La mirada atenta, i un gran respecte

Reprenc una idea que ja he manifestat en més d'una ocasió, davant la perplexitat que se sent quan allò que creus que més s'assembla a tu, se't fa incomprensible, impenetrable, irreconeixible. I és aquesta: que, paradoxalment, allò que més acosta bascos i catalans, és també allò que més ens diferencia.

És cert que compartir un marc de la pertinença -de grat o per força- a un Estat que, històricament, ha negat el pa i la sal a les nostres respectives cultures, saber-nos i reconèixer-nos nacions diferenciades amb problemes semblants de supervivència per a les nostres respectives identitats, certament és un punt de partida que desperta simpaties mútues. Tanmateix, si més no, des del final de l'anterior règim franquista, els camins polítics de bascos i catalans, i I'evolució de les seves respectives societats, han estat prou diferenciats com perquè de la comparació no en neixi pas una comprensió automàtica, sinó la sorpresa, la incomoditat i la perplexitat.

Per tant, confesso que la meva atenta mirada al País Basc no sempre ha anat acompanyada de la sensació de tenir-ne una percepció clara i diàfana. 1, en conseqüència, la meva actitud respecte al País Basc és la de sentir-hi, cada vegada més, un interès extrem, acompanyat d'un respecte encara més exquisit a la seva complexitat interna: procuro comprendre'l més que no pas jutjar-lo, evito fins on puc el prejudici que tan tenaçment se'n construeix, i tot quan el fet habitual és assistir al judici bastit sobre la incomprensió i el tòpic.

M'agrada, doncs, viatjar al País Basc. Hi vaig de tant en tant per feina -conferències sobre la festa, jornades sobre la premsa en llengües minoritzades, cursos universitaris sobre nacionalisme, congressos de partits bascos com a periodista, etc.-, i hi he anat a fer vacances, tot aprofitant l'esplèndida oferta del turisme rural, on tota la família no tan sols hem descobert l'amabilitat amb què ens han acollit, sinó que hi hem fet bones amistats. 1 tant en unes ocasions com en les altres, sempre hem tingut els ulls oberts, molt oberts, per tal de percebre amb tota la profunditat aquelles diferències que fan del País Basc un món tan diferent del nostre. Hem parat atenció a la llengua que s'hi parlava, descobrint-la més viva que no ens pensàvem. Hem escoltat la música basca, si hem pogut, en directe; com Oskorri a Aia, o la Coral de Donibane Lohitzune a Bera. Hem estat atents a les festes majors basques, d'un excés que ens sobrepassa. Hem llegit la premsa basca. Hem resseguit estudis de sociòlegs que proven de fer transparent una societat complexa. Hem observat, amb discreció, la confrontació política tan visible a les parets, plenes de pancartes i senyals de dissidència, com invisible al carrer, en viu. I hem passat hores veient com el verd dels prats arribava arran de mar, o com en unes valls tancades s'hi sostenien unes sòlides i immenses cases de pedra, d'una contundència impressionant.

Aquest és el meu País Basc: el que neix de la perplexitat per un país que sé que en allò que més s'assembla al meu, és també en allò que és més diferent. Un país que, coneixent-lo cada vegada una mica més, em sembla que també conec una mica més el meu.

Salvador Cardús i Ros

Doctor en Ciències Econòmiques i professor de Sociologia

This page hosted by Get your own Free Home Page