Escrit d'en Miquel
Els "divendres de la plaça del rei" són un lloc on saps
que trobaràs els teus amics, independentment d'haver quedat
o no amb ells. On hi ets podràs ballar, parlar de cinema, de
política o del sexe dels àngels o intentar lligar amb
aquella noia maca que balla bé, sembla simpàtica i ara
està sola (normalment no ho aconsegueixes, però si més
no has passat una estona intentant-ho).
És un espai de
trobada on saps que no et miraran malament si no saps qui és
el davanter centre del Barça o el nom del darrer cantant de
moda, on a la gent li agrada aprendre balls que son la última
novetat del segle passat i on una serie de gent ens hi hem deixat
la suor durant més de deu anys per poder divertir-nos d'una
manera sana, natural i econòmica, on no hi ha ningú
a l'entrada que et digui que tu no pots entrar perquè vas amb
espardenyes o no dus el cabell engominat. En definitiva, és
un lloc per passar-s'ho be d'una manera tranquil·la.
Miquel (desembre 98)
|
Escrit de l"Eulàlia
i l'Oriol
Fa molt temps hi vam anar a ballar, i hi vam fer la colla. Fa més
de set anys hi vam començar a festejar. Fa vora tres anys vam
convidar al nostre casament amb una il·lustració de
la Plaça del Rei a la portada de la invitació i ens
hi vam fer després la foto amb unes dues-centes persones, inclosa
la colla. D'aquí a poc hi portarem en Biel, el nostre primer
fill. Perquè, els vespres dels divendres de primavera i tardor,
a la Plaça del Rei s'hi balla, s'hi fan relacions públiques,
s'hi salta, s'hi lliga, s'hi fan massatges, s'hi celebren aniversaris...
Perquè per a nosaltres, és el melic del món.
Eulàlia i Oriol
(febrer 99)
|
Escrit de l'Oriol
i la Gemma
Gemma: L'Oriol ja tenia certa debilitat pel ball abans de conèixer
les danses de la plaça, de fet ja en ballava a la plaça
St. Felip Neri (un dissabte al mes) cap als principi dels 80. Quan
va acabar-se aquella oportunitat, va buscar un espai semblant i va
descobrir que a la pl. del Rei no només es ballava sinó
que es feia amb músics en directe. Per aquell temps eren pocs
i els músics tocaven a peu pla i sense cap mena d'equip de
so.
Oriol: D'aquell temps recordo que començavem força
més d'hora que actualment (cap a les 8 del vespre) i que sovint
acabavem el ball ballant un "Hasapiko" tocat per un sol
violí. Durant aquesta època ens vam conèixer
els "veterans" actuals de la plaça. Hi he fet força
amics i n'he vist passar a molts d'altres durant aquests, ja més
de 10 anys. Fins hi tot a través d'en David, un d'aquests amics,
vaig tenir la sort de conèixer a la Gemma, una amiga d'excursions
i cursos de danses. Ara tots dos continuem baixant els divendres a
ballar i som una parella més fruit de la plaça.
Gemma: Jo vaig conèixer la plaça a través
d'una amiga que hi anava de tant en tant. M'agrada molt ballar i poder
fer-ho al carrer, en un lloc com la plaça del Rei, amb músics
en directe em sembla genial. Hi ha alguna cosa màgica en giravoltar
plàcidament al so dels instruments, allà enmig de la
ciutat, envoltat de gent que poc a poc han anat esdevenint amics.
Durant aquests darrers anys baixar a la plaça s'ha tornat un
ritual dels divendres, i encara que de vegades fa mandra, un cop allà
penso que afortunada sóc de poder-hi ser i gaudir-ne.
Oriol i Gemma (febrer
99)
|
|
Escrit de la Mireia
Les danses de la Plaça
per mi van ser, ara fa tres anys, una mena de revolució... el
saltiró de la masurca, els cercles circassians...jo què
sé! Hi veia tantes coses noves, que pensava que mai no se m'acabarien.
Les cornamuses, les violes de roda...ai quin coi d'instruments més
estranys. En resum, es pot dir
que és el lloc on se'm va despertar la curiositat pel folk. D'aquí
vaig anar a parar a les danses del món, em vaig apuntar a tallers
de danses, fins i tot a França...al Gran Ball d'Europa, al juliol,
a Gennetines.
I, molt important, la Plaça
del Rei em va desmuntar el prejudici que tenia de que les JOTES eren
un ball queco i ranci (olor de florit, m'explico?) quan vaig veure una
parella ballant-ne una. Ara puc dir que és una de les danses
que més m'agraden i que ballo més de gust.
I com que dansar és
una activitat molt social, la Plaça m'ha donat l'oportunitat
de conèixer una pila de gent que m'estimo moltíssim. Apa.
Mireia Mena (febrer 99)
|
