Caos, el més antic dels deus grecs, personifica el vuit primigeni, anterior a la creació i a l’ordre

Edward Lorenz, l'any 1959, estudiava fenòmens atmosfèrics. Un dia, mentre repetia els càlculs realitzats amb l'ajut del computador, va observar que introduint els mateixos valors, però reduint el nombre de decimals, obtenia resultats significativament diferents. Acabava de néixer la teoria del caos.

Fins llavors l'àmbit d'estudi dels fenòmens físics és basava en la repetibilitat dels experiments i la linealitat de les equacions que els explicaven: amb unes mateixes causes, o condicions inicials, cabia esperar produïssin uns mateixos efectes o resultats.

En canvi, el que Lorenz va observar, portava a la conclusió que determinats fenòmens del mon físic no es comportaven de forma lineal, atès que petits canvis en les condicions inicials podien produir resultats imprevisibles, amplificant l'estímul que provocava el canvi. D'això s'anomena sensibilitat a les condicions inicials o efecte papallona, que és una de les condicions necessàries per al comportament caòtic.

Els comportaments caòtics son globalment estables, de tipus molt variats, complexes i estan en certa manera, a mig camí entre el comportament periòdic (ordre total) i el comportament aleatori (desordre total). El comportament caòtic segueix pautes identificables, però sense una periodicitat absoluta.

El comportament del clima és un exemple. Mai es repeteix, però segueix pautes identificables: com ara les estacions.

Aquest comportament s'ha pogut observar en fenòmens com la formació dels núvols, l'aigua en ebullició, les volutes de fum, el comportament elèctric del cervell, la distribució dels estels en les galàxies, la fluctuació dels preus a la borsa, ... I ha donat lloc a plantejaments tan interessants com la teoria de les catàstrofes, l'efecte papallona o la geometria fractal.

Els fractals són petits elements geomètrics que segueixen un patró constructiu relativament simple. D'aprop presenten una estructura ordenada i predictible, però el seu comportament es torna sorprenen quan augmenta la complexitat.

Per sobre d'un cert nivell de complexitat, l'evolució del que havia estat una estructura ordenada, es torna imprevisible.

Aquest comportament caòtic, d'aparent desordre és el que possibilita l'aparició de situacions inesperades, riques en informació, apassionants i potencialment creatives.

"El movimiento de una simple ala de mariposa hoy produce un diminuto cambio en el estado de la atmósfera. Después de un cierto período de tiempo, el comportamiento de la atmósfera diverge del que debería haber tenido. Así que, en un período de un mes, un tornado que habría devastado la costa de Indonesia no se forma. O quizás, uno que no se iba a formar, se forma."

Eduard Lorenz.

Un fractal es una figura geométrica que se caracteriza porque es "autosimilar a todas las escalas", es decir, que por ejemplo un trozo cualquiera de la figura muy pequeño, se "parece" a otro trozo cualquiera de la figura 1000 veces mayor. Aquí se vuelve a observar la existencia simultanea de un cierto orden asociada a un cierto desorden.

El comportamiento caótico de los sistemas no lineales en el tiempo tiene un correlato geométrico en los fractales: Se dice que el atractor de la dinamica caotica tiene estructura fractal.

Una aplicación algebraica se representa mediante una ecuación:

x(n+1)= f(x(n)) , n = 0,1,2,3...

donde x(n=0)=xo es la condicion inicial. Por ejemplo:

x(n+1)= a·x(n)(1-x(n)) , n = 0,1,2,3...

Dando valores a n, se obtiene una secuencia de números.

En 1980, Benoit Mandelbrot descubrió el principio organizativo de los conjuntos de Julia, desarrollando la gráfica de la ecuación X(n+1)^2 +C = X(n), donde X es un complejo, con el resultado de la conocida figura que lleva su nombre y llegó a la conclusión que "..las formas de la naturaleza son fractales y múltiples procesos de la misma se rigen por comportamientos fractales".

Estos simples patrones fractales, saturados de complejidad, dan lugar a una inesperada riqueza creativa sin precedentes, como la explosión de formas de la naturaleza.

Otras aportaciones fundamentales a la geometría fractal son la curva de KOCH que se aplica al estudio de los trazados de la costa, las curvas de Peano, que permiten construir redes fluviales, los conjuntos de Cantor, que explican las distribuciones de estrellas dentro de las galaxias, los triángulos de Sierpinski y otros muchos.

El desorden es creativo, se puede reinterpretar como valioso y rico y puede ser generador de autoorganizaciones sociales inesperadas.

Las paradojas son fenómenos sin respuesta, carentes de toda lógica. Los ordenadores no entienden las paradojas porque les remite al caos, mientras que en los humanos las paradojas y el caos son productivos.

Et proposem abandonar la rutina de les situacions lineals, predictibles per abordar una experiència interactiva i creativa on la teva participació activa, és necessària.

Per iniciar l'aventura, fes clic a la icona.

Bon viatge ...

Avís per a navegants: conforme augmenta la complexitat de l'experiència, ens acostem al marge caòtic amb un resultat imprevisible.

Els responsables d'aquest desordre són:

Idea original, guió i composició:

Alvaro Coronas, Gloria Figueras, Ferran Agelet

Javascript:

Gloria Figueras, Ferran Agelet

Pintura digital:

Alvaro Coronas

Correcció del text:

Eliezer Toribio