L'Euskadi catalanesca
Darrerament no és cap novetat que la presència massiva de catalans a Euskadi hagi estat i sigui motiu de conversa. Tot seguit farem un repàs geohistòric amb la voluntat d'afegir una modesta contextualització catalanesca del bell paisatge basc, no pas amb cap intenció colonial -només faltaria- sinó per contribuir a un perfil d'interès afegit a un país ja de bon principi fascinant. Així, els turistes catalans que cada any visiten Euskal Herria -i en són un munt- coneixeran més de prop els lligams que uneixen els dos països més enllà de l'evident simpatia que se senten mútuament. I, per què no, també sabran més coses interessants de la seva història
Una illa de trencament
Començarem aquest recorregut geohistòric per dos punts pintorescos del Baix Bidasoa (Guipúscoa) que, malauradament, comporten un mal record per als catalans ja que s'hi van produir dos episodis lamentables: l'un a la fi de la Guerra dels Segadors, l'altre a la fi de la Guerra de Successió.
El primer paisatge en qüestió és l'Illa dels
Faisans, un illot al bell mig del riu Bidasoa. El trobem a cent metres riu
avall del pont duaner de Behobia, prop d'Irun. Va ser aquí on el
7 de novembre de 1659 va signar-se el nefand Tractat dels Pirineus. Aquest
tractat posava fi a la Guerra dels Segadors, que havia confrontat Catalunya
amb els exèrcits del comte-duc d'Olivares. Aquest militar espanyol
havia volgut imposar un rey, una ley y una moneda a la Península.
Malgrat l'empat tècnic amb què va acabar la guerra, l'esgotament
català va permetre que francesos i espanyols esquarteressin el Principat
de Catalunya en dos, tot marcant una frontera artificial al llarg dels Pirineus.
Aquesta partició deixava el Rosselló, el Vallespir, el Conflent,
el Capcir i trenta-tres pobles de la Cerdanya en mans dels francesos.
La presó d'en Basset
El segon punt d'interès catalanesc al Baix Bidasoa és el magnífic castell d'Hondarribia (Guipúscoa), mal anomenat Castillo de Carlos V. Situat a l'Harma Plaza del barri vell i amb unes magnífiques vistes sobre la ria del Bidasoa, el castell va recloure durant cinc anys un important general català, Joan Baptista Basset. Aquesta figura històrica, pràcticament desconeguda pels catalans d'avui, va ser-hi empresonada el 1715 com a càstig per haver participat en la Guerra de Successió. Havia lluitat deu anys contra Felip V, el rei espanyol més odiat pels catalans.
Basset va ser la màxima figura militar valenciana en aquella
guerra que va veure la rebel·lió del conjunt dels Països
Catalans contra el centralisme borbònic d'inicis del segle XVIII.
Les cròniques parlen d'un veritable culte envers la seva persona
per part de les classes populars valencianes. Va intervenir en activitats
tan importants com la fortificació de Gibraltar, plaça que
una força catalanoanglesa havia pres als espanyols el 4 d'agost de
1704. També va ser mariscal de camp a la tràgica batalla d'Almansa
del 25 d'abril de 1707, en què els valencians van ser els primers
a perdre les llibertats nacionals. Després de la caiguda de València,
Basset va passar a Barcelona on, com tants maulets valencians, va ser rebut
com a "ver català". Va comandar l'artilleria en la defensa
de la ciutat, l'heroisme de la qual va ser evocat fins i tot per Winston
Churchill en un famós discurs a Londres durant el Blitz.
Malgrat les promeses felipistes de no represaliar els defensors de Barcelona, el cas de Basset és un clar exemple de l'esgarrifosa repressió que van patir els catalans. Va ser detingut i embarcat cap a Alacant on va haver de participar, carregat de cadenes, en l'humiliant desfile de la victoria felipista. Des d'allí, sempre engrillonat i en llargues jornades a peu, va ser conduït amb d'altres generals catalans durant vuit-cents quilòmetres fins a Hondarribia, on va ser empresonat al castell.
Basset -en contrast amb Villar-roel- encara va tenir sort. No va haver d'esperar la pau de 1725 per ser alliberat, ja que va entrar una força francoanglesa a Guipúscoa l'any 1719. Juntament amb Bellver, Basset fou alliberat de la fortalesa d'Hondarribia, on tot fa pensar que devia patir unes condicions infrahumanes de reclusió. D'aquí va passar, com tants austracistes, a la cort de Viena, per seguir conspirant contra Felip V i lluitant a favor de la recuperació dels drets nacionals dels Països Catalans.
Fabra a Bilbao
Tot seguit parlarem d'una estada força més positiva -i còmoda!- d'un català a Euskadi. En aquest cas a Bilbao (Biscaia). És curiós el paral·lelisme que podem trobar entre les biografies de dues figures senyeres dels nacionalismes basc i català, Sabino Arana i Pompeu Fabra: l'un, màxim teòric i promotor del nacionalisme basc o biscaïnisme, va viure molts anys a Barcelona mentre que l'altre, pare indiscutible de la llengua catalana moderna, va viure nou anys al cor de Biscaia.
Què va anar a fer Pompeu Fabra a Bilbao? De 1902 a 1911, va ocupar la càtedra de química a l'Escola d'Enginyers de Bilbao. Aquesta prestigiosa escola, d'on sortirien generacions senceres d'enginyers per aixecar les indústries siderúrgica i minera biscaïnes, estava situada a la plaça de la Casilla, a l'edifici on actualment hi ha l'Escola d'Engi- nyers Tècnics del Govern basc. Entre classe i classe, Fabra hauria robat hores per treballar en un dels seus temes més engrescadors: la gramàtica de la llengua catalana.
Segons sembla, el mestre Fabra va invertir els nou anys de residència a Euskadi en l'estudi aprofundit de les llengües romàniques germanes del català. L'aparició de la Gramàtica de la Llengua Catalana (1912) va ser el fruit d'aquest període d'investigació en què va saber normativitzar el català amb criteris de fidelitat històrica, de consens interterritorial i de flexibilitat científica.
El Pacte de Sant Sebastià
Sense sortir del segle XX, fem un salt a Sant Sebastià, punt preferit pels visitants catalans a Euskadi. Hi ha diversos indrets de la ciutat que, des del punt de vista català, tenen la seva importància històrica,
A l'Hotel de Londres,
davant de la Conxa, va fer-se l'acte d'acollida als qui havien de participar
en una crucial reunió "conspiradora" el 17 d'agost de 1930.
L'acord polític d'aquella reunió -l'anomenat Pacte de Sant
Sebastià- va allisar el camí per a la proclamació de
la República l'any 1931.
Almenys quatre catalans van destacar en la redacció del Pacte, materialitzat en un pis del carrer Garibay. Hi va participar, entre d'altres, en Manuel Carrasco i Formiguera, polític catalanista que set anys després seria capturat pels franquistes en un vaixell davant la costa basca i executat a Burgos el 9 d'abril de 1937.
El Pacte signat a Sant Sebastià va ser especialment important, perquè incorporava els catalans a un complot per posar fi al regnat de l'impopular Alfons XIII, beneïdor del règim dictatorial de Primo de Rivera. Gràcies a una hipotètica col·laboració estatal, els catalans havien de rebre l'ajut dels republicans espa- nyols per a la recuperació de la seva sobirania nacional i l'assoliment d'un estatut d'autonomia. L'Estatut va cristal·litzar -amb molts treballs i retalls- a les Corts espanyoles el 1932. De la sobirania, però, encara avui no se'n sap res.
Barri de Gros
Sense sortir de Sant Sebastià, hi ha un element més -ara tot un barri- que també gaudeix d'un interès catalanesc: Gros. Aquest barri popular ocupa l'àrea entre el mont Ulia i l'actual desembocadura del riu Urumea.
La presència de catalans al popular barri de Gros durant els
dar- rers anys trenta es raona en bona part per les esbojarrades accions
d'elements incontrolats -suposadament revolucionaris- a Catalunya durant
la Guerra Civil. En aquells anys de desvari, el barri va omplir-se de milers
de catalans que fugien de l'acció repressiva de la FAI. N'hi havia
tants que el barri va arribar a ser conegut popularment amb el nom de La
Barceloneta.
El poeta valencià Teodor Llorente explica una anècdota sobre la Sant Sebastià catalanesca d'aquells anys. Diu que un dia una parella de guardias cívicos franquistes va detenir un valencià per parlar en català. En veure'l passar, un company se li va adreçar així: "Xe, on aneu?", i en va resultar igualment detingut. Com que la interpel·lació s'anava repetint cada cop que topaven amb un altre conegut valencià -"Xe, on aneu?"- el resultat va ser que, a comissaria, van arribar-hi detinguts catorze valencians. Tots "por no hablar en cristiano". L'anècdota, si no resultés macabra, tindria la seva gràcia.
Llei de Fugues
No podríem acabar aquest recorregut sense referir-nos breument a Sorogain (Navarra). És l'indret on la Guàrdia Civil va matar el militant llibertari català Oriol Solé Sugranyes. Un senzill monòlit de roure en recorda el fet.
Solé Sugranyes, company de Salvador Puig Antich, havia estat comdemnat a una pena de 48 anys en ple franquisme. És per això que els membres d'ETA (pm) li havien ofert la possibilitat de fugir conjuntament de la presó de Segòvia el mes d'abril de 1976. Per cert, aquest capítol de la història ha quedat reflectit en la pel·lícula La fugida de Segòvia, en què Solé Sugranyes és interpretat pel ja traspassat Ovidi Montllor, que entona contínuament Rossinyol que vas a França, la cançó preferida del llibertari català. De fet i gairebé seguint la lletra de la cançó, Solé Sugranyes va ser a pocs metres de saltar la frontera quan fou abatut. Era el 6 d'abril de 1976, pocs mesos abans de la concessió d'una amnistia general que els hauria alliberat a tots!
Es pot arribar al monòlit commemoratiu per un camí que surt d'Auritz (Burguete) en direcció a Sorogain. És un passeig preciós de quatre quilòmetres entre boscos de faigs. Podeu demanar el camí al bar que hi ha davant de l'església.
Certament, per minsa que pugui semblar, els catalans han deixat petja a Euskadi. Es diguin Basset, Fabra, Solé Sugranyes o Carrasco (també podríem haver parlat del financer Jaume Girona, de l'industrial Brunet o de l'escriptora i intel·lectual Eva Forest), tots han respirat els aires d'Euskal Herria. Això sí, amb fortunes ben diverses.
Per Toni Strubell i Trueta
Professor a la Universitat de Deusto a Sant Sebastià
Fotos
This page hosted by 
Get your own Free Home Page