Amb la col·laboració de: Miquel Lafita Oriach Josep Trepat Gispert Esteve Capell Gené Ramon Nabau Vallés Fermí Ortiz Roca Emiliano Bravo Llorente Josep M. Folguera Bonjorn
 
 
 
 

 Fotografies: Josep Plà, Valeri Bonjorn i Joan Civit
 
 
 
 
 
 

 Edita: Col·lectivitat de Regants núm. 20 dels Canals d'Urgell
 
 
 
 
 
 

Documentació recollida, condensada i hostatjada a la Xarxa per Josep Mª. Folguera Bonjorn.
 

XARXA DE SÈQUIES I PROVES DE LA TUBERIA

La xarxa de sèquies va començar el dia 19 de setembre de 1960 i va acabar el 31 de maig de 1961, les obres van ser adjudicades a FRAPSA (Foment de Regs i Aigües Potables S.A.) per un import de 6.082.124,59 ptes. Aquesta obra no va tenir tants problemes com l’anterior, es van construir 40 quilòmetres de ramalatge amb una rapidesa meravellosa, però en alguns punts va ser precís utilitzar cartutxos de dinamita degut a la forta resistència del terreny.

Una vegada acabades aquestes realitzacions, havia arribat l’hora de la veritat, es a dir, la prova de les mateixes, que van tenir efecte, la tarda del dia 9 d’octubre de 1961 en presència de l’enginyer Carles Valmaña, representants de les empreses Palosca i Frapsa, membres de la Junta Rectora del Grup i altres persones. La citada prova va ser satisfactòria, causant una natural alegria i goig entre els allí presents.

Aquest esdeveniment va ser l’inici brillant d’una fita històrica imperible i de gran rellevància camperola, i que el seu assoliment ha suposat l’extensió de terres catapultades a l’avançada progressiva de l’agro.

Aclaració: Aquestes dades corresponen a documents oficials, però la realitat és que, en la primavera del mateix any 1961, ja va córrer l’aigua per les recents construïdes sèquies per regar cereals, sense esperar que els terrenys fossin plans, ja que la mateixa empresa Frapsa havia comunicat al Grup l’acavament de les obres el dia 31 de març.

Varis van ser els propietaris que es van apressar amb l’arada a marcar solcs en els sembrats per així dominar millor l’aigua, aquesta únicament era concedida als socis que estaven al corrent de pagament, però alguns no compliren dita norma.

Destaquem que, en aquell temps el Grup havia pensat construir la xarxa de sèquies amb tuberies subterrànies, però desprès es va desistir per por a tal procediment.
 

ARRENCADA D’ARBRES I ANIVELLAMENT DE TERRES

Aviat van començar els treballs d’anivellament i transformació de terres que per primera vegada anaven a rebre el preat mannà d’aigua rodada. Els arbres van ser les primeres víctimes i potser les mes doloroses amb que es va enfrontar el pagès, ja que el sentimental i nostàlgic també va jugar un paper important a l’hora de decidir l’arrencada d’ametllers, oliveres i vinyes. A més, l’agre assumpte no acabava aquí, ja que en aquella època restava en vigor una ordre de prohibició d’arrencada dels mencionats exemplars de secà, això explica que alguns pagesos fossin multats.

Així s’iniciava una nova etapa de gran abast i transcendència, no oblidant que l’era del tractor feia el seu baptisme de guerra precisament en els costosos treballs d’anivellació d’uns terrenys esquerps i rocosos, on la pedra, en molts d’ells, no estava lluny. Aquesta feina es va pagar a un preu molt alt, però la inexperiència de la mateixa va fer que fossin incorrectes, com més tard es va comprovar. La part més alta es va escampar en la fondària de la finca, quedant el primer com a dolent i els segon com a bo. Posteriorment aquestes errades es van anar corregint: la terra bona s’amuntegava a part i la dolenta s’enterrava, per després repartir aquesta per la superfície.

Però essent molt lo fet, encara li quedava al valent home del camp algunes lluites per guanyar: sanejar les terres amb desguassos i taponar els temibles coladors, tan propicis en aquella zona.
 

IMPORTANTS ESDEVENIMENTS

L’any 1962 va ser pròdig en esdeveniments importants per la bona marxa del Grup de Colonització 1.140, entre els quals hem de destacar la cessió d’un préstec de 21.547.131 ptes. de l’Institut Nacional de Colonització, que junt amb el de 9.004.225 ptes. assolit el 1960 va constituir un dels millors èxits de la Junta Rectora, que s’havia traslladat a Madrid amb aquesta finalitat, amb la diplomàtica gestió va aconseguir que l’amortització de l’obra resultés molt més plaent, ja que les anomenades xifres, devien tornar-se en vint anualitats. Sens dubte, una molt significativa proesa.

Aquest mateix any son requerits els serveis de l’advocat del Grup, Josep Ligros Pérez, per a que intervingués en la cèlebre assemblea de data 28 de gener, en la que es va posar a debat l’estat de comptes de les obres, sobre els quals alguns socis patentizaren la seva protesta deixant la sala del Cinema Espanyol de Linyola.
 

INAUGURACIÓ OFICIAL DE LES OBRES: DIA 17 D’OCTUBRE DE 1964

En aquesta data va tenir lloc a Linyola els actes programats per la benedicció i inauguració de les obres de transformació de les terres de secà en regadiu, les quals van revestir gran solemnitat.

Nombroses i importants personalitats, tant civils com militars i religioses, donaren amb la seva presència el realç que mereixia la festa.

A dos quarts d’una es va verificar la cerimònia de la benedicció de les abans anomenades obres, en record de les quals es va descobrir un monòlit de pedra en el tossal del Barranc, que perpetua tan faust esdeveniment.

Després hi va haver un dinar de germanor en el local Ateneu, amb numerossa assistència d’autoritats, representacions i socis.

La significativa festa va acabar amb un ball popular.
 

RECONEIXEMENTS

A mesura que el temps anava passant, l’obra també conqueria més adeptes i admiradors, i la seva ressonància s’extenia a totes les esferes de la geografia estatal. Tant va ser així que, amb data del 28 d’octubre de 1966, el Sr. Ministre d’Agricultura, d’acord amb el Decret 3198/64 de 8 d’octubre, concedeix al Grup Sindical de Colonització núm. 1.140 de Linyola la MEDALLA COMMEMORATIVA DEL XXVé ANIVERSARI de la creació de l’Institut Nacional de Colonització.

Uns anys més tard, 1971, es novament guardonada amb el Premi Sant Isidre per la seva exemplar i meritissima tasca. Aquest premi va ser lliurat personalment pel llavors Cap d’Estat, Francisco Franco Bahamonde, al president del Grup, Josep Gené Formiguera.

Un altre reconeixement digne de destacar, però aquest sense medalles ni pergamins, ho van constituir el que els nous regants, components fonamentals del Grup, concediren paulatinament a la transformació de les seves terres, abans àrides i seques, les quals, a més d’augmentar el seu valor adquisitiu també augmentaren la riquesa de producció de matèries amb nous i variats cultius. Això va fer que l’obra fos valorada en la seva justa mesura.
 

FELIÇ COMPLETAMENT DE L’OBRA

En els primers anys, el reg d’aquestes terres suposà per a molts propietaris un veritable calvari, i més encara quan corresponia fer-ho per la nit, doncs els col·laboradors apareixien per molts llocs, sent uns veritables botxins pel sofert regant. Aquesta angoixa va tenir un final feliç quan al 1971, essent president de la Col·lectivitat de Regants núm. 20 dels Canals d’Urgell, en Ramon Sandiumenge Mesegué i de la Junta Rectora en Fermí Ortiz Roca, es va procedir a la construcció d’un embassament regulador, a partir de llavors es va poder regar únicament a la llum del dia.

El cost de l’embassament va ser de 2.635.191,26 ptes., corresponent pagar per jornal de terra la quantitat de 1.416 ptes.

Va ser inaugurat oficialment el dia 25 d’octubre de 1971.

Aquesta realització ha estat un gran complement d’aquella i una gran comoditat, el seu valor no té preu, doncs tots sabem que regar de nit es incòmode i pesat i, a més l’aigua no pot ser cuidada com a la llum solar.
 

TRANSFERÈNCIA I NOTA DE GRATITUD

La Junta Rectora del Grup va seguir amb la seva feina inicial d’anar recaptant les quotes establertes amb els regants, a fi de complir algun dia amb el compromís de devolució dels préstecs, preocupació constant de la mateixa, la qual missió va ser finalitzada el dia 28 d’abril de 1982, amb un saldo favorable de 2.027.127,42 ptes., les quals van ser transferides a la Col·lectivitat de Regants núm. 20 dels Canals d’Urgell, el 20 de maig del mateix any. En l’Assemblea Extraordinària celebrada en dita data també es va dissoldre el Grup Sindical de Colonització núm. 1.140 per haver acomplit les seves finalitats, lliurant l’obra i la cura de la mateixa a la entitat abans mencionada, presidida per Joan Barrera Sandiumenge.

Cal dir que una vegada satisfetes totes les quotes, el cost de la transformació per jornal de terra ha estat de 15.500 ptes. 

Sols ens resta escriure públicament unes ratlles de gratitud i reconeixement, sobradament merescudes, a uns homes (components de la Junta Rectora del Grup) que no van deixar mai l’empenyorament a l’encalç de la transformació d’aquelles terres àrides i assedegades, a fi de que l’aigua les canviés en esplendoroses i fèrtils. No cal dir que van passar per camins difícils i amargants que, gràcies a la seva constància i entusiasme els van superar, portant a feliç port el llorer de la victòria, com els bons i intrèpids mariners surten triomfants després d’una temible tempesta. També mereixen lloança de gratitud, totes aquelles persones que, d’una forma o altra, van donar la seva incondicional col·laboració a la posta en marxa i posterior desenvolupament de l’obra descrita. A tots ells el més sincer i lloable agraïment, que no dubtem que també comparteix la immensa majoria del afavorits per aquesta obra de regadiu que en hem permès relatar.
 

PUNT FINAL

Amic lector: Hem arribat al final de la feina que ens van encomanar i desitjaríem que la seva lectura et resultés útil. Si és així, no haurem escrit endebades, doncs com va dir Lord Lytton: “Gràcies a Déu que els morts han deixat als vius algunes bones obres per fer”.
 

Joan Civit Esmatges
Linyola, 01/11/1983