El primer viatge
La primera vegada que vaig anar al País Basc, ho recordo com si fos ara, plovia. L'última vegada que vaig viatjar al nord també. La pluja i les diferents tonalitats del verd dels camps -"tots els colors del verd", que diu Raimon en la seva cançó- em van encisar des del primer moment. La seducció, malgrat el pas dels anys continua.
De fet, ha plogut molt des d'aquell setembre de 1972 en què tres estudiants de Barcelona i un Citröen 2 CV que les havia vistes de tots colors, van desembarcar a Ondarra un divendres al vespre. El bar on vam entrar estava ple de gom a gom. Fum, gots de vi roig i converses en un idioma que ens sonava a xinès. Semblava un altre planeta i a nosaltres, quan vam obrir la boca, ens van començar a mirar com si fossim una mena de marcians arrivats de l'espai. La situació politica era molt tensa a causa de la quantitat d'accions que ETA estava realitzant des de principis d'any -tres atracaments, quaranta atemptats contra edificis estatals i quatre militants morts creuant la muga o en diferents enfrontaments- i tota persona desconeguda era observada amb una certa desconfiança. Però el recel va durar poc, el temps just per assabentar-se que veniem de la "germana" Catalunya i que, a més, teniem bons amics en aquell mateix poble. Quan aquests van arrivar per acompanyar-nos fins a casa seva, la cerimònia d'adopció va ser immediata. I des d'aquell moment fins ara.
Les primeres nits al País Basc vaig passar-les a casa de la família d'Andoni Arrizabalaga, un militant d'ETA de les primeres generacions que estava empresonat en aquells moments. El record dels marmitakos casolans i de les converses sobre la qüestió nacional fins a altes hores de la nit no són coses que s'oblidin fàcilment. Els dies succesius van fer que conegués de prop diferents aspectes de l'univers basc: des de la vida dels arrantzales fins a la cultura del caseriu. Després, vam començar a passejar per diferents indrets d'aquella geografia, acollits sempre per les famílies dels principals dirigents d'ETA exiliats o empresonats -com la de Mario Onaindia, a Eibar-. Totes ens van obrir les portes de les seves llars sense recansa. Trobades discretes a la vora del mar i relats de repressió i tortures a dojo. Una veritable immersió en l'ànima de la resistència basca. Un curset accelerat per poder entendre per què una colla de joves bascos havien decidit, un bon dia, jugar-se la pell amb un "ferro" a la butxaca. Testimonis de primera mà en circumstàncies difícils que van propiciar amistats per sempre.
D'aquell primer viatge recordo també l'impressió que em van fer els carrers mullats de Lekeitio, encara amb olor a pólvora després del tiroteig en què van caure morts Benito Muxika "Xanxi" i Mikel Martínez de Murguia "Mikelón", dos militants d'ETA que van atrinxerar-se en un pis cercat per la Guàrdia Civil. I les cares de ràbia i impotència que tenien els habitants del lloc quan explicaven els fets que havien presenciat. Va ser la constatació pràctica, una vegada més, que la versió oficial no tenia res a veure amb la versió real. Ni amb la veritat.
En aquella època encara no es parlava del "santuari". Es deia tan sols "l'altre costat" per referir-se a Euskadi Nord, al lloc on estaven refugiats molts parents i coneguts perseguits per la policia franquista. Una visita realment obligada per completar el panorama de la situació politica basca. Però ja que, en aquells moments, cap de nosaltres tenia els papers en regla per atravessar la frontera, els nostres amics van mobilitzar-se eficaçment i van organitzar-nos el pas a França acompanyats per un capellà a qui mai no paraven els guardes fronterers. Oli en un llum. D'aquesta manera vam parlar amb tothom sense problemes -l'ambient encara no estava enrarit pels atemptats dels serveis secrets espanyols- i de tornada, a tots ens sortien els documents subversius per les orelles.
Aquell va ser un viatge fantàstic, un viatge que ens va aclarir moltes coses del conflicte i també ens va fer descobrir la immensa fraternitat del poble basc. Després, per la meva feina informativa, jo hauria de fer-hi molts més viatges. Han passat anys, però el País Basc segueix mullat i verd com el primer dia. I afortunadament, els vells amics també continuen al seu lloc.
Per Xavier Vinader
Periodista
This page hosted by 
Get your own Free Home Page