El balear
2. MORFOLOGIA
2.1
Morfologia verbal
2.1.1
La primera persona del present d'indicatiu
L'absència
de desinència en la persona I del present d'indicatiu és la característica
morfològica més coneguda dels parlars illencs: jo parl, cant, meng,
etc. per parle, cante, menge (val.) o parlo, canto,
menjo (cat.). Hom assenyala que el balear preserva l'estadi medieval
català amb desinència –Ø producte de la desaparició de les vocals finals àtones
en català primitiu. No obstant això, en català illenc antic, com a la
Península, una -e era afegida als verbs acabats en -bl, -rl,
-br i -tr per tal de facilitar-hi la pronúncia: parle,
doble, entre, cobre, etc. (com també
esdevenia en els substantius: sogre, poble no sogr*
ni pobl* etc.). En català clàssic, esta -e (originàriament
eufònica) es propagà analògicament a la resta dels verbs de la primera
conjugació (demane, suplique...) sempre, però, en règim de
convivència amb les formes sense desinència (deman, suplic...). En
valencià la distinció de [a] i [e] àtones permeté el normal establiment de la
desinència -e però en balear, com en l'orient català, les aa i ee
àtones passaren gradualment a [«]
i llavors les persones 1 i 3 esdevingueren potencialment homòfons: (jo) pense
= (ell) pensa = ['p«ns«]).
Com que la desinència -Ø permetia la distinció de les persones 1 i 3, les
formes en -e no pogueren quallar en balear i desaparegueren
progressivament entre els segles XV-XVIII tot i l'existència de restes
fossilitzades que sobrevisqueren fins al segle XIX: jo t'assegure
o a Déu me comane (cf. Gulsoy, 1993, pp. 444-446). Respecte a les
formes en -o del Principat, estem d'acord amb Gulsoy (1993, pp. 421-446)
en considerar que foren originades per assimilació vocàlica progressiva a l'estil
dels actuals nostro (nostre) i onclo (oncle):
jo plore>ploro, jo doble>doblo.
Pensem, no obstant, que el castellà degué afavorir-ne l'extensió de -o
com ho mostra el fet que eixes formes (ploro, doblo) no mai foren
sentides en balear que manté molt viva l'assimilació progressiva de [«]
a vocals arredonides: colzo, homo, nostro, (vejau també A.
Par, 1930 i Blasco Ferrer, 1983).
2.1.2 Les
desinències -am i -au de la conjugació I
Com veurem seguidament, els parlars baleàrics
mostren una morfologia verbal caracteritzada pels arcaismes. Veem, però, que
les solucions morfològiques del Principat es troben en procés d'extensió
gradual, bé per influència directa en uns casos, bé per processos paral.lels
als ocorreguts a la Península. El tret que més resistix al canvi són les
desinències -am i -au de la conjugació 1: anam, tornau,
xerram, tancau, etc. que a València i Catalunya han sofert el
canvi analògic a -em, -eu per la pressió de les altres
conjugacions amb la consegüent pèrdua del matís distintiu entre l'indicatiu i
el subjuntiu dels verbs de la dita conjugació. Així tenim val. i cat. : nos.
anem (ind.) i que nos. anem (sub.), vos. parleu (ind.) i que
vos. parleu (sub) mentre que el balear fa nos. anam (ind.) / que
nos. anem (sub.), vos. parlau (ind.) / que vos. parleu (sub)
2.1.3
Els subjuntius en -i
El
balear conservava fins data ben recent les formes antigues del present de
subjuntiu en -a o -e en els verbs de les conjugacions 2 i 3: que
jo crega, tu begues, ells patesquen. També hi fou general la
-e- a l'imperfet de subjuntiu de la conjugació 1: tu anasses,
noltros anàssem, etc. Així mateix, perduraven les formes sense
desinència en la conjugació I del SP en les persones primera i tercera: que
jo pens, que ell suplic. Est estat de coses, fidel a
la llengua antiga, s'ha mantingut plenament en valencià i a l'occident català i
també és vigent entre els eivissencs i els vells de Mallorca. Emperò, a Menorca
i, majoritàriament a Mallorca, s'ha imposat el paradigma modern amb una <i>
com a marca de subjuntiu: cregui, beguis, vagi, faci,
anassis, fóssim etc. L'origen d'esta -i són els subjuntius
vulgars originats en català peninsular séntia, pàrlia (per senta
/ parle) a imitació dels etimològics càpia i sàpia. Estos
vulgarismes en -ia (séntia, pàrlia) foren reduïts a -i
(senti, parli), tot originant els subjuntius actuals de l'orient
català. L'extensió de les formes en -i fou lenta i al mateix Principat
no s'imposaren fins el segle XIX, especialment en les formes velaritzades del
subjuntiu: crega, begues. Com déiem, les formes amb -i ja
són típiques a Menorca i s'imposen actualment a Mallorca. La introducció del
paradigma en -i es veu afavorida per la claredat amb què esta desinència
permet la distinció entre l'indicatiu i el subjuntiu, especialment a la
conjugació I, d’on les formes en –i degueren sorgir en primer moment: tu
parles, que tu parlis, ells mengen, que ells mengin.
2.1.4
Més innovacions morfològiques
Pel que fa a l'increment dels incoatius, el balear sol preservar les formes antigues en -esc, -esca (hui -esqui): patesc, patesca (hui patesqui). Pareix que les formes analògiques del Principat en -eixi (pateixi, pateixin) són adoptades cada volta més en el llenguatge escrit i també han estat observades espontàniament en alguns parlants a Ciutat, nogensmenys la pressió de la majoria dels parlants (que mantenen –esqui/-esca) frena la seua extensió. També ha estat registrat el pas de -a- > -e- en imperfet de subjuntiu: agradés, anessis, penséssim per agradàs, anassis o pensassis que ja és típic a Menorca i comença a sentir-se en alguns parlants de Mallorca. Segons Antoni Mas, tots dos canvis (pateixi, agradés) apareixen de forma espontània entre alguns mallorquins i són deguts als mateixos processos analògics acomplits al Principat. Com déiem, l’extensió de les analogies es veu aturada per un sentiment de rebuig d’una majoria de mallorquins que les considera impròpies del seu parlar.
Una altra característica dels parlars
illencs (esp. el mallorquí) és la tendència a la velarització analògica dels
gerundis de les conjugacions 2 i 3, tot just com en valencià central: ploguent,
beguent, discutiguent, visquent, diguent, tenguent
per plovent, bevent, discutint, vivint, dient i
tenint. Unes altres formacions analògiques típiques són: el participi de
paréixer > parescut (al costat de l’etimològic paregut),
subjuntius en -iga (Eivissa, part de Mallorca): fàciga (faça/faci),
púguiga (puga/pugui), súrtiga (surta/surti), etc.
2.1.5
Supervivència del passat sintètic
És
curiós comprovar com els manuals de dialectologia no mencionen la vigència
colpidora del passat sintètic a les Illes. Si bé hom menciona el cas d'Eivissa,
també a Mallorca és vigent est temps especialment en les persones del plural: vinguérem,
anàreu, acabaren. També sentim a Mallorca el passat sintètic en
les persones II i III del singular: tu digueres, ell digué però
la I persona (jo diguí) ja ha desaparegut per complet. Com en parts del
valencià, el passat simple a Mallorca perd terreny en benefici del perifràstic
especialment en les persones del singular. A Eivissa, el passat sintètic és,
potser, un poc més emprat que a Mallorca en totes les persones si bé tampoc
s'usa per a la persona 1 (jo aní), forma ja molt poc usada a principis
del segle XX (Veny, 1999). Cal fer menció al fet que el balear i el valencià
mostren el mateix procés d'eliminació de les formes sintètiques del passat en
benefici de les perifràstiques. Podem observar com la persona I (jo aní)
-tant en valencià com balear- és la primera en desaparéixer, li seguixen les
persones II i III (digueres, digué) mentre que les persones del
plural (anàrem, anàreu, anaren) són més resistents al canvi. Hom ha
manifestat que el desús del passat sintètic es deu al fet que el perifràstic (vaig
anar, vàrem anar) és més econòmic en eliminar les irregularitats del passat
en les diverses conjugacions. Cal dir també, que la existència del passat
sintètic a les Illes invalida completament les tesis dels qui han defés que el
dit paradigma s'ha mantingut en valencià per l'influx del castellà (tesi
màgica, molt recurrent per a justificar les diferències entre el català
nord-oriental estàndard i la resta dels dialectes catalans). El passat simple
no pot ser cap castellanisme puix que apareix també en balear i pel fet que el
seu ús va en detriment en ambdues zones. No caldria esperar una revifada del
passat simple (almanco en valencià) ara que el castellà està influint la nostra
llengua més que mai?
Com podem observar, les tendències evolutives de la morfologia verbal balear assimilen progressivament aquelles innovacions originades a l'orient català, molt probablement per processos paral.lels als ocorreguts a la Catalunya oriental d’on provenien la majoria dels repobladors de les Illes. No cal descartar, però, que el parlar principatí haja afavorit esta anivellació dialectal entre Catalunya i les Illes. Sembla -caldria discutir-ho- que el parlar urbà de Palma, tan ben comunicada amb Barcelona, com també Maó, podria haver canalitzat la influència peninsular a les Illes. Actualment esta influència peninsular pareix més evident que en el passat per la influència de la televisió catalana i, molt especialment, de l’escola. La incorporació dels castellanoparlants, gent que sols ha aprés català a l’escola, també afavorix la catalanització de les Illes. La influència de les publicacions catalanes, de l’escola, i dels mitjans de comunicació és, potser, un poc lenta entre aquells que han aprés el català a casa i han estat més a prop de les formes tradicionals del parlar illenc. Sembla cert que els castellanoparlants, en aprendre el català a l’escola o sentir-lo per televisió, estan més exposats a la influència del Principat.
2.2 L'article salat
A banda de la desinència - Ø de la 1 persona
de l'IP (jo pens) el balear es definix respecte al català oriental per
la vigència de l'article salat sa / es (so rere amb)
ses /ets (seguit de vocal) o es (sos rere amb).
Vejau alguns exemples de l’ús de l’article salat:
Tanca sa porta amb
so forrellat.
Ets al.lots duen
ses al.lotes an es turó amb sos cotxos.
Estes variants sorgides del llatí IPSU-IPSA
foren també freqüents a tot l'orient català com ho mostren els topònims
següents: St. Just Desvern, St. Joan Despí, St. Esteve
Sesrovires, St. Jordi Desvalls. Hui en dia, el parlar salat del
Principat sols sobreviviu –agònicament- entre els més vells de les viles
costaneres entre els rius Tordera i Ter i a la vila de Cadaqués on encara és
prou vigent (Alegre, 1991, p. 107). Com el ieisme etimològic (palla >
paia), el parlar salat mai no gaudí de prestigi social ni
literari a l'orient català i poc a poc fou substituït pel model derivat
d'ILLU-ILLA consagrat per la llengua literària antiga que -com apuntàvem adés-
era associada al valencià i als parlars occidentals en general. A les Illes,
però, la influència de l'estàndard literari no fou suficient com per
esborrar-ne l'ús popular de l'article salat que continua molt vigent. Dit açò,
l'article literari, o lalat, no és gens infreqüent: mots d'àmbit religiós
(el bisbe, la Seu, l'altar, el dimoni, l'infern),
en els noms de les hores (les deu, les quatre) i en frases fetes
(tot lo dia, a la fresca, posar fil a l'agulla,
etc.). L’article literari també
s’empra, entre d’altres, en expressions de lloc, de quantitat, en totes les de
manera, davant noms d’edificis, institucions, llocs, concepte, espais, festes,
i objectes considerats únics, per indicar les varietats dels productes del
camp.
Antoni Mas ens
oferix uns exemples de l’ús popular de l’article literari a Mallorca:
Quan fa calor fa bon estar a la
fresca devora la mar; aqueix va molt a la seva, però que si el
criden compareix a l’acte i els hi sap fer la bona; tal cosa és a
la vista de tothom; diverses parts d’un moble se donen la
cara; que tot l’any m’agrada
menjar fruita del temps, sobretot figues de la roca collides de l’hora;
a ca nostra som de la pagesia, però no a l’antiga, que hem parlat
en mallorquí tota la vida i que, si podem, dinam tots plegats i a la
vegada, entre la una i les dues, en tornar de l’església
d’anar a l’ofici; han posat plet i han duit a la barra a un que
se mereix acabar a la forca; aquell és de la casa, però no és l’amo;
tal cosa és per l’estil de tal altra; Can Picafort és a vuit quilòmetres
de la Vila; la major part
de feligresos voldrien tenir una església com la Seu; tal o qual
ha arribat a la mal hora i ben a les fosques; aquell està a la
quinta forca o que ha perdut el nord; anirem a la sala el
s’endemà i a Ciutat la setmana qui ve; a la curta o a la
llarga, fer coses a l’ull no sol anar gaire bé; el Mallorca enguany pareix que
va a la deriva i que ho té ben malament si no corren a les totes
per guanyar la mitat de partits, però tanmateix ja veurem què farà l’any
qui ve; que de vegades, batua el món, tot va a la puta; si qualcú
va a les males i treu de botador el “pròxim” es pot extravenir
que la resta l’enviï a la merda. Al cap i a la fi,
tot en bon mallorquí.
Per a saber més sobre la dualitat de l’ús dels articles salat i literari a les Illes podeu veure Antoni I.Alomar-J. Melià: Proposta de model de llengua per a l’escola de les Illes Balears, Mallorca, 1989, Editorial Moll.
DELS TRETS PROSÒDICS
A
banda de posseir un sistema fonètic i morfològic ben peculiar, hi ha uns altres
factors que caracteritzen el català illenc, parlem de les característiques
prosòdiques. El balear, en general, sorprén l'oït peninsular per l'ús d'una
tonalitat ben singular. Comparant el meu valencià nadiu amb el balear, observe
la tendència dels balears a l'allargament ([:]) de les vocals tòniques, molt
especialment en to interrogatiu:
Es vera?
['«:r
'v«:r«]
Què dius? [k« 'di:us]
A més, hi ha marcada tendència a donar
prominència no només a les vocals tòniques sinó també a les àtones a principi
de paraula. L'efecte que açò fa a l'oït peninsular és com si el parlant alçara
i pujara el to contínuament:
M'obriràs?
[,mobri'ra:s]
(*)
És agressiu?
[«z ,«gR«'si:u]
(*) Indiquem la prominència tonal amb les
vocals més grans.