Pilar Miró neix a Madrid el 20 d’abril de 1840. El 1968 es gradúa a l’Escola Oficial de Cinematografia després d’haver fet Dret i Periodisme. Més endavant hi donarà classes.
Tot i les dificultats que tenia des de sempre amb el cor, la directora té un ampli ‘currículum’ professional i mai li va impedir fer el que desitjava.
Entre 1960 i 1976 treballa a la televisió com a guionista i realitzadora, amb la peculiaretat de ser la primera dona que produís dramàtics a la televisió. Va arribar a dirigir un gran nombre de programes, com Revista para la mujer, Una fecha señalada, Hora once, Estudio 1... a part de sèries i retransmissions en directe. Per a Hora once, un programa de sobretaula les telenoveles, va realitzar, per exemple el 1970 Un cuento Californiano, un Western al que n’hi va seguir un altre: Los desterrados de Poker Fleat.
Debuta com a directora de cinema el 1976 amb La petición. Però cal matitzar que la vertadera entrada al cinema de la directora va ser a través de la participació en el guió de El juego de la Oca de Manuel Summers i no com diuen tots els llibres d’història del cinema espanyol amb La petición .
El 1979 fa una de les pel·lícules que crea més revol en tota la història d’Espanya, El crimen de Cuenca. Les escenes de tortura, la provocació i la dura crítica al cos de la Guardia civil fa que sigui processada militarment i la pel·lícula passés a disposició del Tribunal Superior per si era constitutiva de delicte per haver fet injúries contra el cos policial. Es censura fins que el 1981 és absolta de tots els càrrecs i s’estrena el treball a l’agost. Abans va passar-se a Berlín i va rebre bones crítiques pel contingut, encara que per la realització es van trobar cert punts que fallaven.
Els problemes de la directora i la difícil situació en la que es troba degut a les fortes crítiques i pressions fa que les seves realitzacions es facin cada vegada més tancades i intimistes, i exemple d’això trobem al 1981 Gary Cooper que estás en los cielos, pel·lícula que es defineix com intimista i una mica autobiogràfica, si es té en compte que la directora patía del cor i va haver de ser intervinguda ‘a cor obert’ tres vegades. Amb aquesta pel·lícula guanya el premi Fotogramas.
Al 1981, abans que li donéssin l’absolució pel cas de El crímen de Cuenca, Pilar Miró es va veure de nou ficada en un problema polític important.
La directora formava part de la llista de personatges als qui s’havia de prendre represàlies quan el cop d’estat de Tejero. Tot i això, la directora no va voler deixar mai Madrid encara que tenia un amagatall per si es complicava la situació.
El 1982 passa a ser directora general de Cinematografia i assessora d’imatge de la campanya electoral de Felipe González, mentre aquell mateix any roda Hablamos esta noche, però dimiteix per certes pressions i acusacions d’”afavorir les amistats”. Rep també el Premi Cinematogràfic del Ministeri de Cultura. Com a Directora de Cinematografia, proclama la famosa ‘Llei Miró’, que intenta protegir el cinema español a més d’intentar elevar el seu nivell qualitatiu mitjançant subvencions prèvies a la producció a aquells treballs amb un possible èxit comercial o rellevants i trenca definitivament amb la política cinematogràfica de l’antic sistema potenciant el cinema d’autor.
Un altre fet destacat és que elimina completament la censura.
També legalitza les sales ‘X’, i això li permet de treure la qualificació ‘S’ de les pantalles.
El 1985 la intervenen quirúrgicament del cor, però no és la primera vegada que passa per un estat crític en una operació. Els problemes de cor l’obliguen a posar-se un ‘By-pass’.
El 1986 fa werther, mentre passa a ser Directora de RTVE substituint a José María Calviño. Amb l’arribada de Pilar Miró, la televisió pública es va professionalitzar i va contractar els millors professionals d’informatius i per la producció de programes.
També és de destacar que va ser el primer membre espanyol que forma part del Consell Internacional de l’Academia de Televisió, Arts i Ciències que concedeixen els premis Emmy.
Dimiteix el 1989 acusada de malversació de fons públics per la compra de vestuari i comprar regals.
Torna íntegrament els diners que es va quedar i desapareix del panorama social durant un temps i no l’absolen fins el 1992.
Tot i que es diu que va marxar per la malversació, que és cert, en els mitjans de comunicació es comentava que també va ser degut a les maniobres del sector ‘guerrista’ que volia desprestigiar la carrera política de Miró, la renovació i modernització de RTVE amb la filtració de les factures del seu vestuari.
 Pilar Miró no podia soportar la situació d’una directora general sola enfront la majoria socialista, el seu pròpi partit, que li negava qualsevol proposta de treball.
En general, al marge de les accions puntuals a favor del cinema, la seva tasca principal com a directora va ser dignificar la presència espanyola als festivals més prestigiosos, com Cannes, Berlín, entre d’altres.
Apareix de nou el 1991 amb la pel·lícula que es considera com la seva obra mestra, Beltenebros, una adaptació literària rodada en llengua anglesa.
Un any després fa El pájaro de la felicidad.
Aquell mateix any formarà part del jurat del Festival Internacional de Cinema de Venècia.
Però no només va treballar en televisió i cinema, sinó que també va fer diverses incursions en el teatre i l’òpera.
Per exemple, l’octubre de 1993 estrena al Teatre Condal Les amistats perilloses amb Mercedes Sampietro i Juanjo Puigcorbé.
El 1995, complint un desig del seu amic el Rei Joan Carles I cobreix la boda de la Infanta Elena i Jaime de Marichalar a Sevilla i posteriorment la de la Infanta Cristina i Iñaki Urdangarín a Barcelona pocs dies abans de la seva mort.
Les dues últimes pel·lícules que va fer són Tu nombre envenena mis sueños. el 1996 i El perro del Hortelano,  una de les pel·lícules que més va costar perquè a mig rodatge es va trobar sense pressupost. Però tres productors van apostar per ella i al Festival de premis Goya en va rebre set.
Pilar Miró mor a Madrid a causa d’una insuficiència cardio-respiratòria el matí del dia 19 d’octubre de 1997, mentre baixava les escales de casa seva.
Tenia pendents tres projectes pel 1998. El primer era realitzar una nova pel·lícula a Argentina amb l’actor Carmelo Gómez, La señorita Julia.
L’altra era dirigir una òpera de Verdi al nou Teatro Real i rodar Don Carlos de Schiller amb Carlos Hipólito.
A part de l’obra de teatre que s’ha comentat, hi ha altres muntatges com Hijos de un Dios menor el 1982, la verdad sospechosa el 1991, El cazador furtivo el 1994 i Cristales rotos el 1995. L’última obra que va dirigir i estrenar al teatre Condal de Barcelona amb  molt bones crítiques va ser El anzuelo de Fenisa.
També va dirigir òpera.
El 1982, mentre combinava la feina de Directora general de Cinematografia i estrenava Hablamos esta noche presenta Carmen.