Universitat d'Oñati, història i art units

El poble guipuscoà d'Oñati, situat a la falda del mont Aizkorri, alberga una de les joies arquitectòniques del País Basc i una part important de la història del poble basc: la universitat. Primera universitat del País Basc, va ser creada a mitjan segle XVI i va ser un dels primers edificis en què van introduir-se elements renaixentistes procendents d'Itàlia. Actualment acull l'arxiu històric de protocols de Guipúscoa, les oficines de l'Institut Basc d'Administració Pública i la seu de l'Institut Internacional de Sociologia Jurídica.

Parlar de la Universitat d'Oñati és parlar de la primera universitat del País Basc, del centre on durant més temps va impartir-se l'ensenyament superior, però també de l'obra d'un humanista que, gràcies als seus estudis religiosos, va accedir a alts càrrecs públics a la cort i va crear el conjunt artístic més representatiu del renaixement al País Basc. Era Rodrigo Mercado de Zuazola qui el 1534 va ordenar i posteriorment va sufragar la construcció de la Universitat. Mercado de Zuazola era fill d'una família humil d'Oñati. Va ser conseller dels Reis Catòlics i de Felip II i en conseqüència va ocupar importants càrrecs polítics i religiosos en aquella època. Va ser també bisbe d'Àvila i Ciutat de Palma, president de la Cancelleria de Granada i virrei de Navarra. Sempre va interessar-se més per la vida política i cultural que per la religiosa. Però, per sobre de tot, va ser un gran humanista. Aquest tarannà humanista es palesa amb la construcció de la Universitat i especialment en els fons de la biblioteca.

L'aixecament de la Universitat ha de fixar-se en una època en què la vila d'Oñati, aleshores comtat, es trobava sota el domini de la família del comte de Guevara. Les estructures feudals eren del tot vigents en la política i la societat i les relacions entre el Consell municipal i el comte eren tenses. Rodrigo Mercado de Zuazola també va enfrontar-se en nombroses ocasions al comte, però a banda de totes aquestes topades va aconseguir aixecar la Universitat per la seva privilegiada posició dins la cort.

L'any 1540 el Papa Pau III va atorgar la butlla Cum attendi per la qual la Universitat d'Oñati va beneficiar-se dels privilegis i exempcions de què ja gaudien la resta d'universitats importants d'Europa com ara Salamanca, París, Bolonya o Valladolid.

Durant el primer segle d'existència la Universitat Sancti Spiritus va disposar a cada curs acadèmic d'una matrícula aproximada de més de tres-cents alumnes, que a partir de mitjan segle XVII va baixar a dos-cents. Cal destacar que, en aquesta etapa d'esplendor, la majoria dels estudiants eren fills de les nissagues més importants del país, cosa que contradiu el desig del fundador per qui la Universitat havia de socórrer els desheretats de fortuna i formar-los en els estudis superiors.

L'eterna batalla de tots els responsables de la Universitat va ser mantenir la rellevància d'aquest centre tan allunyat de qualsevol circuit científic i cultural durant l'època. El segle XVIII va ser especialment difícil. A mesura que els problemes econòmics augmentaven, el nombre d'estudiants disminuïa, de manera que el 1706 les aules només rebien tres alumnes. La Universitat va estar a punt de desaparèixer. El Consell de la vila va intervenir-hi i va generar un gravamen o impost especial de dos maravedís per cada dos litres de vi consumit. El consum del vi, doncs, va pagar una part de la continuïtat de la Universitat.

Les guerres i els conflictes polítics del segle XIX van marcar extraordinàriament la història de la Universitat. La Reial Ordenança de 1807 va obligar que els fons de la Universitat d'Oñati s'afegissin als de la Universitat de Valladolid. Malgrat aquesta mesura, entre 1814 i 1822, la Universitat va assolir un període d'esplendor desconegut, va arribar a disposar de tretze càtedres. Després d'una nova decadència, en què la Universitat va esdevenir una simple escola (1836), la Universitat Sancti Spiritus va encarar la seva última renaixença en transformar-se en universitat carlista. El nombre de matriculats va créixer sorprenentment i va oscil·lar entre els sis-cents i els set-cents alumnes. Però un cop finalitzada la guerra, l'edifici senyorial va acollir un institut de segon ensenyament i una escola pràctica d'agricultura. Carles VII va restablir la Universitat amb la Facultat de Teologia. Després va ser caserna de guarnició i, tot i que va reinstaurar el seu caràcter universitari intermitent, el Reial Decret de 12 d'abril de 1901 va manar-ne el tancament definitiu.

Des del punt de vista artístic, la Universitat d'Oñati va ser un dels primers edificis que va introduir elements renaixentistes originaris d'Itàlia. En la seva construcció van intervenir tant canters de la vila com grans mestres, entre els quals cal destacar Pierre Picart i Gibago. Cal donar una especial atenció a la façana, al pati interior i els artesanats mudèjars que ornamenten les principals estances de l'edifici.

En la descripció de la façana trobem moltes semblances amb la façana de la Universitat de Salamanca, sobretot des del punt de vista iconològic. Destaca la figura orant del fundador acompanyada pel seu escut d'armes. Aquest escut pot ser observat repetidament tant a la Universitat com en altres edificis de la vila, com la parròquia. De la mateixa manera, crida l'atenció la gran mida del blasó de Carles I, patró laic de la Universitat. A tall d'anècdota, cal destacar que en els carcanyols de l'arc d'entrada hi ha les figures d'Adam i Eva que simbolitzen el pecat; la rèplica a la façana de Salamanca és la luxúria representada per la granota. En aquest sentit, cal especificar que els veïns d'Oñati reben el malnom de txantxiku, és a dir, granotes en el dialecte local.

El pati interior és clarament renaixentista italià, de línies molt depurades i amb un únic ornament: medallons amb personatges de la mitologia clàssica o bé cortesans de l'època. En aquests medallons torna a fer-se referència al patró laic de la Universitat, ja que hi ha representats tant l'emperador com la seva esposa Isabel de Portugal.

La Universitat ha estat restaurada recentment i ha recuperat algun dels seus elements originals, com la gespa del claustre. Així, el conjunt arquitectònic ha introduït una nova obra del sempre polèmic escultor Jorge Oteiza -La terra i la lluna-, tot enllaçant els dos emblemàtics monuments d'Oñati: la Universitat Sancti Spiritus i la Basílica d'Arantzazu, obra mestra aquesta darrera del treball conjunt dels màxims exponents de l'art contemporani basc com Oteiza, Chillida, Basterretxea o Saiz de Oiza, unint la tradició i l'avantguarda.

Actualment la Universitat alberga l'Arxiu Històric de Protocols de Guipúscoa, les oficines de l'Institut Basc d'Administració Pública i la seu de l'Institut Internacional de Sociologia Jurídica.

Miren Urkiola

L'Arxiu Històric de Protocols de Guipúscoa

Creat el 1942, l'Arxiu Històric de Protocols de Guipúscoa reuneix els protocols notarials que superen els cent anys d'antiguitat i que pertanyen a la província de Guipúscoa i els fons documentals corresponents a les Comptadories d'Hipoteques de tota la província. En fons a part, es conserva l'arxiu i la biblioteca de l'antiga Universitat Sancti Spiritus d'Oñati.

Els protocols notarials -registres de matrius de les escriptures notarials expedides per un notari- representen una documentació de gran interès per a investigacions de tot tipus, ja que existeix una gran varietat tipològica i de contingut (contractes d'obres, testaments, inventaris de béns, censos, escriptures d'aprenentatge, poders, curadories i particions de béns, compres i vendes, contractes matrimonials, etc). Així doncs, els protocols són útils per a l'estudi de les històries familiars en profunditat, estudis de toponímia, història de l'art, econòmica, social i de qualsevol altra disciplina. Aquesta documentació la utilitzen tant investigadors professionals com qualsevol que necessiti investigar i localitzar dades familiars o de les seves propietats. El principal interès resideix en el seu caràcter de documentació originada per particulars i no per les institucions; per tant, conté dades i informació que d'una altra manera no podrien localitzar-se o es trobarien sota un altre punt de vista.

El fons de Comptadories d'Hipoteques està constituït pels registres en què s'inscriuen els instruments notarials que constaten censos, obres pies, càrregues i hipoteques, i posteriorment transmissions i gravàmens. Tot això representa a la pràctica l'antecedent del que avui és el Registre de la Propietat. Abasta un període breu, entre 1768 i 1862, però és molt útil per a estudis urbanístics i de toponímia i per a la localització de dades sobre caserius, cases o terrenys.

Quant a l'Arxiu de la Universitat d'Oñati, cal dir que consta de bona part de la documentació produïda per la institució al llarg dels anys que va durar la seva activitat, però pateix grans buits originats per la quantitat d'incidències que va suportar, especialment durant el segle XIX. La biblioteca guarda més de dos mil llibres, fonamentalment de dret eclesiàstic i civil, filosofia i teologia, alguns dels quals tenen un gran interès.

Arantzazu Ibarrondo i Inma González

La universitat i Oñati

La tradició del poble d'Oñati explica que el tancament de la Universitat l'any 1901 va anar seguida d'una manifestació d'estudiants pels carrers de la vila. La majoria de consignes estaven dedicades al ministre que va manar el susdit tancament, el comte de Romanones. Hom diu que els manifestants no van tenir problemes per rimar els seus refranys amb el cognom de l'il·lustre polític, alhora que expressaven fins a on arribava el seu disgust i fartament. Després de l'acte multitudinari, un ninot va aparèixer penjat a la façana principal de la Universitat. Era l'alter ego del comte que, embotit de coets i petards, no va trigar a rebentar enmig de la disbauxa general. Encara es recorda l'esbroncada governamental que va empassar-se l'alcalde d'Oñati.

Uns anys més tard, sa majestat va visitar el poble. Meravellat per l'edifici de l'antiga Universitat i impressionat pel seu passat, el monarca va encalçar l'alcalde amb aquesta pregunta: "Però, qui va ser l'irresponsable que va tancar aquesta universitat?" El comte de Romanones mateix, que feia d'acompa- nyant de la visita real, va haver d'escoltar la cruel resposta.

Els foscos anys posteriors al tancament del centre universitari van convertir l'edifici i els seus secrets en un arcà per a iniciats. L'arxiu de protocols i la fabulosa biblioteca, amb més de quaranta incunables, van ser reclosos al pis superior durant la Guerra Civil. Van estar-s'hi dècades i dècades.

Durant la guerra, la Universitat d'Oñati va usar-se com a presó. Encara ara la memòria popular recorda la fugida d'un grup de presoners la vigília de la Verge d'Arantzazu de fa seixanta anys. L'evasió va fer-se efectiva després que els presos emborratxessin el guardià mentre jugaven al mús. Els evadits van despenjar-se per una finestra de la banda del riu i van amagar-se darrere les piles de granades del quinze i mig. Durant aquell temps en què la Universitat complia funcions militars, l'edifici va perdre l'atractiu màgic dels seus anys d'esplendor.

Només uns quants iniciats van descobrir durant aquells anys les meravelles de la biblioteca de la Universitat. La conservació del fons documental va ser encarregada a Julián Celaya, organista de la parròquia veïna de Sant Miquel Arcàngel. Darrerament, el sacerdot José María Aguirrebalzategi custodiava el valuós patrimoni.

Si José María fos encara entre nosaltres, ens explicaria el misteri de la reixa de la finestra de la planta baixa: la primera finestra a l'esquerra de l'entrada té una reixa formada per diversos braços de ferro el trenat dels quals és impossible de realitzar. Ningú no ha pogut explicar quin dels braços va col·locar-se en primer lloc i com van encadenar-se els altres. També ens assenyalaria una misteriosa pedra que forma la llinda d'una porta del primer pis: la part interior és buida i guarda una ampolla de rom cubà centenari per a gaudi d'algun futur arqueòleg.

Dins la biblioteca ens ensenyaria el seu llibre preferit: el Tractat de Petrus Paulus Porrus, del segle XVI, sobre l'eliminació de gepes sense cirurgia. Per descomptat, el document s'orna amb preciosos gravats que detallen la manera correcta de pressionar el pit i l'esquena del geperut amb sengles taulons lligats amb cordes. L'objectiu final, òbviament, és aconseguir la rectitud de l'esquena desitjada. Sense aturar l'admiració, un cop més, trobem al final del llibre la firma cabalística de l'autor feta a mà: el dibuix d'un porro entre dues lletres P.

José María hauria estat un lector fix de De Bat a Bat. Una de les seves principals aficions era l'exercici de jurat en concursos de gossos d'atura i per això sovint es traslladava al Pirineu català. Mai no va tenir cap problema per fer-se entendre en el seu particular però eficaç català amb els pastors muntanyencs.

La Universitat d'Oñati ha recuperat avui les seves cartes de noblesa acadèmica i social. De nou els salons i passadissos són l'escenari de complicades recerques científiques i brillants ocasions mundanes. És cert, no hi ha ni l'organista ni el sacerdot i els joves poca notícia tenen de la guerra i de Romanones. No obstant això, per la gent d'Oñati l'edifici no ha perdut la seva màgia. Quan arriba la tempesta, el mossèn de Sant Miquel toca la campana per conjurar els elements. Però, a voltes, quan el cel s'ennegreix, amenaça una tronada ferotge i el conjur de l'església esdevé insuficient. Aleshores cal tocar la campana de la Universitat, la campana que corona l'espadanya de la façana, que només ha ressonat un parell de cops en l'actual segle. Ara cal veure què passarà el segle vinent.

Iñigo Igartua Arregi

This page hosted by Get your own Free Home Page