Els sanfermines no són per explicar-los

 

Prou coneguda és l'originalitat del calendari pamplonès, que situa el principi de l'any en la nit del catorze de juliol quan, just acabades les festes de San Fermín, centenars de goles destrossades per una setmana de gresca comencen el compte enrera cantant el "YA FALTA MENOS". S'inicia en aquest moment un any nou que conclourà el sis de juliol següent, a les dotze en punt del migdia, amb el so de clarins i timbals. El regidor de torn cridarà allò de "Pamplonesos, visca San Fermín" i la gent es nuarà altra vegada el mocador vermell al coll.

 

S'han escrit milers de pàgines per intentar d'explicar el que succeeix en aquesta ciutat, habitualment seriosa i púdica, entre el sis i el catorze de juliol. Fins i tot un escriptor tan il·lustre com Hemingway va dedicar la seva novel·la Fiesta als Sanfermines. No obstant això, el fet de filosofar sobre dues-centes quatre hores que han fet de la nostra una ciutat mundialment coneguda, no deixa de ser un repte molt complicat. I és que els Sanfermines no són per explicar-los. Són per viure'ls.

Intentaré, malgrat tot, de donar algunes pinzellades sobre la festa de Pamplona, sobre aquells vuit dies i mig en què ciutat i ciutadans es vesteixen de vermell i blanc, de rialles, de vi, de mofa i fins i tot, de tragèdia.

L'escenari

Acotat el temps d'aquest esdeveniment anual, passem a descriure els seus límits físics: l'escenari. Tractem de la Iruña emmurallada, d'uns carrerons estrets i obacs en què al matí els pamplonesos s'apressen davant dels toros, al migdia els gegants dansen i a la nit el vi corre a dojo.

És cert que Pamplona ha crescut molt des de principi de segle i per tant, els tornaveus de la seva famosa festa també podrien haver-se expandit fins a les amples avingudes dels moderns barris. Però les muralles segueixen marcant els límits d'aquest escenari festiu, perquè és en aquests carrers, els noms dels quals recorden una Pamplona medieval i artesana, on la gaita i el txistu sonen millor, on les elegants i majestuoses figures dels gegants es fan encara més grans. I per descomptat, són aquestes les mides ideals perquè sis enormes toros recorrin tots els dies vuit-cents vint-i-cinc metres darrera de centenars de joves que els conduïran fins a la Plaça de Toros.

Els actors

Hi ha festes amb molts més espectadors que participants. Són celebracions per contemplar-les, tal com es mira una postal, ocasions per gaudir del colorit d'una rua, d'un ball o d'una col·lecció de focs artificials. Per veure-les de la vorera d'un carrer o de la terrassa d'un bar estant, a escassa distància dels protagonistes, però separats per una infranquejable barrera.

Els Sanfermines, tot al contrari, són una festa participativa en què tothom, tant pamplonesos com visitants, es converteixen en els seus actors, en participants actius. És igual ser nen, jove o menys jove, perquè a qualsevol hora del dia hom trobarà la possibilitat d'introduir-se a la festa, de saltironar en les dianes, de córrer Estafeta avall davant dels toros, d'escapar-se dels kilikis (capgrossos), de ballar amb les penyes, de donar unes quantes batzegades a un bombo, de menjar l'ajoarriero, de beure i cantar mentre un torero es juga la vida, i fins i tot de filosofar sobre tots els temes a altes hores de la matinada, quan els efluvis de l'alcohol ens transformen a tots en grans teòrics de la vida.

El guió

Els Sanfermines són una festa sense guió. O més ben dit, amb un guió escrit segons els gustos, apetències i situació personal de cadascú. Existeix, és cert, un programa oficial publicat per l'Ajuntament de la ciutat. Aquest repetitiu fulletó només l'utilitzen els foranis, els qui creuen que en les seves pàgines es poden trobar els punts clau de la festa. Segons aquest guió el dia comença amb les dianes. Una hora més tard la ciutat emmudeix durant un parell de minuts (si tot va bé), mentre sis toros recorren els carrers de Santo Domingo, Mercaderes i Estafeta precedits per la multitud de corredors. Surten després els gegants amb el seu seguici de zaldikos (cavallets) i kilikis a realitzar el seu recorregut matiner; i cap a la vesprada tres famosos espases breguen mitja dotzena de toros, mentre una gran part de la plaça es dedica a cantar i a beure.

Si algú en vol més detalls, cal que sàpiga que també es programen concorregudes processons, revetlles, festivals infantils, concursos de bertsolaris, esports rurals i exhibicions de dansa. Que fins i tot els de Baiona tenen el seu dia especial; que arriben puntuals a la cita músics, barraquers, tractants de ramat, comediants, estafadors, revenedors d'entrades, carteristes, seguidors de Hemingway, japonesos disposats a filmar, alemanys a la recerca de fortes emocions i altres personatges festius.

Hi ha Sanfermines per a beats, que posen l'accent en vespres, processons i altres esdeveniments religiosos, mentre que altres busquen una oferta essencialment lúdica; uns viuen la festa de dia i altres surten de casa amb el resplendor dels focs artificials; hi ha festes luxoses i austeres; de nens i d'avis; d'empostissat de sol i de barrera d'ombra.

Existeix, per tant, una variadíssima oferta per a tot tipus de gustos i situacions personals. Encara que això no deixa de ser accessori, ja que allò realment més important dels Sanfermines és el seu poder de mutació, la seva capacitat de posar durant una setmana de cap per avall la ciutat i tots nosaltres.

Aquí es pot dormir de nit i de dia, rifar-se la vida davant de feres de sis-cents quilos sense esperar res a canvi, veure una plaça de toros plena de gent no afeccionada i altres paradoxes que són tot un remei per a l'estrés, la depre, la monotonia i la resta dels mals de la vida moderna.

Tot això succeeix a Pamplona per San Fermín. Quan ciutat i ciutadans es vesteixen de blanc i vermell, els rellotges s'aturen i el calendari desapareix per obrir pas a un període màgic indescriptible. Durant aquests dies Pamplona i els pamplonesos repeteixen un vell ritual que, tot i que ha evolucionat al ritme de la societat, manté tota essència. En què consisteix aquesta essència? Vinguin a Pamplona i ho sabran. Acudeixin als Sanfermines i per favor, no els vegin. Visquin-los.

 

per Fermín Erbiti


This page hosted by Get your own Free Home Page 1