El procés de la transició després de la mort de Franco comença a funcionar quan el Rei Joan Carles I posa com a cap de govern a Adolfo Suárez als inicis de l’estiu de 1976.
Aquest govern de centre-dreta intentarà arreglar els greus problemes econòmics apareguts durant els anys de dictadura i sobretot, començar la democràcia.
És en aquests dies on desapareix aparentment la figura de la censura, i especialment de la cinematogràfica.
Tot i així encara existiran durant aquests anys de transició alguns fets que demostren que la estructura de la censura no s’ha esborrat del tot.
Tot i així, l’impuls que suposa aquest canvi en el panorama espanyol fa que es rodin pel·lícules que fins aquell moment eren implantejables. Els temes i els continguts de les realitzacions varien substancialment.
El canvi permet una ‘reconstrucció dels fets’ de tots els anys de silenci i presenta casos succeïts durant la dictadura que mai s’haurien pogut ni arribar a plantejar de mostrar al públic.
Un altre exemple és el tema de la sexualitat. Durant aquests anys es rehivindica el dret a la llibertat sexual. Dintre d’aquest camp destaquen Jaime de Armiñán i Eloy De la Iglesia pel tractament centralitzat de la sexualitat en les seves realitzacions, però cal destacar també el treball de la realitzadora Pilar Miró en la seva primera pel·lícula La petición , el 1976.
Hi ha altres pel·lícules que destaquen com Los claros motivos del deseo de Miguel Picazo, o La ciutat cremada d’Antoni Ribas també el 1976.
El cinema espanyol començará a guanyar un reconeixement fora les seves fronteres i a guanyar premis internacionals.
Al festival de Cannes de 1977 s’otorga un premi a Elisa, vida mia, de Carlos Saura, al Festival Internacional de Berlín de 1977 també hi ha premiats i al Festival de cinema de Sant Sebastià del mateix any com també al Festival de Moscú del 1978 i 1979.
Un dels canvis apareix l’1 de desembre de 1977 amb l’aparició d’una nova legislació cinematogràfica. Es suprimeix la censura però es crea una comissió que determina la qualificació per edats. A més apareix la  qualificació “S”, que determina si una pel·lícula és massa violenta o eròtica.
També es desenvolupa una llei que mana a les sales d’exhibició que per cada dos dies d’exhibició de cinema extranger, n’hi ha d’haver un de producció nacional.
En aquesta llei comencen les subvencions als llargmetratges però no per gaire temps, ja que al 1978 l’Administració deu vora 2.000 milions de pessetes a les productores subvencionades.
La gravetat del cas es pot apreciar en el fet que una producció d’aquell temps costava uns 20 milions de pessetes.
És evident doncs que la producció es comenci a paralitzar estrepitosament.
Però mentrestant hi ha treballs importants com La escopeta nacional  al 1977 de Luís García Berlanga on es critíca fent una caricatura  alguns alsepctes de l’antic règim.
Poc a poc, però, el públic es va desentent del cinema nacional perquè el mercat queda envaït per treballs nordamericans amb el reclam  i la ventatge que abans eren prohibides i ara es podien veure amb total llibertat.
Com es diu abans, l’herència de la censura tarda en desaparèixer perquè encara hi ha algunes pel·lícules que es ‘segresten’ per anar en contra alguns ideals o ser massa agressives i crítiques contra l’anterior sistema.
Un exemple clar és El crímen de Cuenca de Pilar Miró el 1979.
Va estar dos anys prohibida perquè mostrava errors judicials del passat i per contenir una forta crítica a la figura de la Guardia civil. Pilar Miró va estar pendent d’un judici militar però la van absoldre el 1981. La seva obra s’estrena a mitjans d’agost del mateix any.
Com que els costos de producció cada vegada eren més difícils d’aconseguir i els productors son pocs, apareix un nou tipus de cinema creat per petites productores que fan produccions de la manera més barata possible. Es formen cooperatives i es troven cassos en què tot l’equip tècnic i artístic d’una realittzació es produeixin a ells mateixos.
La producció anual cau passant de les 108 produccions el 1976 a les 89 de 1979.
Tot i així, Pilar Miró continúa la seva carrera amb Gary Cooper, que estás en los cielos el 1980, i hi ha pel·lícules interessants.

Enfront les dificultats del cinema espanyol, s’obre un nou camí creat per Televisió Espanyola. La televisió estatal posa en marxa un programa de col·laboració. Destina trescents-mil milions de pessetes a la producció de pel·lícules a canvi de poder emetre-les dos anys després d’haver-les estrenat a les sales comercials. Amb aquestes ajudes es realitzaràn treballs com Los Santos inocentes de Mario Camús el 1984.
Del pla queden exclosos tots els projectes que presentin conflictivitat en el tema com en el contingut.

Quan al 1982 el PSOE puja al govern per majoria absoluta es dóna el càrrec de directora general de Cinematografia a Pilar Miró. La directora comença aquí una etapa de canvis importants que encara tenen vigència i l’afavoreix el fet que compta amb una experiència pràctica, i no teòrica del cinema.
Sap quins son les problemes realment importants i comença amb la regularització de les sales “X”, destinades a projectar treballs de contingut molt eròtic o violent.
D’aquesta manera pot evitar haver de qualificar una realització de “S”.
El 12 de febrer de 1982 apareix la polèmica “Llei Miró” , un decet a llei que pretén avançar les subvencions per adelantat a les pel·lícules en funció del possible èxit comercial i qualitat d’aquestes.
El cinema espanyol tornarà a guanyar importants premis a Berlín amb La Colmena de Mario Camus el 1983, o a Cannes amb Carmen de Carlos Saura el 1983, com a l’any següent amb Los Santos inocentes de Mario Camus.

L’anomenada “Llei Miró” serveix bàsicament per potenciar les pel·lícules de qualitat que mai s’haurien pogut realitzar sense un finançament previ al rodatge, com Amor brujo de Carlos Saura el 1986, o Sé infiel y no mires con quién el 1985.
Però Pilar Miró s’anava veient cada vegada més crititcada i acusada d’afavorir les amistats i per altra banda els índex d’audiencia no mostren els esforços de la realitzadora.
El 1985 Pilar Miró abandona el càrrec i des d’aquell moment va desaparèixer del panorma polític i social.
El 1984 es van produïr 75 llargmetratges enfront els últims
89 de 1979.

Fernando Méndez-Leite substitueix Pilar Miró i continúa amb la política de subvencions anticipades de la realitzadora.
El problema apareix quan al 1986 Espanya entra a formar part de la CEE. Les condicions pel cinema són molt dolentes per culpa dels pactes de l’anterior govern espanyol de centre-dretes (UCD).
L’entrada a Europa suposarà una reducció de passis nacionals.
Però malgrat les dificultats, Pilar Miró, entre d’altres prestigiosos directors com Mario Camus, o José Luis Borau, continuen amb produccions de gran qualitat i amb adaptacions literàries per part de Televisió espanyola.
Un exemple d’aquestes obres és Werther de Pilar Miró el 1986.
De nou, s’acusa a un director de Cinematografia d’”Afavorir les amistats” i és substituït per Miguel Marías el 1988, un teòric del cinema sense experiència professional com a director ni productor, i no tarda gaire en deixar el càrrec.
En el panorama espanyol apareix la important figura de Pedro Almodóvar que amb Mujeres al borde de un ataque de nervios el 1988 fa crear una falsa imatge del cinema espanyol perquè sembla que funcioni.
Mentrestant, i després de la producció Werther, Pilar Miró ha caigut en desgràcia pels problemes aliens al cinema referents a la direcció de ‘Radio Televisión Espanyola’.

L’aparició el 1989 de les cadenes privades de televisió dóna un fort impuls al consum de cinema però sorgeix el greu problema que l’espectador s’acostuma a consumir-lo fora de les sales de projecció i té predilecció pel cinema nord-americà.
La producció anual, que va augmentar el 1981 a 137 pel·lícules torna a caure, i aquest cop alarmantment passant a 48 el 1989.
Els grans directors, com per exemple José Luis Borau, realitzen obres molt esporàdicament per dificultats que comporta dirigir una pel·lícula sense finançament.

El 1990 Enrique Balsameda substitueix a Miguel Marías com a director de Cinematografia, però no es troben solucions ni alternatives al cinema espanyol. La “Llei Miró” ja no es té massa present.

De nou, el PSOE utilitza a Pilar Miró per ‘reordenar’ el panorama cinematogràfic, i restringeix la producció a un terç, dedicant tot els diners disponibles a els projectes més interessants per poder potenciar així la malmesa indústria del cinema. Tot i així, segons algunes opinions no s’arriba a l’èxit esperat.

Però no tot son desgràcies. Pedro Almodóvar apareix de nou amb Átame el 1990, o Jaime Chávarri amb Las cosas del querer.

Afegint més problemes de subvencions, l’aparició de les cadenes privades fa baixar molt els ingressos de publicitat a Televisió Espanyola i paralitza les ajudes i gairebé la producció pròpia.

La situació es va degradant tot i les fantàstiques pel·lícules que es realitzen com la considerada millor realització de Pilar Miró
Beltenebros el 1991, o El pájaro de la felicidad el 1992.
Bigas Luna fa Jamón, Jamón el 1992 i Huevos de oro el 1993.
Fernando Trueba fa l’oscaritzada Belle Epoque el 1992 entre d’altres.
El 1992 entra com a director de Cinematografia el productor i guionista Juan Miguel Lamet, que com tots intenta canviar el panorama desolador del cinema espanyol.

Durant el 1993 el Tribunal de Justicia de la CE considera discriminatori per les pel·lícules comunitàries el sistema espanyol de lllicències de doblatges aprovat el 1986 i fa una llei que permet donar lllicències de doblatge a les realitzacions que superin els vint milions de recaudació i una segona llicència si es superen els cinquanta.
El borrador d’aquest decret, però, serà molt més ampli, perquè obliga que totes les televisions públiques o privades produeixin entere el 25 i el 50% del cinema europeu que emètin.
Com que els diaris més importants estan lligats a les televisión es va començar una campanya de premsa en contra i es suspèn la mesura.

El cinema espanyol es troba amb una producció anual de 53 pel·lícules i una nova llei concedeix crèdits especials i incentius fiscals i subvencions a les ‘Opera Prima’ dels joves realitzadors fent pujar en els últims anys considerablement l’assistència al cinema i la revaloralització de les produccions espanyoles.
Pilar Miró va contrubuir amb Tu nombre envenena mis sueños el 1996 i l’última, que va rebre set  ‘Goya’ al festival de 1997, El perro del Hortelano (1997).