Introducció
Per què a la Plaça del Rei
es ballen "dansetes" els divendres a la nit? Sí,
justament allí, gralles, acordions, sacs de gemecs, suor de
la bona, un rístol de filigrana… D'on ha sortit aquest
ambient màgic? Des de quan es fan i desfan les danses a la
Plaça del Rei? De fet, foren un violí mexicà,
un flabiol i un tamborí els que van provocar la ballera general
ara ja fà uf!, catorze anys !!! Però és que abans
d'això ja hi havia una colla de gent que es trobava en aquest
indret per fer danses del món (que aquí no ens estem
per poc)…i els cronistes consultats ens parlen de vint-i-cinc
anys enrera (tots més peluts que ara, segur!). Abans d'això?…ja
no ho sabem. Però no ens estranyaria gens que aquest raconet
de Barcelona n'hagués vistes unes quantes més abans
de l'època dels pantalons texans!
Primeres danses a
la Plaça
L'estiu del 72 o el 73 (com a màxim
el 74, jura i perjura en Pep), una colla de gent va apuntar-se a uns
campaments organitzats per la Comunitat de l'Arca,
a Santander. En aquestes trobades, una de les activitats que es feia
més intensament era aprendre danses, danses d'arreu del món,
en general amb música de caset. Sembla ser que els que hi van
anar aquell any van tornar molt engrescats, i van decidir trobar-se
"per repassar les danses que havien après a Santander".
Així, un dia de setembre es van plantar al bell mig de la Plaça
del Rei, amb el seu radiocaset (a piles, és clar), quatre cintes
i quatre apunts, i VINGA A BALLAR! La cosa devia ser prou divertida
perquè els van quedar ganes de repetir, i van tornar a quedar
per un altre dia. Després de la segona, va venir la tercera,
i després encara una altra, fins que la cosa va quedar fixa
al primer dissabte de cada mes, a la tarda.
De vegades, alguns participants duien estris
i materials i es fabricaven objectes allí mateix, la mateixa
estona de les danses. Una tarda d'aquelles, per exemple, es varen
fer unes sandàlies! Ben artesanals. I hem de pensar que devien
anar prou bé si aguantaven la prova d'una sessió intensa
de dansetes...
Anaven passant els anys, les danses seguien
i, amb els relleus de personal, cada vegada restava menys gent provinent
de l'Arca a les danses de la Plaça del Rei. S'havien anat aprenent
danses noves a partir de fer cursos aquí i allà, moltes
vegades a França, on el folk estava molt més "de
moda". Però també a Barcelona hi havia hagut cursos
de danses, com el que s'organitzà al Saló del Tinell,
i que era de "Danses dels Països Catalans". Els tres
mestres dansaires provenien del Principat (en Joan Serra), del País
Valencià i de Ses Illes. Sembla ser que entre els assistents
a la Plaça hi havia gent del Sac Ambulant, i d'altres que ballaven
amb la Mariona Cortès (que feia danses del món en una
escola de ball).
De Ciutat Vella a
Sants o el naixement del Ventall
Com passa en moltes altres coses, dins
d'aquest grup de gent que s'anaven trobant els dissabtes per ballar,
n'hi havia uns quants de més dansaddictes. És clar,
no en tenien prou amb la dosi mensual de ballera, i en volien més.
Eren sis o vuit, doncs, que es van començar a veure regularment
els dijous, per preparar les danses que s'ensenyarien a la Plaça,
i de passada per aprendre'n de noves i de més complicades.
Eren un embrió, la gestació d'una nova entitat cultural.
Amb un nom, i una activitat regular, serien, poc temps després,
el Ventall.
Les danses es van traslladar a la Plaça
Sant Felip Neri, quan l'augment d'assistents a les ballades obligava
a utilitzar un sistema d'amplificació. Allí hi havia
el local del escoltes, on es podia endollar l'aparell de música
que tenia el Ventall. La trobada encara es feia el primer dissabte
de mes, i ja ho organitzava el propi Ventall.
Ja ho veieu. Així va néixer
un grup, i un cicle regular de danses del món, que encara avui
es manté. El Ventall segueix actualment amb les seves activitats,
organitzant una ballada mensual a la Plaça Màlaga (oficialment
Plaça Bonet i Muixí), al barri de Sants, el primer diumenge
de cada mes. Doncs sí, i qui ho diria (ni ells mateixos ho
imaginen) que tot ve d'unes acampades a Santander... Però tornem
a la nostra Plaça. Ha quedat deserta? Ja no hi balla ningú?
A veure què passa ara...
De Gràcia a Ciutat Vella, o
la Història del Flabiolaire i el Violinista que venia de Mèxic
Doncs sí, durant un temps no hi
varen haver danses a la Plaça. Però no va durar gaire
aquesta sequera... Mes de setembre, 1984. Tot va començar quan
un parell de sonadors sonats (com la majoria de sonadors, val a dir),
en Panxito i en Carles Mas, van començar a fer de les seves.
Aquest parell formaven l'anomenada Cobla Mínima, i tenien moltes
ganes de tocar. Un divendres (…o potser un dissabte, els cronistes
no estan segurs dels detalls…), van animar un ball a l'Artesà
-o sigui, el local on ara és el CAT-. Aquell dia fins i tot
es cobrà una entrada (ai, quan hi ha un precedent…). El
violí el feia sonar en Panxito, i en Carles Mas tocava flabiol
i tamborí, i ensenyava les danses a un públic majoritàriament
provinent de l'Esbart Català de Dansaires. El divendres següent,
el ball es va repetir, però no a l'Artesà, sinó
a la Plaça de la Virreina, sense entrada i sense sonorització.
(Ja ens hi anem acostant.)
La seva idea, tal com van explicar més
endavant, "era tocar en un espai obert, noves melodies i danses
tradicionals pràcticament perdudes. Des del primer dia uns
quants balladors van venir i van col·laborar a crear un ambient
on es podia ballar, lluny de la rigidesa que pot representar un esbart".
El tercer divendres, la ballada migrà fins a la Plaça
Sant Iu…(Quasi ja hi som.) Allí, s'hi va estar com a mínim
4 ò 5 divendres més, durant els quals, entre d'altres
esdeveniments cal destacar el fet que la Cobla Mínima passà
a tenir tres components, ja que en Francesc Marimon s'afegí
amb el seu acordió diatònic -i amb unes ulleres molt
gruixudes de pasta negra-, i després quatre, quan encara s'hi
afegí l'Enric Badal, amb un violí. En Carles Mas s'encarregava
d'ensenyar les danses. La música començava cap a les
8 del vespre; cada divendres hi havia més gent…
Roda el món i torna a...la
Plaça del Rei
I és clar, havia de passar: havien
d'anar a un lloc més gran, o com a mínim prou gran per
encabir tota la "troupe", però no massa per no perdre
aquell caliuet…Així que van enfilar el carrer, van girar
la cantonada, i van rodolar -pura gravetat- fins la PLAÇA DEL
REI. El destí o el també anomenat efecte aspiradora
que sembla tenir la Plaça del Rei va xuclar músics i
dansaires cap al seu redós, entestats a polir les seves llambordes
aquell divendres, i un altre, i un altre. Sense altaveus, en un principi,
fins que, per poder fer arribar el so a tota la plaça, van
conectar un sistema d'amplificació al fanal de la plaça.
I fins avui. Ara fa catorze anys. En fa menys de l'Associació,
que va sorgir el 1991, de la necessitat d'organitzar-se per tal d'accedir
a subvencions, permisos i programació fixa.
COMUNITAT DE L'ARCA
Aquest és un col·lectiu força particular: segueix
la filosofia de Lanza de Basto, que era un deixeble i amic de Ghandi.
Viuen en "pobles", que intenten ser autosuficients al
màxim, i una de les seves característiques (i la que
de fet ens connecta aquí amb ells) és que donen gran
importància a les danses com a instrument de comunicació
en la seva vida quotidiana, i pel desenvolupament del cos i l'esperit.
Les diferents comunitats de l'Arca acullen sovint gent que volen
passar una temporada vivint amb ells, i també organitzen
aquests "campaments" que anomenem.
