Trobo molt positiu plantejar les vacances, ni que sigui algun cop a la vida, en clau solidària. Això és el que han fet aquests anys alguns amics professors que aniran a Nicaragua i Perú per col·laborar en diferents projectes de cooperació. Això és el que han fet grups com Pallassos sense fronteres als països dels Balcans, o altres persones en zones en conflicte o en camps de refugiats.
Algun cop es retreu que a casa nostra també tenim gent desatesa, infants amb problemes, famílies desestructurades. I és cert i cal que ens n’ocupem. Ara bé, la gran majoria de cooperants d’ONGs d’ajut internacional fan o han fet també tasques solidàries al si de la comunitat, com a voluntaris als esplais, als casals d’avis, a la Creu Roja Joventut, a Càritas, etc. Una cosa no treu l’altra, em comentà un d’aquests companys.
És bo anar allà, no cal sempre fer coses, ser útils, de gent n’hi ha. És important gaudir amb la gent i la natura, compartir vivències, conviure; perquè aquest és un aspecte que molts tenen assumit: aprendre, agafar coses positives que els agraden de la cultura, de la música, de la història, etc.
Dels problemes més propres cal que tinguem una sensibilitat que ha de comprometre a les associacions de veïns, sindicats, gremis, col·lectius, administracions. Fer solidaritat desatenent la justícia és disfressar els problemes, alguns dirien amb raó que són les engrunes del capitalisme per a netejar les males consciències. Amb una mà cooperem i amb l’altra saquegem el seu patrimoni o estem cobrant un alt interès.
De vegades dels d’alguns governs han volgut confondre la cooperació tradicional, que crea dependències i esclavatge, amb una cooperació justa que no talli la pròpia llibertat ni la iniciativa. Els cooperants, molts d’ells si més no, tenen clar que van a recolzar el seu propi procés, que no s’entrebanqui per a res la seva empenta. Cadascú sap els seus problemes i les possibles solucions, i és bo tenir en compte les organitzacions i grups que es conformen allà on hi ha injustícia, o un tracte discriminatori, com els pagesos hindús, o els pobles indígenes americans. Tenen clar que no van a exportar el model del nord al sud, ni van a ensenyar res de res. Evidentment hi haurà un impacte, que a fi de bé, sempre és positiu, perquè també allà hi ha penetració turística, cultural i social.
Penso que és molt important engrescar gent en el món de la solidaritat, aquí i arreu. Després d’una estada es mantenen els lligams; s’hi guanya en qualitat humana, veus les coses de diferent manera, segurament moltes que cal millorar i també s’hi guanya en comprensió, en coneixements i en tenir una consciència del món.
Implicant un canvi d’actitud pel que fa als països amb dificultats, conèixer per estimar i partir del respecte a la diversitat que a tots ens enriqueix. Penso que tots aquests punts que m’han estat comentat aquests amics són una raó de pes com per a endinsar-se algun cop a fer-ho.
Cal també que els mitjans de comunicació transmetin una visió fidedigna i no estereotipada de la realitat d’aquests països. El narcotràfic, la violència, la superpoblació o la corrupció omplen els titulars d’una informació que no s’ajusta a la realitat dels seus extensos territoris. Cal un esforç continuat per canviar la imatge distorsionada d’aquests països, només cla escoltar tota la gent que ha estat un temps a Perú, Bolívia, Honduras o Cuba per copsar la gran riquesa que tenen en tots els sentits.
Una certa recança pensar en l’intercanvi de totes les persones que hi van, de tot allò que reben i de l’experiència que viuen i que a molts els fa repetir-la. Amb admiració i respecte, a tots els cooperants. L’any que ve...
Manuel Parra i Cabello |
Estiu 1999 (Publicat al Pregoner de Bellpuig) |
A l'últim PREGONER hi ha un escrit de lectura interessant signat pel Col·lectiu No, on podem reconèixer la bonhomia i esperit pacífic dels seus membres. Voldria repetir una de les frases que prenen força per si soles d'aquest escrit "... a l'escola, el que cal, és fomentar la reflexió crítica del que han provocat i provoquen la guerra i el militarisme...". Al meu parer, la cita esmentada és una idea positiva bàsica en l'educació per la pau; no cal dir, però que hi ha opinions de les quals discrepo.
El sistema educatiu cal que eduqui el jovent a pensar per si mateixos i ha d'estimular la imaginació i la innovació. I el sistema educatiu ha d'amarar-se de civisme, de llibertat, de justícia i de democràcia, punts tots ells imprescindibles per a la pau. I cal basar la seguretat mundial en el respecte als drets humans, la justícia social, la qualitat de vida o l'equilibri ecològic, lluny dels esquemes desfasats del bel·licisme.
Ara bé, amics i amigues, la pau malauradament se'ns pren dia a dia a Algèria, al Kurdistan, a Xiapas, i a tants i tants llocs del món, amb armes i sense, amb militars o amb persones incivils. De vegades la intervenció armada és del tot imprescindible, perquè hi ha tants enrenous, vicis i capgirament que no hi ha més remei que intervenir des de la justícia, des de la raó i des del fi clar d'aconseguir la pau justa i sempre respectuosa. Les missions de pau dels cascos blaus, del propi exèrcit espanyol a l'antiga Iugoslàvia i a d'altres indrets, en són un exemple paradigmàtic del que vull expressar.
Bo serà recordar els voluntaris que hi ha mort fent una exemplar tasca que ben aviat serà realitzada per unitats de pau de la Guàrdia Civil, cos que ha tingut fortes sotragades terroristes i incivils. Al cap i a la fi, ells només són simples complidors de la legalitat i estan a les ordres de caps, algun d'ells de trista memòria, són vetlladors de la pau i la llibertat de tots nosaltres, com ho és la policia municipal o els mossos d'esquadra.
Jo també em sumo a la intervenció, sempre organitzada, dirigida i avaluada per l'ONU a lloc on les dificultats, odis i malfiances estan portant guerres o assassinats continuats de persones sempre innocents, però en molts casos de vells, infants i persones desprotegides. És el cas de Ruanda d'Eritrea... I afegeixo, tots rebutgem les vexacions i violència desfermada per alguns que en contra del que anaven a fer, van mostrar la seva inhumanitat.
Hi ha una unanimitat gairebé absoluta en voler un exèrcit professional, i en què el servei militar passi a millor vida. Era una de les utopies que jo tenia -algú a la vila en va dir "somnis de somiatruites", com també ho és i ho era la reducció de l'exèrcit, aconseguint unes forces al servei de la pau i dels drets humans, sempre amb esperit solidari i disposades a donar un cop de mà. M'agradaria que recordéssim allò que em va dir, aquí mateix a Bellpuig, el senyor Jordi Solé Tura, sobre aquesta mateixa qüestió i el que va exposar als assistents a una conferència.
Cal esforços per la pau, en la línia del que fa pocs dies va aprovar el govern d'avançar la destrucció de les mines personals, pel desarmament mundial i la prevenció de conflictes, en la línia de facilitat el diàleg en els processos bèl·lics oberts i en la línia de fer de veritat polítiques de cooperació internacional, mobilitzant la societat civil, manifestant-nos, recolzant moviments pacifistes... Però, bé, d'això vosaltres en sabeu més i en podreu parlar millor. Fins la propera, des del respecte i l'admiració, des de les petites discrepàncies.
Manuel Parra i Cabello |
(Publicat al pregoner de Bellpuig, gener 1998) |
El 21 de maig es va inaugurar l'última gran exposició mundial que tindrà lloc aquest mil·lenni, la de Lisboa. L'anterior va ser a Sevilla amb un notable èxit de públic i d'exposicions.
Sempre hem tingut a Portugal ben al costat i quantes vegades s'ha dit tan llunyà. Amb la renovada unió europea i la supressió de fronteres l'estat veí ha estat lloc comú de molts turistes i d'un intercanvi cultural, econòmic i social que va en augment. Les xifres palesen un clar acostament: augment dels alumnes que tant a Espanya com a Portugal estudien les llengües comunes d'aquests dos estats, majors contactes culturals, exposicions, activitats múltiples, les traduccions s'han disparat d'una manera sorprenent, cosa que demostra també el baix nivell que hi havia fa ben pocs anys. Un dels últims nobels, el portuguès José Saramago, que ha estat reeditat en les diferents llengües peninsulars, ho recordava a principis d'agost, quan parlava de la necessitat i l'obligació de conèixer-nos millor.
A tot això cal afegir la positiva evolució de la Unió europea amb les propostes de polítiques comunes i la construcció de l'euro, moneda que agermanarà a tots els europeus. El pavelló espanyol va ser un dels primers a estar enllestit, i la gran difusió i simpatia amb què s'ha recollit aquest esdeveniment internacional és un fet que valorem molt positivament. S'han millorat les xarxes viàries i les comunicacions al llarg de tota la península, s'han obert nous ponts, autovies, noves carreteres, i també s'ha avançat en el coneixement mutu i la millora de les relacions.
Un poc abans que l'Estat espanyol, Portugal va sortir de la llarga dictadura iniciada per António Salazar, amb la famosa revolució dels clavells, que va suposar la implantació de la democràcia i d'un sistema autèntic de participació ciutadana sense que es vessés cap gota de sang i de retruc la independència de la gran majoria de "colònies" que encara subjugava la dictadura. També hi va haver un procés de reformes i un període d'assentament que va donar pas a successius governs de centredreta i d'esquerra. Actualment governa el partit socialista, com a les més importants ciutats portugueses, Lisboa, Porto, Coimbra. Tot i que el nombre de municipis governats per les dues forces majoritàries és força igualat, preval el vot al PSP a les ciutats grans.
Un altre aspecte curiós i que últimament està aixecant força polèmica és el procés de regionalització que vol iniciar l'actual govern, cedint competències a les diferents províncies i regions portugueses per acostar el poder a la ciutadania. En contra s'hi troben el PSD, el CDS i el PP portuguès, és a dir els partits de l'oposició de centredreta. Un procés que recorda el que vam viure a partir de 1977 amb el restabliment dels governs autonòmics en algunes comunitats històriques com Catalunya, País Basc i Galícia. Un procés llarg el nostre, que els portuguesos tot just comencen a plantejar, però que millorarà els serveis a la ciutadania i la participació i compromís ciutadà. També hi ha clares diferències entre el sud i el nord, tot i que no són tan accentuades com aquí i s'ha de parlar de més forts contrastos a nivell econòmic o fins i tot a les ciutats, amb un índex més alt de pobresa i barraquisme, que els diferents governs van disminuint.
Les relacions sempre han estat ben positives amb Catalunya al llarg de la nostra història i ens aventurem a dir que, amb el temps, s'afermaran i milloraran. L'actual president portuguès Jorge Sampaio, com el primer ministre António Guterres, han posat èmfasi en la relació hispano-lusitana i s'han potenciat els acords, reunions i projectes bilaterals. Són els signes d'un nou temps que han de resseguir la línia que ja el gran literat Camoens apuntava en el seu llibre As Lusiadas, un dels més importants de la literatura portuguesa.
Manuel Parra i Cabello |
(Publicat a La Mañana, el Segre i al Pregoner de Bellpuig, agost 1998) |
El teatre a l'escola, un treball en equip.
Al llarg de tot el procés d'escolarització i, evidentment en els cicles superiors, el teatre en la seva dimensió més ampla ha constituït, constitueix i constituirà un element útil i amè per a l'assoliment dels objectius bàsics de l'educació, entre els quals volem destacar:
Tots aquests objectius serveixen com a base per a objectius més específics i concrets, d'acord amb la maduresa de l'alumne, els cicles, l'entorn de l'escola, les àrees, etc. Però són també objectius que tenen molt a veure amb el tema que ens ocupa, l'activitat teatral i tot el ventall de possibilitats que aquesta permet.
"Difícilment s'assolirà plenament l'objectiu d'endinsar l'alumnat en l'activitat teatral, en qualsevol manifestació cultural, si des de l'àmbit escolar no es vetlla d'una manera especial per l'educació musical, l'educació visual i plàstica, teatral i artística, en general, com a elements formatius i de sensibilització bàsics per a un desenvolupament posterior al llarg de la vida."
Com molts experts en la matèria han apuntat, fer teatre a l'escola no és només memoritzar uns textos i recitar-los amb més o menys encert tant a nivell d'expressió oral com corporal. Es requereixen tot un seguit d'aprenentatges previs que són el fonament de qualsevol activitat escènica. Ens referim a la psicomotricitat, l'expressió i moviment corporals, a la mímica, al ritme, a l'estudi de la imatge, a l'observació, a la creativitat, etc.
És en tota aquesta dimensió que el teatre esdevé un veritable mitjà pedagògic i sociabilitzador, i, per tant, educatiu. Amb ell es poden desenvolupar capacitats personals (imaginació, observació, creativitat), actituds socials positives (respecte, convivència, treball en equip) i sensibilitats artístiques (dansa, veu, música, pintura, literatura, etc.).
Tot el procés que suposa portar a escena una obra de teatre representa un exemple reeixit de cooperació i de treball en equip. Partim de la base que l'important és que l'alumnat sigui protagonista de la seva educació i que l'escola té un important paper en el desenvolupament social, lingüístic i cultural de l'entorn; i més encara, quan es tracta d'escoles rurals.
Nosaltres creiem que és necessària a més de la participació decidida i activa de l'alumnat, una disposició prèvia i cohesionada de tot l'equip de professors i que sigui tota la comunitat educativa que hi participi. Ja en l'elaboració o reelaboraria del projecte educatiu de cada centre i en la concreció en el projecte curricular i els plans anuals es posarà de manifest l'interès o disposició que hi ha per realitzar totes les tasques que s'han mig plantejat. El que no pot ser és que el teatre -fins i tot podríem dir qualsevol activitat educativa- sigui un gueto dins l'escola.
Fer teatre a l'escola representa, també, tot un seguit d'activitats interdisciplinars que van des d'àrees com la música, fins a la llengua, passant per l'educació visual i plàstica, coneixement del medi, etc. A més, sempre serà el resultat de tot un seguit d'aprenentatges adquirits a dins i a fora de l'escola. Per això, creiem que és una bona eina per aprofundir en els eixos bàsics d'una educació integral i constructiva, útil i motivadora, arrelada a l'entorn, però que va més enllà. Pot ser un camí, tot just iniciat, d'experiències interessants i enriquidores tant a nivell personal com a nivell de grup i social.
Manuel Parra i Cabello |
(Publicat a la revista Debats i a Nova Tàrrega) |
Vint anys en llibertat per a un poble ho és tot, sobretot si al llarg de la seva història ha tingut fortes sotragades i períodes foscos de dictadura i de guerres. El passat dia 15 de juny s'acomplien 20 anys de les primeres eleccions democràtiques des de 1936. D'aleshores ençà se n'han fet moltes a nivell municipal, autonòmic, estatal i europeu.
Tots recordaran que l'any 1977 va ser un any especialment tens, el terrorisme colpejava amb força i calia canviar moltes coses en poc temps. Van ser moments carregats d'esperances i d'il·lusions, però també de preocupacions i dificultats, que entre tots es van superar. En primer lloc, cal valorar l'actitud positiva de la ciutadania, que amb seny va participar activament en l'adveniment de la democràcia i en la consolidació de les llibertats. Tots i des de tots els partits van realitzar una tasca que ha estat un exemple a seguir arreu.
D'ençà de la mort de Franco s'inicia un procés irreversible de ruptura, que pas a pas va anar satisfent els anhels que hi havia als nostres pobles i ciutats: llibertat, amnistia, estatuts d'autonomia, concòrdia, progrés. L'any 1976 la Llei per a la Reforma política va tenir un sí ampli del poble; i un audaç polític de Cebreros amb la col·laboració de molts anava desmantellant l'anterior règim.
Adolfo Suárez hagué de prendre decisions compromeses, que li van comportar grans riscos que al llarg de la seva trajectòria política el van hipotecar: la legalització del partit comunista, la conformació dels seus governs, l'acord pel restabliment del marc autonòmic, l'amnistia a presos polítics, el diàleg i transaccions amb els "monstres" de l'esquerra, les autoritzacions de mil i una manifestacions i actes reivindicatius.
Tots plegats van plantar llavors de llibertat. Recordo que en aquella època un dels meus germans estava subscrit a "La Vanguardia", i amb 15 anys em llegia el diari amb fretura. Van ser mesos apassionants, amb incerteses però amb la sensació que s'estava escrivint negre sobre blanc una important història de llibertat. Després que la ciutadania va prendre partit, participant abrumadorament en aquelles eleccions, més del 80%, es van iniciar les corts constituents que van redactar una Constitució, que l'any següent s'aprovaria majoritàriament en referèndum.
Temps que vaig viure molt intensament, i van ser l'inici diguem-ne de la meva vocació política. El duia abans de les eleccions recordo que la mestressa d'una botiga em va preguntar a qui votaria jo si pogués i li vaig tornar la pregunta dient-li que jo no era major d'edat i que, en tot cas, era ella la que m'ho havia de dir. Ella dubtava entre l'UCD de Suárez o el Pacte Democràtic de Pujol. Va decidir-se pel primer com molts a la vila, i crec que no es van equivocar, com no s'hauria equivocat votant per la segona opció. Aquesta és la força de les eleccions: els electors votin el que votin mai no s'equivoquen en una democràcia, i al cap i a la fi, sempre hi ha la possibilitat de canviar el nostre vot si els nostres representants l'erren en la seva acció política o no ens satisfan.
És d'aquella època que vaig iniciar una "passió" per l'animal polític del "puedo prometer y prometo", que va repetir que "cal portar a les institucions allò que es vol al carrer" i va fer una crida continuada a la concòrdia i al consens. Recordo que aquell mateix any el nostre professor de castellà a l'Institut ens va donar una poesia de Rafael Alberti, exiliat fins poc abans de les eleccions. La seva lectura la recomano ja que era una oda a Catalunya, una defensa de les llibertats i de la pau, i un exemple més de compromís cívic. El poema era amb motiu de la representació d'una obra d'aquest poeta andalús a Barcelona, i davant de l'impediment d'assistir-hi va escriure uns versos que ja en aquell moment em van colpejar. Com valorar amb tota la seva força alguns versos dels Segadors que hi va escriure?
Aquestes són algunes experiències de la meva història personal, poca cosa si voleu, l'important era i és continuar la Història en Llibertat. Aquest és el repte apassionant i compromès alhora que tots hauríem d'assumir.
Manuel Parra i Cabello |
(Publicat al Pregoner de Bellpuig, juliol de 1997) |
Preguntas duras para meditar un lunes por la mañana.
¿Por qué los kamikaces llevaban casco?
¿Por qué venden tabaco en las gasolineras, si está prohibido fumar?
Adán y Eva, ¿tenían ombligos?
¿Si los Seven Eleven están abiertos 24 horas al día, 365 días al año, entonces por qué las puertas tienen cerraduras?
¿Si nada se pega al teflón, como lo pegaron a la sartén?
¿Si Superman es tan listo, por qué lleva los calzoncillos por fuera?
¿Es peligroso practicar el sexo debajo de una manta eléctrica?
¿Cómo saben los ciegos cuando han acabado de limpiarse el culo?
¿Cuando te haces una foto al lado de Mickey Mouse, ¿el hombre que está dentro del disfraz está sonriendo?
¿Por qué bragas es plural y sujetador singular?
¿Por qué en los anuncios de raquetas de tenis aparece gente jugando al tenis, en los anuncios de coches puedes ver coches, y sin embargo en los anuncios de condones no ves más que gente jugando al tenis o coches parados?
¿Por qué no hacen los aviones con el mismo material que usan para hacer la caja negra?
¿Por qué cuando llueve levantamos los hombros? ¿Acaso nos mojamos menos?
¿Por qué cuando conduces buscando un sitio para aparcar bajas el volumen de la radio?, ¿Acaso vas a ver mejor?
El otro día oí que las esponjas crecen en el mar, ¿Hasta dónde llegaría el agua si no fuese por ellas?
Si estamos compuestos en un 80% de agua, ¿Como podemos ahogarnos?
Se dice que solo diez personas en todo el mundo entendían a Einstein, si nadie me entiende a mi, ¿soy un genio?
Si los vegetarianos comen vegetales, ¿qué comen los humanitarios?
Si cárcel y prisión son sinónimos, ¿Por qué no lo son carcelero y prisionero?
Si una palabra estuviese mal escrita en el diccionario, ¿Cómo lo sabríamos?
¿Por qué en los Estados Unidos te hace falta el carnet de conducir para comprar alcohol, si está prohibido beber y conducir?
¿Cuándo un coche está circulando, el aire de dentro de las ruedas está girando?
El otro día compré agua en polvo, ¿Pero cómo la preparo?
¿Tu crees que si le pidiesen identificación al rey podría dar una moneda de cinco duros?
¿Si los banqueros pueden contar, por qué en los bancos hay ocho ventanillas y solo cuatro cajeros?
¿Si un gato cae siempre de pie, y una tostada con mantequilla cae siempre por el lado en que está untada, que pasaría si le atas a un gato en la espalda una tostada con la mantequilla hacia arriba y luego lo tiras al aire?
¿De qué color es un camaleón mirándose al espejo?
¿En que caso de guerra nuclear, los pulsos electromagnéticos podrían dañar mis vídeo cassettes?
¿Qué pasaría si un hermano siamés fuese declarado culpable de un asesinato y condenado a muerte en la silla eléctrica?
¿Si fueses a disparar a un mimo, te haría falta un silenciador?
¿Por qué las bailarinas andan siempre de puntillas?, ¿No sería más fácil contratar bailarinas más altas?
¿A una nave espacial que está viajando a la velocidad de la luz, le funcionan los faros?
¿Un esquizofrénico paranoico, tiene miedo de estar persiguiéndose?
Si Dios es todopoderoso y omnipotente, ¿Podría crear una piedra cuyo peso no pudiera levantar?
Preguntas que he encontrado navegando por Internet |
(agost 1999) |
El factor clau del rendiment escolar
Als anys 60, un informe nordamericà que es va fer famós –l’anomenat informe Coleman- va posar de manifest que les diferències de rendiment entre els alumnes no es devien tant a la distinta qualitat dels centres als quals assistien com, molt principalment, a l’ambient sociocultural de les seves famílies. Aleshores, això es va interpretar freqüentment de manera simplista, arribant-se a dir que eren els fills de famílies amb menors recursos econòmics els que pitjors resultats obtenien, i que, en canvi, el millor rendiment es donava entre els fills de famílies pudents. Nombroses investigacions realitzades en tot el món a partir d’aleshores s’han vist obligades a clarificar molt més la qüestió. El principal causant no és el factor econòmic, sinó el factor cultural i, més pròpiament parlant, el factor sociocultural. Per aquest motiu molts nens procedents de famílies riques, però amb ambient sociocultural baix, treguin tan males o pitjors notes que nens procedents de famílies pobres i d’ambient sociocultural també pobre. I per això que nens de classes socials modestes, però amb una família que aprecia i valora la cultura i inverteix en ella, tinguin terreny guanyat.
En qualsevol cas, està més que demostrada la incidència de l’ambient sociocultural de la família en el rendiment escolar dels estudiants.
Quant a Espanya, els informes publicats fins ara per l’INCE han deixat àmplia constància d’aquesta dada.
Ara Bé: l’ambient sociocultural d’una família no es demostra només pel nombre de llibres que hi ha a casa, o per la insistència del pare o de la mare en la necessitat d’estudiar. Es demostra sobretot, com sempre, en l’exemple d’uns pares igualment dedicats als fills, interessats per la cultura en les seves distintes manifestacions, per la lectura, per l’estudi, per la millora professional de tots, començant per la pròpia.
Molts pares van preguntant-se aquests dies què fer davant dels suspensos que el seu full o la seva filla han portat a casa. ¿Classes particulars? ¿Assistència a alguna acadèmia o curs de reforç?
És possible que alguna d’aquestes coses resulti pertinent. Però en la major part dels casos, allò verdaderament pertinent és un canvi d’actitud dins de casa. Cosa difícil. Sobretot en vacances.
Manuel Parra i Cabello |
Estiu 1999 |