El balear
5.
INFLUÈNCIA DEL MALLORQUÍ EN EL VALENCIÀ DE LA MARINA
Si la influència del valencià vers
l'eivissenc pot semblar important, és encara molt més colpidora la
supervivència de mallorquinismes a la comarca de la Marina, en territori
valencià.
La història del mallorquí a la Marina
començà amb l'expulsió dels moriscs valencians l'any 1609. Com a resultat de
l'expulsió dels musulmans, grans zones del Regne de València quedaren
pràcticament deshabitades, especialment la zona muntanyenca compresa entre les
actuals províncies d'Alacant i València. Per a repoblar aquelles terres,
el Duc de Gandia, i també Virrei de Mallorca, cridà un gran contingent de
famílies mallorquines que s'establiren en la zona septentrional de la comarca
de la Marina. El resultat d'aquella repoblació mallorquina ha deixat una
herència lingüística notable a l'àrea de la Marina Alta que particularitza el
valencià de la zona enfront dels altres parlars valencians. Segons sembla, el
parlar mallorquí de la Marina degué ser molt més notable en èpoques passades
però el contacte amb el valencià ja existent a la zona i el de les comarques
veïnes ha degut matisar molt els trets més visiblement mallorquins fins el dia
de hui. De fet, a principis de segle salaven dos pobles de la Marina, la
Vall de Gallinera i Tàrbena i hui sols ho fa la darrera població. Tot i la
recessió del mallorquí, tenim nombroses dades fonètiques que ens confirmen
aquella notòria presència de mallorquins a la Marina.
Les següents dades lingüístiques han estat
extretes dels treballs de Vicent Beltran (1997 i 1998) gran coneixedor del
valencià de la comarca.
Mallorquinismes
fonètics de la Marina
· L'articulació
de la -r final: la -r final (cantaR,
parlaR) s'articula en valencià, com en català primitiu, però no
s'articulava en el mallorquí portat a la Marina el segle XVII. No debades, la -r
és inestable en punts de la comarca: cau a Bolulla i Pedreguer i és inestable
(o ho era) a Dénia i Xàbia. Per una altra part, Sanchis enregistrà una -r
final no etimològica a la zona: ràveR, hòmeR, jóveR i
també als verbs acabats en -re, càureR, vórer. La
convivència d'estes dues solucions (pèrdua de -r o la seua introducció
no etimològica) palesa una gran inestabilitat en l'articulació de la -r
final a la Marina i suggerix que dit so devia ser mut a bona part de la comarca
per la presència dels mallorquins. L'existència d'eixes rr no
etimològiques (que hui ja no s'ouen) semblen producte de la hipercorrecció dels
mallorquins en un intent per adaptar-se a la fonètica valenciana.
· Emmudiment
de la [j] a l'aplec <ix>: el valencià general,
com tot el bloc occidental i l'occità, articula un so semivocàlic davant la
prepalatal fricativa sorda de caIxa, peIx, aIxò.
Històricament, però, la [j] del valencià general no sona a la Marina Alta ni al
sud alacantí com tampoc sona entre mallorquins i catalans centrals que diuen caXa,
peX i aXò. Som del parer que l'emmudiment de [j] a la Marina Alta
i d’alguns pobles de la Safor té molt que veure amb la presència del mallorquí
puix que els parlars veïns de la Marina Baixa i el Comptat fan [jS].
· Articulació
diferenciada de j-g i tj-tg intervocàliques:
el valencià actual no diferencia entre el so intervocàlic de -j-/-g- (boja,
veges) del de -tj-/-tg- (sutja, oratge),
ambdós sons són articulats generalment amb el fonema africat palatal sonor /dZ/
(sord [tS] en val. apitxat).
Segons J. Giner, el valencià antic diferenciava estes grafies intervocàliques
amb un so africat simple [dZ]
per a -j-/-g- i un so africat geminat [ddZ]
per a -tj-/-tg-. Dita oposició degué ser típica del català
general i hui s'ha resolt amb la desafricació del so africat simple en català
oriental [dZ]>[Z]
tot mantenint la geminada per a -tj-/-tg- [ddZ].
Sembla que la desafricació del so de -j- i -g- fou forçada per
mantindre l'oposició d'ambdós fonemes /dZ/>[Z]
vs /ddZ/, el valencià, però, no
participà de la desafricació de /dZ/
i acabà fusionant est fonema amb l'africat geminat [ddZ]
dins un procés general de simplificació de les consonants geminades en est
parlar: val. antic soggre i pobble val. modern sogre i poble
(amb g i b fricatives). Doncs bé, V. Beltran (1997) dóna notícia
que el so africat geminat de -tj-/-tg- oposat a un africat simple
de –j- /-g- encara és vigent a certs pobles de la Marina Alta (Benissa,
Senija, Xaló, Teulada, etc. ). A més, dues localitats (Benissa i Senija)
presenten desafricació de -j-/-g- > [Z]
com en mallorquí i cat. general. Sembla molt probable que l'articulació
diferenciada de les africades intervocàliques a la Marina siga també herència
del mallorquí o que s’haja mantingut per la seua presència.
· Afèresi
de la -a inicial: és un fenomen únic en
valencià l'afèresi de la -a inicial que s'ou a la Marina, ex: nar per
anar, ribar per arribar. Atés que dit fenomen és típic del
mallorquí (i del català oriental en general) i insòlit a la resta del valencià,
ens inclinem a pensar que es tracta d'un altre mallorquinisme fonètic.
· Articulació
[«] de la [a] àtona:
segons V. Beltran (1997, pp. 21-22) la [a] seguida de [i] tònica s'articula
ocasionalment com a [«] a Benissa i
altres pobles de la Marina (Gata, Pedreguer): raim [r«'im],
matí [m«'ti]. Beltran
també afirma que la -a final de mot és propera a [«]
a Benissa mentre que a Gata i Pedreguer és clarament mitjana central [«]:
xica ['tSik«],
mosca ['mosk«]. Cal dir però,
que la realització més típica de la -a final a la Marina és un so posterior
obert entre [A] o amb un poc d’arredoniment
[] ~ [
], per a un parlant forà València i visca
sonen quasi com visco (['viSk])
i Valènsio ([va'lensi]).
No estem segurs si la [«] de la Marina és
realment un mallorquinisme o no atés que la -a final valenciana té un
timbre molt variable al llarg dels nostres parlars i pel fet que [«]
ha estat sentida ocasionalment en altres parts del valencià (ex: Sueca, Cullera
i Gandia).
Altres
exemples de fonètica mallorquinitzant són:
·
Vocal /E/
(per (/e/) en fr[E]d
i prim[E]r,
record del so mallorquí [«].
·
Pas de /a/ tònica a [E]:
tr[E]ure, m[E]ula.
·
Tancament de /a/>[e] àtona en nedar
i per extensió en nede, nedes, etc.
·
Alternància entre els sons àtons [a] i [e]
per record de la mitjana central mallorquina [«]:
devant (davant), d’ecí (d’ací), caregol (caragol), llevor
(llavor), al gos (el gos), as diu (es diu), famella
(femella).
·
Restes de les assimilacions consonàntiques
illenques: edzamen (examen), catsot (capsot), datsa
(dacsa), dissatte (dissapte).
Lèxic
Heus ací algunes mostres de l’herència mallorquina
de la comarca:
Daixona: femení de daixò,
insòlit en valencià.
Devora: al costat
Encaradís: capritxós.
Frígola: farigola.
Guiato: gaiato.
Jugar a conillons
L’any qui ve
Maleit: roín, queferós.
Rentar: s’utilitza també
amb el sentit de llavar sense les restriccions que establix el valencià general.
Renyar: renyir algú de
forma vehement.
Rel: arrel /arraïl.
Reveixí: caragols que fan
els cabells.