El "browser" que feu servir no pot visualitzar "applets" Java 1.0.
Consulteu el vostre administrador.
El "browser" que feu servir no pot visualitzar "applets" Java 1.0.
Consulteu el vostre administrador.
Eduard Fontserè i Riba va néixer a Barcelona el dia 1 de març de 1870 i morí el 18 de setembre de 1970 a la mateixa ciutat. No és gaire corrent en la història d'una ciència que una llarga etapa de gairebé 75 anys vingui encapçalada pel nom d'un dels seus científics; a Catalunya, és de justícia considerar el doctor Eduard Fontserè i Riba, com el creador de la meteorologia catalana moderna, a la qual va donar projecció internacional.
La categoria professional i rigor científic queden ben palesos al llarg de la seva gran obra a cavall de la Granja Agrícola Experimental, la Junta de Ciències Naturals del Parc, la Universitat, la Societat Astronòmica, l'Estació Aerològica, l'Acadèmia de Ciències, el Servei Horari, l'Observatori Fabra, l'Institut d'Estudis Catalans (IEC), el Centre Excursionista de Catalunya (CEC), l'Ateneu Barcelonès i el Servei Meteorològic, entre d'altres. Gran part de la seva extensa vida la dedicà al servei de la cultura i del país, dirigint en diverses etapes moltes de les institucions suara esmentades.
L'any 1885 ingressà a la Universitat i pel 1891 es llicenciava en Ciències Físiques i Matemàtiques. Va ésser un bon estudiant i molt disciplinat, si bé era un bon aficionat a les bullangues polítiques pròpies de l'època, la qual cosa el va fer lligar gran amistatamb el sociòleg i polític Pere Coromines, a qui va salvar la vida en el procés de Monjuïc de 1896. Pel gener d'aquest mateix any, treballant al laboratori de la Universitat, juntament amb altres científics, aconsegueix la primera radiografia a l'Estat Espanyol, tot reproduint les experiències d'obtenció del raigs X, que el 8 de novembre de 1895 realitzà Wilhem Conrad Röntgen a la Universitat de Würzburg, Baviera, la qual cosa ja insinua la capacitat d'investigador i de peoner. L'any 1894 obté el títol de doctor a Madrid. L'any 1899 guanyà les oposicions a la càtedra de Geodèsia de la Facultat de Ciències de la Universitat de Barcelona (UB), que li havia estat escamotejada l'any 1896, igualment que una altra de Cosmologia, pels mateixos motius: pressions polítiques i religioses. Un any més tard fou nomenat catedràtic de Mecànica Racional a causa d'un canvi en el pla d'estudis, assignatura que va impartir fins el 1932, en què va demanar el retorn a la càtedra d'Astronomia Esfèrica i Geodèsia amb l'únic objecte d'acomplir un deure d'amistat amb l'amic Esteve Terradas. En proclamar-se la República, l'any 1931, el doctor Terradas va ésser destituït de la Direcció de la Telefònica, i com que era catedràtic de Mecànica Racional en excedència, va poder ocupar la plaça alliberada per Fontserè. Aquest mateix any, Francesc Macià el nomena per a formar part del Comissariat que havia de regir la Universitat Autònoma, dimitint ben aviat per disconformitat amb el procés de castellanització i de proletarització a que era sotmesa. Pel 1938 la Facultat de Ciències de la UB li encarregà la càtedra de Meteorologia tot i que ja donava classes d'aquesta matèria des del 1932.
L'any 1904, és inaugurat l'Observatori Fabra, sostingut per
l'Acadèmia de Ciències fins l'actualitat, la part
científica del qual havia estat projectada pel doctor
Fontserè.Josep Comas i
Solàen fou el primer director, i posteriorment, el 1912,
es posaren en funcionament les seccions sísmica i
meteorològica a càrrec de Fontserè. Al llarg de
més de 80 anys, el Fabra ha estat un del centres
d'observació i estudi de la meteorologia catalana.
El 1910 Fontserè funda la Societat Astronòmica
(1910-1921), i amb els seus membres, ben aviat s'aconseguí una
xarxa de 200 observadors, en part gràcies a la bona entesa amb
Josep Galbis, director de l'Observatori Central Meteorològic
de Madrid.
A partir del 2 de gener de 1914, mitjançant
l'Estació Aerològica de Barcelona , i seguint les noves
teories de l'escola noruega de meteorologia, encapçalada per
Bjerknes, Fontserè introdueix de forma sistemàtica les
observacions aerològiques, convençut que la
previsió del temps no tenia futur sense una visió
tridimensional de l'atmosfera. D'aquesta manera s'inicià la
determinació dels corrents atmosfèrics superiors,
-sondatges amb globus pilots-, no només per als estudis de
meteorologia dinàmica, sinó també per a les
aplicacions pràctiques, com és ara la informació
diària a les línies aèrees que operaven a
Barcelona:la Compagnie Générale Aéropostale ,les
Lignes Latécoère, Iberia, CETA, la Deutsche Luft Hansa
A. G.,els hidroavions italians de la Navigazione aeria de
Gènova, etc.
Les observacions aerològiques es limitaren quasi exclusivament
al llançament de globus pilots i gairebé només
als "dies internacionals" assenyalats per la Comissió
Internacional d'Aerostació Científica. De tota manera,
la perfídia del professor Fontserè en l'estudi de les
marinades, féu que es llançaren globus pilot amb
aquesta finalitat tot i la penúria econòmica del
moment. El resultat d'aquests sondatges fou confirmar la primera
impressió que tenia el doctor Fontserè sobre la
potència de la marinada a Catalunya. Curiosament, durant la
Guerra Europea (1914-1918) els globus de goma, que venien de fora
escassejaven; a requeriment del professor Fontserè el
fabricant barceloní Sr. Ferrer Marcet va implantar la
fabricació de globus pilots, creant una industria de la qual
s'assortiren totes les estacions aerològiques espanyoles i
algunes d'estrangeres.
Convidat per Josep Galbis i amb el suport de la Mancomunitat,
Fontserè acudeix per primera vegada a una Conferència
de Directors de Servei Meteorològic de l'Organització
Meteorològica Internacional (OMI, a partir de 1951 OMM,
Organització Meteorològica Mundial), a París
1919, essent escollit per a formar part de dues comissions, de
Meteorologia Agrícola i Aerologia. Posteriorment, i fins el
1939, assistí activament a 12 congressos internacionals
més, la qual cosa li va valdre una consideració
internacional entre els meteoròlegs.(Reunió
de Leipzicdel 28 d'agost al 3 se setembre,on assisteix a totes
les sessions de la Comissió d'exploració de l'Alta
Atmosfera, com a únic representant d'Espanya)
Creada l'any 1894 pel Director de l'Escola d'Agricultura de
Barcelona i de la Granja Agrícola i Experimental, Hermenegildo
Gorría, i amb el suport de la Diputació. Gràcies
a la constància del seu director ben aviat s'aconseguiren 52
estacions, algunes a les Balears, que enviaven regularment les seves
dades a l'estació central de Granja Experimental, situada a
l'actual plaça de Francesc Macià. Transcorreguts dos
anys de funcionament, el jove Fontserè s'incorporà a la
Granja com a director, essent el seu primer contacte seriós
amb la meteorologia. Amb Fontserè al capdavant es comencen a
publicar les dades sumistrades per la xarxa. Ben aviat i amb les
dades recollides, Fontserè publica un interessant treball en
el número 5 (maig de 1899) del "Boletín agrícola
y meteorológico de la Granja", titulat "Las tormentas de
primavera en 1899". Aquest treball és peoner en el seu
gènere a l'estat espanyol. Fa una classificació de les
tempestes de la costa catalana, amb les seves tarjectòries, i
amb força matisacions del que avui dia en diem tipus
mesoscàlic. Aquesta feina tan brillant s'estroncà en
cessar Fontserè de la direcció de la Granja.
Va ésser fundada el 30 de gener de 1910 per un grup
d'apassionats de l'astronomia, d'entre els quals destaca Salvador
Raurich. L'ànima de la SAB fou Eduard Fontserè que
ocupà el càrrec de president a partir del segon any,
substituint Esteve Terrades. La SAB pretenia fomentar l'estudi de
l'astronomia, la meteorologia i la física del globus, fent
divulgació i contribuint a la formació dels joves
afeccionats. La tasca de la SAB va ésser determinant en dos
aspectes, pel que fa a la meteorologia: per una banda va
reestructurar i consolidar la xarxa pluviomètrica catalana
iniciada a redós de la Granja Experimental de Barcelona per
Hermenegildo Gorria i de la Xarxa Patxot; per l'altra banda, a
redós de la SAB s'inicia la predicció científica
del temps a Catalunya. Des de principis de 1911 es rebien regularment
els telegrames amb dades d'Europa, del nord d'Àfrica i
d'Açores. Amb aquestes dades es confeccionaven les cartes del
temps sinòptiques de superfície i juntament amb les
dades locals es gosava de fer un petit comentari sobre el temps a
venir que era exposat a les quatre de la tarda al vestíbul de
l'Ajuntament i publicat a la premsa diària. D'aquesta tasca en
tenien cura Manuel Àlvarez Castrillón i Francesc Xavier
Rubio. L'any 1915 la SAB va rebre la denominació d'"Utilidad
Pública" per part del Ministeri d'Instrucció
Pública per aquestes tasques socials. Malauradament, l'ajut
econòmic de l'Ajuntament només fou efectiu l'any 1911,
mentre que l'ajut de la Junta Municipal de Ciències es
perllongà fins l'any 1917.
Les bones relacions de Fontserè amb el director de
l'Observatori Central Meteorològic, José Galbis, i amb
el director de l'Institut Geogràfic i Estadístic, ngel
Galarza, van fer possible que ben aviat s'aconseguís una xarxa
pluviomètrica de més de 200 observadors. Pel maig de
1921 la SAB va transferir a la Mancomunitat les seves 224 estacions.
Aquesta xarxa, juntament amb la del Servicio Especial
Meteorológico de Levante, dirigit per Manuel Iranzo Benedito,
representaven els puntals de la xarxa española.
La SAB va relacionar Fontserè amb l'industrial de Sant Feliu
de Guixols Rafael Patxot amb el qual va lligar una profunda i
perdurable amistat. Patxot va iniciar les observacions
meteorològiques per la primavera de 1896 i fou el primer
meteoròleg que va mesurar amb precisió la velocitat de
la tramuntana mitjançant un anemocinemògraf
d'intensitats. Posteriorment va donar tot l'instrumental al Servei
Meteorològic de Catalunya, que el va destinar a l'Observatori
de Montserrat.
Al 1921, problemes econòmics en la Societat
Astronòmica, fan possible que Fontserè, ja membre de la
Secció de Ciències de l'IEC, presenti el projecte de
creació del Servei Meteorològic de Catalunya, que pren
el relleu de l'Estació Aerològica. Pel desembre de 1923
i per primera vegada a la península es feren sondatges a
l'atmosfera lliure en aeroplà des del camp d'aviació
del Prat de Llobregat amb la col·laboració dels aviadors
Colomer i Canudes. Amb la fundació del Servei, s'inicia
l'etapa més brillant de la meteorologia catalana.L'any 1935 ja
funcionaven unes 350 estacions, que anotaven les dades tres vegades
per dia; algunes, les més ben equipades i millor situades les
enviaven diàriament al Servei. Tota aquesta magna
organització, en paraules de Pau Vila, havia estat muntada,
animada i orientada ambanhelde savi i fe d'apòstol pel doctor
Fontserè.
La creació del Servei, va ésser una manera d'encarrilar
totes les activitats disperses del ram durant 25 anys; en
conseqüència, ben aviat aparegueren els fruits
substanciosos de la feina feta. L'Altlas Pluviomètric de
Catalunyai l'Atlas Internacional dels Núvols i dels
Estats del Cel,en són bons exemples, gràcies a la
munificiència d'En Patxot, però també cal
destacar les 69 Notes d'Estudi publicades pel Servei entre 1921 i
1939, entre moltes altres publicacions.Tota la informació
pluviomètrica disponible fins al 1925, una seixantena d'anys,
se sintetitza en una obrabenedictinapublicada al 1930,
l'Altas Pluviomètricde Joaquim Febrer, també
conegut com a Atlas Patxot, el nom del mecenas. Segons el doctor
Jardí, aquesta obra per si sola ja justifica els 18 anys
d'existència del Servei.
Una fita important fou dotar Catalunya de dos observatoris d'altura.
Fins a la seva construcció, les observacions d'aquests tipus a
l'occident europeu s'acabaven al Pic du Midi, al Pirineu
Francès. L'estiu de 1932 amb el segon Any Polar, queden
instal·lats els observatoris de Sant Jeroni de Montserrat i del
Turó de l'Home. El primer, provisional, pel compromís
polar, mentre que el del Turó de l'Home era de molta
més envergadura, tanta que el doctor Fontserè havia
pensat d'ésser-hi enterrat.
El Servei passà èpoques molt difícils, com la
dictadura de Primo de Rivera, però el doctor Fontserè,
amb el seu tremp admirable, aconseguí que
l'Administració pública sempre es fes càrrec del
Servei: primer la Mancomunitat, després la Diputació i
més tard la Generalitat.
Feia
ben poc que havia estat creat el Servei, quan el president de la
Mancomunitat, Josep Puig i Cadafalch, en una conversa tinguda amb
Fontserè, s'interessà per la intensitat d'un fort
aiguat que feia pocs dies s'havia produït. Fontserè, amb
l'efectivitat que li era característica,encarregà al
doctorJardí,
l'estudi d'un model de pluviògraf d'intensitats per tal de
poder atendre el suggeriment del President. Poc després, el
mateix any 1921, ja funcionava elPluviògraf
d'intensitats del Dr. Jardí, model del Servei
Meteorològic de Catalunya,construït en sèrie
per les prestigioses cases Richard de París i Casella de
Londres. La casa Richard féu present dels dos primers
exemplars sortits dels seus tallers a la Mancomunitat, un pel Servei
i l'altre per l'Observatori Fabra. Així doncs, gràcies
al Servei i a la permanent activitat del Fabra, on hi ha estat en
funcionament des del 1927,podem assegurar que Barcelona disposa de la
sèrie d'intensitats quasi-instantànies de pluja
més llarga del món.
El Servei Meteorològic de Catalunya, era ben conegut de
tothom, no tant pel seu treball de producció
científica, sinó gràcies a les informacions que
facilitava a la premsa i a la ràdio. Fontserè
organitzà la predicció diària del temps, essent
uns dels primers que va portar la meteorologia als mitjans de
comunicació a l'Europa conttinental.. Per l'octubre de 1925 es
demanava el permís per radiar el butlletí
meteorològic a través de la recent creada Ràdio
Barcelona, aleshores controlada pels dictadors. El permís
és concedit pel gener de 1927, i el mes següent és
inaugurat el servei de previsions meteorològiques a la
ràdio a través de l'emissora E.A.J. 1 Ràdio
Barcelona i a partir del 1929 va ser complementada amb uns consells
destinats als pagesos i als pescadors a causa de l'èxit.
També s'informava a diversos diaris.La Publictatde
Barcelona, reproduïa, diàriament, el mapa del temps. El
Servei passà èpoques molt difícils, com la
dictadura de Primo de Rivera, però el doctor Fontserè,
amb el seu tremp admirable, aconseguí que
l'Administració pública sempre es fes càrrec del
Servei: primer la Mancomunitat, després la Diputació i
més tard la Generalitat. En la dictadura de Primo de Rivera
s'hagueren de fer quasi totes les publicacions en castellà,
així com els avisos meteorològics que radiava el mateix
doctor Fontserè dos cops al dia. Durant la república,
les maltempsades continuaren: arran dels fets del 6 d'octubre de
1934, el servei és clausurat, vist que l'Estatut de
Núria no contemplava les competències en meteorologia.
Els butlletins meteorològics per ràdio foren realitzats
des de l'Observatoride la Universitat, dirigit pel doctor
Alcobé, representant del Servei meteorològic espanyol a
Barcelona. Segons Fontserè aquestes prediccions resultaren un
fracàs. Aquesta suspensió privà al doctor
Fontserè d'assistir a la Conferència de Directors de
Serveis Meteorològics que havia de tenir lloc a
Varsòvia pel setembre de 1935, tot i que per aquestes dates el
Servei ja havia reprès les seves activitats.
En temps del Servei, no hi havia satel·lits meteorològics, i l'observació terrestre dels núvols era l'única manera de determinar l'estat del cel. A finals del 1921, Rafael Patxot i Jubert, home de ciència i gran mecenas de la cultura catalana, ofereix al SMC la creació d'un centre d'estudi dels núvols, a càrrec de la Fundació Concepció Rabell i Cibils. De forma sistemàtica es fotografià el cel de Barcelona i de Catalunya, aconseguint una de les col·leccions de fotografies de núvols més valuoses del món. L'any 1926 el nombre de fotografies acumulades ja es comptava per milers; per l'Any Polar, només el fotògraf del Servei, senyor Josep Pons i Girbau, ja n'havia fetes prop de 5000. El juny de 1929 es reuneix a Barcelona la Comissió Internacional per a l'estudi dels núvols, en plena dictadura de Primo de Rivera. El director del Servei Meteorològic Espanyol, el coronel Meseguer, ensumant-se que alguna cosa important s'estés gestant mirar d'esgarriar la trobada, la qual cosa segons Patxot fou una entremaliadura irrefexiva, que féu enriolar els meteoròlegs estrangers. El president de la Comissió Internacional, general E. Delcambre, va qualificar la col·lecció de fotografies de núvols com a única del món, tant pel nombre de clixés com perla meticulositat amb que havia estat obtinguda. En aquesta reunió de Barcelona quedà embastat el nou Atlas, quedant pendent l'aprovació definitiva per a la Conferència General de Directors de Serveis Meteorològics que se celebraria a Copenhaguen el mes de setembre. En aquesta reunió Fontserè hi té gran protagonisme, a més de lliurar una carta del senyor Patxot al general Delcambre, en la qual anuncia la donació de 150.000 francs per a la publicació de l'Atlas. Com que el principal problema de la Comissió era econòmic, ja que les grans potències només destinaven recursos a finalitats bèl·liques, aquesta donació fou molt benvinguda per la Comissió. El representant del SME a Copenhaguen mirar d'eliminar, altra volta, la presència catalana dels organismes meteorològics internacionals i esborrar el nom de Catalunya en l'edició del futur Atlas Internacional de Núvols. Totes aquestes trifulgues foren en va: el prestigi del doctor Fontserè, la qualitat i quantitat de fotografies de la Fundació Rabell, a més de la decidida intervenció de Patxot, aconseguiren que el general Delcambre rebutgés el representant estatal i mantingués la presència catalana en l'àmbit nefològic internacional. Aquest incident fou qualificat humorísticament per Patxot deseparatisme dels núvols.
Així doncs, gràcies al generós donatiu del
senyor Patxot es publica el nou Atlas Internacional dels
Núvols i dels Estats del Cel; una triple edició en
alemany, anglès i francès, aparegué el 1932, a
la qual Patxot n'afegí una quarta edició en
català, a manera d'homenatge patriòtic al seu
país, que porta la data de 1935. A més a més, ja
el 1930 aparegué una edició reduïda per a
l'ús dels observadors. En el gran Atlas, 26 de les 174
fotografies eren de la Fundació Rabell. Fa goig de veure
fotografies de Josep Pons, Gabriel Campo o Aureli Pulvé,
entremig de fotografies procedents d'arreu del món. Avui dia,
en l'Atlas Internacional de Núvols de l'Organització
Meteorològica Mundial (OMM), que data de 1956, encara hi
apareixen dues làmines de la Fundació Rabell.
Malauradament, la línia científica traçada pel doctor Fontserè, sense desviacions a dreta o esquerra, fou arrabassada de soca-rel mitjançant l'esclat violent de les voluntats minoritàries. L'abundós material aplegat per Fontserè i els seus col·laboradors, en paraules de Patxot, fou robat per l'infame Dictadura i els seus falangistes, anant a jeure en uns soterranis madrilenys per molts anys. Això va succeir el 26 de gener de 1939, amb l'entrada de les forces d'ocupació del general Franco a Barcelona. Sota el vist-i-plau del llavors director del SME, Rafael Marín, antic deixeble de Fontserè, un funcionari que alhora era tinent, acompanyat de soldats armats es dirigiren cap a la seu del Servei i requisaren l'arxiu, la biblioteca i treballs inèdits, destruïnt-ne la resta. També acudiren al Fabra per tal de requisar els clixés així com tot el fons de la Fundació Rabell. Durant tres dies s'estigueren carregant camions. Aquesta va ésser la venjança després de quasi mig segle de feina i d'il·lusions de Fontserè i del seu equip de col·laboradors.
Algunes fonts asseguren que gran part d'aquest fons requisat va
ésser venut a preu de paper vell. Altres fons asseguren que va
ésser ben custodiat, si més no fins l'any 1961 quan el
bibliotecari i meteoròleg del SME, senyor Lorente és
jubilat. A partir de llavors un llarg i poc clar pelegrinatge per
Madrid, Saragossa i Barcelona, amb probables mutilacions, fins que
pel 1983 és incorporat a la Generalitat. El mateix any
és inventariat i dipositat a la cartoteca de l'Institut
Cartogràfic de Catalunya.
La destrucció del Servei representa el contratemps més
gros dins la prolongada vida del doctor Fontserè. Llavors
tenia 69 anys i fou com si li arrenquessin l'ànima. El
més trist de tot és que va morir convençut que
tot l'arxiu del servei havia estat destruït.
Fontserè es va negar a firmar l'adhesió al nou
règim i a causa de les depuracions polítiques
estigué a punt de perdre la jubilació de la
Càtedra. Les malifetes en vers la seva figura del doctor
són una constant en la seva trajectòria plena
d'honestedat i de mestratge, sovint són enveges professionals
disfressades d'actituds patrioteres; no obstant, la premeditada
destrucció del Servei i el gèlid acomiadament
universitari quan es va jubilar, pel març de 1940 i
després de 41 anys de servei, són les dues més
grans injustícies. Amb 70 anys va donar la seva darrera classe
davant d'escassos alumnes que no el coneixien; no hi eren ni els
companys de càtedra, ni els ex-alumnes, els uns perquè
eren a l'exili i els altres perquè no es volien comprometre.
També va rebre un gran revés de l'Acadèmia de
Ciències, que gràcies a ell s'havia mantingut intacte
durant la guerra civil.
Malgrat tot continuà en la direcció de la Secció
Meteorològica i Sísmica de l'Observatori Fabra, que fou
el seu gran refugi després de la guerra, juntament amb
l'editorial Gustau Gili. Després de la guerra i fins a la seva
mort, fou president de la secció de Ciències de l'IEC,
en una època en què devia ésser ben
difícil ésser-ho
El 17 d'abril de 1946, finaliza oficalment la vinculació de
Fontserè amb l'OMI, començada el 1919 a París.
El secretari d'aquesta organització el doctor Snowoda, va
comunicar la dissolució de les dues comissions permanents a
les quals el professor Fontserè hi era adscrit. Mentrestant,
desde Friburg el senyor Patxot denunciava sense pal·liatius la
destrucció del Servei i la usurpació de l'arxiu de
núvols, mitjançant la publicació de laLettre
aux membres de l'Organisation Météorologique
Internationale et aux météorologues en
général, on denunciavaurbi et
orbil'espoliació soferta. L'any 1942, el llavors director
del SME, Luís de Azcárraga i Pérez Caballero
(director del SMN 1940-1970 i assassinat per ETA el 1988),
tingué la malpensada de visitar Patxot a Fribourg per tal de
proposar-li que col·laborés, sota la ègida
franquista, amb el servei que ell dirigia, bo i oferint-li totes les
facilitats del món perqué pogués reprendre els
seus treballs científics. La resposta que rebé el mal
aconsellat director fou "que ni tan sols un d'aquells cabells blancs
està en venda", i per reblar el clau un bíblic,
lapidari i definitiu "Non serviam"
És mereixedor de l'admiració de tots els
meteoròlegs catalans per la seva tasca normalitzadora i
normativitzadora del lèxic meteorològic.
Fontserè s'interessà pel vocabulari, no només
perquè li hagués calgut definir-lo en les publicacions
del Servei i en el seu curs de la Universitat, sinó
perquè volia satisfer les recomanacions de la
Conferència Meteorològica Internacional de París
de 1919. Segons explica el gran filòleg recentment
desaparegut,Joan Coromines, entre els anys 1920i 1933, però
sobretot entorn de 1925 feu nombroses anotacions marginals en el seu
exemplar del Diccionari Ortogràfic Fabra, una còpia del
qual ha servit al doctor Coromines a l'hora de fer el seu Diccionari
Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana.
Fontserè aplicà el procediment verament
científic, de començar per la definició de la
cosa i acabar per assignar-li el nom, i sempre que fos possible tret
del lèxic popular, la qual cosa ha fet possible diferenciar
amb precisió molts fenòmens meteorològics que
gairebé ningú no sap diferenciar:
glaçada-gelada-gebrada, calamarsa-pedra-calabruix,
llamp-llampec, etc.
En aquest sentit, l'any 1948, l'Institut d'Estudis Catalans, dins la
seva semiclandestinitat li publica l'Assaig
d'un vocabulari meteorològic català,on
es concentra tota la feina lingüística feta per
Fontserè, i que en paraules de Joan Coromines, elaborà
amb la seva gran sobrietat, amb una simplicitat extrema i una
claredat que arriba a la transparència, amb certa
elegància natural, gens recercada i despullat de tot enfarfec
erudit. Aquest assaig, fou un intent força reeixit de dotar la
llengua catalana d'un vocabulari meteorològic, cosa que
només es podia dir de molt poques llengües.
Una característica de l'obra científica del doctor
Fontserè és la claredat d'expressió. Un exemple
d'aquesta claredat fou el discurs que com a president de l'Ateneu
Barcelonès llegí en la inauguració del curs
1934-35,El Cel de Catalunya,treball que en paraules de Pau
Vila, és una magnífica síntesi de la
dinàmica atmòsferica quant als graus i formes de la
diafanitat, enterboliment i nuvolositat de l'aire del nostre cel.
Una altra constant en la seva obra va ésser acostar la
ciència a tothom d'una manera clara i entenedora. De molt jove
ja edità una revistaEl mundo científicoque
dirigia i redactava gairebé tot sol. El millor exponent
d'aquesta tasca són els 180 títols, 90 de meteorologia,
i altres d'Astronomia, Sismologia, Pedagogia, Ciències
Naturals i Física General, escampats en publicacions molt
variades, algunes d'abast internacional, i d'altres de plena
actualitat.
Una mostra de la seva perseverança són els 72 anys seguits en el servei Horari de la ciutat, feina que, en paraules del doctor Jardí, era agradable i distreta per fer-la de tant en tant, però fer-ho per obligació i amb la freqüència exigida, requeria abnegació i sacrifici. El 1961 es va jubilar voluntàriament.
El doctor Fontserè va ser qui primer va donar explicacions prou rigoroses sobre alguns dels fets meteorològics que defineixen la meteorologia del mediterrani occidental: les fortes ventades, els grans aiguats, les seixes, les pluges de fang, etc. A més a més, podem considerar que el seu treballClimatologia de la Mediterrània occidental, publicat el 1932 a Ciutat de Mallorca és el primer que tracta globalment el tema i on, entre altres coses molt interessants, ja deixa entreveure la tropicalitat mediterrània.
Cal deixar palesa la gran visió de futur del doctor Fontserè en un camp gairebé verge i en el qual va marcar unes pautes, malgrat l'escassetat de mitjans d'aquella època.
Al 1929, publicaEls llevants de la costa catalana, en
alemany i en castellà, sent el primer estudi seriós, on
no només classifica perfectament els llevants d'acord amb els
mapes de superfície, sinó que reivindica una
anàlisi isobàrica més fina per tal d'identificar
les llevantades, tal com se sol fer actualment.
El 1931 aporta a la Comissió Internacional per
l'Explotació de l'Alta atmosfera, reunida a Madrid, el seu
treballPluies de boue et de poussière, que es publica a
Leyde, als Països Baixos.
Al 1934, publicaLes seixes de la costa catalana, en
francès i en català, aportant la primera llum sobre el
tema, tot relacionant les sobtades oscil·lacions de la mar al
port de Barcelona, amb les oscil lacions de la pressió
atmosfèrica i del vent registrades a l'Observatori Fabra.
El treballLes inundacions d'octubre del 1937 a l'Alt
Pirineu,publicat al 1938 suggereix com a una de les causes de les
inundacions l'estagnament d'aire fred de l'interior de Catalunya.
L'alta intensitat que asoleixen els aiguats tardorals no li passa per
alt i encomana al doctor Jardí el disseny d'un
pluviògraf que va tenir difusió internacional.
L'obraLa tramuntana i el mestral de la costa catalanala
publica l'any 1948 en alemany, en francès i en anglès.
Aquesta obra cabdal, tot i que en paraules del mateix
Fontserè, és feta d'aprofitalles retrobades en eixir
d'una greu tribulació, veu la llum en català l'any
1950, a Genève, altra volta sota el patronatge de la
Fundació Patxot, acollida aleshores a Suïssa.
ÉsLa tramuntana empordanesa i el mestral del Golf de Sant
Jordi,la millor descripció ,i una de les primeres
explicacions científiques, d'aquests clàssics vents de
la costa catalana, essent el resultat de molts anys de feina.
L'any 1966, a 96 anys, comença a escriure elsDos mots de comiat als estudiants catalansel testament espiritual del doctor Fontserè adreçat als estudiants, acabat als 98 anys, i publicat l'any 1977, un cop mort. Són una mena de cartes escrites poc abans de la seva partença, amb el cap ben clar, la vista i l'oïda no tant, basades en la seva llarga experiència universitària, com a alumne, com a professor adjunt, com a opositor, com a catedràtic i com a directiu. Cal situar-se però en el moment de la redacció, en plena dictadura i alta provocació anticatalana. S'adreça als futurs deixebles dels seus deixebles, convençut que la reconstrucció del país és a les seves mans. En aquest missatge de comiat, parla del catalanisme de reacció en front del creador, del català i del castellà a la Universitat, dels professors i dels estudiants, de la necessitat de les llengües vives, de les pàtries naturals i oficials, etc. Un parell d'anys més tard, el primerde març de 1970, acomplia els cent anys. Les felicitacions es comptaren per milers. Pocs dies després, les contestava: "Agraït per la vostra felicitació dels meus cent anys us en desitjo molts més de ben venturosos per a vós i per a la terra que ens acull." Amb motiu del centenari, tota la premsa barcelonina se'n féu ressò a més de tributar-li diversos homenatges. És de destacar el que li féu la Reial Acadèmia de Ciències i Arts, editant unaObra dispersa sobre Meteorología Catalana, on s'hi apleguen bona part dels seus treballs més significatius.
La nota negra la va donar l'antic Servei Meteorològic
Espanyol (SME) que no va autoritzar el Centre Excursionista de
Catalunya la col·locació d'una placa a l'Observatori del
Turó de l'Home perquè era escrita en català.
Afortunadament, des del diumenge 12 de novembre de 1995, tothom qui
puja al Turó de l'Home pot veure una placa
que recorda que l'observatori va ésser construït per
iniciativa del doctor Fontserè, l'any 1932. Això ha
estat possible gràcies a l'homenatge que li va organitzar el
CEC, i que comptà, entre altres, amb la
col·laboració de la meteorologia institucional, que des
de 1978 es diu Institut Nacional de Meteorologia (INM).
Aquest mateix any, l'Associacio Catalana de Meteorologia (ACAM),celebrava
les I Jornades de Meteorologia Eduard Fontserè. L'any
següent, coincidint amb la segona edició de les Jornades,
l'Ajuntament de la ciutat de Barcelona, via el districte de
Sarrià-Sant Gervasi, dedicava el nom d'un carrer al doctor
Fontserè.
L'any 1995, l'Associació Catalana de Meteorologia (ACAM), celebrava les I Jornades de Meteorologia Eduard Fontserè, no només per tal de de commemorar els cent vint-i-cinc anys de la seva naixença i els vint-i-cinc de la seva mort,sinó també per reprendre algunes dels moltes iniciatives de Fontserè. AquestesJornadesvaren consistir en un acte institucional i unes jornades científiques, quedant pendent per manca de temps una exposició sobre material de l'etapa Fontserè.
El divendres 24 de novembre de 1995, a la sala Prat de la Riba de l'Institut d'Estudis Catalans es va iniciar l'Homenatge amb un acte de recordança de la vida i de l'obra duta a terme pel doctor Fontserè, tant en l'àmbit científic com en l'àmbit social. Amb la sala gairebé plena, unes 160 persones, obrí l'acte el President de l'IEC, senyor Manuel Castellet, i tot seguit parlaren Antoni M. Mestres en nom de l'ACAM, Heribert Barrera, Antoni Roca, Josep M. Codina, Manuel Barranco i Joaquim de Nadal, que va cloure l'acte en nom de l'alcalde de la ciutat. Es de destacar la presència dels familiars del professor Fontserè, néts i besnéts, alguns vinguts expressament de fora, així com la presència d'Antoni Quintana Marí, possiblement l'únic col·laborador del doctor Fontserè en l'etapa del Servei Meteorològic de Catalunya i que resta en vida (traspassat a l'edat de 91 anys, maig-1998)
LesJornadesvaren ésser clausurades, amb la presència i un breu parlament del Director del Museu de la Ciència, senyor Jorge Wagensberg, i amb uns parlaments molt interessants, i fins i tot polèmics, pel Director General del Instituto Nacional de Meteorología i vice-president de l'Organització Meteorològica Mundial, senyor Manuel Bautista i pel Conseller del Medi Ambient, senyor Albert Vilalta, que va parlar i cloure les Jornades parlant en nom del President de la Generalitat.
Són de destacar els parlaments dels senyors Bautista i Vilalta tot i que avui ja no ocupen els llocs esmentats. Bautista, després de recordar el professor Fontserè, va centrar el seu parlament en la millor manera de promoure la meteorologia a Catalunya. Va recalcar la importància de la cooperació internacional i la modernització de la meteorologia en general i la del INM en particular. Pel que fa al tema de les transferències va dir: "las Comunidades autónomas en general, y la Generalitat de Cataluña, en particular, puden optar, en el ejercicio de sus derechos, por establecer un modelo de servicio meteorológico autonómico que, o bien sea complementario al del INM, o bien sea competidor con él. En mi opinión, no es posible, desde el punto de vista técnico, crear un servicio meteorológico, en una Comunidad Autónoma, que sea independiente del INM y preste los servicios que éste viene proporcionando. Sólo es posible trabajar a partir de la información que el INM produce o de la que es copropietario, con otros Servicios Meteorológicos extrangeros. Desde el punto de vista del INM, la mejor opción sería, sin ninguna duda, la de establecer un acuerdo de cooperación con la Generalitat, que permita aunar esfuerzos para mejorar las prestaciones meteorológicas en Cataluña."
A continuació, Vilalta, després de recordar la importància de l'obra del professor Fontserè va dir: "En Fontserè fou capaç, amb la seva humanitat i amb la seva tenacitat, de crear les bases de la meteorologia catalana, tant pel que fa a crear escola, a promoure la afició i la dedicació a aquesta ciència en les noves generacions, com pel que fa a plantar les bases perquè Catalunya disposés per mitjà del Servei Meteorològic de Catalunya d'unes eines pròpies i modernes. Ambtotsels aspectes Fontserè podria estar satisfet de la situació actual: en el primer es pot veure en la presència de tots vostès en aquestes Jornades, a creat escola. En el segon, es podrà veure ben aviat. "
L'any següent, coincidint amb la segona edició de les
Jornades, l'Ajuntament de la ciutat de Barcelona, via el districte de
Sarrià-Sant Gervasi, dedicava el nom d'uncarrer
al doctor Fontserè. Això darrer va ésser
possible gràcies a una proposta del CEC a la qual s'hi
adheriren per iniciativa de l'ACAM: la Diputació de Barcelona,
la Universitat de Barcelona, la Reial Acadèmia de
Ciències i Arts de Barcelona, l'Institut d'Estudis Catalans,
l'Ateneu Barcelonès, l'Institut Nacional de Meteorologia i el
Museu de la Ciència de Barcelona. El 22 de març de 1997
era presentat el Servei de Meteorologia de Catalunya que havia estat
creat pel Consell Executiu dela Generalitat el mes de juliol de 1996
i integrat dins del Departament de Medi Ambient. De tota manera, el
principal homenatge al doctor Fontserè encara està per
fer: la restitució del Servei Meteorològic de
Catalunya.
- Arús, Joan (1996): Recordant el doctor Fontserè, pare de la meteorologia catalana. Revista de Catalunya, 108
-I Jornades de Meteorologia Eduard Fontserè(1995): Butlletí de les Societats Catalanes de Física, Química, Matemàtiques i Tecnologia. Vol. XV, Núm. 1 Institut d'Estudis Catalans.
-II Jornades de Meteorologia Eduard Fontserè(1996):ACAM
- Iglésies i Fort, Josep (1983): Eduard Fontserè. Relació de fets. Fundació Salvador Vives Casajoana N 81 Barcelona.
- Patxot i Jubert, Rafael (1948): Lettre aux membres de l'Organisation Météorologique Internationale et aux météorologues en général. Edició privada. Fribourg
- Roca Rosell, Antoni; Camarasa, J.M. (1995): Ciència i Tècnica als Països catalans: una aproximació biogràfica als darrers 150 anys. Fundació Catalana per la Recerca.
- Sureda i Obrador, Vicenç (1986): La Climatologia. Els llibres de la frontera. Col lecció "Coneguem Catalunya", N 10. La llar del llibre. Barcelona.
©email:jarus@geocities.com
Date Last Modified: 17/02/99