Tothom que la coneixia no va dubtar en dir el dia de la seva mort que era una persona excepcional, agradable, amiga dels seus amics, i amb una força i una vitalitat desmesurades.
Pilar Miró, en una entrevista que va fer a la revista Fotogramas quan li van donar els Goyas per El perro del hortelano es definia a sí mateixa com una dona aparentment dura però per necessitat.
Reconeixia ser fràgil per dins i com que la vida li havia portat molts maldecaps preferia atacar ella abans que els altres.
Li preguntaven si era tan venjativa com deien. Va respondre que no ho sabia si ho era, però sí que es guardava molt les coses. Va afegir que era conscient del problema que pot suposar no expressar-ho, però que el mal ja no podia desaparèixer mai perquè no es podia venjar com ella voldria.
Declaradament socialista, va estar en actiu durant bastants anys i mai va deixar de ser una íntima amiga de Felipe González.
“Felipe González és la persona més íntegra i coherent que he conegut i el polític més capacitat; Només li falta una certa rapidesa de reflexes”
Només cal veure aquesta declaració com per observar el seu esperit crític enfront les coses inclús les persones.
Titllada d’aparença freda i distant , a Pilar Miró no li importava reconèixer que per a ella era un esforç fer-se la simpàtica a una persona a la qual no li suggeria res d’especial. Deia que era una manera d’amagar la seva timidesa.
Emma Suárez, la protagonista femenina de les seves dues últimes pel·lícules, en un reportatge fet a Canal Plus descriu a Pilar Miró:
“Pilar? Doncs és una referència. Era una dona tímida, fràgil, que es protegia i que li encantava parlar d’ella mateixa”
Mai ha volgut dir el nom del pare del seu fill Gonzalo i actualment el tutor del noi és Felipe González.
Arrel d’això i d’unes quantes relacions sense èxit, també li posaven l’adjectiu de ‘polígama’ a diverses revistes. A la pregunta respòn que mai li ha agradat un tipus d’home determinat. Deia que de petita ja li agradava una gama molt àmplia d’homes menys el típic “tio” que va de guapo.
En canvi, molts dels seus amics de veritat, com José Luis Garci, declaraven al reportatge fet a TVE el dia després de la seva mort que tot i el seu distanciament, individualitat i timidesa, era una dona de molts detalls.
Recorda el director de cinema que a vegades el trucava a mitjanit i es passaven dues hores parlant fóssin on fóssin. Diu José Luis Garci que necessitava als seus amics i ella mateixa reconeixia que no podia seguir endavant sense tenir la sensació que pensaven en ella.
Un altre tema que ha omplert moltes línies és la postura feminista que es descriu a algunes de les seves pel·lícules. Ella ho nega. Deia a Fotogramas que en tot cas el que sobresortia era el punt de vista de la dona i que si havia de ser alguna cosa era una mica ‘missògina’ en el sentit que no creia que el moviment feminista pogués assolir moltes fites.
“M’interessen més les rehivindicacions socials que les pròpiament femenines. Entenc que la igualtat entre l’home i la dona ha de ser una lluita conjunta i no només un assumpte feminista.”
En definitiva, la ‘dona de ferro’ que tothom veia des de fora va acabar sent una persona no del tot segura de sí mateixa, amb les mateixes vacil·lacions que qualsevol pot tenir. Tanmateix s’ha de tenir en compte la seva trajectòria professional. Precisament no sembla de dona feble i dubtosa. Al contrari. Potser és per això que es mostrava esquerpa i descarada amb la gent. Li donava llibertat per ser ella mateixa perquè mantenia el seu entorn ‘a ratlla’.
No hi ha una sola vessant de les Arts visuals que no hagi tocat excepte la pintura. Comentava Pilar Miró en una de les seves entrevistes que no li hauria agradat perquè el quadre, un cop fet, no es mou.