El
balear
0. Introducció
El
català insular o balear fou format per l'emigració de catalans orientals a les Illes
Balears després de la conquesta cristiana del segle XIII. Les afinitats amb els
parlars de l'orient català són evidents (comarques de Barcelona i Girona) tot i
la notable peculiaritat lingüística de les Illes. La fidelitat a la llengua
antiga és la característica més colpidora del català insular si bé les
condicions que han afavorit el seu arcaisme també han originat la seua
singularitat enfront dels altres parlars catalans.
1. FONÈTICA
1.1
Vocalisme
1.1.1 La /«/ neutra tònica
El
principal tret distintiu del català illenc és la conservació de la vocal neutra
tònica procedent de la /e/ tancada del llatí vulgar: v[«]ure,
ab[«]lla, cad[«]na,
s[«]ba (compareu el
cat. occidental v[e]ure, ab[e]lla, i cat. oriental v[E]ure,
ab[E]lla). Dita vocal
neutra fou també típica de l'orient català i el seu sorgiment sembla lligat al
tancament de l'e oberta etimològica (/E/)
del català primitiu en paraules com temps o ventre.
Com que esta /E/ primitiva tendia
a tancar-se i esdevenir [e], la /e/ tancada antiga (ple, res)
passà a articular-se central (/e/>[«])
a fi d'evitar una confluència d'ambdós fonemes, vejau la següent representació
de canvis:
Una
volta consumat est canvi en català oriental peninsular, la /«/
tònica començà a palatalitzar-se i acabà fusionant-se amb el fonema /E/
que havia estat preservat en alguns contexts (cert, vela,
etc.). Esta fusió dels fonemes /«/
i /E/ en [E]
no es produí en balear tot i que modernament el dit procés ha sorgit a
l'occident d'Eivissa (Sant Antoni), a l'orient de Menorca (Maó) i en quatre
pobles mallorquins: Alaró, Binissalem, Lloseta i Porreres si bé esta innovació
sembla recessiva a Mallorca i els jóvens tendixen a restaurar el so [«]
tònic, especialment a Porreres on només alguns vells fan r[E]s,
tr[E]s, etc. . Segons Antoni
Mas, la forta pressió dels altres pobles mallorquins ha aturat la conversió de
[«] en [E]
als pobles assenyalats.
Sobre la
realització de la [«] balear, cal
destacar una articulació especialment tancada i un poc labialitzada tant en
posició àtona com tònica que representem [P].
Per a un parlant peninsular, esta realització sona quelcom semblant a l'ö de
l'alemany: creure > [krPurP],
plena ['plPnP].
1.1.2
El vocalisme tònic illenc
Com
en valencià, l'o oberta balear, //,
té una forta obertura del tipus [].
Tampoc és infreqüent una realització ultraoberta no arredonida [A]
que per a un parlant del Principat sona ben bé com una a velaritzada. L'obertura
extrema de //>[A]
ha forçat el fonema /a/ a avançar el seu lloc d'articulació de central a
palatal: /a/>[Q]. Alhora,
l'articulació palatal de /a/>[Q]
ha obligat al lleuger tancament de /E/>[E33]. Joan Veny observa un
darrer pas en esta reestructuració del vocalisme als parlars de Felanitx i
Maria de la Salut on el contrast /E/-/e/
esdevé nul en benefici de /e/. Totes estes variacions en cadena del
timbre de les vocals tòniques obertes és fàcilment percebut pel parlant
peninsular i junt amb la presència de la /«/
tònica configuren l'estereotip més conegut del català illenc.
1.1.3
El manteniment de les /o/ i /e/ àtones
Un altre tret típic del balear és la
conservació de la /o/ àtona que en català oriental peninsular es va
neutralitzar amb /u/al segle XVI: cat. antic i mall. , mesos >
['mezus] (cat. del Principat). El manteniment de la /o/ àtona és, però, un tret
exclusiu del mallorquí car a Eivissa i Menorca i la vila mallorquina de Sóller
/o/-/u/ àtones passen a [u]: posar > [pu'za]. A Mallorca, el
tancament de /o/ només és present per inflexió de /i/ (cusí, cunill,
murir) com en català antic i en els parlars catalano-occidentals.
Cal dir, però, que les viles més populoses de l'illa (Palma, Manacor, Inca,
Pollença, Sa Pobla, etc. ) conserven la /o/ àtona en tots els contexts: cosí,
conill. Paral.lelament a la conservació de la [o] àtona, el
mallorquí també articula [e] àtona pretònica en alguns mots on deuríem esperar
l'evolució normal a [«]: p[e]ixet,
p[e]uet, pr[e]gar i ll[e]var (compareu
amb cat. oriental p[«]xet,
p[«]uet, etc. ), cal
apuntar que el manteniment de [e] àtona és, sovint, vacil.lant: pregar
[pr«'ga] o [pre'ga]. Segons
Veny (1983, pp. 80-82), la [e] àtona del mallorquí sorgí per analogia a partir
de les formes tòniques: p[e]ix > p[e]ixet.
Nosaltres som del parer de J. Colomina (1999, p. 133) i veem en la [e] àtona de
Mallorca un reflex fossilitzat del vocalisme català primitiu com també és el
cas de la [o] àtona conservada.
1.1.4
Reducció dels diftongs -ia i -ua
Com en rossellonés, els mots esdrúixols acabats en -ia es reduïxen sovint a [i]: famili (família), gracis (gràcies), Valenci (València), etc. Dit açò, la vila d'Eivissa, els parlars de Menorca i alguns pobles de l'est de Mallorca (Artà, Capdepera, Felanitx) mantenen la pronúncia en -ia, [i«]. Segons Toni Mas els texts antics principatins mostren que la reducció de –ia en –i era molt estesa a l’orient català antigament que no ara. Suposem que rossellonés i mallorquí han preservat la solució popular antiga, mentre que a les comarques barcelonines i gironines s’ha restaurat –ia per via culta.
També és típic del balear (menys a la Vila d'Eivissa) la
reducció dels diftongs finals àtons -qua i -gua que esdevenen [o]
a Mallorca i [u] a les altres illes: llengua > llengo, aigua
> aigo.
1.1.5
L’assimilació a [o] de la [«] final
Un altre tret important del balear és l’assimilació
a [o] de la [«] final posttònica
procedent de la –e àtona originària: homo per home,
colzo per colze, cotxo per cotxe,
onclo per oncle, i nostro per nostre.
Com veiem en altres apartats, esta inflexió és esporàdica en l’orient català i
podria haver estat la causa del sorgiment de [o] com a desinència de la persona
I del present d’indicatiu en català estricte: jo doble > jo doblo,
jo puje > jo pujo, etc. Pensem que una realització
labialitzada de la –e (/«/>[P])
degué ser la causa de les assimilacions de [«]
a [o] en català oriental antic. No estranyament, la preservació d’esta /«/>[P]
en balear explicaria la major vigència d’estes assimilacions en el dit dialecte
(homo, colzo).
1.2 CONSONANTISME
1.2.1
La distinció /b/ vs /v/
Destaca del consonantisme balear la ferma conservació de la labiodental fricativa sonora /v/ en oposició a la bilabial /b/. El balear i el valencià (a excepció de l'apitxat i el septentrional) són les úniques regions de parla catalana que mantenen viva l'oposició /b/-/v/. Com ha estat dit per al valencià, la força amb la què es manté l'oposició /b/-/v/ en balear es fonamenta en una /v/ clarament fricativa junt amb una /b/intervocàlica articulada amb ferma oclusió labial (també /g/ - i /d/més limitadament - sol ser oclusiva i no fricativa).Tot i la vigència de /v/ a les Illes, el betacisme no és estranya en alguns parlants, especialment a Palma on alguns jóvens articulen /v/ com a [b] o [B]. Enquestes fetes a adolescents palmesans d’entre 14 i 16 anys, mostren una tendència marcadament betacista, menys significativa en jóvens de zones rurals. Cal afegir que si el betacisme peninsular és un fenomen arrelat antigament (zona septentrional del Principat) el betacisme illenc és modern i d’origen clarament castellà, puix que són aquells més exposats a l’ús d’esta llengua els més marcadament betacistes.
1.2.2 El ieisme
etimològic
Un altre fenomen típic
balear, lligat al seu origen oriental, és el ieisme etimològic també anomenat iodització.
Dit fenomen consistix en el pas de l'antiga palatal lateral sonora [´]
a [j] quan procedix dels grups etimològics C'L, G'L, L'Y i T'L (parella,
vella, etc. ). Com en asturià-lleonés i castellà, la deslateralització
de /´/ en els dialectes
orientals catalans degué ser causada per evitar la confusió entre la [´]
procedent dels grups llatins esmentats i la [´]
que sorgí tardanament per la palatalització de l'ela geminada llatina -LL- (bella,
allà, etc.). Tal innovació, no obstant, sols afectà el català oriental
car a occident (Lleida, Tarragona i València) es mantingué la [´]
procedent de C'L, G'L, L'Y, T'L amb la consegüent confusió amb la [´]
procedent de -LL-. Així, els dialectes orientals seguiren una solució ieista
i els occidentals una lleista. Com que la llengua culta antiga
restava associada als parlars occidentals (i molt especialment al valencià) el
ieisme oriental mai no gosà de gaire acceptació en algunes zones, especialment
a Barcelona que adoptà molt aviat la solució lleista occidental. Modernament,
l'estigmatització del ieisme ha arribat a l'orient català (Vallès, Bages,
Osona, Ripollès i Gironès) on els parlants esdevenen progressivament lleistes a
imitació del parlar barceloní i de tot el bloc occidental. A les Illes, però,
la influència dels parlars occidentals i del barceloní no va ser tan
significativa tot i que al segle XIX el parlar culte mallorquí encara prescrivia “palla” i no “paya” o “filla” per “fiya”.
Llegiu el següent testimoni:
“Antiguamente se decía en mallorquín
filla por fiya, como se dice en el día. En la escritura, y sobretodo en el
púlpito, se usa todavía la misma voz por muchos, pareciéndoles que la nueva palabra adolece de
barbarismo”.
El text prové d’un text titulat
“Observaciones sobre la ortografía mallorquina”, escrit entre el 1836 i abans
del 1850 segurament per un advocat anomenat Jaume Pujol, estudiat per Josep
Massot i Muntaner a Els mallorquins i la
llengua autòctona, (Curial, 1985, pàg. 117-136).
Tot i el testimoni assenyalat, el ieisme és universal a les illes, ex: paia,
veia i fuia per palla, vella i fulla amb una
[j] molt dèbil i oberta que s'emmudix darrere de [i] (fia, coní
per filla, conill). L'emmudiment de [j] tendix a estendre's a
posició intervocàlica (paa, vea, fua), especialment a Menorca
i a bona part de Mallorca: Campos, Sa Pobla, Sóller, Montuïri, Llucmajor, Artà,
Muro, Santa Margalida, Capdepera i en alguns parlants de Palma (cf. Recasens,
1991, p. 299).
A banda del ieisme etimològic antic, hom
observa l'extensió en balear modern de l'anomenat ieisme no etimològic que
afecta qualsevol [´] independentment
del seu origen etimològic: lluna, llet > iuna, iet.
Est tipus de ieisme, tan freqüent entre jóvens valencians, sembla haver arribat
a les illes i em sembla característic dels jóvens palmesans (també l’he sentit
en jóvens d’altres viles com Esporles). Com en el cas del ieisme peninsular, el
fenomen no és realment modern en origen car sempre hi ha hagut ieisme entre els
infants. El que sí és modern és l’extensió del ieisme més allà de la infantesa
per una manca de correcció del defecte per part dels adults. Pensem que esta
manca de correcció és deguda a la influència del castellà, on el fenomen s’ha
generalitzat fent que parega normal i acceptable en les altres llengües
peninsulars, no sols en català, sinó també en aragonés, en lleonés i gallec i
inclús en basc, prova de la gran influència del sistema lingüístic castellà
vers les altres llengües de la Península.
1.2.3 Les assimilacions i dissimilacions consonàntiques
Sens dubte, un dels trets més singulars del
balear (tret d’Eivissa) és la nombrosa sèrie d'assimilacions i dissimilacions
consonàntiques i el rotacisme (pas de [z] a [r]), fenòmens gairebé desconeguts
en català peninsular:
Les assimilacions baleàriques fan que una
consonant final s'assimile al punt d'articulació de la consonant que seguix: poc
de pa > pod de pa, poc pla > pop pla,
cap verd > cav verd, parlar > pal.lar [p«l'lQ],
Esporles > Espol.les [«s'poll«s].
La [s] és la consonant que més fàcilment provoca assimilacions, tant en
l'interior d'un mot com per fonètica sintàctica: examen > edzamen,
cucs > cuts, capsa > catsa, saps
> sats, temps > tens. Per altra banda,
el contacte entre una -s final i una s- inicial provoca la
dissimilació /-s s-/>[-t s-]: mos sap greu > mot sap
greu, piscina > pitsina, let cinc, Ses
Salines > Set Salines, etc. La força d'estes assimilacions
i dissimilacions fa que el parlant balear trasllade estos hàbits articulatoris
al castellà: etsamen (examen), puet si (pues
si), más sexy (mát setsy), etc.
El rotacisme es un altra fenomen fonètic
baleàric pel qual l’alveolar /s/, sonoritzada en contacte amb consonant sonora,
esdevé vibrant simple [R] o fricativa [Ó]: fantasma > fantarma
, asma > arma, més bo > mér bo,
és vera > ér vera.
1.2.4
La palatalització dels fonemes velars /k/ i /g/
És característica del català de Mallorca l'articulació
molt palatalitzada dels fonemes velars /k/ i /g/ finals de mot o davant les
vocals frontals /a, E, e, i/ i la
central tònica /«/. Estes
palatalitzacions són representades /k/>[c] i /g/>[ï]:
['ïQ´] (gall), [v«'ïQD«]
(vegada), ['kr«c] (crec),
['cQp] (cap). Segons
Recasens (1991, pp. 243-244) les poblacions on l'avançament palatal de /k/ i
/g/ és més notable són Valldemossa, Pollença, Son Servera, Felanitx, Manacor,
Algaida i Santanyí. La palatalització també afecta Palma, però no a tots els
seus barris.
1.2.5
Uns altres trets del consonantisme
Com en bona part del valencià, el balear (si
bé no l'eivissenc) articula les plosives finals [p, t, k] darrere de [l] i les
nasals [n] i [m]: cam[p], pon[t], mol[t], fan[k] (camp,
pont, molt, fang). És tracta d'un altre tret arcaic del
català illenc.
Com al Principat i als extrems nord i sud
del valencià, el balear elidix les rr finals dels infinitius i d'altres
mots: puja(r), senti(r), millo(r), etc. El que marca la
diferència entre el català peninsular i l'illenc és el gran nombre de mots
monosíl.labs que elidixen la -r a Eivissa i Mallorca: o(r), co(r),
ma(r), du(r), (però hom diu puR), a Menorca hom articula una [–r]
múltiple en eixos mots. La -r sols apareix quan seguix pronom enclític:
fer-sé, portar-lí, sentir-hó (amb desplaçament accentual com
el rossellonés). En est context la -r s'afig, inclús, en casos on no és
etimològica: veurer-hó, treurer-hó, escriurer-sé.
Per altra banda, crida l’atenció la fidelitat amb la què es
representa la –r final en els llinatges balears: Ferrer, Soler,
Sabater, Torner, etc. que en català peninsular són
escrits majoritàriament sense –r
Ferré/Farré, Solé, Sabaté, Torné. A
què es deu la major fidelitat ortogràfica dels llinatges balears? Nosaltres no
descartem que l’elisió de la –r final fóra més tardana a les Illes que
al Principat de forma que açò haja permés el manteniment fossilitzat de la –r
històrica.
1.3
La fonètica dels jóvens
Com en català del Principat i valencià, és
interessant destacar les importants transformacions del parlar baleàric en boca
dels jóvens. Els mallorquins anomenen bleda al parlar castellanitzat del
jovent, un equivalent del terme xava aplicat al barceloní
castellanitzat. Este terme, bleda, prové de l’articulació no velaritzada
que se sent dir als bledes, a imitació de la /l/ castellana, i que al
mot bleda és especialment perceptible. Heus ací unes altres
característiques del mallorquí bleda:
Del
vocalisme dels jóvens observem l'adopció d'una vocal central més propera a la
del Principat [«] en detriment de
la variant labialitzada típica del balear, [P].
Talment, el timbre de les vocals tòniques defuig de les variants més
marcadament balears per unes més semblants a les del català peninsular. Açò
implica, fonamentalment, una //
no tan oberta i més arredonida ([A]
> []) i una /a/ no tan
palatal ([Q] > [a]).
En el camp del consonantisme, les
transformacions semblen més marcades amb l'extensió del ieisme no etimològic i
del betacisme: llavò > iabò, aquell
> aquei, vi > bi, anava
> anaba. Com assenyalàvem adés, el betacisme encara sembla
molt minoritari (inclús a Palma) però el ieisme es pot sentir amb força entre
els jóvens menors de 30 anys, com és el cas del valencià.
Per una altra part, notem que les
assimilacions consonàntiques i el rotacisme es veuen poc a poc relegats, bé per
influència del català peninsular o del castellà: dues setmanes (per duet
setmanes), més bé (per mér bé), etc.
Observem també que els jóvens tendixen a
relaxar molt la fricativa palatal [Z]
de g i j fins arribar a una realització medio-palatal /Z/>[j],
fenomen notat també entre els jóvens barcelonins i alacantins: [j]aume,
("yaume", Jaume) di[j]ous ("diyous", dijous),
[j]ent ("yent", gent), pu[j]ar
("puyar", pujar), etc. El resultat combinat de l'afebliment de
/Z/ i el ieisme no
etimològic és la pèrdua del contrast entre els fonemes /Z/
i /´/. Tal fusió fa que juny
i lluny passen a pronunciar-se igual: [j]uny ("yuny").
La influència del castellà sembla tenir molt a veure car els fonemes que es
fusionen li són estranys (/Z/
i /´/) i són substituïts pel
corresponent so castellà més proper, la semiconsonant medio-palatal [j] amb
realitzacions africades ([dj] o [dZ])
depenent del context fònic. Talment l'africació de /S/,
que observem en barceloní, no és estranya entre el jovent balear: xocolata
> txocolata, (a)ixecar > (a)txecar,
marxa > martxa. També notem hipercorreccions com Xecoslovàquia
per Txecoslovàquia, apixat per apitxat.