Aleshores veiem com moltes narracions del Nou Testament, que sempre han estat considerades com molt importants, no poden ser compreses d'una manera "històrica", però sí que contenen imatges i símbols que des de molt antic han estat utilitzats pels homes. 

    En aquest punt particular, la gran majoria de teòlegs i de capellans es mantenen en una zona gris de deshonestedat i d'ambigüitat. 

    Posem un exemple: el Nadal no cal entendre-ho d'una manera històrica. Seria honrat admetre: 

• que Jesús no va néixer a Betlem, 
• que la seva mare no era verge en el sentit biològic de la paraula, 
• que cap mag oriental va peregrinar fins a la cova, 
• que cap estrella no s'aturà damunt el lloc on era l'infant, 
• que Herodes no va decidir la matança dels innocents de Betlem, 
• que ni els àngels cantaren ni els pastors l'adoraren. 

    Elles, en efecte, són les que ens ensenyen de debò el que representa de veritat la persona de Jesús. D'aquí, la meva preocupació de sempre per a que el mite torni a tenir el seu lloc i el seu significat. La Biblia, en els seus moments més decisius, ens transmet les veritats últimes només sota la forma de l'expressió "mítica" 

    Aleshores, arriben alguns teòlegs i em retreuen que no em prenc seriosament la història. ¿Significa no prendre's seriosament la història si afirmo que la Biblia relata certes experiències decisives a la manera d'un poeta i no d'un periodista?