EL CATALÀ PRINCIPATÍ (en construcció)

O. Introducció

       

 

 

Per català principatí entenem el conjunt de parlars catalans que s’estenen pel territori que popularment anomenem Principat de Catalunya. Contràriament al cas del valencià i el balear, el català principatí no forma cap bloc dialectal unitari sinó que representa l’origen de la classificació dialectal catalana entre parlars occidentals (català nord-occidental i valencià) i català oriental (català nord-oriental i balear). La divisió entre català occidental i oriental és, doncs, el fet dialectal més important de la llengua catalana.

 

 

1.     1.     Català occidental i català oriental

 

 

 

L’origen de la divisió dialectal entre occident i orient ha estat el punt més amplament debatut de la història de la nostra llengua. Diversos punts sobre d’este debat encara estan per resoldre’s:

 

·        Per què es fraccionà el català antic en dos blocs?

·        Què va causar tal diferenciació entre orient i occident?

·        Quines influències –externes o internes- han afavorit la divisió?

 

Dins les diverses hipòtesis que s’han formulat sobre el tema, destacarem la del substrat preromà:

 

Per a alguns filòlegs (Sanchis Guarner, Veny), la divisió entre orient i occident es va produir per la influència dels distints substrats preromans a Catalunya. Suposen estos autors que el català primitiu d’occident (amb un focus originat a l’Alt Urgell) estaria influenciat per un substrat de tipus ibèric afí a l’aragonés  i a les altres llengües de tipus ibero-romànic (castellà, gallec-portugués). Per contra, en el català d’orient predominaria un component ètnic indoeuropeu, i per tant no ibèric, més afí als habitants de l’altra banda dels Pirineus i al conjunt de llengües anomenades galico-romàniques (francés i occità). Esta teoria, explicaria el per què de la diferència fonamental entre català occidental i oriental: el vocalisme àton.

 

1.1         El vocalisme català primitiu

 

 

El vocalisme àton occidental diferencia cinc timbres vocàlics: /a/ (pera), /e/ (Pere), /i/ (api), /o/ (mesos) i /u/ (munyir). A diferència de l’occidental, el català oriental sols té tres timbres vocàlics àtons /«/, /i/ i /u/ amb homonímies com palleta / pelleta ([p«‘´Et«]) i (disculpeu l’exemple) putada / potada ([pu’taD«]. Segons la teoria del substrat, el català occidental hauria quedat amb un sistema de cinc vocals per la influència del substrat de tipus ibero-romànic afí a l’aragonés i el castellà mentre que el català oriental –amb un substrat indoeuropeu- mostraria la tendència galo-romànica a la reducció del vocalisme àton.

 

Per a nosaltres, esta teoria mostra alguns inconvenients que resumim seguidament:

 

·        Tot el català primitiu, occidental i oriental, coneix un estadi de distinció del vocalisme àton de cinc graus.

 

·        La pèrdua de la distinció de /a/ i /e/ àtones, així com la de /o/-/u/, són fenòmens posteriors a la formació del català.

 

Tenint en compte estes afirmacions, la teoria del substrat preromà no explica la diferenciació entre el català occidental i l’oriental puix que la reducció del vocalisme oriental a tres graus va ser originat en base a un model originari de cinc. Dit en altres paraules: la dicotomia oriental /occidental sols s’explica pel caràcter conservador del dialecte occidental enfront del caràcter innovador de l’oriental. Mirarem de demostrar esta afirmació:

 

La documentació antiga ens mostra un sistema pancatalà amb cinc vocals àtones. El sorgiment de la vocal mitjana central (dita neutra) [«] és un fenomen del segle XIII que s’imposà de forma gradual anul.lant l’oposició fonològica de /a/ i /e/ àtones. Si observem el mallorquí, parlar oriental, observarem que les ee àtones encara estan en oposició a les aa àtones en posició pretònica b[e]car, p[e]ixet, etc. Açò corrobora el fet que el català oriental també va tindre un sistema de cinc vocals en oposició com encara ho fa l’occidental. Veny, però, manifesta que la /e/ àtona de Mallorca és un fet modern puix que hom documenta (entre altres) bacar (per becar) en texts mallorquins. Nosaltres som del parer de Jordi Colomina (1999) i veem en esta /e/ àtona mallorquina una resta arcaica del vocalisme antic de cinc graus. Estructuralment parlant, costa entendre com la regla de neutralització de aa i ee àtones pot haver-se trencat de forma moderna en mallorquí com suggerix Veny, més si tenim en compte que els mots mallorquins on trobem /e/ àtona (becar, pegar, etc. ) són patrimonials, no és tracta de cultismes ni de castellanismes. Dóna suport a la nostra hipòtesi el fet que les /o/ i /u/ àtones també estan en oposició a Mallorca (mesos no mesus) i per tant és lògic pensar que l’oposició de aa i ee (encara que limitada a posició pretònica) és tracta també d’un arcaisme, d’una resta fossilitzada del vocalisme català primitiu.

 

Pel que fa als altres elements diferenciadors entre català occidental i oriental, res fa pensar en una presència de la influència de substrats contraposats ibèric / indoeuropeu. Com veurem en els apartats següents, les diferències entre orient i occident s’expliquen com a producte de les característiques evolutives del català post medieval: innovació a orient, conservadorisme a occident.