ASOCIACIÓN POR LA TOLERANCIA

"EN CASTELLÀ TAMBÉ, SI US PLAU" MANIFEST PER LA TOLERÀNCIA LINGÜÍSTICA A CATALUNYA, 1994

Els sotasignats, ciutadans de Catalunya, volem mostrar la nostra inquietud i fer sentir la nostra veu davant el creixent deteriorament de la convivència lingüística a Catalunya ocasionat par la cada vegada menys dissimulada aspiració monolingüista del catalanisme polític.

Desitgem deixar clar des d'aquestes primeres línies que les nostres queixes no van contra la llengua catalana -igualment nostra- ni contra el poble de Catalunya -al qual pertanyem- sinó contra la ideologia nacionalista que pretén suplantar la voluntat de tots els catalans, confondre els seus interessos amb els de Catalunya i eliminar, sota criteris ètnics, la seva diversitat cultural. Com en temps passats ho pretengué el nacionalisme espanyolista.

Igualment volem assenyalar i valorar la tolerància lingüística que entre particulars es dóna en la societat civil fet que fa del bilingüisme de Catalunya un dels més travats i menys problemàtics dels que existeixen en el món.

Posar en perill aquesta saludable convivència lingüística endemés de gratuït, seria perillós. Malgrat valorar positivament la relació entre particulars, no significa acceptar la intolerància que veiem en les institucions.
 

LA GENERALITAT ACTUA i LEGISLA AL MARGE DELS DRETS DE LA COMUNITAT CASTELLANO-PARLANT.

Malgrat la cooficialitat de les dues llengües que la Constitució Espanyola garanteix i l'Estatut de Catalunya empara, la Generalitat ignora sistemàticament el castellà en tots els àmbits de la seva competència: en senyals indicadors de carrers i carreteres, en rètols d'escoles, instituts i universitats; a biblioteques, museus, conferencies, fires i congressos etc; i es produeix el greuge comparatiu que el català es deixi acompanyar par l'anglès en determinades ocasions i espais, però mai del castellà. De tot això és inevitable deduir que hi ha un menyspreu voluntari per la llengua espanyola. No hauríem d'oblidar que l'exclusió d'un tret essencial dels drets d'algú degrada els de tota la comunitat que els comparteix.

Amb aquests mateixos sentiments hem contemplat com ha anat desapareixent la llengua comuna de tota els espanyols d'instàncies, edictes municipals, programes de festes, avisos oficials, de cartes i circulars; d'estacions ferroviàries, metros, guies i autobusos urbans. Per suposat, tots els mitjans de comunicació -ja siguin de premsa, radio o televisió- dependents de l'administració autonòmica són exclusivament en català. La frontera d'aquesta neteja lingüística s'acaba en els límits de l'àmbit privat malgrat l'existència de múltiples formes d'incentiu econòmic i de pressió comercial per no fer rendible l'ús normal del castellà. Aquest és el cas de les subvencions oficials per canviar els rètols comercials, per publicar qualsevol cosa, amb la condició que no sigui en castellà o, subvencionar qualsevol manifestació cultural -bona o dolenta- amb la condició que sigui en català. No és difícil apreciar quin significat adquireix aquest exclusivisme lingüístic en el camp de les contractacions laborals.

Par altra banda, l'Església oficia els actes religiosos i imprimeix els seus fulls parroquials. bàsicament en català. Renuncia així a la seva universalitat i s'endinsa en l'àmbit polític per beneir els abusos als drets humans i santificar la intolerància nacionalista.

Especialment frustrant és comprovar com arranquen el nostre vot en dies electorals. utilitzant el castellà i com després el proscriuen dins de l'hemicicle del Parlament de Catalunya fins el proper període electoral. Una actitud semblant és degradant per a la representativitat democràtica i un signe inequívoc de xenofòbia cultural contra tota la població de Catalunya.

Davant de tot això, es pot dir que el castellà és 'realment' oficial a Catalunya si allí on aconsegueix la seva oficialitat, és a dir, en l'àmbit públic, mai no hi està present?.
 

LA IMMERSIÓ, ARMA DE SUBSTITUCIÓ LINGÜÍSTICA

Res, tanmateix, tan inconcebible com el que succeeix amb l'ensenyament. Sota el nom de 'immersió', tots els nens entre 3 i 8 anys de les escoles públiques i quasi tots els de les privades subvencionades són obligats par la Generalitat a rebre l'ensenyament únicament en català i de català amb o sense consentiment dels seus pares. Això, a part de ser un abús totalitari impropi d'una societat democràtica, perjudica especialment i greu els nens castellanoparlants en veure's acovardits por una llengua que, als tres anys encara no coneixen i que els durà a un desconcert gratuït, precisament en un mitjà com és l'escolar que tant necessita de calor humà i de perllongament de la llar.

Aquesta il·legal pràctica pedagògica que la Generalitat imposa als nostres fills porta el nen a l'apatia escolar i, com a conseqüència, a un menor rendiment intel·lectual reflectit en la seva menor capacitat abstractiva i en la seva escassa disposició per a la concentració i l'esforç. i això és especialment greu en els nens de capacitat intel·lectual mitjana, mitjana-baixa que, si bé en circumstàncies normals superarien els seus estudis -malgrat que sense folgadures- amb dificultats lingüístiques els serà difícil aconseguir-ho. Aquest prototip de nen, quan, a més a més pertany a un medi familiar econòmicament humil i amb escàs nivell cultural -com desgraciadament succeeix en la majoria de famílies castellanoparlants dels cinturons industrials de les nostres ciutats, acumula totes les dificultats que condueixen directament al fracàs escolar.

Però que ningú no s'enganyi, els nens catalano-parlants també en sortiran perjudicats, ja que mai no aconseguiran un domini de la llengua castellana, perquè la 'Conselleria d'Ensenyament' ha reduït el seu ús a les hores estrictes d'un idioma estranger.

I tot això, la Generalitat he porta endavant incomplint les seves pròpies llels. L'article 14.2 de la "llei de normalització lingüística" diu: "els nens tenen dret a rebre la primera ensenyança en la seva llengua habitual, ja sigui aquesta el català o el castellà. L'Administració ha de garantir aquest dret i posar els mitjans necessaris per fer-lo efectiu. Els pares o tutors poden exercir-lo en nom dels seus fills instant perquè s'apliqui'. No obstant això, i, malgrat les set sentències del Tribunal Suprem contra disposicions lingüístiques il·legals de la Generalitat -com l'anteriorment esmentada- així com a les protestes creixents dels pares perquè els seus filis rebin ensenyança en, i de castellà des de petits, la Generalitat els nega aquest dret en nom d'interessos inconfessables que disfressen darrere un victimisme nacional i lingüístic del qual es consideren els únics i legítims hereus. A partir d'aquí es falseja de soca a rel la 'normalització del català' la qual sempre hem recolzat -i ho seguirem fent- convertint-la en un mètode de substitució lingüística, la finalitat de la qual és la imposició del canvi de llengua a tots els nens castellanoparlants, finalitat que només podria ser aconseguida -pensen- si se'ls implanta des de petits la ideologia monolingüista.

És una estratègia de simulació portada a terme, una i una altra vegada, per una política lingüística de la Generalitat, que consisteix a emparar-se en el dret al bilingüisme en tots aquells espais en què el castellà té major acceptació, per passar al monolingüisme en català en el moment en què el seu ús està generalitzat.

A partir d'aquest moment, es considerarà un afront a Catalunya i al català el dret al bilingüisme. El castellà queda així proscrit.
 

A aquest i no a un altre fi condueix la normalització lingüística falsejada par la ideologia nacionalista, les conseqüències de la qual es traduiran en una pèrdua del caràcter oficial de la llengua castellana a Catalunya així com el seu empobriment com a Idioma, que pogués arribar a convertir-lo en inservible com a eina laboral. El greuge a la llengua catalana no serà menor en ser instrumentalitzada com a vehicle ideològic d'incalculables conseqüències par a la seva consideració social.

Malgrat aquesta mal anomenada normalització, el caràcter pervers del projecte lingüístic tindria un abast limitat si no fos acompanyat per una estratègia d'enginyeria social orientada a canviar la personalitat de la gent. L'omnipotent propaganda nacionalista, a la qual col·labora en gran mesura part de la premsa local catalana, ha introduït en la població castellanoparlant injustificats sentiments de culpa, deute i inferioritat, reduint aquests ciutadans a la falsa categoria de nouvinguts, i fent-los perdre, en gran mesura, el sentiment d'autoestima cap al seus valors culturals i la seva forma de parlar. En aquesta pedagogia de l'autodestrucció i l'automenyspreu té la política d'eliminació del castellà, el seu fonament més sòlid.

Davant l'evidència d'aquestes acusacions i incapaç d'emmascarar per més temps les transgressions a la llei de 'normalització lingüística' el govern de la Generalitat ha iniciat una nova campanya de simulació victimista per camuflar les seves agressions als drets lingüístics de la meitat dels ciutadans de Catalunya tot pretenent canviar l'articulat de l'actual 'llei de normalització del català' per una altra de caire més catalanista que legalitzi els abusos actuals i en possibiliti d'altres. Aquests canvis van des del xantatge, via subvencions, a empreses per obligar-les a utilitzar només el català, a la derogació del dret que tenen els pares a triar l'idioma en què han d'estudiar els seus fills, fins a exigir quotes cinematogràfiques en català a empreses privades o imposar sancions contra qui es resisteixi a aquesta actitud totalitària.

DRET A LA LLENGUA MATERNA

Davant d'això volem deixar constància del més ferm rebuig i de la nostra decisió ferma i irrevocable, de portar a terme, per totes les vies democràtiques, incloses la desobediència civil i l'abstenció activa, la defensa de la llengua espanyola a Catalunya i els drets laborals dels ciutadans castellanoparlants que a causa de la seva llengua poguessin ser marginats del mercat del treball. Perquè ningú no té legitimitat suficient per substituir els pares, pertanyent a una comunitat bilingüe, en allò que toca a un dret tan bàsic com és el de la lliure elecció de la llengua en la qual els seus fills han de ser educats. Aquest dret inviolable l'evoquen la UNESCO, la UNICEF, la Constitució Espanyola, l'Estatut de Catalunya i la Llei de Normalització Lingüística vigent.

Nosaltres entenem que cap nen de Catalunya o de qualsevol altre lloc d'Espanya no s'ha de veure privat del dret a usar i a conèixer, el millor possible, una cultura i una llengua que, a més de ser comuna de tots els espanyols, és la segona en importància en el món, fet que la situa en un lloc de privilegi a ella i als 360 milions d'éssers humans que tenim la sort de compartir-la.

En cap cas l'exigència d'aquest dret no implica el menyscapte a l'ensenyament de la llengua catalana en les nostres escoles; ben al contrari, el respecte mutu, garantirà una major simpatia cap al seu aprenentatge i ús i, perquè aquest ideal sigui un dia no molt llunyà una realitat, proposem tres opcions lingüístiques:

A: Castellà corn a llengua vehicular i català com a llengua ensenyada des del primer any d'escola.
B: Bilingüe. La meitat en cada llengua.
C: Català com a llengua vehicular i, castellà com a llengua ensenyada des del primer any d'escola.

Pares i joves estudiants haurien de poder disposar de les tres opcions lingüístiques en tot els centres d'ensenyament de Catalunya perquè poguessin optar lliurement a una d'elles sense renunciar al contacte i a l'aprenentatge de l'altre i així poder créixer intel·lectualment en la diversitat cultural que ens envolta en la vida real. Tal diversitat asseguraria també el dret de cada professor a utilitzar la seva llengua.

L'objectiu final és que dominin correctament les dues llengües i que les puguin utilitzar sense restriccions.
 

TOLERÀNCIA LINGÜÍSTICA i DRET A LA DIFERÈNCIA

Tenint en compte aquesta diversitat cultural que ens obliga a tenir cura amb escreix de la tolerància cap a l'altre, volem denunciar igualment l'excés de zel nacionalista o la mala fe dels programes educatius del "Departament d'Ensenyament" portats a terme en la majoria dels casos per consignes i lleis no escrites, que han convertit la recuperació del català en creuada contra els valors culturals i lingüístics de bona part dels ciutadans de Catalunya.

Aquest fet no només traeix els criteris pels quals es regia la recuperació del català, sinó que esborra de la memòria col·lectiva dels nostres escolars qualsevol fet històric que no quadri amb els somnis de la ideologia nacionalista. i això, creiem que no serveix per a educar el nen en els valors de la tolerància que tot ciutadà necessita per saber respectar i exigir ser respectat a la Catalunya plural d'avui, sinó per convertir-lo en un titella de l'aventurerisme nacionalista. És tan greu aquesta manipulació del passat, que, un matí qualsevol, podria succeir, sense explicar-nos ben bé com ha estat possible, que ens miréssim en els nostres fills i no ens reconeguéssim.

I mentre això passa, el govern espanyol deixa fer, acomplexat pel talant desestabilitzador del catalanisme polític constantment contrariat; els intel·lectuals, per la seva banda, aguanten, cooperen o callen; els líders d'opinió i els mitjans de comunicació reciten el guió nacionalista, si interessa, i alguns censuren qualsevol notícia en contra; els partits polítics catalanistes satanitzen la dissidència i els dirigents de sindicats i partits d'esquerra segresten la voluntat dels seus votants sota la conjura del fantasma espanyolista. El resultat final és por, molta por a dir, pensar o a fer ús de la llibertat d'expressió que tota societat democràtica empara, per temor a ser considerats socialment indesitjables, perdre la simpatia d'aquells que ens donen feina o guanyar l'hostilitat comercial de clients susceptibles. Malgrat que és el temor a ser assenyalats com a anticatalanistes o ultradretans el que conjura amb més eficàcia la crítica.

Al final d'aquest malson, només queda el silenci o l'exili lingüístic. Perquè dissentir avui a Catalunya acosta inevitablement a l'ostracisme social, polític o professional.

Par això fem una crida a la societat civil perquè recuperi la dignitat democràtica perduda, s'entusiasmi de nou amb la llibertat de pensament i defensi la llengua catalana i la castellana amb la il·lusió de qui acaba de trobar les dues últimes peces perdudes de l'únic trencaclosques possible amb què poder construir en pau el futur.

Signen el present manifest.

Antonio Robles Almeida, Ángela Diest Esco, Eduardo Jodra Martín, Paloma León Santos, Rafael Ávila Gámez, Félíx Pérez Romera, Eusebio Murillo Sánchez, Xavier Bonet Lleixà, Eduardo Baroja Otero, José Ginés Gimeno, José Miguel Velesco Polonio, i
14.000 ciutadans més, les signatures dels quals, pertanyent exclusivament
al territori de Catalunya, han estat certificades davant notari.