El balear

4. INFLUÈNCIA DEL VALENCIÀ VERS L’EIVISSENC

 

Com diu Veny (1999, p. 102), el valencià i l'eivissenc mostren un bon grapat de paral.lelismes lèxics que no es deuen exactament a la retenció de lèxic arcaic sinó a la proximitat geogràfica entre ambdós parlars. La influència del valencià vers l'eivissenc no és pas recent i podem constatar el contacte històric entre Eivissa i els ports valencians d'Altea, Borriana, Benidorm, València, Vinaròs i especialment Dénia que es troba a poc més de 90 quilòmetres d'Eivissa. Als darrers decennis, el contacte entre Eivissa i València pareix haver-se incrementat per diversos motius:

·         Increment i millora de la connexió marítima entre Dénia i Eivissa.

·         Els universitaris eivissencs solen estudiar a facultats valencianes.

·         Presència de la Televisió Valenciana.

·         Notòria presència de professorat valencià a escoles i instituts eivissencs (aproximadament un 30% del professorat a Eivissa és valencià).

La presència del valencià als centres escolars eivissencs -segons m'informen- està provocant l'adopció esporàdica de molts valencianismes entre els jóvens estudiants, (distinció esporàdica de /e/ i /a/ àtones i aparició ocasional de la -e per a la persona I; pense, parle, entre, etc. ), es tracta d'una situació molt peculiar que caldrà anar seguint amb deteniment.

Vejam seguidament un llistat amb algunes de les similituds lèxiques exclusives entre valencià i eivissenc, (v. Veny, 1999, pp. 102-104).

Valencià/eivissenc              

Abellir: agradar, fer gana, ex: avui m'abelleix menjar ous.

Acatxar-se: acotar-se.

Aliacrà: icterícia.

Bac: caiguda forta, ex: Anna ha caigut un bac per les escales.

Bellota: aglà.

Calbot: colp al cap amb la mà closa.

Colp: cop. L'eivissenc i el valencià conserven la variant antiga amb [l] implosiva, igual que en el mot polp, (cat. general pop).

Dacsa: blat de moro.

Defendre: defensar.

Gord: gras.

Milotxa: estel.

Paloma: papallona.

Pallola: xarampió.

Pardal: ocell.

Pebràs: rovelló.

Pebrera: pebrot, pebre.

Prompte: prest, aviat.

Roí(n): dolent.

Vore: veure.

Cal afegir, a més, coincidències de tipus morfològic entre eivissenc i valencià, mostra de l’arcaisme de tots dos parlars:

·        Possessius antics sense labialitzar: meua, teua, seua (amb [w] i no [v]). Fins no fa molt les formes sense labialitzar eres molt freqüents a Mallorca (de fet, són la forma predominant a les rondaies) hui sols les usen alguns vells, especialment a Palma. A Menorca, com a Eivissa, les formes antigues meua, teua, seua encara són prou vigents.

·        Demostratiu clàssic açò diferent d'això, adverbi ací oposat a aquí (totes dues formes en desús), també a Mallorca han quedat restes de açò i ací entre parlants d’edat i en contexts limitats, ex: què és açò?, vine ací!

·        Plurals arcaics -ns (jóvens, hòmens).

·        Ús femení de dos per dues (dos bellotes).

·        Sufix diminutiu –iu/-iua: estoniua, homeniu. El mallorquí posseïx la variant –eua, ex: homeneu, frescoreua. Totes dues formes –iu o –eu deuen tindre el mateix origen puix que en valencià s’hi observa el seu ús alternatiu en algunes comarques (Alcoià). Segons Moll, el diminutiu –iu o –eu és un occitanisme. Per la distribució geogràfica actual, nosaltres trobem que el sufix en qüestió deuria ser arcaic i no forà com sol passar amb els altres paralel.lismes existents entre les Illes i terres valencianes.

·        Notable vigència del perfet sintètic tu anares, ell anà, etc. si bé la primera persona (jo pensí) a penes s’hi oïa a principis del  segle XX i hui és inèdita. També les altres illes tenen el passat sintètic si bé només és plenament vigent en les formes del plural (anàrem, anàreu, anaren) i amb una progressiu continua de les formes perifràstiques amb les formes amb –re (vàrem no vam*) del verb auxiliar anar, com sol passar en aquells parlars que conserven el passat sintètic o que l’han perdut recentment: vares anar, vàrem anar, vàreu anar, varen anar.