LA /-a/ FINAL I LES HARMONIES VOCÀLIQUES
INTRODUCCIÓ
Ens
proposem a continuació analitzar dialectalment i històrica el sorgiment de les
distintes solucions valencianes en el tractament de la /-a/ final àtona en valencià
en relació a l'anomenada harmonia vocàlica.
Suposem que en el
llenguatge portat pels replobadors del segle XIII la pronunciació de /-a/ tenia
una realització més o menys central i oberta [a] tal i com és predominant en
valencià actual i en alguns dialectes del català nord-occidental. També podem
suposar que entre els repobladors existia una realització frontal [-E] típica de molts
parlars del Pla de Lleida i del Baix Ebre com també al Baix Maestrat i a punts
aïllats més al sud (Alcoi, Oliva, Sueca).
Passant a
la qüestió que ens interessa, enumerem les diverses realitzacions de /-a/ en
valencià:
1.
Sempre
[-a] a gran part del val. septentrional, castellonenc i apitxat.
2.
Sempre
[-E] a l'extrem nord i
a Alcoi, Sueca i Cullera i Oliva al sud.
3.
Sempre
[-] a zones de la
Safor, Comptat, Vall d'Albaida i la Marina.
4.
Contextualment
[-] o [-E] si les vocals
tòniques són [] o [E] respectivament a
gran part del val. meridional i alacantí.
Quin és
l'origen d'esta disparitat de solucions?
Com veurem
a continuació, el fenomen vocàlic anomenat harmonia vocàlica és un tret
característic de la nostra llengua i ha jugat un paper important en les
diverses pronúncies de les [-a] arreu del domini lingüístic català.
L'HARMONIA VOCÀLICA
L'harmonia vocàlica és un
fenomen d'assimilació vocàlica pel qual una vocal és capaç d'assimilar
parcialment o total el timbre vocàlic d'una o més vocals en un mot determinat.
L'harmonia vocàlica, en les seues diverses varietats, és típica de moltes llengües
no indoeuropees com el turc, finlandés i diverses llengües africanes.
L'harmonia vocàlica també apareix aïlladament en alguns dialectes
ibero-romànics (gallec-portugués, asturià i andalús).
En català
l'harmonia vocàlica és un fet molt productiu que ha originat bona part de les
diferències dialectals que observem hui en dia. Segons J. Gulsoy (), el
sorgiment de la [«] neutra àtona dels
parlars orientals hauria estat l'assimilació de la [-a] final a la [«] tònica: r«za > r«z« (resa). En un principi esta [-«]</a/ devia
aparéixer només quan hi havia [«] tònica ([r«z«] però [poma] no
*[pom«]) però
posteriorment es va generalitzar a qualsevol [-a] donant don[«], taul[«], etc.
Un altre
cas d'harmonia vocàlica ha dut al sorgiment d'una pronuncia [o] o [u] en mots
que tenien [e] originaria. Així, ho trobem en balear, on la inflexió és
progressiva, de vocal tònica a àtona: home ['mo], oncle
['oNklo], nostre
['nstro], cotxe
['kotSo]. En català oriental
peninsular (i esporàdicament en alguns parlars occidentals) trobem casos
d'inflexió regressiva: redó [ro'Do, ru'Do] i restoll
[ros'to´, rus'to´]. Molt
probablement, la -o de la primera persona del present d'indicatiu (jo
penso) s'originà d'esta manera a partir dels verbs que tenien una vocal
labial tònica arredonida així: arc. (jo) doble esdevingué ['doBlo] (més tard ['doBlu] en cat. or.) i
arc. (jo) puje donà ['pudZo]. El sorgiment de [o] o
[u] per [e] no es generalitzà, però, a tota [e] etimològica.
Com veem,
l'harmonia vocàlica és el fenomen responsable de molt bona part dels processos
evolutius del català antic i modern. Actualment, les assimilacions vocàliques
encara són típiques de molts parlars valencians i, en moltes ocasions, mostren
clars paral.lelismes amb el sorgiment i generalització de la vocal neutra del
català oriental [-«] com suggereix Jordi Colomina (1999, p. ).
L'HARMONIA VOCÀLICA EN VALENCIÀ
Degut a la
progressiva obertura de les vocals obertes tòniques [7] i [E7] el timbre final de
la [-a] en bona part del valencià passà a assimilar-se gradualment al de [7](dona ['d7n7]) i al de [E7] (terra ['tE7rE7]) mentre que en els
altres casos la [-a] es mantingué sense canvis (boca ['boka], vinga
['viNga]). Estes dues
harmonies vocàliques estan prou esteses en valencià meridional i alacantí tot i
que hi ha zones on el fenomen només es dóna amb [E] (Novelda,
Monòver, Guardamar, etc.) i altres sols amb [] (Biar, (Vinalopó)
Benifaió (la Ribera), Puçol (l'Horta), Almassora, Borriana i les Alqueries (la
Plana)). La força d’estes assimilacions vocàliques en valencià sembla associat
a una característica peculiar del nostre parlar: la posició de les vocals
obertes /a/, // i /E/ amb una obertura
idèntica, a diferència d’altres parlars catalans (Principat) on /a/ sempre
ocupa la posició més baixa del triangle vocàlic, podeu comprovar el que diem al
següent triangle acústic on es comparen els sistemes àtons valencià, castellà i
anglés:
Resta per
explicar el fet que alguns parlars valencians només facen l’harmonia amb [_7] i no amb [E7_] i viceversa. Les
raons podrien trobar-se en les diverses realitzacions fonètiques de /-a/ final:
en els casos on la /-a/ és més velar que central (/-a/>[a=] ~ [A]) es produirà
només l'harmonia amb la // que és velar mentre que si /-a/ es més frontal
que central (/-a/>[a+]) sols es produirà l'harmonia amb /E/. En aquells parlars on
[-a] és plenament central es produïxen ambdues harmonies: ['tE7_rE7_](terra) i ['d_7n_7](dona).
Una altre
fenomen associat amb les harmonies vocàliques és l’alteració de tota /-a/ final
en direcció a [E] o []. Segons Colomina
(1985, pp. 75-80) tota [-a] esdevé [-E7_]per imitació
analògica dels casos de [-a]>[-E7_] sorgits per l'harmonia: ['tE7_rE7_](terra) i
després ['tSikE7_](xica), ['penE7_](pena) i
paral.lelament altres parlars generalitzen la [-_7] ['d_7n_7](dona) i
analògicament ['viNg_7] (vinga), ['sek_7](seca), etc.
