Oskorri fa 25 anys

L'any 1996 Oskorri va fer 25 anys. Ho va celebrar en un únic concert que va reunir músics de diferents països. El testimoni d'aquesta original proposta va cristal·litzar en un disc doble en directe. No és habitual trobar un grup amb un segell tan personal i amb una trajectòria tan dilatada. I encara que Natxo de Felipe, el membre més veterà d'Oskorri, no vulgui donar importància a aquest vint-i-cinquè aniversari, admet que resulta un xic atípic haver arribat on han arribat. Natxo de Felipe: "És atípic perquè el món del show-business és força circumstancial, sobretot des que la música ha esdevingut un negoci que mou milions de dòlars. Però la nostra música tampoc no és normal. és més lògic que, en l'estil de música que toquem, es facin carreres més llargues"

Ets l'únic membre que hi ha a Oskorri des de la formaciÓ del grup el 1971. Com recordes aquells inicis?

Bé, sóc l'únic que queda, però en un parell d'anys ja van entrar Bixente i Anton. El nucli d'Oskorri fa uns vint-i-tres o vint-i-quatre anys que està unit. Quant a l'origen, crec que tots els grups en tenen un de similar; són grups de nanos que s'ajunten perquè els ve de gust fer música. Abans d'Oskorri, alguns havíem tocat en conjunts a l'escola, però com a Oskorri ens vam ajuntar amb el pas a la universitat. Com a músics vam aprendre molt de la cançó protesta dels Estats Units i la guerra del Vietnam, les mogudes psicodèliques, la Nova Cançó, les primeres generacions de música basca En aquella època complicada de final del franquisme, aquelles mogudes van marcar molt, però es vivia amb una intensitat i un esperit d'aventura com el que pugui viure avui qualsevol grup de música.

En unes declaracions d'aquells anys explicàveu que l'objectiu d'Oskorri era expressar els problemes d'Euskal Herria i mantenir una relaciÓ directa i sincera amb el pÚblic. Quin és l'objectiu actual?

L'objectiu de qualsevol persona que fa una tasca creativa és expressar el seu món intern, els seus sentiments. Passa que, de vegades, els sentiments són molt personals i, d'altres vegades, molt col·lectius. Les circumstàncies històriques marquen molt el pes específic d'allò col·lectiu i d'allò individual en els sentiments. En aquella època de la dictadura els sentiments col·lectius tenien un gran valor i la gent venia als concerts a fer pinya, a fer país, i això marcava molt l'esperit i l'ambient dels recitals, fins i tot la creació mateixa dels músics, de la gent que feia teatre, cinema o literatura. Crec que les nostres primeres cançons són vehicle de sentiments col·lectius, però a mesura que la situació canvia, evoluciona l'estil de crear els temes: la temàtica ja no és tan crua, vivim altres realitats, podem abocar-nos a una tasca de composició més normal. Per nosaltres actualment la música té un vessant fonamental: l'element lúdic, de diversió. Malgrat que hi ha cançons que poden ser més serioses o més íntimes, la majoria de les actuals són per gaudir-ne.

Aleshores no deu ser fàcil treballar amb vosaltres, que sou set. Qui mana?

Els temes sempre tenen pare i mare. Quan ve una cançó, es prepara, malgrat que a la majoria no li agradi la idea. Les idees poden arribar al grup més o menys elaborades. A vegades algú pot presentar un tema al col·lectiu i comencem a treballar-la; altres vegades, algú la treballa molt a casa i la porta ben preparada. Les cançons tenen orígens diversos: un text, uns versos en una revista literària o en un llibre Una de les nostres obligacions professionals és empassar-nos tot el que s'escriu en la literatura basca. Sorgeix una idea i saps qui la resoldrà millor: depèn del to de la cançó, de si és sarcàstica o lírica, saps a quin poeta pots adreçar-te per explicar aquesta història. Això no exclou una pila de tensions estètiques en el grup perquè tenim unes preferències musicals molt diverses, però aquest fet en part també enriqueix l'oferta d'Oskorri. No tenim una línia única i determinada.

El vostre primer disc va publicar-se a CBS de Madrid. Allò no era habitual Què va passar?

Les circumstàncies eren complicades aleshores en el món cultural basc. Hi havia molta desinformació, fins i tot molta desqualificació de banda a banda. Aresti i tot el seu entorn van patir molt. Per motius ideològics o pel que fos, van ser desqualificats; una cosa similar ens va passar a nosaltres. Et penjaven l'etiqueta de "mal basc i espanyolista" i vam enfrontar-nos a situacions molt dramàtiques, agressions físiques i atemptats frustrats inclosos. Hi havia petites discogràfiques que ens oferien la possibilitat d'enregistrar, però Oskorri sempre va ser molt cabut. Ens feia un tall impressionant fer un disc sabent que no estàvem encara preparats. Allò va interpretar-se com una negativa ideològica i les coses van torçar-se notablement. Fins i tot el col·lectiu de músics que funcionava al voltant d'aquella discogràfica va començar a boicotejar-nos. Teníem una maqueta que era un nyap, a l'estil conegut de les maquetes, però pitjor que les d'ara. La veníem durant els concerts i en vam arribar a vendre vora mil còpies, cosa certament difícil per a l'època. Per casualitat, una d'aquestes còpies va arribar a la CBS, els va agradar i ens van trucar. Ens va venir de gust d'aconseguir territoris més oberts, va semblar-nos que podíem dignificar la nostra oferta cultural i la nostra llengua. Vam fer els dos primers elapés amb la CBS i després ja va néixer una discogràfica basca gran, Xoxoa, i vam canviar-nos.

Com és la relaciÓ actual amb qui en un principi va alinear-se contra vosaltres? Heu oblidat aquells episodis?

La memòria sempre és bona, però també és bo tenir memòria per a les coses bones i tenir-ne menys per a les dolentes. No ho vivim amb un dramatisme especial. Avui dia tenim relacions molt cordials amb algun dels boicotejadors d'antany, tenim relacions respectuoses. En aquest país es fan coses i després no és fàcil tirar enrere ni disculpar-se. Sembla que no tenim aquest costum. Ningú no ens ha dit "quina passada" o "quines èpoques més difícils"; tot s'oblida i nosaltres també ho fem. No esperem que ningú vingui a demanar-nos perdó, ni cal. Però ho explico perquè, quan es parla de la situació del País Basc, cal tenir present que el país està una mica boig, però fa vint-i-cinc anys també ho estava.

Dos anys després del primer disc de 1976, ja campàveu per Alemanya. Sou el grup basc més viatger?

Bé, durant anys va ser així. Abans de 1978, a l'Estat espanyol, havíem fet concerts multitudinaris, però a l'Europa central -Bèlgica, Suïssa, Alemanya- vam sortir a partir d'aquell any. Des d'aleshores s'ha obert molt l'oferta musical. Hi ha moltes coses interessants en els altres camps musicals. Hi ha gent que ha funcionat molt i ha viatjat molt. Negu Gorriak, per exemple, és un grup que en alguns sectors és molt més potent que nosaltres. Amb la nostra música no pretenem menjar-nos cap mercat, és impossible. Però hi ha circuits molt interessants: ara ens arriba música meravellosa d'Àfrica, Àsia i nord d'Europa -que anys enrere no coneixíem- i s'han estabilitzat uns circuits per a gent afeccionada a músiques que mai no s'escoltaran per ràdio o per televisió. I nosaltres, Oskorri, reivindiquem la possibilitat de ser en aquests circuits, amb l'altra gent de la música basca, al Canadà, al Japó o a l'Uruguai.

En aquest sentit, vau ser capdavanters perquè ja l'any 1984 publicàveu un disc que, en un principi, es dirigia al mercat alemany: Alemanian Euskaraz.

Bé, capdavanters... Com que som molt vells, doncs en algunes coses se'ns pot considerar veterans. Però després hi ha hagut molts altres grups que han publicat a fora.

Ets un vell euskaldun berri, però Oskorri sempre ha fet música en euskera. Per tu, per Oskorri, la música és tan important com l'idioma en què s'expressa?

Són qüestions diferents. La música té una expressió més abstracta. Hi ha tants elements en joc i tots tan subjectius, a l'hora de fer una oferta musical, que és complicat establir un paral·lelisme. A nosaltres la passió, els budells, ens impulsaven a fer música perquè era el que ens agradava. Però hi havia altres elements racionals i irracionals que van ser determinants per fer la música en euskera. Segur que aleshores vam forçar la màquina, i a nosaltres mateixos, perquè vam passar de ser castellanoparlants a ser uns castellans bascoparlants. Avui dia ho vivim amb tanta naturalitat que seria antinatural cantar en castellà o en un altre idioma. Aquest país és molt plural en aquest nivell i sempre ho ha estat, no hem d'oblidar que hi ha zones d'Euskadi que històricament mai no han estat bascoparlants. Evidentment, cal reivindicar els nostres drets, sense oblidar els dels altres. Hi ha moltíssims bascos que són monolingües en castellà o francès i altres que són bilingües euskera-francès i euskera-castellà. En un futur, és clar que no serem monolingües i no és una qüestió que em preocupi, simplement em preocupa que, com a euskaldun, els meus drets siguin respectats. Però en principi no tinc cap interès a oblidar el francès, el castellà o altres idiomes.

Heu celebrat el vint-i-cinquè aniversari amb un concert amb molts convidats de diferents països. De qui va ser la idea?

És conseqüència de la nostra manera d'enfocar les coses. Diguem que ha estat una mena de festa internacionalista. Una festa de respecte envers les altres cultures i envers la nostra cultura basca. Hem convidat gent d'altres països, i no únicament d'idiomes minoritaris -com alguns han volgut entendre-, gent que ha cantat en anglès, castellà o francès, però també a molts cantants d'idiomes propers com el català, el gallec, l'occità, l'irlandès... Hi ha una sèrie de grups i de músics que sempre ens han agradat i que hem respectat i seguit professionalment al llarg dels anys. Els vam convidar a venir i van acceptar de bon grat. El joc que els vam proposar va ser que cantessin una cançó d'Oskorri en euskera i nosaltres donaríem la rèplica amb una o dues estrofes de la mateixa cançó, però ara en la llengua del convidat. Ha estat bé, la idea ha expressat sentiments de solidaritat, respecte i estima cap a altres pobles.

Amb aquest darrer doble en directe ja teniu setze discos en el mercat, perÒ el treball d'Oskorri se centra més en la relaciÓ directa amb el públic. I en els concerts, a més de música, també voleu oferir espectacle...

Sempre hi ha una contradicció entre les coses ben fetes i la calor que transmeten. A nosaltres el que més ens agrada és tocar en directe. L'estudi ens provoca claustrofòbia. Posar-te durant dies i dies a treballar entre quatre parets, crea una relació molt freda amb la teva música. T'oblides que el que fas és per gaudir de la música i que la gent gaudeixi amb tu. Dins l'estudi cantes per a màquines, és un xic fred. Per exemple, hem enregistrat l'últim disc en directe i el disc ja té un altre caràcter: potser és menys arrodonit però té una gràcia i una vida que no tenen els enregistraments en estudi. D'altra banda, patim una relació un xic conflictiva amb el nostre estil de música. Se'ns considera un grup folk i hem de ser-ho, perquè fem una mena de música arrelada a un determinat paisatge. Però com que aquest país -com tots- és ple de tòpics, si fas folk has de fugir del tòpic. Perquè si no, ets una postal, un esbart dansaire, una quadrilla de txistularis i això ens horroritza. Quan es parla de folk amb aquest esperit de museu, m'agafa vertigen. Perquè vol dir que la cultura popular que es representa així, és morta. En canvi, considerem que moltes expressions de la cultura tradicional són vives i evolucionen. A tot arreu l'estètica folk és molt jatorra, provocadament senzilla, perquè som habitants del caseriu, de muntanya, gent senzilla, amb bona fe. No ens sembla normal en el món en què vivim. Quan puges a un escenari, malgrat que no pretenguis tenir el glamour de les estrelles de Hollywood, estàs oferint un espectacle; la gent ha pagat entrada per veure't i escoltar-te i tu has de donar música i fins i tot una certa gràcia. L'estètica de la música folk està mancada d'elaboració. Quan vas a un concert de rock, jazz o música clàssica, ja saps què veuràs, l'estètica està totalment definida. Però en el folk ens sembla que hi ha poca trempera. I com que no sabem fer-ho millor, hem comptat amb grups de teatre, de gent que ens ha donat uns quants cops de mà per muntar miniespectacles més vistosos.

Amb un d'aquests " mini-espectacles", Oskorri presentarà, també a Catalunya, el disc que commemora el seu vint-i-cinquè aniversari. Vindran acompanyats de Kepa Junkera i el grup Kukubiltxo perquè, naturalment, el concert resulti més "vistós". Tot i que no el consideraran com la celebració del seu aniversari perquè, segons Natxo de Felipe, els sembla mentida que hagin passat tants anys. "Vint-i-cinc anys són una barbaritat, són una pila de "tacos". Però han passat volant, cosa que vol dir que ens ho hem passat pipa. Però no és gens significatiu per nosaltres, gairebé ja ho hem oblidat; ja estem pensant en altres projectes". Sabem que tenen nous projectes, una agenda ben plena i una única queixa: la manca de temps. Així doncs, seguirem felicitant a Oskorri pel seu aniversari per molts anys Zorionak!

Gabriel Aresti i la revolució de les lletres basques

Gabriel Aresti (Bilbao, 1933-75) va ser un dels escriptors bàsics en la renovació de la poesia i del teatre modern basc. Va ser molt important en els inicis d'Oskorri. És cert que el vau conèixer a través d'uns amics catalans?

Realment vaig conèixer Aresti per uns bascos que estudiaven a Barcelona. Aleshores s'organitzaven constantment setmanes culturals amb teatre, concerts, conferències Els universitaris bascos residents a Barcelona van muntar una setmana d'actes d'aquest tipus i van convidar Oteiza, Aresti i una bona colla de gent. Jo encara no hi era, a la universitat, tot just acabava el batxillerat, però el meu germà estudiava a Barcelona i a través d'ell i dels seus amics vaig tenir notícia de Gabriel Aresti. Aleshores jo encara no era euskaldun, estava en camí de ser euskaldun berri (nou bascoparlant). Estava estudiant euskera i havia musicat algun dels seus poemes. En unes vacances de Nadal vam visitar Gabriel a casa seva. Jo vaig anar-hi amb la meva guitarreta i li vaig cantar algunes cançons. A partir d'aquell dia va sorgir, no una col·laboració, sinó una amistat molt profunda que, a banda de ser molt enriquidora personalment, professionalment va ser molt profitosa. Amb ell les cançons sortien com a xurros.

Vau dedicar a Gabriel Aresti el vostre primer disc (Gabriel Arestiren omenez, 1976), que es va publicar quan va morir. Amb la seva desaparició, us vau veure obligats a donar el pas d'escriure la lletra de les composicions

El cert és que Aresti, per nosaltres no va ser un lletrista, ni un simple amic, va ser moltes coses més. Va ser tota una orientació, i no tan sols per nosaltres. Sempre tothom destaca la seva figura com a poeta, com a escriptor, però oblida el vessant més apassionant d'Aresti: el provocador cultural. Va ser un revolucionari en l'encarcarat món cultural basc, un món dominat pels ambients eclesiàstics, que tradicionalment havien manegat la cultura. Aresti va ser un dels grans impulsors del laïcisme en la cultura basca. Treballar amb ell va aclarir-nos les idees sobre com tractar les nostres creacions: l'equilibri entre la modernitat i la tradició. La teva expressió musical o poètica no pot ser una ruptura radical amb les sensibilitats anteriors; fins i tot si planteges una ruptura estètica, aquesta ha de produir-se basant-te a conèixer allò que anteriorment s'ha fet en el teu país musicalment, rítmicament, poèticament. Quan Gabriel va desaparèixer, vam pretendre fer nosaltres els temes, però som poc espavilats en aquest sentit. Per harmonitzar i musicar tenim una certa habilitat però per explicar el que volem en textos som una mica negats. És millor recórrer a un bon poeta o a un bertsolari que tradueixi el que tu vulguis. La relació amb la gent que ens ha fet textos ha estat bona, perquè tots s'han adaptat a les nostres exigències, a vegades dràstiques. Hi ha hagut cançons amb sis o set versions fins que hem arribat a la versió final, simplement perquè el resultat no ens acabava de fer el pes. Hi ha hagut gent meravellosa capaç de repetir i repetir fins aconseguir el to que volíem.

This page hosted by Get your own Free Home Page