1.2.5 El valencià meridional

 El terme valencià meridional designa aquells parlars situats al sud del valencià apitxat i que s'oposen d'alguna manera a l'alacantí. Com ocorre en el cas del val. septentrional, el valencià meridional és una concepció dialectal poc definida que caldria delimitar d'una forma més ajustada a les diferents realitats dialectals que es descriuen sota esta mateixa denominació. El valencià meridional es caracteritza pels següents trets:

 

1.2.5.1 Fonètica

·         Predomini del fenomen fonètic anomenat harmonia vocàlica que fa que les aa finals àtones siguen absorbides pel timbre de les vocals tòniques obertes /�/ i /E/; terra i dona es pronuncien ['tErrE] i ['d�n�]. Cal dir que les viles de l'Alcoià, així com moltes de la Marina (zona central), no presenten dit fenomen que reapareix pel nord en algunes viles de l’Horta (Puçol, Vinalesa) i de la Plana (Almassora, les Alqueries, Borriana).

·         Com en zones del cat. nord-occidental i tortosí, les viles d'Alcoi, Cullera, Sueca i Oliva articulen la /-a/ final amb un timbre anterior o palatal ([-E]) siga quina siga la vocal tònica: creïll[E], Suec[E]. Talment, algunes viles de l'àrea compresa entre el sud de la Ribera (Corbera, Llaurí, etc. ) la Safor, Marina Alta i la Vall d’Albaida (Ontinyent, Benigànim) mostren una /-a/ final fortament velaritzada (/-a/>[A ~ �]) de forma que per a un forà els mots visca o València sonen quasi com visco (['viSk�]) i Valènsio ([va'lensi�]).

·         Com en alacantí i cat. oriental, algunes viles de la Safor (Tavernes, Oliva) i a la Marina Alta el fonema /S/ s’articula sense [j]: caixa, peix; ['kaSa], ['peS], (Calvo, 1997, p. 23, Gimeno, 1994, p. 34).

·         Les comarques interiors meridionals de València i nord-oest de les d'Alacant (el Comtat, la Vall d'Albaida i l'Alcoià, v. Recasens, 1991, p. 221) mostren la caiguda de /t/ en els grups finals -lt i -nt: malalt i pensant pronunciats malal i pensan com també esdevé a les comarques castellonenques i en català principatí.

·         La -r final sol mantindre's com en val. general (cantaR, conéixeR, etc.) però hi ha llocs on s'enregistra la caiguda total o parcial d'esta consonant: a la Marina tota -r final cau a Pedreguer i Bolulla i és inestable (o ho era tradicionalment) a Dénia i Xàbia. A l'Alcoià la -r s'elidix a Ibi i Alcoi si bé a esta darrera localitat la reintroducció de –r és hui predominant, (Colomina, 1995). Com en l'alacantí, la -r final no s'articula davant dels enclítics a bona part de la Marina (fe-lo, anà-se'n per fer-lo i anar-se'n) i tampoc la r dels plurals -rs; carrés, papés, senyós per carrers, papers i senyors com en valencià antic, (Colomina, 1991). Conjuntament a l'elisió hom registra casos de -r no etimològica en parts de la Marina (ràver, hòmer per rave, home (Sanchis, 1950)). Molt més estesa és la introducció de -r als verbs de la conjugació II acabats en –re, càurer, tràurer, vórer, dòldrer. Est darrer cas de -r no etimològica sembla prou freqüent en parts de la Ribera, la Safor, la Vall d'Albaida, Alcoià (Alcoi) i parts de la Marina (des de Vila Joiosa a Benitatxell amb inclusió de Teulada i Benissa (Giner, 1998, p. 55)). Ens pareix encertat explicar la presència de -r als verbs en -re com a fruit d'un procés analògic consistent en acabar tots els verbs en -r a la manera de véncer, córrer o conéixer (cf. Giner, 1998, pp. 54, 55, nota 14).

 

1.2.5.2 Morfologia 

Tot i la manca d'estudis podem parlar d'uns quants trets morfològics típics de la zona. Heus ací alguns d'eixos trets:

·         El passat sintètic és encara vigent a les viles de la Ribera i també se sent a la Safor i esporàdicament a zones septentrionals de la Costera i la Vall d'Albaida, si bé sols és plenament vigent en les persones del plural (parlàrem, baixàreu, etc. ) mentre que el passat analític és exclusiu a la Vall de Montesa, a quasi tota la Vall d'Albaida i a totes les comarques alacantines incloses dins el valencià meridional (Sanchis Guarner, 1950, p. 196).

·         En zones de la Ribera, la Safor i la Vall d’Albaida el sufix incoatiu –isca (o –ixca) esdevé –ixga [-iZÄa] a imitació dels subjuntius analògics veigga (veja) o lligga (llija): partixga, servixga per partixca o servixca.

·         Com en valencià apitxat la substitució dels pronoms reflexius nos i vos per se (se n'anem, aneu-se'n per nos en anem (art. "mo'n anem") i aneu-vos-en (art. "aneu-vo'n")) està molt estesa a la Vall d’Albaida, Comtat i l’Alcoià  però a zones de la Ribera (Sueca) i la Marina encara es diferencien mos/vos/se i la reducció a se/es  afecta vos però no tant mos, ex: Renteu-se antes que mo(s) n’anem a la platja, (v. Calvo 1997)). 

·         Contràriament a la resta del valencià (val. septentrional, castellonenc, apitxat i alacantí) els pronoms dèbils plens me, te, se tenen marcada tendència al reforçament en qualsevol context: em pareix bé, et vullc, es renten. Cal dir, però, que en la major part dels casos estos pronoms presenten formes particulars: em sol articular-se en (en trobe mal), et esdevé at (la Marina Alta) també coneix la forma es (que·s creus?  la Vila-Joiosa i Castalla) i més generalment té la forma el, ex: que·l penses?, (v. Calvo 1995, Colomina, 1985). El pas de em a en i de et a el (o es) ens semblen part d'un procés general de reducció dels pronoms dèbils paral·lel al pas de nos i vos a se/es.