Els quatre components, James, Nicky, Sean i Richie van néixer a finals dels seixanta i es coneixen des de ben petits. Tots quatre són del mateix poble, Blackwood, un petit poble miner del sud de Gales. Sean i James eren cosins i vivien junts quan Sean es va quedar sense pares; així mateix eren bon futbolistes i jugaven junts... i en Nicky inclús va fer una prova per jugar amb l'Arsenal, mentre James destacava en art dramàtic i Sean era el trompetista més jove de la South Wales Jazz Orchestra.

   Un cop graduats, Nicky va fundar una banda juntament amb en Sean i en James anomenada Betty Blue; en Richie no hi era pas però era l'encarregat de dissenyar la portada del primer Single -Suicide Alley-. Llavors van cambiar el nom per l'actual de Manic Street Preachers i van enviar la canço a les bandes famoses de llavors per aconseguir una mica de suport.

   Però va ser Richie qui, ja guitarrista dels Manic, va topar amb el promotor Kevin Pierce qui els va aconseguir la seva primera actuació a Londres. Impressionat per l'actuació, Ian Ballard, mànager de Damaged Goods els va oferir la possibilitat de grabar i el resultat va ser New Art Riot (EP 1990), únic treball per Damaged Goods. Poc després, Philip Hall esdevendria el seu mànager i la banda començaria una progressió notable fins a enregistrar dos singles més també a l'any 90: Motown Junk i You Love Us.

   Tant les seves polemiques actuacions i lletres com el seu comportament van ser motiu d'un incident quan en Richie emprenyat amb un DJ que deia que no sentien realment el que expressavent en les seves cançons; es va grabar amb una navalla l'escrit (4 real) a l'antebraç el dia 15 de maig del 91 i sis dies després el 21 de maig de 1991 firmaven un contracte amb Sony qui els pagaria el seu disc de debut. Aquest disc va ser Generation Terrorists que vendria 250.000 còpies i va començar a enfrentar la banda amb la prensa sobre tot amb el darrer single Little Baby Nothing cantat  a duet amb l'ex-actriu porno Traci Lords i que es tractava d'una canço molt femenista. En aquella època van participar al festival de Reading i van actuar davant de 40.000 persones.

   Després del primer disc, sortiria el segon disc "Gold Against The Soul" al juny de 1993 amb els singles From Despair To Where, La Tristessa Durera i Roses In The Hospital. Durant aquest any el seu mànager Philip Hall moriria d'un càncer el 7 de Desembre.

   Al maig del 94 sortiria Faster, el primer single del seu tercer àlbum, The Holy Bible però van sofrir un contratemps... Richie va ser ingressat per agotament nerviós i va haver de deixar de tocar, tot i això seguia col.laborant escribint cançons fins que al 30 d'Agost de 1994 sortia The Holy Bible, la banda anava fent els seus bolos i fins i tot hi havia negociacions per preparar un tema de la banda sonora de la pel.lícula Judge Dredd amb Sylvester Stallone.

   El 23 de Gener del 95 Richey va concedir una entrevista al magazine japonés "Music Life". Seria la darrera, nou dies després desapareixeria sense deixar rastre, i encara avui no se'n sap res. Aquest fet va suposar un cop molt fort per en James, Nicky i Sean i després de consultar-ho amb els pares d'en Richey i amb en Martin Hall (germà del difunt Phillip) van estar de teloners dels Stone Roses a Wembley el 29 de Desembre de 1995 fins que a l'Abril del 96 sortiria el primer single del darrer disc Everything Must Go anomenat A Design For Life, molt ben acollit per la crítica i que aconseguiria al Febrer d'aquest any 1997 a la cerimonia dels Brit-Awards els premis a la millor banda i al millor àlbum.
 

Comentaris: manic@arrakis.es