fer un "copy" del text:

Des objections qui peuvent sembler très graves, au point de vue d'une certaine théologie, n'ont presque pas de signification pour l'historien.
Il est certain, par exemple, que Jésus n'avait pas réglé d'avance la constitution de l'Église comme celle d'un gouvernement établi sur la terre et destiné à s'y perpétuer pendant une longue série de siècles. Mais il y a quelque chose de bien plus étranger encore à sa pensée et à son enseignement authentique, c'est l'idée d'une société invisible, formée à perpétuité par ceux qui auraient foi dans leur coeur à la bonté de Dieu.
On a vu que l'Évangile de Jésus avait déjà un rudiment d'organisation sociale, et que le royaume aussi devait avoir forme de société. Jésus annonçait le royaume, et c'est l'Église qui est venue. Elle est venue en élargissant la forme de l'Évangile, qui était impossible à garder telle quelle, dès que le ministère de Jésus eut été clos par la passion.
Il n'est aucune institution sur la terre ni dans l'histoire des hommes dont on ne puisse contester la légitimité et la valeur, si l'on pose en principe que rien n'a droit d'être que dans son état originel. Ce principe est contraire à la loi de la vie, laquelle est un mouvement et un effort continuel d'adaptation à des conditions perpétuellement variables et nouvelles. Le christianisme n'a pas échappé à cette loi, et il ne faut pas le blâmer de s'y être soumis. Il ne pouvait pas faire autrement.
La conservation de son état primitif était impossible, et la restauration de cet état l'est également, parce que les conditions dans lesquelles s'est produit l'Évangile ont à jamais disparu. L'histoire montre l'évolution des éléments qui le constituaient.
Ces éléments ont subi et ne pouvaient manquer de subir beaucoup de transformations; mais ils sont toujours reconnaissables, et il est aisé de voir ce qui représente maintenant, dans l'Église catholique, l'idée du royaume céleste, l'idée du Messie agent du royaume, l'idée de l'apostolat ou de la prédication du royaume, c'est-à-.dire les trois éléments essentiels de l'Évangile vivant, devenus ce qu'ils ont eu besoin d'être pour subsister.
La perspective du royaume s'est élargie et modifiée, celle de son avènement définitf a reculé, mais le but de l'Évangile est resté le but de l'Eglise.

Alfred Loisy
L'Évangile et l'Église
pag 152ss

Algunes objeccions que, als ulls d'una certa teologia, podrien semblar molt importants, no tenen gairebé cap significació per a un historiador.
És cert, per exemple, que Jesús no havia previst ni reglamentat cap constitució de l'Església, com si hagués d'ésser un govern establert a la terra i destinat a perpetuar-s'hi durant una llarga tirada d'anys. Però més allunyat de la seva manera de pensar i del seu ensenyament autèntic és la idea d'una societat invisible, formada a perpetuïtat per tots aquells que tindrien fe en el seu cor a la misericòrdia i bondat de Déu.
Hem vist que en l'Evangeli de Jesús hi ha, de forma embrionària, una organització social, i que el regne devia tenir també forma de societat. Jesús anunciava el regne, i el que ha vingut ha estat l'Església.
Ella ha vingut obrint i ampliant la forma de l'Evangeli, impossible a conservar de la mateixa manera, des del moment què el ministeri de Jesús hagués quedat tancat per la seva passió.
No hi ha cap institució, ni a la terra ni a la història dels homes, la legitimitat i el valor de la qual no es pugui posar en dubte si partim del principi que res té dret a existir fora del seu estat original. Aquest principi fóra contrari a la llei de vida, ja que aquesta és un moviment i un esforç continuat per a adaptar-se a condicions perpètuament variables i renovades. El cristianisme no ha escapat a aquesta llei i no cal criticar-lo per haver-hi estat sotmès. No li quedava cap altre remei.
Conservar el seu estat primigeni era totalment impossible i voler restaurar aquest estat ho és igualment, ja que les condicions en les quals l'Evangeli ha estat produït han desaparegut per a sempre. La història ens mostra l'evolució dels elements que el constituïen. Aquests elements -i no podia ser de cap altra manera- han sofert moltes transformacions, i són sempre reconeixedors, i no és gens difícil de veure què és el que representa ara, a l'Església catòlica,. la idea del regne celeste, la idea del Messies promotor del regne, la idea de l'apostolat o de la predicació del regne, els tres elements essencials de l'Evangeli vivent, convertits però avui dia en allò a que la necessitat els ha obligat per poder seguir subsistint.
La perspectiva del regne s'ha ampliat i modificat, la de la seva vinguda definitiva ha reculat, però l'objectiu de l'Evangeli permaneix com objectiu de l'Església.

Alfred Loisy

L'Évangile et l'Église

pag 152ss

Pot-ser els repetidors d'aquesta frase no s'adonen que quan la diuen com la diuen (ben allunyats de l'intenció de l'autor) participen del principi de que "rien n'a droit d'être que dans son état originel" i s'obliden -ells que acostumen a voler ser tan vivencials- que la vida és "un effort continuel d'adaptation à des conditions perpétuellement variables et nouvelles". Les condicions que van fer possible i intel·ligible una expressió com Regne de Déu "ont disparu à jamais".
Avui dia proclamar el Regne de Déu pot ser -per alguns- defensar la reforma laboral de socialistes i convergents: qui no recorda l'Exultate profètic d'en Miquel Roca en el parlament de Madrid: "Alegreu-vos, pares, perquè avui el vostre fill ha trobat feina!"
I no m'estranyaria gens que algun jesuïta de l'àrea de marginació veiés en aquesta reforma laboral una autèntica aproximació del Regne de Déu que dóna feina a un marginat i se la treu a un obrer de tota la vida (el qual ja ha guanyat prou a la seva vida). I per altres proclamar el Regne tossudament seria posar-se en vaga indefinida en contra d'aquestes lleis de la reforma laboral.
Acabo ja ara, divendres 20. Aquests dies entre el 12 (festa nacional d'Espanya; es veu que ara oficialment no volen parlar de la festa de l'Hispanidad) i el 18 els vaig repartir entre visites a Barcelona i tres dies per Andorra i els Pirineus de Vallferrera i Cardós. Crec que vaig estar per on fa anys vàrem estar, amb l'Ignasi Anzizu, a la nostra excursió des d'Andorra a la Pica: de Comapedrosa al Refugi de Vallferrera passaríem pel circ i pla de Baiau. Va ser un moment de meditar sobre la fugidesa de la vida: la vida se'ns escapa; ja no seríem capaços de fer el que vam fer fa uns anys. No sols la vida i les forces físiques de pujar i baixar muntanyes, sinó la força de l'esperit per ficar-nos per llocs què no sabíem ben bé a on anirien a parar.

*Si vols participar:*
Per dir la teva Per saber la dels altres