Observacions: la delimitació de la isoglossa pense/penso és habitualment traçada més al sud (Alegre, Veny) cal, doncs, prendre nota del seu vertader recorregut per a l'acurada delimitació del dialecte valencià. La variant jo pénsec (assenyalada a Torreblanca i Traiguera) també es pot sentir en alguns pocs parlants de la ciutat de Castelló (Gimeno, comunicació personal) i esporàdicament entre jóvens de l'extrem sud (Elx).

Observacions: cal destacar que la delimitació de les zones d'ús de les desinències antigues -am / -au front a les modernes -em / -eu no ha estat mai descrita i per tant les dades que tenim no són del tot precises. Cal matisar que a les zones on indiquem la conservació de -am / -au hi ha vacil.lació (esp. en alacantí) entre estes formes i les innovadores -em / -eu i que a les zones on indiquem -em / -eu no se senten les formes -am / -au.

Observacions: el valencià general tendix a reduir els pronoms reflexius plurals mos/vos/se a se (o es): se n'anem en lloc del més tradicional mo(s) n'anem. Segons el que podem observar, el procés de substitució de mos/vos per se no és categòric en totes les zones assenyalades com a zones de reducció. Així trobem vacil.lació entre se n'anem i mo(s) n'anem a la Ribera (Benimodo, Sueca, etc.), a Gandia (la Safor), a la Plana (Betxí i la Vall on encara predomina la distinció mos/vos/se), etc. Les zones on la reducció mos-vos >se pareix més tradicional són: l'Horta (València podria ser el possible focus de la confusió), Camp de Llíria i Morvedre i també les comarques meridionals interiors: Vall d'Albaida, nord de l'Alcoià (a Alcoi la confusió és molt antiga segons em comenta E. Reig), el Comptat i la Costera. A la Marina hi ha vacil.lació segons Beltran (1997) però encara predomina la distinció mos/vos/se.

Observacions: l'àrea del sud on s'assenyala la pèrdua de la /d/ en diversos mots correspon a la zona alacantina on dit fenomen està més desenvolupat i on hi ha més mots afectats pel dit fenomen (v. Colomina, 1985). Cal afegir que a les zones no alacantines on indiquem l'elisió de /d/ en -ador hom hi observa vacil.lació entre la conservació i la pèrdua de la consonant (Plana de Castelló, la Marina).

Observacions: la distribució de les variants [wí] i [úi] respon a les dades aportades per Beltran (1997) i Colomina (1991) per al val. meridional i Gimeno (1997) per al val. septentrional. No està ben clar si la variant creixent [wí] és anterior o posterior a [úi], que és la variant catalana general. Nosaltres pensem que ambdues han de ser antigues com ho mostra les varietats del llatí HODIE, hui en valencià, avui en català general i val. del nord. La variant hui és la variant més etimològica i degué ser pronunciada amb [wí] com ho demostren les pancatalanes vui /avui amb [v] pel pas de la labio-velar [w] a labiodental [v]. Dit procés de consonantització hui > (a)vui no haguera estat possible si el diftong haguera estat originàriament decreixent [úi]. En català [w] pot passar a [v] (meua > meva, diuen > diven) però el pas de [úi] a [vúi] no és possible. Una altra dada que ens confirma l'antiguitat de [wí] és el fet que hui amb [wí] creixent és general al sud valencià on el diftong és generalment articulat [úi].